Secció: Recensions

Sobren raons (i manca tot)

febr. 24, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Sobren raons (i manca tot)     
:: r. e.

LlambreigManel Rodríguez-Castelló
Revista Saó, núm. 390, febrer de 2014

Títol: Llambreig
Autor: Josep Porcar
Edita: Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres
Barcelona, 2013.

Torna, després d’Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l’edició. En l’entreacte s’han escolat cinc anys d’un no parar pels camins de l’escriptura de què dóna compte l’activitat que l’autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Blogs de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l’atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l’extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l’edició digital, amb un ric i variat correlat d’imatges (fotos i vídeos) i músiques, l’aplica a l’art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l’emissió de llum per reflexió, podria sobtar d’entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l’exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l’escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d’entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d’èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l’intent reeixit d’expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d’un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d’allò que anomenen “mercat de treball”, “titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats” i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s’ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d’uns paràmetres poètics d’alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l’ou de la proposta de Porcar i l’elaboració de la metàfora de la poesia que s’expressa en el poema “Refracció” que fa de pòrtic del llibre: “Des d’un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / […] amb una llum que no hi reté, / que no l’encega ni l’atura”. L’espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l’espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l’autenticitat de la seua paraula.

Josep PorcarLlambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d’ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d’un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s’ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic “Cruiximents”, un diàleg amb l’amic mentre beuen “sota el pont de la via”. Contribueix a la coherència del conjunt, entre d’altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament… La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d’alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d’austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials (“Retaule d’Apocalipsi amb corca”, “Ranera”, poema dedicat als revoltats de les places del 15M, “Rés de rescabalament”, “Serpeig”…). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de “Llampec” (“No el llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i l’empelta”), té probablement el seu punt àlgid en “Un estrany balanceig”, poema sobre la decepció. De l’espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d’una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinistres del temps. Imprescindible.

Més articles de Rodríguez-Castelló
PDF   ·   Versió imprimible

Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans

febr. 22, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans     
:: r. e.
NormesCs100anysIECpontTítol: «Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans»
Autor: Vicent Pitarch
Edita: Fundació Carles Salvador-Institut d’Estudis Catalans
Benassal-Barcelona
2013

Aquesta publicacació posa de relleu, d’una banda, el fet que la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans constitueix la matriu de les Normes de Castelló i, d’una altra, aprofundeix en la nova dimensió que aquestes han assolit, tot contribuint alhora a mantenir actiu el debat social al voltant de la normativització al País Valencià. Al capdavall, la visió actual de les Normes de Castelló supera amb escreix els seus factors d’ordre cultural i avui podem afirmar que han acumulat una densa càrrega d’elements simbòlics i de valors i interessos civils. Han esdevingut, en definitiva, un element clau del valencianisme contemporani.

La part central del llibre està constituïda per l’estudi que aporta noves dades sobre el procés normativitzador valencià, així com un seguit de reflexions al voltant de la seua actualitat. Com a il·lustració hi ha una antologia de textos ben significatius, no gaire coneguts. Finalment, l’obra es completa amb un repertori bibliogràfic (de vuitanta pàgines) sobre les Normes de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

Masculí plural

febr. 22, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Masculí plural     
:: r. e.

masculi_plura_vicent_pallaresPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Masculí plural»
Autor: Vicent Pallarés
Editorial: Viena
Narrativa
Pàgines: 112

La primera vegada que vaig ensopegar amb un text literari de Vicent Pallarés va ser quan, com a membre del jurat d’un certamen literari, va caure en les meues mans l’original de L’heretgia amagada. Aquesta novel•la sobreeixia entre totes les altres obres presentades, i ho feia pel domini del llenguatge, per la capacitat de fabulació i el gran ofici que l’autor demostrava. Aleshores Vicent Pallarés era un escriptor del qual poca cosa se sabia, sense a penes obra editada, però que ja tenia una veu sòlida i personal. L’heretgia amagada era una novel•la en què Pallarés, portat per la fantasia, situava al bell mig de la serra de l’Espadà, potser a l’espai que en un temps ocupà l’antiga Suera, una ciutat arrianista que s’ocultava en un regne catòlic que amenaçava no sols la secta sinó la vida de tots els seus habitants.

Dècades més tard, Vicent Pallarés, després d’haver obtingut alguns dels premis de narrativa més importants del País Valencià i d’haver publicat més d’una dotzena de títols, ens oferix, aquest 2014, un recull de relats, Masculí plural (Viena edicions), amb els quals va obtindre el XXXIII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril-Vila de Benissa 2013.

Vicent Pallarés és un d’aquells autors que han sabut construir-se un llenguatge propi, alhora que una manera personal d’enfrontar-se al fet narratiu, la qual cosa, amb el pas del temps, l’ha dotat d’una veu narrativa dúctil i amb un gran caràcter.

Vicent PallarésMasculí plural està conformat per quinze relats presentats de menor a major extensió, buscant un ordre ascendent que el lector agraïx, a través dels quals ens presenta una galeria de personatges protagonistes que tenen en comú el fet de pertànyer al sexe masculí, però no per això els personatges femenins estan relegats en el relat o ocupen un paper insubstancial.

Són personatges marcats per la història, per la cultura, per la seua personalitat egocèntrica, pel desig, pel desamor i, sobretot, per la seua condició de mascles, o dit d’una altra manera: per eixe penjoll (alguns dirien que trist) que tenen entre cames.

Vicent Pallarés Són personatges potser atípics, però no per això únics, ja que els podríem trobar jugant a les cartes en un bar, passejant per la platja, o en la barra d’un club de carretera. Els contes són retrats individuals en els quals Pallarés no ha volgut caure en els tòpics ni ha pretés inventar prototipus. Vicent Pallarés, que és un home vital, sociable, els ha extret segurament de la realitat que l’envolta, la seua mirada mofeta els ha capturat per a fer a través seu, d’una manera divertida, una crítica mordaç a la societat.

Els quinze relats estan escrits amb ironia, una ironia fina de vegades, però en ocasions amb grans de sal grossa necessària per acabar de rematar com cal la narració. Hi ha també humor, un humor de vegades àcid, altres potser més subtil, que invita al somriure còmplice quan no a la rialla maliciosa.

Així i tot, com un bon jardiner, Pallarés mai no deixa de cuidar el llenguatge. Sempre ha estat, de fet, un home preocupat per la correcció de la llengua emprada, pel nivell del seu registre escrit, el qual ha sabut dotar d’agilitat, genuïnitat i transparència. En Masculí plural, per a donar als relats un toc d’oralitat, adopta expressions col•loquials i frases fetes, com si haguera volgut traure-li seriositat i transcendència a allò que ha escrit per a donar al lector la sensació que l’escriptor li ho està contat en la barra d’un bar o en una sobretaula, entre cafés i copes de conyac.

No hi ha cap relat que sobre en aquesta galeria d’individualitats masculines. N’hi ha que són senzills i contundents, com ara Contrasentit i Genialitat. N’hi ha de més elaborats, com Contrapunts, en el qual Pallarés enfronta en dos monòlegs interiors dos personalitats contraposades. N’hi ha que són una crítica aguda i mordaç a una manera d’entendre la masculinitat i fins i tot l’espanyolitat, com ara Tauromàquia. I hi ha al darrere de tots ells un home que estima el seu ofici de contador d’històries, que sap captar l’atenció del lector i seduir-lo.

PDF   ·   Versió imprimible

El compàs de Susanna Lliberós

nov. 26, 2013   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El compàs de Susanna Lliberós     
:: Editor El Pont

Aquest document recull l’escrit de Josep Porcar corresponent a la presentació del llibre de poemes «Compàs d’espera», de Susanna Lliberós.

PDF   ·   Versió imprimible

Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza

febr. 4, 2013   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza     
:: r. e.

Per Josep Palomero

Maximià Alloza és un autor essencial en la història de les lletres castellonenque. Edició i estudi introductori a cura de Josep J. Conill
alloza_conill_coberta

Autor: Maximilià Alloza
Editor: Josep J. Conill
Editorial: Ajuntament de Castelló, 2012
Pàgines 397

Maximilià Alloza escrigué el poemari en valencià en què fou més perceptible la influència parnassiana de Rubén Dario, «Ioesa». El tema són les aventures amoroses de dos personatges, en especial la seducció de què és objecte el pastor Lucili, símbol de la puresa natural, per la cortesana Ioesa, símbol de la ciutat i la vida urbana. Al final, Lucili, abandonat per Ioesa, es penedeix d’aquell amor i torna a la seua vida bucòlica. «Ioesa» fou mal rebut pels lectors contemporanis, per tal com l’autor tractà en alguns passatges una ambientació eròtica i pagana de la societat del moment. Tan fou així, que Alloza no tornà a publicar mai res més.

Tot i tractar-te de l’obra principal del metge i poeta castellonenc, aquesta composició encara no s’ha publicat en aquest primer volum de l’obra completa en valencià que acuradament ha preparat Josep J. Conill, autor d’un pròleg extraordinàriament documentat que conté poemes esparsos publicats en la premsa periòdica castellonenca i altres textos menors. L’Ajuntament de Castelló ha recuperat la producció d’una peça important de la nostra història literària.

::

Ressenya de la contracoberta

Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) ensenya valencià a un institut i ha estat professor associat de l’UJI. Es dedica a la sociologia del llenguatge la crítica cultural i literària, matèries sobre les quals escriu articles i ha impartit seminaris. El 2004 va editar amb Angelo Cristóvào el llibre Do Latim às Linguas Nacionais de Lluís V Aracil (Santiago de Compostel Associaçàío de Amizade GalizaPortugal). Amb Raquel Casesnoves, Eva Codó i Joan Pujolar, ha participat en l’elaboració del manual Sociolingüística (Barcelona: UOC, 2012) i és autor de Del conflicte lingüístic a l’autogestió (Barcelona: IEC, 2007) i Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012). La seua obra literària comprèn el volum d’aforismes Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2007) i els llibres de poesia Despossessió (Lleida: Pagès, 2002) i La nit en blanc (València: Denes, 2011). Les diverses facetes de la seua producció han estat guardonades en reiterades ocasions. Manté el lloc web <http://wwwjoscpconill.cat/>.

El castellonenc Maximià Alloza Vidal (Castelló de la Plana, 1885-1945) és un dels principals i alhora més dcsconeguts) impulsors de la modernització de les lletres valencianes, esdevinguda a començaments dcl segle XX. Connectat des dels seus temps d’estudiant universitari amb els cercles modcrnistes valencians, cl retorn a la seua ciutat d’origen, on va exercir la professió de metge, va provocar que la seua obra veiés la llum de manera dispersa en revistes d’abast local com Arte y letras i la Revista de Castellón. El 1914 publicava el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista, la recepció hostil del qual per bona part de la critica va determinar el seu abandó de la literatura, dedicació que va substituir per la pintura. El 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.

Aquest primer volum de l’obra completa en valencià d’Alloza arreplega la part mai no editada en format de llibre de la seua producció, constituïda per un parell de reculls poètics (Composicions i Rimes i sonets), el projecte d’un innovador drama inconclús (Ensaig de comèdia) i el text d’una interessant conferència al voltant dcl treball i l’oci (Lo vital i lo superflu). Tot plegat apareix precedit d’un minuciós estudi, a càrrec de Josep J. Conill, sobre la vida i la significació de l’autor. En un segon volum, que veurà la llum pròximament, es preveu la reedició de Ioesa, la seua obra culminant, acarada amb la lliçó del manuscrit original, que en ocasions rectifica o fins i tot millora el text publicat en el scu dia. La conclusió del projecte permetrà no sols donar a conèixer l’obra d’un autor castellonenc injustament oblidat, sinó disposar per primera vegada de manera coherent de l’aportació d’un dels escriptors cabdals del Modernisme valencià.

PDF   ·   Versió imprimible

Aquell país imaginat de Tombatossals

gen. 9, 2013   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aquell país imaginat de Tombatossals     
:: r. e.

Viatge_al_pa__s__5049db44c0d09Per Òscar Pérez Silvestre
Saó, desembre, 2012

Vicent Pitarch / Xipell (Joan Montanyés)
«Viatge al país de Tombatossals»
Onada Edicions, 2012

En retrobar-me amb el Tombatossals que han preparat Vicent Pitarch i el dibuixant Xipell per a Onada Edicions, amb motiu del 75é aniversari del traspàs d’aquell llaurador lletraferit anomenat Josep Pascual Tirado, no he pogut resistir-me a visitar l’edició facsímil commemorativa del 1998 que em va regalar un bon amic, amb un eixut pòrtic desllavassat d’un tal Francisco Camps (conseller de Cultura, diu). Ho dic a tall de curiositat, res més que això. També és curiós que un altre amant de les nostres coses com l’ex José Luis Gimeno ‒destacat anti LUEV‒ s’hi trenque la barra glossant-ne les delícies amb els tòpics de sempre. Anem per feina útil, va!

Tombatossals és el resultat d’unes lectures i relectures fetes a l’ombra de les garroferes, ni més ni menys que el Tirant lo Blanc i la Crònica de Muntaner. Fou publicat primerament per entregues entre 1922 i 1924 en el benemèrit Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i estampat bellíssimament el 1930 en llibre, amb caplletres de Bernat Artola, dibuixos de Francesc Pérez Dolz i vinyetes de Lluís Sales Boli, tres personatges a qui no calen presentacions per aquestes latituds. Amb el temps, ha esdevingut un referent popular de la mitologia castellonenca i ha estat pres com a font d’inspiració en innombrables i variades manifestacions culturals per la seua originalitat en la concepció i càrrega simbòlica. Literatura evolucionada en mite, en podem dir tranquil·lament.

Amb aquesta edició amanoseta i adaptada al públic infantil pel polifacètic Pitarch, la colla de gegants a les ordres del Rei Barbut que s’encarregaren de transformar una terra de raboses i llops i de serps com cabirons en plana rica, formosa i exuberant ‒amb la conquesta inclosa de les Columbretes a unes criatures a mig camí entre home i furga, custodiats per vasos abellers‒, es posa a l’abast dels nostres menuts per a lectura agradable. Per a imaginar, just el nom que porta la col·lecció en què s’encabeix. Mestres i progenitors, oïu-me: si voleu traure’n tot el suc, en www.onadaedicions.com trobareu un document amb 48 propostes didàctiques preparades per l’estudiós Joan Peraire. Bon pit, bon cànem!

Descarregar ressenya original (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.

nov. 26, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.     
:: Josep L. Abad

En arribar a casa, sobre l’aparador, el correu duia el nou llibre de Marisol. He obert el sobre i he sentit el gramatge; he fullejat ràpidament el colors, delicada tinta sobre groc, una lectura directa, per damunt…

No cal tenir pressa, m’he dit.. Cal paladejar-ho amb tranquilitat.

Marisol no és una escriptora de premis; fa temps que no li interessen aquestes banalitats, llistes d’espera, corredors d’editorials, etc… Es dedica a la poesia i punt.

Ha passat per uns anys d’estricte silenci, això sí, sense parar de viure o escriure que és el mateix. Ella patia en preguntar-me pel viatge de la llum. Creia que s’havia enfugit dels seus batecs. Li deia que la llum era amb ella.

M’he preparat un te negre amb essència de bergamota i, assegut a taula, he gaudit de la seua companyia: un ritual màgic la pausada experiència de la lectura. El capvespre moria de llum.

Suite de València era una obra amagada en la seua lluna interior. De vegades quan venia a casa em llegia fragments amb mirar-me; m’enviava bocins, petites veus que se li escapaven pels cabells, pels ulls d’aiguamarina: els versos feien drecera.

El poemari ret homenatge a l’Estellés enamorat d’una vila, dels habitants, dels indrets.

Asseguda a la tauleta de treball des d’on podia veure el Micalet, Marisol m’obria finestres, de tant en tant, per enviar-me coloms de paraules; vols humils, magnífics, nets, bastits sota la pluja… escenes a càmera lenta.

Jo me n’adonava com València li xuclava la vida. Generosa, no mai obrí els llavis. S’estimava els seus carrers, els tatuatges de parets derruïdes, els arbres, les ombres i el fred. S’estimava les cantonades, els balcons, les paraules esteses amb pinces d’amor, l’amor enganxat als bancs solitaris dels parcs, les cuixes del desig, les vànoves perdudes del tacte, la quietud de l’espera.

Una cançó a València que l’acullia humida de vents amb “ la Malva-rosa a l’est de la ciutat cremada / la misèria dels senzills i la gomina dels morts”. Una cançó per a “una llengua que no té veu, / el país que no vol ser país”.

Un llibre de 27 postals amb dues parts; un calendari de violins que et sacsegen l’alenada.

València, el receptacle que ha amplificat els batecs d’una papallona silenciosa.

Un poemari devot, però sense rancúnies, ni retrets; un escenari de mots per cercar la plenitud que la vida dilueix.

Què podem dir més quan es parla amb tant d’amor? És l’hora de la llum.

 

València m’escau íntima com un poema
i com les baranes del riu que estima els baladres.
València és un bram de versos que no tenen horta
i una nafra calenta de records llargs.
Mai no hi ha hagut a València un sedàs
d’oronetes com el que embolcallava l’espera.
Absurdament el cel sempre ha regat les palmeres
mentre a trenc de dècada jo encenia un amor
que pentinava llunes en el centre de Russafa,
un amor que enderrocava finques a la plaça
del doctor Landete, un amor com una grua
municipal que s’enduia el mes de maig al coll,
un amor com una papallona de dilluns
perduda en els xàfecs del pit i en les voreres.
Pense que ha arribat l’hora del meu cant a València
per dir exilis i galtes de bresquilla blava.
Amb quina intensitat recorde ara el tacte
dels seus dits i l’arc de gespa de les seues celles,
el miracle d’aquelles dents universals i dolces,
les monyiques de coloms amb què m’enlairava gestos.

Suite de València, pàg.32, Babilònia edicions.

PDF   ·   Versió imprimible

Quan la llum dels mots passeja en bicicleta

juny 16, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Quan la llum dels mots passeja en bicicleta     
:: Josep L. Abad

Autor: Joan Garí
Fotografies: Joan Antoni Vicent
3i4, València, 2012

Quan era un xiquet somiava en tenir una bicicleta. De família obrera jo veia altres nens passejar-se amb elles. I arribà el dia que mon pare em portà a casa, pels Reis, una bicicleta de segona mà. Li l’havia donada per a mi l’amo de la fàbrica on treballava: era roja, amb portaequipatges però d’aquelles que no tenien barra de ferro entre les cames; tothom es reia de mi dient-me “dona, dona…”

Aliè i blindat com estava ja contra tota aquella estupidesa podia ataullar el paisatge d’una altra manera, podia recórrer espais i llocs més llunyans. Gaudia l’aprenentatge de la llibertat i d’una felicitat capaç d’identificar-me amb la grandesa d’aquest món que m’envoltava.

Avui estic ací per presentar l’obra titulada Viatge pel meu país, llibre realitzat per dos amics meus, Joan Garí autor del text i Joan Antoni Vicent autor d’una llum poètica que envolta les paraules. Els nostres amics sembla que, a tots els presents, ens han regalat una altra bicicleta, un tàndem.

Si viatjar és una manera de viure i veure el món, fer-ho en un tàndem t’afegeix la possibilitat del diàleg, de la complicitat muda que et connecta d’una forma emotiva i intel•lectual amb qui viatja amb tu i amb el paisatge que t’envolta.

Aquesta obra dual és una excusa per rememorar allò que Joan Fuster féu 50 anys arrere quan decidí parlar dels seus conciutadans i dels pobles per tal de concretar una identitat -la dels valencians- que vacil•lava.

Joan Garí amb el mestratge que el caracteritza – sempre he dit que després de Joan Fuster i Joan Francesc Mira tenim i tindrem Joan Garí- i ho dic des de l’honestedat afectiva i intel•lectual meua que ens convida a pujar al tàndem i viatjar. Guiat per una precisa documentació perfectament trenada, per una prosa polida, exacta i no gens rebuscada – no li cal demostrar res a hores d’ara- afegeix un plus al llibre fusterià mitjançant una pàtina de reflexions i dades personals, també molt interessants sobre la marxa. Joan Garí revisa el viatge de Fuster i l’amplia. Ell actualitza i enriqueix el nostre llegat. Tenim a la vista la possibilitat d’una primera presa de contacte a través del llibre que ara presentem: “Qui som els valencians, en quin país vivim, quin futur podem projectar, quan finirà l’autoodi que ens tenalla, aqueixa autocompassió que ens esclavitza?”
De tant en tant, aqueixa ironia i mordacitat, marcada per Fuster apareix per la boca de Garí; no pot ser d’una altra manera, però amb una alta dosi de sornegueria.

Joan Antoni ha fet el seu propi viatge a través d’una col•lecció d’imatges que parlen per elles mateixes. I dir això no és cap banalitat: per uns moments, pensen vostès el que suposa cercar, localitzar i captar la llum dels mots. El fotógraf interroga el sol ben de matí, sent parlar els colors dels vents, acarona la pluja, per la boira tremola amb el cos. La plasticitat poètica suggerida per les imatges del seu llibre semblen una cosa fàcil un cop plasmades al paper, però obtenir-la mostra, a banda d’una tècnica acurada, una visió del món propera a la vitalitat d’allò que som i vivim. Un Joan Antoni amable, un Joan Antoni entusiasta, un Joan Antoni vital que ens ha mostrat la bellesa de l’austeritat: ha vestit o despullat de llum els mots.

Una obra com aquesta es mou en una aparent paradoxa: l’escriptor lluita –de vegades sense aconseguir-ho- per diluir aquest “jo individual” de la historia que relata; el fotògraf, tot i que aparentement no mai es converteix en objecte/tema del seu treball, s’hi esllavissa rere cada petit detall d’allò fotografiat.
Ser conscient d’aquest passeig i d’aquesta paradoxa és el que conforma aquest llibre en una joia, una obra digna i bella.

Amics i amigues, als temps que corren, és tot un luxe poder dir que si viatge la meua bruíxola és guiada pel cor d’aquests amics, és tot un luxe gaudir del treball pacient i ben fet d’aquests autors. Gràcies pel regal que ens heu fet del vostre viatge. En llegir-vos les imatges i veure les paraules m’heu fet recuperar la innocència i fortalesa del xiquet que vaig ser jo: gràcies per aquest nou tàndem. Ara podrem tots els lectors i els presents dialogar amb vosaltres pedalant, i a més comprendran per què la llum dels mots passejarà, atemporal, en una nova bicicleta.

Moltes gràcies,

Josep Lluís Abad i Bueno

La Vilavella, fet el 21 de maig i presentat el 16 de juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont de narracions

juny 16, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de narracions     
:: Carles Lluch

La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Autor: Diversos
Onada Edicions (Narratives, num. 18), Benicarló, 2012

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d’aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d’un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l’editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d’El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l’associació d’aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d’un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l’aventura s’han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d’aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d’altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d’un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D’altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s’està de fer una mirada sobre l’especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D’altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d’això es tractava: fer d’aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l’existència i la consistència d’un nodrit grup d’escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d’aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d’haver-se aplegat en una associació i d’oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d’invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

També a Exilis, blog de Carles Lluch
PDF   ·   Versió imprimible

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building

juny 11, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building     
:: Vicent Sanz

Triticària, 9 de juny de 2012

Autor: Joan Pla
Títol: «Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building»
Edicions 96, La Pobla Llarga (La Ribera Alta, València), 2012

Des de Borriana, Joan Pla m’envia Don Fabrizzió i un cadàver al Prince Building com agraïment pel comentari que vaig fer aquí mateix de La violinista de París, una de les novel·les juvenils que ha publicat en els darrers anys, gènere per al qual té la mà trencada. Amb Don Fabrizzio… fa una incursió en la novel·la negra des d’un punt de vista i una temàtica molt contextualitzada en el context social que viu. Pel nom i per la imatge de la coberta del llibre, pot pensar-se que Don Fabrizzio… és una novel·la sobre Carlos Fabra, ínclit mandatari polític castellonenc, encarnació present de l’històric caciquisme nostrat. Amb el llibre a la mà, per la data de publicació, pot deduir-se que en bona mesura és així, ja que la novel·la va ser escrita en el període de temps en què el polític castellonenc exercia el seu poder polític en l’àmbit provincial estricte com a president de la Diputació i amb ramificacions en els àmbits valencià i espanyol. Aquell període en què la seua preeminència abassegadora havia començat a ser posada en dubte per mitjà d’incriminacions que, avui, després de nou anys, encara no han estat jutjades, en una mostra irrefutable del caràcter estrany, si més no, de la seua activitat pública i de l’activitat de les institucions públiques en relació al personatge de carn i ossos.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building és una radiografia de la societat de la Plana i del nord valencià de la primera dècada del segle XXI, en clau de novel·la negra. L’escriptor té a mà uns materials novel·lables de primera magnitud i els aprofita en el bastiment d’una ficció que torna a posar de manifest la seua qualitat artística. Un resultat artístic que és una molt bona mostra interpretativa de la societat de referència i de la manera com funciona o han funcionat en aquesta època, econòmicament i política. Es tracta d’una ficció novel·lesca que descriu literàriament a la perfecció la realitat sociopolítica castellonenca. I això sense partidismes. Només donant corda a la màquina literària de la creació novel·lesca.

Aquest darrer aspecte és un dels que m’ha interessat més creativament parlant. El personatge protagonista, que només pel nom ja remet a la màfia, és un polític que exerceix un poder omnímode, que arriba a tots els aspectes de la vida social, que controla el funcionament econòmic de les organitzacions i les empreses, que actua com un perfecte padrino. I això no obstant, al llarg de la novel·la, aquest tractament evoluciona cap a una humanització del personatge, un tractament que mostra la cara humana, les febleses, d’un polític que exerceix el seu poder com un cap tribal. Des de la seua posició de control total, el personatge és posat en qüestió a partir de l’assassinat d’un coreligionari. Es tracta d’una mort la investigació de la qual condueix a destapar la corrupció que infecta tots els nivells del funcionament social.

Aquest vessant de la novel·la és segurament un dels més ficticis. Existeixen els inspectors valencians catalanoparlants? Vull dir que empren el valencià com a llengua de treball. Segurament no. Aquest tarannà, doncs, s’allunya de la realitat. I això no obstant, és imprescindible per a la creació d’una ficció novel·lesca mínimament coherent. Al capdavall, si no coincideix amb la societat coetània, aquest factor tan sols destaca l’anormalitat política que suposa aquesta manca de coincidència.

Un altre aspecte que crida l’atenció és la manipulació de noms de localitats que, això no obstant, resulten del tot identificables, al costat d’altres noms que es mantenen tal com són. Es tracta d’un element que entra dins del joc creatiu que porta a terme l’autor per crear les condicions idònies per desenvolupar una ficció de les característiques pròpies d’una investigació policial que condueix a l’esclariment d’un assassinat i al descobriment d’una trama infecta que envaeix tots els àmbits d’una societat aparentment normal i corrent.

Així, el lector o lectora hi trobarà un bon feix d’intrigues teixides entre polítics, empresaris i esbirros a sou que s’encarreguen d’executar els designis inconfensables dels qui fan i desfan en una economia putrefacta. L’inspector Lluís Rossell, el seu superior Ferrandis i tots els altres ajudants són personatges plans que s’ocupen únicament de fer avançar la investigació, una investigació que ha d’enfrontar-se no tan sols a l’assassinat de Jaume Costa, responsable polític de l’obra pública, amb poders sobre un sector de la construcció que mou una economia local que està en disposició de construir fins i tot… un aeroport.

I en tot aquest bullit, Don Fabrizzio, aquest personatge que es va humanitzant al llarg de la novel·la, hi exerceix aquest padrinatge que el lector o lectora locals, més coneixedors de les interioritats tribals, pot identificar sense lloc al dubte. Ara, Joan Pla pren aquests elements per bastir la seua història, per contar-se una trama plena de les giragonses característiques de tota investigació detectivesca. La descripció de la societat coetània, doncs, només és un punt de partida per a la ficció novel·lesca. El que passa amb els personatges s’allunya de la realitat social i política de referència.

I és que la realitat sol superar la ficció. I mentre la ficció novel·lesca de Don Fabrizzio… té un començament i un final, la realitat encara és d’una cabuderia insuperable i perviu prou més enllà dels límits de la novel·la. Fins al punt que l’aeroport fantasmagòric que a la novel·la és un projecte que precipita l’esclat de violència que s’obre amb l’assassinat de Joan Costa, en la realitat s’ha materialitzat en un engendre constructiu econòmicament inviable a dia d’avui.

La càrrega d’anàlisi i crítica socials pròpia de la novel·la negra està assegurada, per més que l’autor tracte els assassins, els instigadors i la resta de malfactors amb aquest tracte humanament exquisit. Un punt de vista que evidencia la profunditat humanística de la mirada de l’escriptor, el qual, se m’acut, s’ho devia passar d’allò més bé escrivint aquest llibre de ninots al so d’un tabal de reconegudes tonades.

Recomanable per entendre el laberint valencià actual.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456»

Recensions

anys-llum-josep-porcar
mirada-vidre
paradís-fosques
poemari-per-a-ociosos
llagrimes-orfeu-pallares
napalm-bromera
arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria