WebBlog de: Josep San Abdón

Diàleg amb el pare

set. 20, 2015   //   publicat per Josep San Abdón   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Diàleg amb el pare     

rere-la-paraula-ainaConverses i lectures, 19 de setembre de 2015

Títol: Rere la paraula
Autor: Aina Garcia Carbó
Edita: Onada Edicions
Benicarló, 2015

L’any 2006, quan tenia 12 anys, Aina Garcia Carbó, l’autora d’aquest llibre, va sofrir un fet que va trasbalsar la seua vida, la mort del seu pare, el poeta Manel Garcia Grau. Ara, després de 9 anys d’aquell dolorós esdeveniment, publica aquest llibre que és un diàleg constant amb el pare.

El poemari es divideix en tres parts. La primera porta per títol Alba, representa la part en què el subjecte poètic va cercant la llum enmig de les tenebres a que ha estat sotmesa la seua vida després de la desaparició del pare. El primer poema es titula ben significativament A les fosques, i comença amb un vers que és una declaració de principis: “Escriure per necessitat” i continua més avant “Escriure per a mi. Sols per a mi./ Per a mi i per a tu,/ que ara estàs amb mi.” I expressa el desig de continuar la tasca del pare de compromís amb la seua societat: “L’herència d’un poble/ que mai no claudicarà davant els carronyers”.

Sovint els poetes tenen dificultats per a expressar en paraules els seus sentiments, es ben significatiu el gran San Juan de la Cruz quan per a expressar el sentiment amorós escriu allò de “un no sé qué que”. Aina Garcia Carbó comença el poema Calfred, amb aquest vers: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, però a continuació escriu tot un seguit de comparacions on ens transmet el dolor per la pèrdua del pare, que el fan absolutament corprenedor. El mateix passa en el poema Allau de nit. Aquests dos poemes mostren una extraordinària maduresa poètica.

En L’esperança dels matins clars arreplega el missatge del seu pare que havia fet de la seua poesia un cant per la dignitat del ser humà i escriu: “Que cal malpensar d’allò impossible”. Acaba aquesta part amb un crit de rebel·lió i de desig de sobreposar-se a la situació, en el poema Peca podem llegir: “Desafia l’abisme./ Abraça tot el dolor que pugues,/i més,/i fes-lo plaer,/i gaudeix.”

La segona part porta per títol Migdia, és la més breu, consta únicament de tres poemes, i ja comença a albirar-se la llum després dels moments foscos. La poeta comença a seguir el seu propi camí: “Has de ser tu/ qui t’obligues a canviar de pensaments,/ com sempre./Tu i tu mateixa,/ i el bucle torna a fer-se.”

La tercera part, Crepuscle, com les anteriors, ve encapçalada per una cita del seu pare. En aquesta diu: “Sols aquell que reclama allò que ha estimat/ sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat/ sols han estat un petit regal/d’aquells déus de què parlaven/ els vells mestres i els poetes de la vella escola.” Aina Garcia Carbó fa seu el consell poètic del pare. I els seus versos és tornen més optimistes, més lluminosos. Escriu algun poema més intimista, recordant llocs de la casa i es refugia en els moments feliços. Trobem un preciós poema com Vellut dolç, un emotiu cant d’amor als llibres. En un altre poema, Omnipresència, es fa referència a allò que és una constant en la poesia de Manel Garcia Grau, la importància de la paraula en la vida del ser humà. Acaba el llibre amb el poema Honoris Causa, que és un cant a la vida i una invitació a l’optimisme davant la celebració de l’aniversari de la germana que va creixent: “talla el pastís,/ amb els trossos corresponents/ – un per a cadascú de nosaltres -,/ i ens convida a acompanyar-la,/ a gaudir d’aquests anys amb ella,/ a celebrar la vida.”

Rere la paraula és un llibre, que malgrat que conté alguns poemes d’una profunda tristesa, és també una invitació a tornar a renàixer després dels cops grossos que dóna la vida. Aina Garcia Carbó ho fa arreplegant el testimoni del seu pare, seguint a través dels seus versos les seues ensenyances humanes i poètiques, – dos fets inseparables en la seua obra -. És un llibre que conté alguns poemes d’una gran qualitat, que transmeten unes emocions profundes i auguren una brillant carrera poètica.

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont es presenta en societat

juny 10, 2012   //   publicat per Josep San Abdón   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El Pont es presenta en societat     

Saó, maig de 2012

Autor: Diversos
Onada Edicions, Benicarló, 2012

El 25 de setembre de 2010 l’associació es constituïa a Benassal. Un dels escriptors presents, Vicent Sanz Arnau, llençava la proposta de publicar un llibre collectiu de narracions, per tal de fer visible El Pont com un grup actiu dintre del seu àmbit d’actuació. El 9 d’abril de 2011 l’entitat feia la seua primera trobada oficial a Morella i, allí mateix, la persona encarregada de fer les gestions davant de l’editorial anunciava que Onada Edicions de Benicarló estava disposada a assumir el projecte.

El llibre ja s’ha fet realitat i s’ha publicat amb el títol de «Un pont sobre el meridià», que fa referència, d’una banda, al nom de l’associació i, de l’altra, al meridià zero o meridià de Greenwich que constitueix una referència geogràfica centrada en l’àmbit d’actuació de l’associació. Un espai humà que marca un lloc en el món. Els 13 autors que han aportat els relats que formen el llibre són: Vicent Almela Artíguez, Joan Andrés Sorribes, Joan Bta. Campos, Jordi Colonques, Albert Garcia i Pascual, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, Francesc Mezquita Broch, Nel·lo Navarro, Vicent Pallarés, Antoni Pitarch Font, Joan Pla, Vicent Sanz Arnau. Són autors de diferents generacions: el més jove és nascut l’any 1981 i el més gran el 1942. Alguns acumulen ja un extens currículum de llibres i premis, d’altres comencen a fer els seus primers passos en el camp de la narrativa, ja siga per edat o perquè provenen d’altres camps com la poesia, l’articulisme, el periodisme, els estudis acadèmics o de la publicació en línia.

Pel que fa als relats, es demanava als participants que es centraren en retratar la societat actual de les seues comarques a la llum de les transformacions dels darrers temps. Així ho han fet, de manera que en les històries podem veure referències als desgavells urbanístics que assolen les comarques de la costa, i a uns personatges que, o bé s’han enriquit amb ells, o bé el seu excés d’avarícia els ha portat a la ruïna. Entre línies podem llegir alguns dels noms i espais que han situat Castelló en el mapa i no per a bé. En altres relats apareix l’enyorança per uns temps passats, o la qüestió de per què aquells temps, com ara la guerra civil, tenen encara una repercussió en el present. En definitiva, són un conjunt d’històries que proporcionen una visió contemporània, crítica, plural i estèticament posada al dia d’un territori.

Però, sobretot, crec que és interessant destacar el moment esplèndid que viu la narrativa a les comarques de Castelló, malgrat els entrebancs que es posen cada dia a la Ilengua i a la cultura, malgrat la manca de plataformes públiques per a donar difusió a les obres dels seus autors, malgrat que la societat a la qual va dirigida la seua obra majoritàriament els ignora. Per primera vegada en la història d’aquestes comarques hi ha un gruix considerable de persones que es llancen al conreu de la narrativa.

PDF   ·   Versió imprimible

Sobre la vida, la mort i la creació

des. 15, 2011   //   publicat per Josep San Abdón   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Sobre la vida, la mort i la creació     

Converses i lectures, 15/12/2011

Ricard Martínez Pinyol
«La inspiració i el cadàver»
Editorial Moll, Palma, 2011

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota,Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, «Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor», tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: «Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, «Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd», i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a «Aporia». Som un no res, l’existència és un buit com es pot llegir als poemes L’àngel de les mans o L’espill negre: «un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s’allunyi cap a les fondàries.» L’amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: «Veig l’orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l’espai que desocupa l’absènciaLlegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Josep Manuel San Abdón

jul. 25, 2010   //   publicat per Josep San Abdón   //   Autors  //  Comentaris tancats a Josep Manuel San Abdón     

Lloc i any de naixement

  • Benicarló, 1955

Nom complet

  • Josep Manuel San Abdón Queral

Nom de ploma

  • Josep Manuel San Abdón

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Dies viscuts a Calàbria

abr. 3, 2010   //   publicat per Josep San Abdón   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Dies viscuts a Calàbria     

La Veu de Benicarló nº 727 (2 d”abril de 2010)

Iban L. Llop
«Crònica de Calàbria»
Bromera, Alzira, 2009

Iban L. Llop (Borriana, 1975) compta ja amb una important trajectòria literària, aquest és el seu cinqué poemari, avalat, com tots els anteriors, amb un premi literari, en aquesta ocasió l’Alfons el Magnànim de València.

El llibre està dividit en diverses parts, la primera comença amb un poema en què manifesta diferents sentiments davant la ciutat en la que ha anat a viure, en els que predomina la sensació de desencís davant del lloc on viu. Tot i això després vindran algun poemes, en què apareixeran records agradosos amb els amics, “Però et reservaràs encara aquell diumenge/ en què vau ser feliços, immensament feliços”, però sobretot predominaran els records pocs satisfactoris, la incomunicació en l’amor,  la inadaptació a la ciutat, “Donaràs l’esquena a aquesta ciutat/ que t’ha omplert d’odi, aquesta ciutat/ que no t’ha d’acceptar mai de la vida.” on porta una vida rutinària, només trobarà consol en la poesia, en la lectura dels versos de Salvat – Papasseit o en la conversa amb el poeta Carlos Marzal, tanmateix lamenta que a l’haver-se de guanyar el pa s’oblida de la literatura. Hi ha també el lament per la deshumanització de la ciutat per la indiferència davant l’home que es suïcida en el impressionant poema titulat “Andana segona”. Finalment hi ha el desig de fugir de la ciutat i cercar-ne una d’ideal. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Nulla dies sine linea

maig 11, 2007   //   publicat per Josep San Abdón   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Nulla dies sine linea     

La Veu de Benicarló, 11/05/2007

Joan Garí
«Senyals de fum»
Ed. 3i4, Col. Unitat, València, 2006

Dir que entre els escriptors valencians no són freqüents els dietaris, ben aviat esdevindrà un tòpic, si fins fa ben poc només comptàvem  amb l’exemple del mestre Joan Fuster, en els darrers anys hem assistit a l’aparició d’un veritable allau d’allò que ha vingut anomenant-se literatura del jo, Raimon, Josep Iborra, Josep Piera, Vicent Alonso, Toni Mollà, Enric Sòria, Josep Igual estarien entre els exemples més reeixits.

Amb Senyals de fum, Joan Garí (Borriana, 1965) fa la segona incursió en aquest gènere, que en el seu llibre anterior, Les hores fecundes,  qualificava de “proteic”, “multiforme” i de “calaix de sastre”. Aquestes qualitats del gènere permet que qualsevol cosa puga convertir-se en literatura i per aquest motiu l’autor es proposa elaborar “un dietari sistemàtic de l’any 2002”, vol fer efectiva aquella dita clàssica de “nulla dies sine linea”, ja que pensa que “en cada un dels dies d’un any – en cada un dels dies d’una vida – hi pot haver com a mínim, bategant, una idea literària”. Però sobretot escriure un dietari és “una lluita contra l’horror vacui en què l’únic aliat és precisament –per dir-ho d’una manera pavesiana– el propi exercici de l’ofici de viure”. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Retrats literaris

abr. 14, 2006   //   publicat per Josep San Abdón   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Retrats literaris     

La Veu de Benicarló, nº 530 , 14/04/2006

Josep Igual
«Retrats de butxaca»
Onada, Benicarló, 2006

El darrer llibre de Josep Igual està constituït per trenta nou retrats literaris, que abracen personatges de tot el nostre territori i d’àmbits ben diversos, des de Ferran Torrent a Isabel-Clara Simó, passant per Josep Cuní, Lluís Martínez Sistach, Agustí Altisent, Lluís Foix o Baltasar Porcel, i d’altres més casolans com Agustí Cerdà,  Fernando Peiró Coronado, Josep Canelles, Miguel García Lisón, “Pitxi” Alonso, Joan Brusca o Manel Garcia Grau.

El tret comú a tots aquests personatges és haver tingut una relació amb l’autor, de vegades una trobada ocasional en un congrés o en un acte literari, de vegades una relació d’amistat de molts anys. Els retrats són molt breus, cap supera les tres pàgines, però amb breus pinzellades composa molt bé el dibuix del personatge des del seu particular punt de vista, en posaren un parell d’exemples, d’Agustí Cerdà, al que molt encertadament presenta com “El bancari humanista”, diu que és: “alt i ros com un Kennedy que sapigués esbrossar una olivera”; al poeta valencià Pere Bessó el descriu com “un home baix, rodó com un druida, amb cara oriental, com la de Cabrera Infante però de miopia més jove.Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

  • Petites necessitats, 75

    Aquest confort fred quan toques el vent de tardor. El sol que, de puntetes, camina i no s'esvera […]

  • ENTREVISTA A DAVID CASTILLO

    David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals […]

  • Petites necessitats, 74

    De fa temps no parles, no. Però emmudida et vaig memoritzar la veu. Com una òrfena en la […]

  • Petites necessitats, 73

    El BollulloTens el cor d'arena negra, menuda, feta pols i als vents me balles. No tens boca, però […]

  • Petites necessitats, 72

    Las TeresitasNo existeix un estiu perenne, malgrat tota la sorra que se'm cola entre els dits dels […]

  • Petites necessitats, 71

    Avui ella vola pel seu nom. Enlairada i cap al sud fem via a les illes afortunades. Des d'aci […]

  • Criatures perdudes de la vida

    Títol: No sabràs el teu nomAutor: Vicent UsóBromeraAlzira, 2020163 pàgines  Carmeta, del Mas […]

Tots els blogs dels autors