Manel Pitarch al taller d’escriptura de la Universitat Jaume I el dimarts 6 de novembre

Manel Pitarch. Foto: V. J. Almela

Després de Trajectes de desencís (Premi Jacint Verdaguer, 2003) i de Primavera entre les runes (Premi Marc Granell, 2015), el nou Poemari per a ociosos constitueix un pas molt important dins la trajectòria poètica del professor i poeta de Vila-real Manel Pitarch Font.  Parlarà de poesia al taller d’escriptura de la Universitat Jaume I el dimarts 6 de novembre.

En paraules de Carme Pinyanaa descriu.org: «Cada llibre desvetla una inquietud i unes maneres diferents. Així, trobem visions, profecies i premonicions, però també actituds entranyables i dolces presències interiors. A més d’un gust per la cultura clàssica que l’impel·leix a referenciar personatges del món mitològic grecoromà. En particular, l’últim llibre es concentra encertadament en la idea de l’inici, la suggestiva i perenne sensació d’aprenentatge que ens acompanya quan ja hem crescut».

Un nou llibret: Petites postals per a Grupeco

Piqueu sobre el llibre per baixar-lo

Simplement dir-vos, apreciats lectors, que totes aquelles postals que he anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives, les he arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

Fruit d’un compromís personal amb aquest col·lectiu Grupeco, una cooperativa d’autoconsum de productes ecològics i formada per llauradors de la terra, Grupeco  abasteix 50 famílies i té l’esperit d’expandir-se en la seua filosofia de compartir experiències i proporcionar totes les eines informàtiques, organitzatives i d’infraestructura, perquè aquest sistema de relacionar-nos amb les persones i natura puga ser imitat i, per descomptat, millorat.

Les Postals han volgut ser esperó i adob per generar empatia amb tot allò pensat i viscut que ens envolta. Petites revolucions per manifestar una forma distinta i amable de generar lligams afectius entre els éssers vius.

Tot està per fer, però la Humanitat ja camina.

Vicent Usó i “L’arquitectura de la ficció” amb Aina Garcia, a Babel.

Vicent Usó, escriptor reconegut en la nostra llengua, fidel a la ploma de la quotidianitat, a les paraules, a la Literatura, ens presentà a Babel, de la mà d’Aina Garcia Carbó, el seu darrer llibre: L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa, publicat per Edicions Bromera i precedit amb un pròleg de Manuel Baixauli.

Aquesta obra, esdevé capdavantera en el sentit que l’escriptor ha volgut –i ha sabut- tenir en compte tots els ítems que envolten una novel·la i el públic que es pot trobar darrere d’aquesta. Així, l’obra va dirigida als escriptors, més o menys novells que desitgen adquirir i aprendre certes tècniques d’escriptura, però també als lectors, lectors que tenen ganes de saber per què es sorprenen darrere una història, què ha passat i succeït per a que una obra, una novel·la els haja arribat al cor, els haja fet patir o no els haja agradat (lectors que volen saber, igual que els escriptors, què és el que hi ha en el rerefons dels llibres, en els pensaments d’aquella persona escriptora que hi ha darrere de les línies, les seues intencions).

A més, la lectura d’aquest llibre, d’aquest manual, és fàcil i agradable; el llibre no està seccionat per apartats a mode d’índex, de sumari, sinó que està pensat per llegir-lo seguit, compaginant les ganes d’aprendre, de saber més, amb el goig de la lectura, el gaudi.

Així, Vicent Usó, decidit a realitzar aquesta obra a partir de la demanda dels seus alumnes, aconsegueix assolir una obra clau per a tots aquells i aquelles que es volen dedicar a l’ofici d’escriure, tractant tots els aspectes clau que es consideren necessaris i interessants, per a escriure una novel·la: narrador, veus del discurs, trama, personatges, etc. I a més, aporta experiències personals –com no podria ser d’altra manera-, fent encara més enriquidora la lectura.

Literalment, és una obra pionera en el sentit que, abans d’aquesta, les diferents publicacions que hi ha sobre com, què, a qui, o quan escriure plasmen algunes de les tècniques, alguns dels efectes, tenen en compte “seccions”, apartats específics del que comporta el conjunt d’una novel·la: el resultat final. Ara, amb l’obra de Vicent Usó, ho tenim fàcil: tot allò que busquem, ho trobem a L’arquitectura de la ficció, essent doncs un volum indispensable als prestatges de tots aquells qui es vulguin dedicar a escriure, o a saber llegir. D’acord amb aquestes paraules, Manuel Baixauli, al pròleg, ens diu: “Vint anys després, tinc el llibre que buscava. Una llàstima, no haver-lo trobat abans Em compensa, però, pensar en tots aquells individus que ara mateix deuen estar plantejant-se seriosament això d’escriure, d’intentar ser escriptors, i que no hauran d’iniciar, de cap manera, una odissea desesperada”.

Petites postals per a Grupeco, 43

Darrera línia en femení

Assegut a l’ombra que uns tarongers regalen a la séquia eixuta,  pense en la deu refrescant que raja i no s’atura.

Tens el temps, treball i ocupacions diverses que ens separen. Però això són aparences. Aquests mots són fils que apunten el teu nom, el suspenen com aqueixa olor de flor que en mi perdura.

No som éssers aïllats, tot i aquestes distàncies físicament estúpides.

El sol que no veus però t’assenyala els bioritmes m’ha fet un escoltet.
M’abrace a la molsa verda d’aquest esponerós taronger, mentre a distància olc la teua femenina vida.

Avui tot és femení: com totes les paraules d’aquesta dona que ballen per a mi en la vesprada.

Petites postals per a Grupeco, 39

Canvis

En cada vol, l’ocell inventa l’aire.
Josep J. Conill

Jana i el príncep

Em preguntava pels canvis. Era sempre jo el mateix que havia sigut i seré?

Si això creia, negaria aqueixa flàmula amb què em reconeixia.

Sóc vent, el profeta de les flors, aquell qui s’atura als ulls -habitacles del desig- però també t’empeny. Parle i calle, persevere en tu, dintre teu, en la corol·la externa de l’ofrena que em fas. Besar, abraçar-te en aquest vals de l’abandó. Sempre he estat i hi seré.

Estic quiet, en la llengua que et somia la tendresa dels mots, garlandes en mi, del vent. Fluïsc,  vols agafar-me, però m’esmuny de l‘intent d’objectivar-me.

Ésser cristall, deixar entrar i marxar cabòries, silencis, el tacte on encarnàrem ombres i llums, el triomf que s’engegà en viure: presència eterna que sobreviu el  foc de totes les galàxies.

Petites postals per a Grupeco, 34

Cremant llenya

Vaig pel tros irregular, d’ací cap enllà, sortejant tot tipus d’inclemències emotives que fa la vida.

Hi ha cops que restaria quiet i no em mouria, com l’esquelet ho fa a la terra, com aquell bocí de cor glaçat en l’àlbum del sentiments que vàrem viure, llenya seca que atià el foc.

Altres vegades les poderoses flames, no podrien esborrar del cos totes les tempestes viscudes de la nostra supervivència.

Avui, novament, arreplegue entre els fraus les branques i fulles de la poda quotidiana.  Agimponar-se, redreçar-se, fer tentines, gatejar tots els verbs, conjugar-los, infinits, com tu.

Ells restauraran cada cèl·lula d’amor per renovar-nos lliures, independents.

I així forçar-nos -contra els meteors diversos de l’existència- com l’au fènix que en nosaltres sempre existí, existeix i per humils i trencadisses lletres, ens sobreviurà.

Has de creure’m, jo sempre ho he sabut: no hi haurà mai res que engrillone la llibertat viscuda dels nostre amor.

Què era el Pont i en què s’ha convertit?

Jana als afores de la Vilavella

Mire el cel del nord quiet, dempeus, a la vora de Jana que rossega una branca eixuta, morta, d’allò que fou, en altre temps, esponerós taronger.

Bandades d’avions i oronetes fan camí cap al sud dels seus desitjos, solquen cels tot cercant aqueixa tenor daurada de l’astre africà.

No necessiten ponts, ni autopistes, ni andròmines per tal d’orientar-se en aquest camí vital.

Abaixe els ulls cap a les 38 mirades de companys del Pont i busque en els seus ulls tan sols un lleu vestigi que són vius, que aquest Pont aviat no serà derruït.

Què diuen els companys? Provoquen o publiquen en aquest úter rodó i oxigenat?
Paladegen els mots i amb ells titil·len?
Ha esdevingut el Pont tan sols un trist reservori que aglutina caduques informacions?

Comparteixen poemes, música, lectures, llibres, horitzons novells, el bategar de les paraules?

Són els escriptors una fauna hiperbòlica, egotista i dissecada? Suren en fornícules sens color?

A la meua vora, hieràtica, Jana observa el moviment d’uns llavis que dicten pedres com paraules.
Allunyat de qualsevol passió, desenganxat dels mots, els veig partir sense importar-me llur destinació.

El Pont és i serà allò que els seus membres vulguen ser, escric sota un horitzó descafeïnat.

Plovisqueja en aquest capvespre de setembre: les oronetes sobrevolen el lent passeig dels núvols que m’escolten. No em mulla la melangia, ni em dessagne de tristesa, no existeix cap por.

Petites postals per a Grupeco, 26

                                                                              A Bea Cano

La sendera sempre és la mateixa.

Amunt i avall, amunt i avall, sentir els peus sobre la terra, aqueixa escalfor que tremola en la carn, pensar, també somiar, preservar la fe,  no abandonar l’esperança, la vida, al capdavall.

Amunt i avall, avall i amunt, silenciosa s’acosta la nit en la finca on escric cadascuna de les postals; espolsar la pols intel·lectual, acatar amb mans obertes els mots d’un cel blau, creure en aquest present tot i trobar-se gangrenat, imaginar com, al col·legi, somriuré els infants, treballar contra tot pronòstic, amb dignitat.

Amunt i avall, amunt i avall i pensar-te lliure, sempre amb el teu somriure en el treball, amable, servicial. Tu serveixes atenta als altres, enmig dels núvols que, ara mateix i en la teua absència, semblen fixes des d’aquests finestrals.

Vivim alienats, humans inútils per canviar tants falsos dies, creguts de no sé quins estranys poders, enganyats.

Però ara sóc jo qui camine i m’agafe com l’últim remei a la teua bella abraçada. Si et plau, no em deixes perdre en el miratge d’aquestes paraules.

Sempre és la mateixa sendera que em duu amunt i avall.

No t’allunyes massa,  obre’m la mirada, les teues mans.

Petites postals per a Grupeco, 24

  
                                                                                          A Fina A.

Camina sola i perduda pel poble. Desconeix parets, carrers, aparadors i voreres. Camina sola mentres la veig des del meu cor estant, palplantada i amb els ulls absents, aqueixa cova de vés a saber quins tresors no mai perduts.

I jo els sé. Anys arrere em plorava asseguda als banc del parc quan jo passava i intentava sostenir-li aquell oceà de poderosa tristesa.

Va pel carrers i desconeix el temps, sempre elegant i polida, cabells al vent i amb aqueixa mirada de flors d’hivern.

Què fas, li dic. I simplement somriu despreocupada de qui siga jo, d’aquesta identitat massa humana. I al somriure seu, el meu cor s’agafa i com un ésser feliç anem camí de la casa on ha oblidat tots els somnis, però que encara l’acull.

Amb ella i per les mans enllaçades s’obri la inexplicable experiència de la confiança absoluta i total.

Al seu costat, cada pas increpa el silenci; i és en aquest recer on oblide noms, sintagmes i totes les oracions…

Com he pogut estar mereixedor de tan gran amor?

Petites postals per a Grupeco, 20

Dóna’m tot l’orgull que et queda; dóna-me’l, sé que fa mal, car jo també el tinc i fereix.

Dóna’m aqueix orgull que s’entortolliga al cor teu i fa que sagne.

El guardaré en una caixeta de flors i les roses prendran el seus pigments. Seran pètals blaus d’una frescor inusitada. És en la natura on tota feredat és calibrada en la justa mesura.

Desfem l’orgull, esmicolem-lo.

No cal marejar-nos per tan poca estupidesa.

Vull veure als teus ulls els colors de la vida que, magnífica, ens espera.