Que s’estan canviant o anul·lant les regles i estructures que protegien el món després de la Segona guerra mundial, és una certesa inqüestionable; i això fonamentat en la força bruta.
El que observem ara mateix al planeta –aquesta desfeta i decadència covard– que tot ho acompanya, aquest repartiment d’influències geopolítiques i geogràfiques són la darrera ranera d’un sistema econòmic criminal (capitalista) que, a través de certes elits, no vol claudicar davant la Humanitat per la podridura i mort que duu inscrita al seu si.
Tot ha estat ben orquestrat pel neoconservadurisme i neoliberalisme als darrers anys: teories de la postveritat, relativisme moral galopant, postmodernisme que tot ho accepta, mitjans de comunicació segrestats per algorismes que dilueixen la humanitat de l’espècie humana i menyspreen tot ésser viu, tones de flux de dades multimedia o “streaming” en temps real per endormiscar i entretenir consciències i una filosofia barata burxada i gravada al moll de l’os d’un salve’s qui puga (individualisme ferotge) han contribuït a oblidar el compromís social i aqueixa responsabilitat davant tantes injustícies que, dira rere dia, volem oblidar com si cremàrem una ampolla d’alcohol.
Sí, com diuen alguns estudiosos i teòrics, la fi del món la tenim a una llançada de pedra; sí d’un món –el que era fins fa poc– que ja no serà igual a partir d’aquest moment i endavant. Entosudits així i tot, ni la poesia, ni la narrativa, ni la economia o política actual tal com s’enfoca ara mateix, ens duran pel camí de canvis radicals, de major i millor pressa de consciència tot i aquesta voluntat soterrada per la tendresa.
Alienats i esdevinguts éssers egòtics amb una prepotència miraculosa l’agonia d’un progrés malentès que ens direcciona cap a futures catàstrofes tesis que sustenta Emmanuel Rodríguez si no fem res.
Davant de tot aques ecosistema intel·lectual i moral personal caldria que obviàrem les xarxes socials i les lamentacions per tal d’organitzar-nos amb allò que podem fer on som i vivim i no caure en un constant descoratjament. No hem de pensar macropolíticament i sí en allò que sí pot ser canviat a nivells més propers.
De moment som sota el cel i cal mullar-se per abandonar aquesta mol·lície que ens pot reescriure cervells i cors. Endavant amb les atxes!!
Per tancar aquestes reflexions, us deixe un poema del nostre estimat Josep González Clofent del seu llibre Cavall trencat:
Escriure poemes, cavalcar de nou.