La primera obligació d’un escriptor es de fer-se llegir, digué Fuster.
I supose que no sempre tenia raó, malgrat l’admiració rebuda per tots els visitants de l’època en què visqué, on parlava i parlava i li agradava que tothom posés l’oïda en allò que predicava, tal com apunta Salvador Ortells al seu llibre gens pretenciós, però sí testimonial, A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca, any 2022, Onada Edicions.
És clar que hom escriu i vol que el lligen, però de quina forma o a quin preu, ens podríem preguntar?
Hauríem d’anar i pidolar per tot arreu que escrivim i volem que la nostra veu siga escoltada?
No ho crec, tot i descartar l’anomenada falsa modèstia.
Hauríem de conrear amistats que generen circuits i piconar –una vegada rere l’altra– llurs orelles per fer-nos escoltar, una mena de “hola soc Perot d’Hyrule i us voldria llegir els meus textos”? Digueu-me, amb quina finalitat, existir, presentar-nos davant dels altres? No crec tampoc.
Si existir existim; els altres, els companys de tertúlies literàries ho saben, però amablement callen.
Hauríem d’esperar qualque veredicte d’un cortesà espavilat i saberut de les lletres i que alhora es creu rellotge literari que pontifica a tort i dret?
No arribe a copsar que aquest siga el camí o, almenys, l’únic.
Hauríem de publicar obra rere obra amb maons de lletres, per fer-nos què, visibles, honorats, interessants, imprescindibles, acceptats? Uff, quin cansament!
L’artista Manel Baixauli ja comentava en una entrevista al Museu de Belles arts de Castelló (Intercanvis, Club de Cultura, 23-05-2023) que no hi ha cap necessitat, si no aporten novetat alguna; dit més clar, podem estalviar-nos el ser vàcuament prolífics com els conills.
Hauríem d’estirar-nos com les serps quan fan muda –oh quina pell, quina textura, oh la lluentor i el dibuix!– davant d’institucions, d’associacions lletraferides, d’organismes públics i privats per veure’ns requerits i, amb la lentitud de les tortugues, amplificar per tot arreu els personals currículums? Tampoc ho crec necessari.
Aleshores com podem expandir les nostres obres sense fer-nos colzades, com podem socialitzar-les, ofrenar-les, fer-les públiques sense caure en el culte sagrat a l’ego o en una cartelleria que no fos monòtona i sí variada, que innova i aporta noves veus i registres literaris?
Simplement amb esperança i molt de treball, sense trencar cap baralla, ni defallir. Participar en el joc de la vida, potser, és el més preuat regal; això, veus elegants i la bona companyia.
Esperança, sí, però no em demaneu que la definisca, car seria una concreció
subjectiva encara que argumentada, com ho són totes aquestes paraules pintades.
Potser amb esperança, cordialitat, senzillesa i una gran generositat la llum podrà ser escampada mitjançant els mots. Amunt els cors companys i així sia!