WebBlog de: Manel Pitarch Font

La pruïja dels poetes.
Els «Anys llum» de Josep Porcar segons Manel Pitarch

Mai 10, 2019   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a La pruïja dels poetes.
Els «Anys llum» de Josep Porcar segons Manel Pitarch
    

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «ANYS LLUM» PER MANEL PITARCH
Onada Edicions, 2019
XXI Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt 2018
Llibreria Babel de Castelló, divendres 12 d’abril de 2019

 

1. A. GLOSSARI CIENTÍFIC

Any llum
Unitat de longitud aplicada al camp de l’astronomia que indica distàncies, com en el cas de la distància que hi ha entre la Terra i una estrella llunyana, una galàxia, etc. Equival a la distància que la llum recorre en un any. La llum recorre una distància en el buit  de: 299.792,458  km cada segon, és a dir, un total aproximat de 9,5 bilions de km l’any.

Buit
Evangelista Torricelli, l’italià inventor del baròmetre en el segle XVII, va crear el buit per primera vegada en un laboratori.

Espaitemps
Hermann Minkowski el 1908 va introduir el concepte, que fusiona el temps i l’espai absoluts de la teoria newtiana en una nova entitat de quatre dimensions, tres corresponents a l’espai i la quarta al temps. Parlem també de la detecció de forats negres que xoquen, d’arrugues en l’espai-temps.

Gravitació
La llei de la gravitació universal de Newton ens diu que la força d’atracció entre dos cossos, és proporcional al producte de les masses i, a la vegada, inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els dos cossos.

Forat negre i Forat de cuc
Matèria d’alta densitat en concentració, amb una elevada força gravitatòria de manera que l’alliberament té una velocitat superior a la de la llum.

Forat de cuc
També anomenat pont Einstein-Rosen. Un forat de cuc té dos o més extrems, connectats per un únic conducte, per on la matèria es pot desplaçar entre els extrems.

 

1.B. INTERPRETACIÓ POÈTICA DEL GLOSSARI

Any llum
Devenir vital que deparen les relacions humanes quan la implicació íntegra de cor i cervell es veu afectada per buits en la retroalimentació afectiva.

Buit
Estat anímic en què l’interior de la persona ha estat espoliat de tota emoció positiva per causes no previstes o no desitjades que actuen hostilment sobre la línia estable de la felicitat, que en termes d’exigència mínima és aquell estadi en què la persona no té consciència de desànim o defalliment d’esperit.

 

Espaitemps

Era.
Forat negre a contrallum
ara orbites el record
on gravita tot l’oblit.

«Espaitemps» (fragment)

Gravitació: la conjunció estable entre els components de la matèria no orgànica: el desig, la pena, el dubte, l’admiració, el dolor, l’expiació, la justícia, la pau… determinen el nivell de gravitació personal amb què podem orbitar pel món dels sentiments i l’ànsia de futur.

Forat de cuc

Com que no hi ha déu ni en l’absència,
ni lladre que me les torne, em consola imaginar
que no vaig perdre cap ni una de les petges
regalades, i que en algun forat de cuc
de l’eternitat s’han unit per fi en l’única
i afligida mà que cada nit pica la meua porta
i pregunta si, per favor, pot colgar-se amb mi
al llit, perquè als somnis d’enfora fa massa fred.

«Empremtes» (fragment)

 

2. CRONOLOGIA

1706. Ole Romer, físic danés, demostra que la llum té una velocitat finita.

1838. Friedrich Bessel, astrònom alemany, usa per primera vegada el concepte any llum com a unitat de mesura.

2017. Rainer Weiss, Barry C. Barish y Kip S. Thorne reben elPremi Nobel de Física “per les seues contribucions decisives al detector LIGO i l’observació d’ones gravitatòries”.

12 d’abril de 2019. Josep Porcar, poeta castellonenc, presenta al públic una dimensió poètica dels Anys llum, havent invertit 6 anys d’investigació metafòrica i de treball de camp existencial.

 

3. PROVES EMPÍRIQUES

Obrim les pàgines,  d’una edició per cert molt acurada, i es disposa una estructura en parts, que l’autor titula:

  1. Sisme i diàspora
  2. Pràctiques de salvament
  3. Nou ecografies

precedides per uns versos proemials, anomenats “Guant”, el poema pòrtic que ja estableix un correlat entre un símbol poètic encarnat en la natura i els camins que s’intercanvien de pèrdua i de retorn, d’oblit i de memòria. El poeta ens avisarà, en les endreces del llibre i en les notes, que l’inici connecta amb versos del seu anterior llibre “Nectari”, fet que ens situa sobre una altra òrbita, un cicle existencial que pilota la nau de la poesia.

El poemari que tenim a les mans presenta una combinació encadenada de poemes, que podríem considerar una diagnosi sobre el camí de dunes que és desert, amb horitzó anys llum, i travessa esforçat etapes d’una vida, la coneixença pròpia per la mateixa experiència en primera persona.

 

—PART 1 DEL POEMARI: SISME I DIÀSPORA

contorns de fum callat, perfils
de boira cega, siluetes al ras
d’un udol sense ullals ni bosc.

«Walk on the wild side» (fragment).

On tot comença a qüestionar-se i la matèria passsa a ser fum. Són els senyals d’un sisme que sotraga el paisatge habitual i ennegreix l’atmosfera per apagar la llum:

Si foc, si cendra, si vent.
No n’esperes cap explicació.

«Hefest al foguer» (fragment)

El deu de la mitologia romana, Hefest, fill de Zeus i d’Hera, és un monstre inabastable per a una lluita desigual, la de la incomprensió en el solatge de la injustícia. La cosmologia, que enllustrava els estels de color poètic, esdevé cosmogonia, desestructurada i aliena, imprevisible.

 

—PART 2 DEL POEMARI: PRÀCTIQUES DE SALVAMENT

Imprevisible, el telescopi
amb què clissava el futur
se’m va espatllar fa un món,
tres amants, anys llum.

«Zoom Out» (fragment)

Anys llum de Josep Porcar és la sagnia artística d’una evolució psicològica que acompanya les vivències intenses de l’individu, la depuració simptomàtica d’un redescobriment en què la llum projectada sobre els planetes, sobre els seus habitants, provoca ombres que provoquen hiverns que provoquen hipotèrmies, en el sentit més íntim. Tanmateix, ni que siga per virtut de la teoria heracliana dels oposats, cal l’existència d’ombres, foscors i buits, perquè la llum renasca.

A la tristesa, que floreix on mor,
A l’alegria, tan fràgil si n’ignora
els cavalls i els cavallons, el punt de fuga.

«Viva» (fragment)

En aquest sentit, renàixer és el retorn a la claror del paradís, però per una òrbita diferent a la viscuda, perquè el solc de la decepció demana ponts de fermesa. No s’explica la paradoxa de l’amor contradictori, que es desdibuixa i reapareix… i es difumina i… s’esvaeix.

Les boniques melodies
dels esclaus fan de la rosa
pany i clau.

«Antífona de la rosa borda» (fragment)

En el camí estelar s’hi troben ara planetes nous, bells projectes il·lusionants que deixen anar l’esguard al pas gravitatori de l’actitud humana, del valor de la paraula amorosa, de l’exploració del cau del llop per un arqueòleg dels sentiments salvatges.

Com llevar-se un matí i haver perdut
les ratlles de les mans
(…)

«Bisell» (fragment)

Subtilesa i força, macerades pel temps, el temps cronològic i el temps creatiu. Quan ens endinsem ens transportem en els Anys llumdel poeta, cada imatge literària està compromesa amb la causa, sense esbandir cap dilació en la idea, de manera que el lector ha d’escalar de l’espectació a l’hermenèutica, per a interpretar quasi circumflex les emocions sagrades que el fil de la navalla despulla en el protagonista. Un quadre clínic d’eufonies simètriques i de sintaxi creativa, perquè no es trasnmet si no es viu, o altrament dit, no és pur si no és poesia. I entre altres referències cultes, un petit homenatge dissimulat a Ausiàs March:

de l’incendi de la sal fem bàratre i tint de poma
a la carn, cards entre llirs despullats d’aroma.

«A Ghost» (fragment)

 

—PART 3 DEL POEMARI: NOU ECOGRAFIES

Un estil molt personal, el joc macabre i depurador alhora de sotmetre la bellesa dels versos a l’experimentació constant de la relació entre el missatge i la poètica per comunicar-lo, el joc creatiu de fer desfilar pel trapezi de l’estètica un camp semàntic llindar entre la vida i el projecte, la delicada pell del no nascut, mereixedor indiscutible d’una oportunitat de vida.

El bucle format pel turment emocional i el llançament no explorat a l’espai futur conviu amb les clarianes de la serenor que s’endevina baix de la cataracta:

 Quan s’acaba l’anestèsia, comença el malson.

«Aminocèntesi»(fragment).

Nou ecografies que completen les nou metàfores de la gestació, on l’experiència dels versos escrits ha d’aportar fonament al nou edifici dels espais per guarir les ferides. Restituir l’amor, apaivagar la reflexió i ascendir a la talaia del nou horitzó.

T’has fet lluny.
T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i a la mudesa
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats a la dreta, engrunes
a l’esquerra, de pètals secs,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles o pètals, cucs blancs,
silencis de piano com roses
negres en la neu.

«Barra espaiadora» (fragment)

 

Josep Porcar perfila els poemes com les mans que acaronen les galtes del fang, en el moment més crític de la creació. Deus i mortals units per a l’art, per a significar que l’esperança sempre avisa i és tendresa entre el brancam. La voluntat renascuda guaita impertinent pels selfies de les ecografies, entre les llàgrimes de sang i de goig que reciclen la matèria morta i obren les pupil·les blanques dels genitors, la pruïja dels poetes.

Manel Pitarch, abril de 2019

 

PDF   ·   Versió imprimible

«La mirada de vidre», d’Anna Moner

Mai 8, 2019   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a «La mirada de vidre», d’Anna Moner     

Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019

mirada-vidreAutor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019

 

Introducció

Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.

No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

Declaració responsable

A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:

  • esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
  • esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
  • esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
  • esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
  •  

 

Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.

Una vegada dins

Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.

Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…

La moral i l’alienació del món real

No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…

Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.

Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets:  la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.

En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.

I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales  amb una agulla.

 

 

Escenaris, escenes i llocs reals

Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”,  o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.

La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.

Referències cultes

La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.

Tesi

El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.

 

 

Conclusió

Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert,  els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:

Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

Feslloch, la música en valencià en un país anormal

Jul 11, 2016   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts esparsos, Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Feslloch, la música en valencià en un país anormal     

L’herba de l’escenari Ovidi plena de feslloquers presenciant l’actuació estelar de Fermín Muguruza & News Orleans Basque Orkestra. Un trànsit tímid d’assedegats que emplenen el got de cervesa i, a fora, quatre despistats que arriben a deshora al festival han retardat unes deu hores la dutxa matinera. Anteriorment, el públic ha vibrat amb dos plats forts del programa: Pep Gimeno “Botifarra” i Senior i el Cor Brutal; quasi tres hores en què els joves melòmans han seguit les cançons a cor perquè les coneixen, les escolten a casa i les estimen. La concentració de música en valencià viu tres dies i tres nits de glòria, cada any, a la localitat de Benlloch, la Plana Alta del País Valencià. Un fet que no hauria de ser excepcional, si visquérem en un país normal, i que hauria de comptar amb més mecenatge dels estaments socials; no oblidem que el pes organitzatiu naix d’Escola Valenciana.

El sentiment que experimenta un jove ciutadà del nord de Gal·les quan canta cançons dels Catfish and the Bottlemen o el d’un madrileny quan escolta Malú és més autoritzat que el d’un valencià quan escolta Aspencat, Eva Dénia, Els Manel, Tirant lo Rock, Els Catarres, Pepet i Marieta, Amics de les Arts o Sva-ters? Aleshores, què hem fet del sentit epistemològic de la nostra cultura?

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

En un país “normal” (acceptem el terme com a animal aquàtic) podria trobar-se la producció pròpia de la terra en els centres comercials, en les botigues de música, podria seguir-se per la premsa un esdeveniment de la magnitud del Feslloch, es retransmetria per la televisió autonòmica (ui, perdó), és a dir, es consumiria de manera tan natural com es consumeix una pizza envasada d’aquelles que venen els supermercats de franquícia. I el que fa més mala consciència, la qualitat compositiva, instrumental, vocal, escènica de la majoria dels grups en català no ha d’envejar res, en absolut, a altres grups en altres llengües. Però, tornem a la de sempre: en quantes coses més aquest país nostre no és normal? En el panorama electoral? Vinga, no seré sarcàstic i posaré un altre exemple.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

La mateixa nit, Feslloch, nou de juliol de dos mil setze, a les zero hores i vint minuts, a la línia d’entrada al recinte, s’albiren escamots de la Guàrdia Civil espanyola, armats i vestits amb armilla antibales. Sí, sí, no faig broma. Com diria Xavi Castillo… “que… què!” Mireu, quan servidor i qui m’acompanyava vam veure aquesta estampa, el subconscient, que treballa més ràpid que la companyia Vueling, d’immediat va pensar que ens havia ocupat algun país imperialista…  No, Espanya no podia ser, perquè també són nacionalistes com nosaltres, el que ocorre és que “nacionalista” traduït a l’espanyol s’anomena “votante de centro” i té més categoria, perquè La Roja no és perifèrica i no baixa mai a segona divisió, mentre que nosaltres, pobres “mataos”, animem equipets com el Llevant, el València, l’Elx o el Vila-real (“Villarreal” només al cap de Roig). Segurament, els posats en matèria em diran que no conec el protocol dels cossos de seguretat…, que en esdeveniments que superen cert nombre de gent…, que en actuacions de vigilància i protecció…, que quan la policia o la Guàrdia Civil operen al carrer… i no sé què més. Però, la veritat és que una versió de policia connotada històricament, abillats d’armes i armilles, per més verdets que vagen, plantats davant dels vehicles cel·lulars, encerclant un camp de futbol amb un grapat de joves que fa quatre dies que han acabat els exàmens i ara troben diversió i canten i ballen i escolten la seua música damunt d’un arsenal de bosses nevera carregades de míssils d’espetec i d’entrepans de tonyina… Què voleu que us diga? Fa la sensació (com deien els soldats en temps de la mili) “que el enemigo está dentro”.

A l’autoritat pertinent, vull adreçar una pregunta gens retòrica: no es pot guardar la seguretat de les persones amb una altra posada en escena, d’aparença més normal, que no infonga als innocents el prejudici patit per l’apòstol Judes, “seré jo, senyor?” I, ja posats a demanar, si accepteu la meua humil opinió, per què no envieu els furgons de la Benemèrita a vigilar els concerts del senyor González Sarrià, àlies Francisco? Potser, ell ja no s’atrevisca a insultar ningú; però, entre els seus padrins, més d’un podria fer l’escapada a Panamà. Que la Mare de Déu del Pilar els agafe confessats.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont en la Fira d’Entitats per commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló

Gen 2, 2013   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Àlbums, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a El Pont en la Fira d’Entitats per commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló     

El passat 15 de desembre El Pont Cooperativa de Lletres va participar en la Fira d’entitats celebrada a la Plaça Santa Clara de Castelló. La Fira formava part dels actes organitzats per la plataforma “Castelló per la llengua” per tal de commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló i per reivindicar la vitalitat, present i futura, del català.

manuscrits

Manuscrit ciutadà commemoratiu

Darrerament ens en donen tant per tots els costats amb el tema de la llengua, que el fet que l’oratge ens respectés i omplira de calidesa la jornada ens va semblar una amable compensació del destí. A les 10 del matí les desenes d’entitats participants en la fira van anar muntant les seues taules. El president i secretari de El Pont, Vicent Jaume Almela i Manel Pitarch, es van encarregar de deixar enllestida la taula de l’associació, deixant ben visible el nostre logotip. A sobre de la taula, un complet àlbum amb la història del Pont i de totes les activitats dutes a terme fins ara, i també un grapat de llibres: els de Manel Garcia Grau i Vicent Marçà, socis d’honor del Pont, i altres de Vicent Andrés Estellés, Miquel Peris i Segarra i el llibre col·lectiu d’alguns socis ‘Un pont sobre el meridià’. Manel i Vicent Jaume es van fer càrrec de la taula, amb la companyia de Vicent Pau Serra, on s’oferia als assistents la possibilitat de llegir un fragment d’algún dels llibres.

La primera en estrenar-se va ser també la lectora més jove que ens va visitar. Sonia Almela, de 12 anys, va llegir un fragment de Psicòleg, de Vicent Marçà, i va deixar una reflexió sobre el valencià en un full en blanc. A mesura que avançaba el matí, arribaven nous membres del Pont: Toni Pitarch, Rosabel Gumbau, Susanna Lliberós, Reis Lliberós i veien com a poc a poc gent s’animava a llegir. Vicenta Pellicer, va triar Vaixell de vidre, de Vicent Andrés Estellés. També del poeta de Burjassot va ser el poema triat per Vicent Pau Serra, que va recitar Els amants. Imma Puig va llegir L’absència, d’Estellés, Miquel Martí, que va triar No escrig èglogues, Paquita Roca una lectura de Vicent Marzà i Mavi Oliver un poema de Miquel Peris Segarra. Les últimes tres persones en llegir van ser, Balma Llansola Díaz, M.Creu Marín i Mònica Camahort que van recitar poemes de Manel Garcia Grau.

Una jornada festiva que incitava a la participació de tots els assistents gràcies a l’animació del duo Ianúria. Diferents actuacions es van encarregar de conjugar la reivindicació amb la diversió: els Amics de Palanques, els tallers de cançons i balls de l’escola infantil la lluna de la UJI, l’animació infantil oferida pel Grup Esplai Pentecosta,o el taller de foc i percussió de Botafocs.

Acabada la jornada, els llibres llegits, el full en blanc ple de reflexions sobre la nostra llengua, i els ànims enfortits per a seguir defensant i estimant el valencià. Uns ànims que ens portaven de vesprada a confondre’ns amb milers de ciutadans en la manifestació que culminava una jornada festiva, revindicativa i commemorativa.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Poesia compromesa vigent. Manel Garcia Grau, sis anys després.

Jun 6, 2012   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Poesia compromesa vigent. Manel Garcia Grau, sis anys després.     
El Periódico Mediterráneo, 5 de juny de 2012 (p. 59)

Un any més, Manel, continuem la conversa ininterrompuda, com sempre t’ha agradat, al voltant d’una taula, una munió de llibres acabats d’editar i una colla d’amics àvids d’opinió i rauxa tertuliana. He escoltat el que comentaves i cal dir que tens tota la raó del món. Els ciutadans que ens neguem a la degeneració progressiva de la nostra terra, vivim un sentiment retrospectiu d’altres temps que pensàvem desterrats. En la situació actual a què ens han portat polítics i oportunistes del sistema capitalista neoliberal, les preguntes ens deixen atuïts. Pot haver-hi res per damunt del drets fonamentals dels ciutadans? Què hi ha més urgent de sanejar sinó les malalties, en el sentit literal, i les dificultats de l’escenari educatiu? Contra la penúria d’aspirar únicament a una vida digna i amb esperança de futur, quines tisores gosen frivolitzar amb el tall de l’ètica esmolada?

Manel Garcia Grau

Hi estic especialment d’acord amb tu, allà on incideixes en la supèrbia que llueix la política dels governs al poder quan apunten la mira a les febleses del teixit social i disparen bales d’impossible justificació carregades de pólvora demagògica i lèxic d’embarbussament, per transgredir els autèntics objectius humans. No podrem rescatar amb immediatesa la bonança quotidiana que han estimbat des dels clans de la malversació corrupta, però tenim la caixa negra del balafiament i les empremtes d’aquells que volen amagar el cadàver. També coincidim en la idea que la cultura en valencià es manté viva gràcies a la iniciativa permanent de l’associacionisme civil, una resistència i constància eternes que ens veiem abocats a reivindicar cada dia, cada hora, cada minut… Em vénen al cap aquells versos teus de La Mordassa:

No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.

El dissabte 2 de juny, l’associació d’escriptors El Pont Cooperativa de Lletres va aprovar unànimement, en l’assemblea anual, nomenar els escriptors traspassats Vicent Marzà Duch i Manel Garcia Grau “socis d’honor”. Sempre presents en la memòria.

PDF   ·   Versió imprimible

Manel Pitarch

Nov 15, 2010   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Autors, Diversos  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch     

Lloc i any de naixement

  • Vila-real, 1966

Nom complet

  • Manel Xavier Pitarch Font

Nom de ploma

  • Manel Pitarch

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner