Secció: Recensions

Es presenta la publicació “CARAGOLA” d’ Artur Àlvarez. Poemari guanyador del Premi Miquel Peris i Segarra 2017 (Premis de la Mar)

maig 21, 2018   //   Recensions  //  Sense comentaris     
:: Editor El Pont

Títol: CARAGOLA
Autor: Artur Àlvarez
Edita: Ajuntament de Castelló de la Plana
Castelló, maig de 2018
Premi Miquel Peris i Segarra 2017 / Premis de la Mar

 

En l’acte de lliurament dels Premis de la Mar 2018 (Centre Cultural LA MARINA-Grau de Castelló) ha vist la llum “CARAGOLA”. Poemari guanyador del premi de poesia MIQUEL PERIS i SEGARRA 2017 (Premis de la Mar) d’Artur Àlvarez.

Extracte del pròleg de la publicació:

“Amb Caragola se’ns presenta als ulls, tot seguit, el miracle de la gratuïtat. Al llarg de 20 onades, el poeta ens ofrena parcel·les d’intimitat compartida.
Sí, lectors, el doble gènere del mot “Mar” dóna per a molt. Element en principi neutral, s’abilla d’un gènere determinat pel compromís i insistència -dins del joc poètic- del malabarista dels somnis, del poeta.
Artur apama amb paraules l’experiència amorosa en dolça tranquilitat. Acota els amants envoltats de la sal lluminosa que els uneix.

Enlairant la veu d’Artur pels boscos d’Aín, qui us escriu, el príncep de les milotxes.”

Extracte de les paraules d’agraïment de l’autor:

“Sempre he entés la creativitat com una necessitat, així com fer d’aquesta necessitat un motiu per compartir i crear aliances. Una cosa així com una creativitat alternativa en la qual prevalgue el compartir per sobre d’altres finalitats més materials.
I tingueu la seguretat, que veure publicat el poemari “Caragola” i poder-lo compartir amb els futurs lectors, plena totes les meves expectatives.
Per tot això, simplement, gràcies! Moltes gràcies!”

PDF   ·   Versió imprimible

Les llàgrimes d’Orfeu

abr. 30, 2018   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Les llàgrimes d’Orfeu     
:: r. e.

llagrimes-orfeu-pallaresManel Alonso
Diari Gran del Sobiranisme, 6 de febrer de 2018

Títol: Les llàgrimes d’Orfeu
Autor: Vicent Pallarés
Edita: 3i4
València, desembre de 2017
Premi Andròmina de Narrativa / Premis Octubre

El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.

L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.

El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,… i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.

Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.

Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.

PDF   ·   Versió imprimible

Napalm: un exercici de justícia poètica

febr. 20, 2018   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Napalm: un exercici de justícia poètica     
:: r. e.

napalm-bromeraAnna Maria Villalonga
Núvol, 27-10-2017

Títol: Napalm
Autor: Joan Canela i Jordi Colonques
Edita: Bromera
Alzira, de 2017
XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. Aquesta és la lectura que en fa Anna M. Villalonga.

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva.

Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.

Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols.

Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu.

La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen és trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès.

En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

PDF   ·   Versió imprimible

«Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela

nov. 10, 2017   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela     
:: r. e.

Mar Fontana
Llavor Cultural, 18 d’abril de 2017

Títol: També el vertigen
Autor: Vicent Almela
Edita: Viena Edicions
Barcelona, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona

Els poemes que integren També el vertigen (Viena Edicions, 2016) són petits banys de realisme, la intensitat dels quals va en augment a mesura que avancen els versos: cada una de les quatre parts en què està estructurat el llibre, encapçalades, la majoria, amb citacions de poetes estimats per l’autor, és un pas més en el dedins del poeta. Trenta-dos poemes de mot sincer, planer, i de fraseologia concisa, directa, que han merescut el darrer Premi Betúlia de Poesia (Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona).

De primer, la mirada del poeta ens situa en un temps passat, el de la seva infantesa, i en un entorn determinat, la Vall d’Uixó i els seus entorns. Records familiars —amb un paper destacat de la figura dels avis—, la descoberta de l’amor, moments de partida i moments de dol amaren les paraules d’una certa recança: «I mai no arrecera prou el record / quan el fred naix als ossos».

Inevitablement, el temps, aquest «cercle fet de cercles», ens condueix al present, ara amb el món urbà com a escenari on experiències i sensacions s’esdevenen en companyia de la infantesa d’altres: petites —i grans— vides que s’apleguen en racons «on la ciutat / oblida el seu nom» i on «el veritable nus / no coneix l’asfalt del benestar». Llocs fronterers, com les platges que guaiten l’horitzó com a límit infranquejable, testimonis de somnis bruts, mirades perdudes i anhels cecs que colpeixen la sensibilitat del poeta.

Els poemes de vers més narratiu que predominen en les dues primeres parts donen pas a d’altres de més breus, amb metàfores encara més potents que afegeixen encara més càrrega emotiva a les imatges.

I la paraula, forma de supervivència, projectil vers el «cor negre de la bèstia», atorga als versos de la tercera part un to més malenconiós: hi trobem els perills de l’enyor que «llaura camins / que a cegues ressegueixes», l’amenaça constant dels dies comptats sense els quals «seria senzill viure», i la por, aquesta «entranya fosca que vol dominar-te».

Seguint el to in crescendo arribem a la darrera part del llibre, la quarta, en què les hores lleus conviuen amb el vertigen, amb la ferida encara oberta provocada per la pèrdua i els seus pedaços, una absència indefugible («Et dic que no voldria / escriure el que escric») que fa que el poeta només pugui oferir «un amor ple de vidres».

Estimar és viure «un fràgil equilibri / d’arenes movedisses», viure és ser conscient de l’alteració d’aquest equilibri que suposa l’adversitat. Aquesta és una de les certeses que revela També el vertigen.

PDF   ·   Versió imprimible

“BAGATGE”, recopilatori de l’Artur Àlvarez

set. 3, 2017   //   Blog, El Pont recomana, Recensions  //  Comentaris tancats a “BAGATGE”, recopilatori de l’Artur Àlvarez     
:: Editor El Pont

Juntament la recent publicació del doble cd [TRIBUT] (24 versions homenatjant a una nodrida representació de la cançó d’autor), el cantautor castellonenc ARTUR ÀLVAREZ, ha volgut publicar, al seu torn, un àlbum molt especial dedicat a tots els seus seguidors i també per a totes aquelles persones que tinguen interès a conèixer una bona mostra de la seva discografia. Un recorregut que va començar fa més de 30 anys com a cofundador del grup de cançó popular valenciana ADESIARA i que, des de 2004 ha prosseguit, com a cantautor, en solitari.
Des de llavors, ha editat 11 treballs discogràfics i amb “BAGATGE” ens presenta un selecte recopilatori de l’esmentada trajectòria.
A més, ho fa sense cap ànim de lucre, oferint la DESCÀRREGA LLIURE i GRATUÏTA de l’esmentat àlbum.
Gaudiu doncs, de la seva calidesa de veu, intimisme i sensibilitat a l’hora de musicar i interpretar els seus versos o els de rellevants poetes de la seva terra. Si és possible, relaxats, a mitja llum, en la intimitat, assaborint un bon licor, combinat, refresc, …

CREDITS:

1-“Fulles”
Lletra: Josep Lluis Abad. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2013.
2-“La Lluna minva”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RITME DE BLUES”- Molusco Discos. Any edició: 2015.
3-“A boqueta nit”
Lletra: Joan B. Campos. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2013.
4-“Tardoral”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “POLS DE MEU CAMÍ”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2008.
5-“Nit de Sant Joan”
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “PAISATGES”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2010.
6-“Idil·li”
Lletra: Carles Salvador. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2015)
7-“La pluja”
Lletra: Manel Alonso. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2016)
8-“Sóc el vaixell que son velam desplega”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RECER DE LA MAR”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2011.
9-“Deixa’m dibuixar-te un espai””
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “DEIXA’M DIBUIXAR-TE UN ESPAI”- Autoedició. Any edició: 2004.
10-“Autodefinició”
Lletra: Vicent Pau Serra. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2014).
11-“Una ciutat a l’alba nexeria””
Lletra: Albert Vernet. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “CASTELLÓ, TRIANGULADA PLANA”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2007.
12-“Espill”
Lletra: Manel Garcia Grau. Música: Artur Àlvarez. VIDEOCLIP publicat a Youtube (2016).
13-“Jo sóc lo port”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RITME DE BLUES”- Molusco Discos. Any edició: 2015.
14-“Serra d’Espadà”
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “PAISATGES”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2010.
15-“Timoner”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “POLS DE MEU CAMÍ”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2008.
16-“Vespre de tardor”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RECER DE LA MAR”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2011.

——————————-
ENLLAÇ DE DESCÀRREGA GRATUÏTA:

https://arturalvarez.bandcamp.com/album/bagatge

PDF   ·   Versió imprimible

Les beceroles d’un escriptor

maig 7, 2017   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Les beceroles d’un escriptor     
:: Joan Garí

arquitectura-de-la-ficcio-vicent-usoPublicat a: Ara Llegim

Títol: «L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa»
Autor: Vicent Usó
Pròleg de Manuel Baixauli
Editorial: Bromera
Alzira, 2017

Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi).

L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.

Escriptors de brúixola o de mapa
Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El mateix Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada.

Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant ) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary ); la diferència (com volia E.M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.

Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.

 

PDF   ·   Versió imprimible

[TRIBUT] d’ Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d’autor

març 21, 2017   //   Blog, Diversos, Recensions  //  Comentaris tancats a [TRIBUT] d’ Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d’autor     
:: Editor El Pont

“Fuimos sembrando canciones y en esta tierra baldía floreció la poesía, viviendo la utopía, convencidos de que un día vendría la revolución”. Aquestes emotives paraules expressades per Luís Pastor en el seu poema “¿Qué fue de los cantautores?” podrien ser perfectament la síntesi de [TRIBUT]. Un nou treball discogràfic que m’agradaria compartir des d’el posicionament que considere inherent als meus plantejaments pel que fa a l’activitat creativa. Una cosa així com l’habitacle on anem construint una cultura alternativa. Compartir, buscant aliances de pensament per convergir o divergir des de propostes crítiques, constructives i democràtiques.

En aquesta ocasió, doncs, la creativitat es vesteix d’exaltació i reconeixement. Des de la necessitat, he furgat la motxilla del bagatge existencial i he reviscut cançons d’aquells cantautors que van ser, i ho segueixen sent, una part important dels ciments sobre els que vàrem edificar la nostra forma de pensar i entendre la vida. Una mena de banda sonora del viscut.
Un record reivindicatiu de tots aquells valents i valentes que, guitarra en mà i veu ferma, van resistir i van contribuir a la formació d’una consciència cívica en favor de plantejaments democràtics i anhels d’un món millor.
Cantautores i cantautors que van protestar i van fer un discurs crític amb l’afany d’airejar les contínues injustícies i contradiccions d’un món segrestat per uns pocs amb intencions de sotmetre en el seu propi benefici.
Cantautores i cantautors que, tot i patir la marginació dels cercles oficials, van omplir de poesia el batec d’una cultura diferent.
Cantautores i cantautors que van denunciar les mentides i van cantar les veritats, escopint-les a la cara dels poderosos. Que van viure la utopia convençuts de que eren possibles altres plantejaments de convivència.
Cantautores i cantautors que van escriure cançons honestes. Cançons de lluita, d’amor, de festa, intimistes, … i que van contribuir a la formació d’una consciència de denúncia, sense oblidar-se de la perspectiva musical i literària, a través de la cançó d’autor.

Així doncs, un atreviment, que s’ha d’entendre des de l’agraïment i respecte. Unes versions plenes d’humilitat, procurant mantenir l’essència del missatge literari i musical. Però aportant també cert toc personal.
En el doble CD [TRIBUT] trobareu una selecció de 24 temes que, encara que molts d’ells originalment van ser concebuts en castellà, francès o anglès, tots estan adaptats i interpretats en català.
Així, al costat de cançons versionades de Serrat, Lluís Llach, Raimon, Jaume Sisa, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Joan Isaac, trobareu temes de Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Pedro Guerra, Antonio Flores, Pablo Milanés, Antonio Vega, Joaquin Sabina, J.A. Labordeta, Violeta Parra, Hilario Camacho, Victor Jara, Patxi Andión, Luis Pastor, Georges Moustaki, Bob Dylan, Leonard Cohen o John Lennon.
No estan, ni moltíssim menys, tots els que podrien estar, però crec que la selecció és prou representativa. Almenys, he intentat que reflectira un espai temporal proper a la meua generació i adjacents.

Un treball amb el valor d’un fet puntual i irrepetible. Un xicotet tiratge que m’agradaria compartir amb vosaltres. Una acurada edició en “digipack” de tres pales amb llibret interior.
Una manera de contribuir, amb aquest particular gra de sorra, a exaltar el valor d’aquells intèrprets que van dotar de contingut a la cançó d’autor en una època paral·lela al nostre recorregut vivencial. Aquells que van resistir, allunyats de la cultura oficial. Que van ser conscientment incòmodes per al poder establert.

Artur Àlvarez.

CONTINGUT DEL DOBLE CD:

CD 1:
1-És tan difícil deixar de pensar (Patxi Andión) 2-Com un puny (Raimon) 3-Cos de dona (Antonio Flores) 4-Imagina (John Lennon) 5-Princesa (Joaquin Sabina) 6-D’alguna manera (Luis Eduardo Aute) 7-La vella (J.A. Labordeta) 8-El lloc del meu esbarjo (Antonio Vega) 9-Escolta-ho en el vent (Bob Dylan) 10-Tristesa d’amor (Hilario Camacho) 11-Paraules d’amor (J.M. Serrat) 12- Als companys (Ovidi Montllor).

CD 2:
1-Abril 74 (Lluís Llach) 2-Sóc (Luis Pastor) 3-Gent sola (Pedro Guerra) 4-Em declaro innocent (Joan Isaac) 5-Petit vals vienés (Leonard Cohen) 6-Iolanda (Pablo Milanés) 7-El metec (Georges Moustaki) 8-Dona’m sa mà (Mª del Mar Bonet) 9-Gràcies a la vida (Violeta Parra) 10-L’unicorn (Silvio Rodríguez) 11-Amanda (Victor Jara) 12-L’home dibuixat (Jaume Sisa).

PDF   ·   Versió imprimible

L’incert alberg

març 18, 2017   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a L’incert alberg     
:: Carles Lluch

incert-alberg-josep-igualLa Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

 

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

PDF   ·   Versió imprimible

Del bres al clot hi ha el pèndol

des. 4, 2016   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Del bres al clot hi ha el pèndol     
:: r. e.

nectari-porcar1Víctor Obiols
Ara Llegim, 3 de desembre de 2016

Títol: Nectari
Autor: Josep Porcar
Edita: Edicions del Buc
València, 2016

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

PDF   ·   Versió imprimible

Dues boires

juny 7, 2016   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Dues boires     
:: r. e.
«Les veus i la boira», de Vicent Usó

«Les veus i la boira», de V. Usó

Per Lluís Llort
Publicat a: El Punt Avui (15-V- 2016)

Títol: «Les veus i la boira»
Autor: Vicent Usó
Premi Alfons el Magnànim
Editorial: Bromera, Alzira, 2015

Avui toca una obra cuinada a foc lent durant anys i una altra que manté la vigència dues dècades i mitja després de ser publicada. I totes dues unides per la boira, en una la climatològica i la que provoquen els replecs de la memòria, i en l’altra… l’etílica i cocaïnica.

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil.

A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal.

Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novel·la, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

A través de la recerca del periodista Mateu Sequeral, que comença a finals de la dècada del 1990, en què reprèn la del seu pare, i sempre narrat per una dotzena de personatges, Usó ens ofereix una història amb amors, traïcions, mentides, mort i silenci, tot envoltat de la boira de la condició humana. Ens mostra postals de la Guerra Civil i la postguerra, del boom turístic a Mallorca. Setanta anys d’història a través d’aquestes veus tan diferenciades recollides en entrevistes, cartes, retalls de diari… Com a Rashomon, la suma de mirades conforma, a més de la història sabuda, la del misteri d’unes morts i, en especial, de les Columbretes, un personatge més, que ens explica molt sense parlar.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ja havia viatjat al passat, i més remot, a La mirada de Nicodemus, ja havia narrat combinant veus a La mà de ningú i ja havia guanyat premis (dos cops finalista del Sant Jordi, amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini) com l’Andròmina amb Crònica de la devastació, una magnífica i preciosista novel·la sobre la guerra i els seus efectes. Ja ho havia fet, deia, sí, però sempre se supera, sempre millora.

Vicent UsóTambé amb boira de fons dins la trama (la mental provocada per la ingesta d’alcohol i altres substàncies), La Magrana ha reeditat la novel·la del 1989 Canya o mitjana, sense cap motiu aparent més enllà d’un rescat merescut perquè, sense ser una gran obra en sentit absolut (com el 99% en els darrers mil anys), atresora unes virtuts que posades en el mercat actual encara creixen més. Els autors són Ramon Solé (Barcelona, 1953), guitarrista i propietari (amb Pere Pina) des del 1977 del bar Almirall, conegut per la seva bella estètica modernista i escenari de bona part de la novel·la, i el periodista Carles Serrat (Barcelona, 1961). El 1992 van publicar la segona i, si no m’equivoco, última novel·la a quatre mans, El fill de la Lola.

Canya o mitjana narra les peripècies del jove tortosí Ricard que, sense ofici ni benefici, accepta l’oferta d’un antic amic per dur un bar a Barcelona. Allà ja hi treballa el Cholo, un cambrer també jove que iniciarà Ricard en el consum de cocaïna. Fins més enllà de mitja novel·la la trama és el dia a dia de Ricard al bar, consumint alcohol i cocaïna i lligant amb dues dones molt atractives. A partir d’aquí la trama s’accelera amb l’entrada de traficants d’heroïna, un policia a punt de jubilar-se, un clan gitano, un grup de templers, algun assassinat i la plàcida vida de la Montserrat, la tortuga que el Ricard ha comprat a les Rambles.

Les virtuts passen per l’ambientació, que és dels vuitanta en petits detalls, sense abusar, com podria passar si fos escrita ara, en què referents, marques i modes de l’època sovintejarien per demostrar la tasca de documentació. És políticament incorrecta en diversos sentits: masclista, homòfoba, racista, fa apologia del consum de drogues… i això, de tant en tant, és un glop d’aire fresc. Com que està narrada en primera persona i present, manté un ritme molt alt. Els diàlegs funcionen perfectament i els personatges es fan entranyables. Fins i tot la correcció i el registre d’un català de fa 27 anys surt ben parat. El fil de la trama és prim i la resolució de tot plegat força precipitada, però importa poc perquè Canya o mitjana permet passar una estona molt divertida, sense complexos ni additius afegits, natural i espontània.

Dues obres es podria dir que oposades, recomanables totes dues, per entrar sense por en dues menes de boires.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:123456»

Recensions

llagrimes-orfeu-pallares
napalm-bromera
arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria