Darrera epístola, per ara, a Josep Igual

A prop de la mitjanit del 25 de març m’arribava la notícia de que la Parca se t’havia emportat a l’altra riba, com tu solies escriure en els teus dietaris quan venia a emportar-se a altres persones. Em va costar d’agafar el son, perquè al meu cap es van agrupar un allau de records comuns. Al matí següent vaig començar el dia posant el teu estimat Bach a la meua gramola, que em va ajudar a asserenar l’ànim. Em preguntava com podia viure la gent que ignorava la música, la literatura, l’art en general. On troba refugi?

Recordo la primera vegada que vaig parlar amb tu. Jo baixava pel Camí Convent i tu sorties del bar del Casal, que llavors regentava Àlvar Anyó i era lloc de reunió de joves plens de projectes culturals, polítics, esportius…Em vas comentar que escrivies i que amb un grup de gent que també ho feia pensàveu fer alguna activitat i que volíeu comptar amb mi. Pel bar del Casal solien rondar Ramon París, Ximo Bueno, i altres companys que havien fundat l’any anterior  l’Associació Cultural “Alambor”. Nosaltres vam integrar-nos de seguida i vam anar per feina. Primer les Mostres Literàries al Baix Maestrat. Quantes anècdotes! Un any jo al volant i tu de copilot vam retornar ben passada la mitjanit el poeta Vicent Andrés Estellés a València, un Estellés pletòric explicant-nos mil històries. I amb tu de copilot vam recórrer una part del País, de València a La Ràpita, fent bolos literaris o assistint a concerts dels nostres cantants preferits.

Ens vam inventar també uns premis literaris i d’homenatge. Era la gran cita anual de les lletres de les comarques del nord i del sud del riu Sénia, on ens vas delectar amb esplèndids parlaments. En aquells anys vam participar en una aventura ben boja, el setmanari Benicarló Crònica, un autèntic revulsiu en el periodisme benicarlando on tu t’iniciares com a columnista d’opinió, amb unes columnes que no deixaven indiferent. I vam fundar la revista literària Passadís, que va rebre, fins i tot, un premi per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del P.V. En aquells temps et vas iniciar també al món de la ràdio, primer en l’efímera Radio Naranja i després en l’emissora municipal on vas ser la primera veu.

A tot això, no vas deixar d’escriure. Era un goig veure com anaves creixent com a poeta. I va arribar el primer llibre Treva d’hivern. I poc després 35 poemes, premi “Ciutat de València” 1988, el primer dels més d’una dotzena que has aconseguit, tant en vers com en prosa.

Després vas fer el salt a la prosa, primer amb un parell de novel·les, a continuació amb narrativa curta, i vas trobar el teu camí definitiu en allò que en diuen la literatura del jo, l’aforisme i el dietari. “El millor dietarista dels darrers anys” ha escrit de tu l’escriptor Andreu Carranza. I un altre escriptor, Joan Garí, va escriure: “Els diaris d’Igual desprenen un encís poderós.” Has aconseguit allò que només aconsegueixen els grans autors, des de Garcilaso a Josep Pla, parlar del temps, d’un paisatge, d’un menjar, d’una música, d’una petita anècdota quotidiana i fer una obra literària que frega l’excel·lència.

Des de molt jove vas tindre un projecte de vida i has estat coherent amb ell, i això t’ha costat incomprensions més d’una vegada. T’has dedicat des de sempre a escriure, tot i que, de tant en tant, has hagut de fer periodisme o música de caràcter comestible. No vas anar a la Universitat, i per això hi havia qui et qualificava de poeta autodidacta, això et molestava molt, “En quina universitat ensenyen a ser poeta?” – deies amb tota la raó del món. Vas llegir moltíssim i vas aconseguir un nivell cultural que ja voldria més d’un universitari. Vas absorbir i digerir molt bé els textos dels grans mestres, els vas passar pel teu sedàs i vas aconseguir un estil propi inconfusible. Et vas negar a ser de cap capelleta i lluny de València i Barcelona et va costar molt ser reconegut, només els darrers anys amb obres tant magnífiques com L’incert alberg o L’eternitat enamorada has tingut el reconeixement unànime de la crítica. Tot i que crítics prestigiosos com David Castillo o Xulio Ricardo Trigo des de sempre han reivindicat la teua obra.

Cap a finals del segle XX la vida et va portar a viure a les Terres de l’Ebre, on et vas enamorar del territori i de l’obra de Sebastià Joan Arbó. Des d’aleshores ens hem vist poc, ens hem anat trobant en alguna presentació literària, i les noves tecnologies ens han permés intercanviar correus electrònics i molts “m’agrada” al Facebook.

En l’homilia que va fer en el teu funeral mossèn Emili, el teu germà, recordava la serenitat amb què et vas enfrontar als teus últims dies, i ens feia conèixer un text ple d’ironia que vas escriure : “Estic prop de conèixer la resposta, però no us ho podré contar.” No ens ho podràs contar, però seguirem dialogant amb tu a través de la teua extensa obra, perquè com ha escrit el poeta Manel Rodriguez Castelló: “Llegim Josep Igual, l’escriptor que no s’acaba avui ni demà.”

Josep Manuel San Abdón

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *