Secció: Recensions

Un pont de paraules

Set 13, 2015   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de paraules     
:: r. e.
Coberta del llibre.

Coberta del llibre.

Extracte de l’article “Dossier: literatura crossover” publicat a L’Illa. Revista de Lletres, Primavera 2015 pag. 16/17
Títol: Pedres marcades
Autor: Joan Andrés Sorribes
Edita: Bromera, 2015

Joan Andrés Sorribes (…) s’estrena ara en la col·lecció Trànsit de l’editorial Bromera amb una obra que, amb el caràcter propi del llibres “crossover” combina elements diversos, com ara un fil narratiu situat al segle XIV i u altre situat a les acaballes del segle XX, una tensa relació sentimental i una intriga ben bé policíaca. Així els personatges protagonistes de “PEDRES MARCADES” són el jove restaurador Pau Abril, l’enigmàtica Sophie Delpoux, historiadora de l’art, i el tio Valeria, que els ajudarà en la seua recerca al voltant de l’ermita de Santa Llúcia.

Fent un salt en el temps, un altre personatge clau serà el mestre d’obres Domènec Prunyonosa, autèntica clau de volta del misteri sobre el qual s’articula la novel·la. Un misteri que ens portarà a interessar-nos per l’herència del càtars, aquella confessió cristiana que va somoure la societat europea de la baixa edat mitjana i que fou intensament perseguida a les terres d’Occitània, al sud de França, en particular al segle XIII. Precisament la novel·la tracta sobre la sort d’un dels darrers vestigis del catarisme, un hipotètic sant llegat que podria haver-se amagat durant les obres de l’ermita morellana. Això ens permet acostar-nos a alguns aspectes poc coneguts de la nostra història, alhora que reflexionem sobre la llibertat religiosa, la relació entre el present i el passat, la franquesa de les relacions humanes per damunt de certs interessos materials o la importància de preservar el patrimoni artístic i cultural.

Però per damunt de tot destaca el protagonisme de l’espai de la història: Morella, una de les poblacions valencianes més belles i emblemàtiques, autèntica cruïlla territorial, cultural i històrica. PEDRES MARCADES és un cant a la capital dels Ports, que apareix perfectament descrita, com si l’autor convidara l’ajuntament a crear una ruta literària basada en el llibre, com si obrirà les portes a visitar els seus carrers de la mà del professor d’història o del professor de llengua que recomana la novel·la als seus estudiants. I no només això: llegir les paraules del tio Valerià és com escoltar la veu, l’accent, la melodia, l’essència mateixa del llenguatge dels Ports, amb tots els seus girs i particularitats. Una novel·la, en definitiva, plena de matisos, que transita, mai millor dit, a cavall de gèneres diversos i que s’obri, així, a un ampli ventall de lectors.”

PDF   ·   Versió imprimible

Les claus del canvi. Les notes del moderador

Ago 1, 2015   //   Recensions  //  2 comentaris     
:: Vicent Sanz

Aspecte general de la taula redona, que va tenir lloc a la seu de la UNED de Vila-real

 

El 30 de maig de 2015 va tenir lloc la II Jornada Escriptors a la Vila, organitzada per El Pont Cooperativa de Lletres, que va centrar-se en la taula redona “Les claus del canvi. Fonaments i actuacions per a una literatura amb oportunitats”. En aquesta entrada reproduïm les notes que el moderador de la taula va anar prenent mentrestant es desenvolupava, endreçades en un text poc o molt llegible.

Presenta la sessió la poeta Susanna Lliberós plantejant la qüestió central del debat: Quins canvis han de tenir lloc perquè la literatura escrita en català al País Valencià siga una literatura amb oportunitats?

Modera el desenvolupament del debat Vicent Sanz. Josep Igual és el primer a intervenir. Com a escriptor nat a Benicarló i establit a les Terres de l’Ebre, Josep Igual fixa la seua trajectòria des de l’associació cultural Alambor de Benicarló fins a l’activitat literària que actualment desenvolupa a les Terres de l’Ebre per afirmar que, en parlar de literatura escrita en català, el Sénia no suposa cap frontera perquè la situació d’aquesta literatura és molt similar a una banda i altra, en el sentit que es tracta de literatures perifèriques tal com demostra el fet que els autors clàssics ebrencs tinguen dificultats per ser admesos al cànon literari en català, ja que la crítica els ha exclòs fins a dia d’avui.

Pren la paraula Mari Carmen Sáez, pertanyent al grup poètic L’Argila de l’Aire d’Almussafes, un col·lectiu que acaba de complir 20 anys d’activisme en una situació política valenciana dominada pel PP. Esmenta Berna Blanc i M. Carmen Arnau com a components del col·lectiu, entre altres. Una de les claus del canvi que apunta és el fet d’entendre l’escriptura com a potencialitat, atenent a les possibilitats que la creació literària té per si mateixa. També apunta l’aportació darrerament feta per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) de l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), concretada en el Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura. En aquest sentit, Sáez crida l’atenció sobre els índex de lectura tan baixos de la societat valenciana. Cal un posicionament dels autors davant aquest panorama, tot tenint en compte algunes consideracions darrerament exposades per Joan Francesc Mira a El Temps, en el sentit que tractant-se d’un país sense públic lector, per contraposició, es publica massa i sovint sense respecte per la llengua. Mari Carmen Sáez reivindica la creativitat literària davant aquesta situació.

A continuació intervé Enric Sanç, escriptor pertanyent a l’associació Lletra Edeta, del Camp del Túria. Inicia la seua intervenció citant Joan-Francesc Mira, citació que li serveix per encapçalar l’escrit que ha publicat al seu blog en relació a la seua intervenció: «Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.» Intervé com a representant del col·lectiu Lletra Edeta, d’escriptors del Camp del Túria, que s’ha dedicat a la divulgació de la literatura a nivell comarcal, amb homenatges a Estellés i Antoni Ferrer. Posa èmfasi en la relació entre poesia i identitat valencianes. Destaca el deslliurament intel·lectual valencià respecte de certa subordinació dins la literatura catalana, ja apuntat per Jaume Pérez Montaner. Davant aquest increment creatiu en quantitat i qualitat, falta guanyar visibilitat mitjançant la col·laboració entre escriptors i entre editorials. L’accés als mitjans de comunicació és el segon factor d’aquest guany possible. En aquest sentit, el panorama polític que s’obri al País Valencià és esperançador, ja que pot permetre la socialització del moviment cultural valencianista. L’extensió del model d’Escola Valenciana a tot el sistema educatiu és un altre factor a tenir en compte. En relació a les editorials valencianes, recomana que col·laboren entre elles millor que no competisquen i reivindica el paper de l’editor que intervé en el procés creatiu, sobretot en relació al model de llengua. Finalment, fa referència als baixos índex de venda de llibres en valencià com a aspecte a millorar.

Intervé Josep Antoni Fluixà en substitució de Josep Lozano, que per motius personals no ha pogut atendre la convocatòria. Es presenta com a representant dels escriptors de la Ribera, un col·lectiu que ha funcionat a partir de trobades, sense associar-se, al voltant de la data de sant Blai, en convocatòries obertes a la participació d’altres comarques i orientades al coneixement del territori. Afirma que a la Ribera hi ha un gran nombre d’escriptors i també d’editorials: Reclam, Sembra, 96, Andana, Bromera, Tàndem, Algar. En connexió amb aquesta activitat editorial, esmenta la convocatòria dels premis literaris promoguts per Bromera, que dóna lloc a un activisme cultural. Per a ell, el panorama de les lletres valencianes és viu i esperançador.

En el segon torn d’intervencions, Josep Igual posa en dubte les consideracions esperançadores dels seus interlocutors a la taula a la vista de com s’ha arribat a la situació actual del panorama literari. Denuncia la qualitat de la tasca editorial i la inexistència d’una crítica sòlida als mitjans de comunicació. Personalment, afirma que ha acabat trobant un editor de veritat i que, pel que fa als mitjans de comunicació, la inexistència d’una crítica sòlida cal emmarcar-la en el desprestigi general de la paraula com a eina de coneixement, que als mitjans de comunicació ha estat substituïda per un discurs audiovisual banal. Parlant específicament del Principat, opina que les biblioteques no porten a terme una activitat específica orientada a l’actualitat literària en català i que els mitjans de comunicació hi són en general hostils. En termes encara més generals, els sistema neoliberal demana al seu entendre un determinat tipus de producte literari que potser caldria considerar pseudoliterari. Tenint en compte aquest panorama, la professionalització de l’escriptor en català es troba amb dificultats molt importants. Hi posa com a exemple Bel Olid, que recentment ha accedit a la presidència de la l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Seguint el fil de les tasques editorials, Mari Carmen Sáez fa referència a la revista de l’Argila de l’Aire que va acabar convertint-se en una petita editorial. Opina que aquest perfil d’editorial té un paper a jugar en el panorama de l’edició en català i que és preferible a l’autoedició, que personalment rebutja. Crida l’atenció que la professionalització, en general, també és impossible en castellà i que la literatura infantil és una forma de professionalització possible, que va lligada a una determinada manera de viure i d’entendre la dedicació creativa. Tornant a la qüestió editorial, denuncia que, al seu parer, hi ha editorials que no juguen net amb els autors, específicament en relació als drets d’autor d’obres premiades en concursos literaris.

Enric Sanç és del parer que no pot generalitzar-se quan es parla d’editorials, de la mateixa manera que tampoc no pot fer-se això mateix quan es parla d’escriptors. Al seu entendre, la creativitat literària és un assumpte que no està relacionat amb la qüestió econòmica. En canvi, l’economia editorial ha de ser realista si no es vol veure abocada al fracàs. El que sí que té molt clar i afirma amb contundència és que la llibreria tal com ha funcionat fins ara està morta. El negoci del llibre i de la literatura ha d’explorar nous models perquè el tradicional està esgotat.

Per a Josep Antoni Fluixà és prioritari incidir en les claus del debat. Contràriament a les opinions expressades a la taula en termes d’optimisme o pessimisme, prefereix mirar-s’ho amb perspectiva històrica. Si es mira d’aquesta manera, es veu que al País Valencià hi ha qualitat creativa i això suposa un fonament bàsic. I amb tot no hi ha dedicació a segons quins gèneres, com ara la ciència-ficció. També apunta que alguns editors joves no posen prou atenció a la correcció dels textos. Pel que fa a l’editorial amb la qual està vinculat, Bromera, afirma que la col·lecció «El Micalet galàctic» va suposar una innovació en relació a la tradició rondallística que venia d’Enric Valor. Al seu entendre, la clau per a una literatura possible és aconseguir un públic lector a partir de la visibilització dels escriptors, perquè no existeix una crítica objectiva. Posa d’exemple Manuel Baixuali, un autor que només ha obtingut el reconeixement del públic quan ha guanyat diversos premis de la crítica amb L’home manuscrit, ja que abans era molt poc llegit. En aquest sentit i per acabar, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que atorga la secció valenciana de l’AELC li resulten al seu torn molt criticables.

Obert el torn d’intervencions del públic, pren la paraula Tomàs Camacho, representant de la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar i el certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres. Aporta al debat que el suport digital i la impressió sota demanda són vies per explorar.

Pren la paraula Antoni Gómez i assenyala que al seu entendre existeixen tres murs que dificulten el desenvolupament de la literatura en valencià. En primer lloc, la cultural audiovisual i electrònica. En segon lloc, la diglòssia i la minva de l’ús social del valencià. I en tercer lloc, la inexistència de públic lector. La literatura catalana al País Valencià és, doncs, una literatura més d’autors que de lectors, si bé assenyala que s’estan produint iniciatives editorials i associatives que suposen una efervescència que ha de comptar amb el suport institucional per acabar de difondre’s socialment. Explica el seu cas de ressenyador literari a Levante, Postdata i Caràcters, sense cobrar. Aquest fet posa en evidència la inexistència d’una crítica literària professional.

Intervé Jesús M. Tibau, que parla del seu programa televisiu «Tens un racó dalt del món», de Tortosa, com a plataforma de difusió, que posa a disposició dels assistents. Al seu parer, la resistència dels creadors i la vehiculació de la literatura per via de l’educació, són claus per a la consolidació de la cultura literària.

Pren el micròfon Fede Cortés per afirmar que efectivament els premis literaris serveixen per visualitzar els escriptors i que cal perseguir l’administració perquè aporti finançament als premis literaris i promocione la lectura.

Intervé des de la taula Josep Antoni Fluixà per fer referència a les consideracions d’Antoni Gómez en relació a l’exercici de la crítica. Matisa les seues apreciacions anteriors en relació a la crítica literària. A continuació parla del foment de la lectura en l’àmbit familiar com a estratègia a tenir en compte, i fa referència a l’opuscle Guia pràctica per a fer fills lectors, que va publicar-se amb una tirada de 60.000 exemplars. També esmenta la proposta de Pla Valencià del Llibre i la Lectura 2015-2020 formulada per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), que al seu entendre és de lectura obligada per part dels escriptors.

Seguint aquest fil, intervé Jesús Girón, de Lletra Edeta, per dir que no hi ha professionals del foment de la lectura.

Tanca el torn d’intervencions Berna Blanch per proposar que s’exploren nous camins de promoció del llibre, específicament en associacions que no estan relacionades directament amb la literatura. Fugis de la convencionalitat és una de les claus a tenir en compte.

PDF   ·   Versió imprimible

Artola i Peris “A ritme de blues”, la nova proposta musical d’Artur Àlvarez

Abr 5, 2015   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Artola i Peris “A ritme de blues”, la nova proposta musical d’Artur Àlvarez     
:: Editor El Pont

article-web

Que el blues és el gènere que més ha influït en la història de la música dels darrers 100 anys, és una afirmació àmpliament constatada. El ragtime, jazz, bluegrass, rhythm and blues, rock and roll, funk, heavy metall, hip-hop, música country, cançons pop, … són manifestacions musicals que no poden amagar la influència directa de les tècniques expressives bluseres.
Des de molt jove he tingut una especial debilitat per aquest gènere interpretatiu. Les primeres progressions harmòniques que vaig començar a utilitzar en els meus inicis amb la guitarra van ser patrons clàssics de blues. I amb tota certesa puc afirmar que un dels motius musicals que més m’estremeix és escoltar plorar a la guitarra elèctrica o acústica interpretant un blues lent.
Sense considerar-me un expert en la matèria, si puc afirmar que no he deixat mai d’escoltar bon blues, country blues, jazz blues, … I encara que, per diverses circumstàncies, he desenvolupat més altres gèneres musicals com ara la cançó popular valenciana o, en aquesta darrera dècada, els esquemes propis de la cançó d’autor, segueix corrent per les meves venes el “bend”, “vibrato” i “slide” que desprén la brisa malenconiosa pròpia dels “blue devils”.

Doncs bé, si a tot això afegim el meu entusiasme per la poesia. També, l’especial interès per la lírica de dos importants referents de la nostra terra com són Bernat Artola i Miquel Peris. Així doncs, és la millor manera de fonamentar el nou projecte musical que portem entre mans: Bernat Artola i Miquel Peris “A RITME DE BLUES”.

És una forma d’obtindre un plus de valor afegit i més encara si ho comparteixes amb amigues i amics músics que de forma desinteressada han confirmat la seva col·laboració tan incondicional i entusiasta.
Ja siga en duets, acompanyaments, sols de guitarra, profundes notes de baix, expressius ritmes de bateria, dolços tocs de flauta travessera, potents saxos, ploraneres harmòniques, melancòlics pianos, … col·legues com Carles Álvarez, Ángel Belinchón, Ferran Bellido, Ferran Bosch , Juanjo Carratalá, Carlos Colom, Sara García, Paco Ibáñez, David Mascaró, FJ Silvestre, Carlos Vargas, Joan Villalonga,… més alguna incorporació pendent de confirmació, seran el companys i companyes d’aquesta nova singladura.

Encara que ja ho he comentat en nombroses ocasions, musicar i cantar a Bernat Artola i Miquel Peris no és cap novetat. Nombrosos músics i grups locals ho han fet molt bé i des de diferents pals artístics.
En el meu cas, ja vaig fer una primera aproximació amb motiu del 50è i 25é aniversari de la mort d’Artola i Peris. (“Pols del meu camí” i “A recer de la mar”). Però, considere que portar els versos d’aquests dos il·lustres poetes, tan nostres, al terreny del blues, pot ser una experiència, com a mínim, atractiva.

Així doncs, amigues i amics, comencem la nostra decidida comesa. Esperem que el resultat final estiga interessant i novedós. La pretensió és que el futur material discogràfic siga un complement més al treball fins ara, tan ben fet, per tanta gent. Per la nostra part ho procurarem.
Artur Àlvarez

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Álvarez, entre versos i pinzells

Abr 10, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Artur Álvarez, entre versos i pinzells     
:: r. e.

Per Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Sobiranisme

CD-EVPC-web1Títol: «Entre versos i pinzells»
Autor: Artur Álvarez
Música / Poesia / Pintura
Edita: Audiovisuals de Sarrià
Barcelona, 2013

Artur Àlvarez és un cantautor de llarga trajectòria, ja que es va iniciar en el món de la música amb el grup Adesiara l’any 1978, encara que no és fins el 2007 que enceta el seu camí en solitari. La seua carrera musical està molt lligada a les comarques de Castelló i els seus literats, el primer treball discogràfic, Triangulada Plana (2007), el compon sobre textos d’Albert Vernet, el segon, Pols del meu camí (2008), sobre poemes de Bernat Artola, el quart, A recer de mar (2012), sobre poemes de Miquel Peris, i el cinqué, Entre versos i pinzells (20013), sobre textos de catorze poetes contemporanis de les comarques del nord del País Valencià.

El mateix Artur Àlvarez diu que les seues cançons tenen influències de cantautors tan assenyalats com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute. Personalment, crec que, per la seua veu càlida i profunda i els arranjaments de les seues cançons, està més a prop d’Aute que dels altres dos i fins i tot asseguraria que en alguns moments de Roger Mas.

La seua música beu dels millors compositors i intèrprets del pop i del rock internacionals, però també de la música llatina, com en la magnífica havanera Vaixell somiador. Hi ha en la seua interpretació sensualitat, elegància, saber fer.

En Entre versos i pinzells Artur Àlvarez ha volgut fondre les seues diverses passions, la que té per les arts plàstiques, la que té per la poesia com a lector i com a escriptor i la música. En el llibret del cedé es reproduïx el treball de catorze pintors contemporanis de les comarques de Castelló, pintures inspirades en els poemes seleccionats. D’aquesta fusió de les seues passions ens parla la quinzena i última cançó del disc, Paraules, música i pinzells, on Àlvarez escriu, compon i pinta convertint-se en el poeta i en el pintor número quinze.

Ens trobem, per tant, davant d’un disc que ens ve a reclamar tota la nostra atenció i sensibilitat, no sols perquè puguem assaborir cadascun dels poemes d’autors que en la majoria dels casos no han de demostrar res, perquè darrere seu hi ha una obra sòlida que els avala, com ara Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Nel·lo Navarro o Josep Lluís Abad, sinó perquè ens deixem dur pels ritmes d’unes cançons i el so d’una veu que ens abraçaran i ens faran dansar d’una manera lenta i sensual en la majoria dels casos o més ràpidament i carregats de ràbia com en Deixeu que el vent retorne al meu país.

Hi ha un element que caracteritza les cançons d’Artur Àlvarez, a banda de la seua veu, de la qual ja els he parlat, i és la guitarra elèctrica que acompanya, dialoga, i fins i tot replica la veu i que mai no passa desapercebuda.

Entre versos i pinzells conté un grapat de bones cançons amb ritmes diversos, amb uns arranjaments cuidats i unes lletres magnífiques. És un recull de bona música, una mostra de poesia i, sobretot, és una aposta arriscada per la creació cultural en un temps no massa propici per a aquesta.

PDF   ·   Versió imprimible

La redacció d’un veredicte vital

Mar 6, 2014   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a La redacció d’un veredicte vital     
:: r. e.

Veredicte, de Roman BernadPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Veredicte (Pel camí del goig)»
Autor: Roman Bernad
Editorial: Col•lecció Mil poetes i un país, Editorial Germania
Poesia
Alzira, 2014

Veredicte (Pel camí del goig) és el primer llibre de Roman Bernad Negre, un poeta de la comarca de l’Alcalatén que fins ara ens havia oferit la seua obra en la premsa local i comarcal, així com en alguns llibres col•lectius. Veredicte, per tant, encara que és una primera obra, ens arriba en plena maduresa de l’autor (hem d’assenyalar que és nascut el 1970), quan ja molts dels seus companys de generació, Josep Porcar, Alfons Navarret, Alexandre Navarro, Begonya Mezquita, tenen una obra consolidada.

Així, estem davant d’un autor que durant anys ha volgut mantindre’s a l’altre costat de la línia, vull dir en el costat del lector, un home que sense presses ha anat transitant per la poesia occidental (encara que en alguns moments la seua poesia es veu influenciada per la japonesa i la xinesa) amb els sentits oberts i receptius. Les nombroses citacions que pigallen tot el llibre ens parlen de les seues lectures, però també de les seues preferències estètiques.

Veredicte és la sentència definitiva que l’autor fa del seu recorregut vital i que ell considera personal i intransferible, una qüestió que jo em permet posar en dubte, ja que les biografies humanes tendixen a paréixer-se, fins i tot en excés. Potser per aquesta raó l’experiència, les vivències d’un individu en concret, interessen tant i enriquixen els altres, perquè en la vida llegida troben elements de la pròpia.
Roman ha subtitulat el llibre Pel camí del goig, i el goig a pesar dels colps baixos que rebem constantment, és el goig de viure, de sentir, d’emocionar-nos, el goig també de la lluita cos a cos contra els mals fats, contra la buidor, contra l’oblit i a favor de la llibertat, de la dignitat humana i de la necessitat d’eixa cosa abstracta que anomenem felicitat.

El llibre està escrit com un tot, encara que formalment dividit en tres apartats, més un pòrtic i una interlocució prèvia que demanaria que cap lector no se saltara.

Roman 1 La poètica de Roman és una poètica de l’experiència, producte de l’aprenentatge vital i de l’aprenentatge de l’ofici d’escriptor, la qual cosa de vegades és el fet de l’escriviure, una recerca de la bellesa i de conformar una personalitat per a dissenyar, des de la nostra mirada i veu, el nostre camí i la nostra obra. La condició humana, així com la societat i la tradició cultural de les quals venim, ens marcaran sens dubte el camí.

El veredicte no pot ser una condemna, perquè una condemna no és descobrir que ens cal estimar els altres, aprendre que de l’estima naix la pròpia existència. L’amor, la generositat, la tendresa, però també la intel•ligència i la imaginació són vies d’enriquiment personal i, per què no dir-ho, de saviesa, la saviesa com un escut contra la soledat, contra el dolor, l’amargura del fracàs i el nostre costat fosc on s’amuntonen les derrotes i les frustracions.

Roman Bernad Negre ha escrit un llibre ambiciós, en el qual no sols ha volgut crear bellesa, sinó que ha pretés atrapar el lector i fer-lo reflexionar, des de la llibertat sobre la necessitat de no deixar-se arrossegar pel viure, i per tal d’enfrontar-se a la desídia i a l’apatia i acabar construint, cadascú, el seu propi destí.

PDF   ·   Versió imprimible

Sobren raons (i manca tot)

Feb 24, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Sobren raons (i manca tot)     
:: r. e.

LlambreigManel Rodríguez-Castelló
Revista Saó, núm. 390, febrer de 2014

Títol: Llambreig
Autor: Josep Porcar
Edita: Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres
Barcelona, 2013.

Torna, després d’Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l’edició. En l’entreacte s’han escolat cinc anys d’un no parar pels camins de l’escriptura de què dóna compte l’activitat que l’autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Blogs de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l’atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l’extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l’edició digital, amb un ric i variat correlat d’imatges (fotos i vídeos) i músiques, l’aplica a l’art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l’emissió de llum per reflexió, podria sobtar d’entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l’exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l’escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d’entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d’èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l’intent reeixit d’expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d’un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d’allò que anomenen “mercat de treball”, “titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats” i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s’ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d’uns paràmetres poètics d’alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l’ou de la proposta de Porcar i l’elaboració de la metàfora de la poesia que s’expressa en el poema “Refracció” que fa de pòrtic del llibre: “Des d’un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / […] amb una llum que no hi reté, / que no l’encega ni l’atura”. L’espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l’espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l’autenticitat de la seua paraula.

Josep PorcarLlambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d’ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d’un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s’ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic “Cruiximents”, un diàleg amb l’amic mentre beuen “sota el pont de la via”. Contribueix a la coherència del conjunt, entre d’altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament… La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d’alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d’austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials (“Retaule d’Apocalipsi amb corca”, “Ranera”, poema dedicat als revoltats de les places del 15M, “Rés de rescabalament”, “Serpeig”…). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de “Llampec” (“No el llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i l’empelta”), té probablement el seu punt àlgid en “Un estrany balanceig”, poema sobre la decepció. De l’espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d’una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinistres del temps. Imprescindible.

Més articles de Rodríguez-Castelló
PDF   ·   Versió imprimible

Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans

Feb 22, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans     
:: r. e.
NormesCs100anysIECpontTítol: «Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans»
Autor: Vicent Pitarch
Edita: Fundació Carles Salvador-Institut d’Estudis Catalans
Benassal-Barcelona
2013

Aquesta publicacació posa de relleu, d’una banda, el fet que la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans constitueix la matriu de les Normes de Castelló i, d’una altra, aprofundeix en la nova dimensió que aquestes han assolit, tot contribuint alhora a mantenir actiu el debat social al voltant de la normativització al País Valencià. Al capdavall, la visió actual de les Normes de Castelló supera amb escreix els seus factors d’ordre cultural i avui podem afirmar que han acumulat una densa càrrega d’elements simbòlics i de valors i interessos civils. Han esdevingut, en definitiva, un element clau del valencianisme contemporani.

La part central del llibre està constituïda per l’estudi que aporta noves dades sobre el procés normativitzador valencià, així com un seguit de reflexions al voltant de la seua actualitat. Com a il·lustració hi ha una antologia de textos ben significatius, no gaire coneguts. Finalment, l’obra es completa amb un repertori bibliogràfic (de vuitanta pàgines) sobre les Normes de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

Masculí plural

Feb 22, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Masculí plural     
:: r. e.

masculi_plura_vicent_pallaresPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Masculí plural»
Autor: Vicent Pallarés
Editorial: Viena
Narrativa
Pàgines: 112

La primera vegada que vaig ensopegar amb un text literari de Vicent Pallarés va ser quan, com a membre del jurat d’un certamen literari, va caure en les meues mans l’original de L’heretgia amagada. Aquesta novel•la sobreeixia entre totes les altres obres presentades, i ho feia pel domini del llenguatge, per la capacitat de fabulació i el gran ofici que l’autor demostrava. Aleshores Vicent Pallarés era un escriptor del qual poca cosa se sabia, sense a penes obra editada, però que ja tenia una veu sòlida i personal. L’heretgia amagada era una novel•la en què Pallarés, portat per la fantasia, situava al bell mig de la serra de l’Espadà, potser a l’espai que en un temps ocupà l’antiga Suera, una ciutat arrianista que s’ocultava en un regne catòlic que amenaçava no sols la secta sinó la vida de tots els seus habitants.

Dècades més tard, Vicent Pallarés, després d’haver obtingut alguns dels premis de narrativa més importants del País Valencià i d’haver publicat més d’una dotzena de títols, ens oferix, aquest 2014, un recull de relats, Masculí plural (Viena edicions), amb els quals va obtindre el XXXIII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril-Vila de Benissa 2013.

Vicent Pallarés és un d’aquells autors que han sabut construir-se un llenguatge propi, alhora que una manera personal d’enfrontar-se al fet narratiu, la qual cosa, amb el pas del temps, l’ha dotat d’una veu narrativa dúctil i amb un gran caràcter.

Vicent PallarésMasculí plural està conformat per quinze relats presentats de menor a major extensió, buscant un ordre ascendent que el lector agraïx, a través dels quals ens presenta una galeria de personatges protagonistes que tenen en comú el fet de pertànyer al sexe masculí, però no per això els personatges femenins estan relegats en el relat o ocupen un paper insubstancial.

Són personatges marcats per la història, per la cultura, per la seua personalitat egocèntrica, pel desig, pel desamor i, sobretot, per la seua condició de mascles, o dit d’una altra manera: per eixe penjoll (alguns dirien que trist) que tenen entre cames.

Vicent Pallarés Són personatges potser atípics, però no per això únics, ja que els podríem trobar jugant a les cartes en un bar, passejant per la platja, o en la barra d’un club de carretera. Els contes són retrats individuals en els quals Pallarés no ha volgut caure en els tòpics ni ha pretés inventar prototipus. Vicent Pallarés, que és un home vital, sociable, els ha extret segurament de la realitat que l’envolta, la seua mirada mofeta els ha capturat per a fer a través seu, d’una manera divertida, una crítica mordaç a la societat.

Els quinze relats estan escrits amb ironia, una ironia fina de vegades, però en ocasions amb grans de sal grossa necessària per acabar de rematar com cal la narració. Hi ha també humor, un humor de vegades àcid, altres potser més subtil, que invita al somriure còmplice quan no a la rialla maliciosa.

Així i tot, com un bon jardiner, Pallarés mai no deixa de cuidar el llenguatge. Sempre ha estat, de fet, un home preocupat per la correcció de la llengua emprada, pel nivell del seu registre escrit, el qual ha sabut dotar d’agilitat, genuïnitat i transparència. En Masculí plural, per a donar als relats un toc d’oralitat, adopta expressions col•loquials i frases fetes, com si haguera volgut traure-li seriositat i transcendència a allò que ha escrit per a donar al lector la sensació que l’escriptor li ho està contat en la barra d’un bar o en una sobretaula, entre cafés i copes de conyac.

No hi ha cap relat que sobre en aquesta galeria d’individualitats masculines. N’hi ha que són senzills i contundents, com ara Contrasentit i Genialitat. N’hi ha de més elaborats, com Contrapunts, en el qual Pallarés enfronta en dos monòlegs interiors dos personalitats contraposades. N’hi ha que són una crítica aguda i mordaç a una manera d’entendre la masculinitat i fins i tot l’espanyolitat, com ara Tauromàquia. I hi ha al darrere de tots ells un home que estima el seu ofici de contador d’històries, que sap captar l’atenció del lector i seduir-lo.

PDF   ·   Versió imprimible

El compàs de Susanna Lliberós

Nov 26, 2013   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El compàs de Susanna Lliberós     
:: Editor El Pont

Aquest document recull l’escrit de Josep Porcar corresponent a la presentació del llibre de poemes «Compàs d’espera», de Susanna Lliberós.

PDF   ·   Versió imprimible

Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza

Feb 4, 2013   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza     
:: r. e.

Per Josep Palomero

Maximià Alloza és un autor essencial en la història de les lletres castellonenque. Edició i estudi introductori a cura de Josep J. Conill
alloza_conill_coberta

Autor: Maximilià Alloza
Editor: Josep J. Conill
Editorial: Ajuntament de Castelló, 2012
Pàgines 397

Maximilià Alloza escrigué el poemari en valencià en què fou més perceptible la influència parnassiana de Rubén Dario, «Ioesa». El tema són les aventures amoroses de dos personatges, en especial la seducció de què és objecte el pastor Lucili, símbol de la puresa natural, per la cortesana Ioesa, símbol de la ciutat i la vida urbana. Al final, Lucili, abandonat per Ioesa, es penedeix d’aquell amor i torna a la seua vida bucòlica. «Ioesa» fou mal rebut pels lectors contemporanis, per tal com l’autor tractà en alguns passatges una ambientació eròtica i pagana de la societat del moment. Tan fou així, que Alloza no tornà a publicar mai res més.

Tot i tractar-te de l’obra principal del metge i poeta castellonenc, aquesta composició encara no s’ha publicat en aquest primer volum de l’obra completa en valencià que acuradament ha preparat Josep J. Conill, autor d’un pròleg extraordinàriament documentat que conté poemes esparsos publicats en la premsa periòdica castellonenca i altres textos menors. L’Ajuntament de Castelló ha recuperat la producció d’una peça important de la nostra història literària.

::

Ressenya de la contracoberta

Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) ensenya valencià a un institut i ha estat professor associat de l’UJI. Es dedica a la sociologia del llenguatge la crítica cultural i literària, matèries sobre les quals escriu articles i ha impartit seminaris. El 2004 va editar amb Angelo Cristóvào el llibre Do Latim às Linguas Nacionais de Lluís V Aracil (Santiago de Compostel Associaçàío de Amizade GalizaPortugal). Amb Raquel Casesnoves, Eva Codó i Joan Pujolar, ha participat en l’elaboració del manual Sociolingüística (Barcelona: UOC, 2012) i és autor de Del conflicte lingüístic a l’autogestió (Barcelona: IEC, 2007) i Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012). La seua obra literària comprèn el volum d’aforismes Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2007) i els llibres de poesia Despossessió (Lleida: Pagès, 2002) i La nit en blanc (València: Denes, 2011). Les diverses facetes de la seua producció han estat guardonades en reiterades ocasions. Manté el lloc web <http://wwwjoscpconill.cat/>.

El castellonenc Maximià Alloza Vidal (Castelló de la Plana, 1885-1945) és un dels principals i alhora més dcsconeguts) impulsors de la modernització de les lletres valencianes, esdevinguda a començaments dcl segle XX. Connectat des dels seus temps d’estudiant universitari amb els cercles modcrnistes valencians, cl retorn a la seua ciutat d’origen, on va exercir la professió de metge, va provocar que la seua obra veiés la llum de manera dispersa en revistes d’abast local com Arte y letras i la Revista de Castellón. El 1914 publicava el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista, la recepció hostil del qual per bona part de la critica va determinar el seu abandó de la literatura, dedicació que va substituir per la pintura. El 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.

Aquest primer volum de l’obra completa en valencià d’Alloza arreplega la part mai no editada en format de llibre de la seua producció, constituïda per un parell de reculls poètics (Composicions i Rimes i sonets), el projecte d’un innovador drama inconclús (Ensaig de comèdia) i el text d’una interessant conferència al voltant dcl treball i l’oci (Lo vital i lo superflu). Tot plegat apareix precedit d’un minuciós estudi, a càrrec de Josep J. Conill, sobre la vida i la significació de l’autor. En un segon volum, que veurà la llum pròximament, es preveu la reedició de Ioesa, la seua obra culminant, acarada amb la lliçó del manuscrit original, que en ocasions rectifica o fins i tot millora el text publicat en el scu dia. La conclusió del projecte permetrà no sols donar a conèixer l’obra d’un autor castellonenc injustament oblidat, sinó disposar per primera vegada de manera coherent de l’aportació d’un dels escriptors cabdals del Modernisme valencià.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456»

Recensions

anys-llum-josep-porcar
mirada-vidre
paradís-fosques
poemari-per-a-ociosos
llagrimes-orfeu-pallares
napalm-bromera
arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria