WebBlog de: Carles Lluch

L’incert alberg

Mar 18, 2017   //   publicat per Carles Lluch   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a L’incert alberg     

incert-alberg-josep-igualLa Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

 

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

PDF   ·   Versió imprimible

I si Catalunya se n’anara?

Set 20, 2012   //   publicat per Carles Lluch   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a I si Catalunya se n’anara?     
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d’independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. “Sense València no hi ha independència”, deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l’àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d’esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se’n vagen ja… però sense deixar-los anar-se’n. L’altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n’adonen que s’hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l’autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s’independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l’escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l’efecte que tot se’ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una “regió” amb certes “peculiaritats” inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s’intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d’anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l’estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s’acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l’altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s’estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus “compatriotes” valencians, a hores d’ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l’opció que es produiria un rearmament de l’anticatalanisme i l’espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d’influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont de narracions

Jun 16, 2012   //   publicat per Carles Lluch   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de narracions     

La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Autor: Diversos
Onada Edicions (Narratives, num. 18), Benicarló, 2012

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d’aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d’un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l’editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d’El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l’associació d’aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d’un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l’aventura s’han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d’aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d’altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d’un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D’altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s’està de fer una mirada sobre l’especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D’altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d’això es tractava: fer d’aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l’existència i la consistència d’un nodrit grup d’escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d’aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d’haver-se aplegat en una associació i d’oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d’invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

També a Exilis, blog de Carles Lluch
PDF   ·   Versió imprimible

El magma de la memòria

Oct 14, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El magma de la memòria     

Exilis, 13/10/2011

Manel Garcia Grau / Vicent Pallarés
«El magma silenciós»
Benicarló, Onada Edicions, 2011 (“La Feram”, 4)

L’any 2006, pocs mesos abans del seu traspàs, Manel Garcia Grau estava a punt de publicar la seua primera incursió en la narrativa juvenil, Davall del cel (Perifèric Edicions). Satisfet amb el resultat, va començar a idear un altre projecte. Però l’avenç de la malaltia va fer que proposés a Vicent Pallarés d’escriure-la a quatre mans, com aquest explica al pròleg. Amb tot, la mort de Garcia Grau pocs mesos després va impedir-ho. Han hagut de passar cinc anys perquè, a partir del material previ de partida proporcionat per Garcia Grau, Pallarés donés forma a la novel·la, que manté el títol que havia ideat l’autor benicarlando.

El projecte de Garcia Grau, explica Pallarés, girava sobre dos centres d’interés: les agressions urbanístiques al territori, i la reivindicació de la memòria històrica. I sobre aquests dos eixos va inventar-se uns personatges i una trama que, a mesura que avança, dóna més prioritat al segon dels elements. La novel·la comença quan, en les obres d’una autovia que està causant greus destrosses mediambientals, apareixen unes restes humanes que semblen pertànyer a una fossa comuna del temps de la guerra civil. Dos joves que protestaven contra les obres, anomenats Marcel Gràcia i Víctor Planelles -noms que juguen amb els dels dos autors-, es fan amb una caçadora d’aviador que conté uns objectes personals. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

100 anys de Valor

Set 26, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a 100 anys de Valor     

Avui fa cent anys, el 22 d’agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d’aquesta efemèride, l’anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d’aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l’obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l’any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triari quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d’explicar. De resultes d’aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d’Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l’ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d’origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l’editorial Gorg, que recollia les “Rondalles de tema meravellós”:

Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m’ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d’autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s’han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d’un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques (“El llenyater de Fortaleny”, “L’envejós d’Alcalà”, “El ferrer de Bèlgida”…). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d’elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d’arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d’una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l’arrel…

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies…

PDF   ·   Versió imprimible

L’illa de les veritats

Set 26, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   El Pont recomana  //  1 comentari     

La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

Flavia Company
«L’illa de l’última veritat»
Barcelona, Proa, 2010 (“A Tot Vent”, 529).

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L’illa de l’última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d’altres. L’obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s’inscriu en la tradició de la novel·la d’aventures diguem-ne “marítimes” (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s’immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Carles Lluch

Gen 23, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   Autors  //  Comentaris tancats a Carles Lluch     

Lloc i any de naixement

  • Benicarló, 1972

Nom complet

  • Carles Lluch Fernández

Nom de ploma

  • Carles Lluch

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner