Monument
A Encarna Marín.
Agafe un diccionari i l’òbric a l’atzar; s’esllavissen fulls, l’un rere l’altre, fins que pressione una mica amb profunditat i la mà troba la paraula exacta que em duu al nom que et dignifica: “Monument”.
Baralle la sintaxi de l’amor amb la semàntica de la mirada, i vés per on, te’m presentes senzilla i et respire.
Em nodrisc de la naturalitat teua, els jardins es pleguen al teu pas, i l’univers comprén que tu dónes sentit a la seua efímera existència.
No t’he idealitzat en un joc més de paraules. Visc per elles i, en elles, signifique aquesta humanitat que massa a sovint vagareja perduda.
En aquest altar humil fet postal, m’acoste a les presències i absències del teu viure. Més enllà de venerar-te, balle en el text les mil giragonses d’un amor etern, tal com fan les milotxes.
Perquè aquest és un monument a la vida, un estat en què aquesta carn es projecta i com el vent no mai s’acaba.