WebBlog de: Joan Garí

Les beceroles d’un escriptor

maig 7, 2017   //   publicat per Joan Garí   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Les beceroles d’un escriptor     

arquitectura-de-la-ficcio-vicent-usoPublicat a: Ara Llegim

Títol: «L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa»
Autor: Vicent Usó
Pròleg de Manuel Baixauli
Editorial: Bromera
Alzira, 2017

Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi).

L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.

Escriptors de brúixola o de mapa
Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El mateix Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada.

Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant ) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary ); la diferència (com volia E.M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.

Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.

 

PDF   ·   Versió imprimible

La vida mentrimentres

des. 29, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La vida mentrimentres     

Odissea, Homer, trad. Joan Francesc MiraOfici de Lector, 12/11/2011

Homer
«Odissea»
Traducció de Joan F. Mira
Proa, Barcelona, 2011

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l’Odissea. Eren els anys agredolços del final de l’adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l’editorial Alpha, de la col·lecció «Clàssics de tots els temps». El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així –perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l’orgull de comptar amb la millor versió que s’havia fet dels vells versos d’Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi («Uns mots del traductor»), ens explicava –i jo subratllava– que «és en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual».

Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l’«Odissea» i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d’Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d’Homer. Aquesta humilitat l’honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l’apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l’ànima quan l’autor de les «Elegies de Bierville» signa aquesta celebèrrima invocació:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia…”

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Estic absolutament segur que l’hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l’autor de «Borja papa» ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d’un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.

Dit tot això, també m’agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l’«Odissea» és un d’aquell llibres que s’han de llegir, i s’han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d’Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix –d’ençà d’Homer– en la manera que tenim d’entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que –el propi Mira ho ha recordat– l’essencial de l’«Odissea» no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d’un final que clou l’aventura i inaugura potser una etapa d’avorriment conjugal indigna d’algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d’Ítaca –Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba– és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però –¡aquests temps!–, és lògic que alguns albiren la restitució de l’ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.

La lliçó d’Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l’anar fent mentrimentres. La vida –com va dir aquell– és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l’«Odissea» ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

PDF   ·   Versió imprimible

Una lliçó de vida palpitant

set. 20, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Una lliçó de vida palpitant     

Ofici de lector, 17/04/11

Ignasi Mora
«Viure amb la senyora Parkinson»
Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

Feia temps que no sabia res d’Ignasi Mora i llavors l’editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s’ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l’Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia “una malaltia degenerativa”. Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s’ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s’ha assegut al davant de l’ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Joan Garí

febr. 22, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   Autors  //  Comentaris tancats a Joan Garí     

Lloc i any de naixement

  • Borriana, 1965

Nom complet

  • Joan Garí i Clofent

Nom de ploma

  • Joan Garí

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

En els límits de l’odi i de l’amor

gen. 24, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   Recensions  //  Comentaris tancats a En els límits de l’odi i de l’amor     

Ofici de lector, 23/01/2011

Josep Lluís Abad
«L’amor»
Edició digital
http://espaiclaudator.blogspot.com/

És un plaer haver de parlar del llibre d’un amic, i més si això comporta glossar una novetat estricta, una submissió -voluntària i joiosa- als nous imperatius tecnològics. Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella, l’ànima de l’Espai Claudàtor, ha publicat (¿encara en podrem dir així?) un nou poemari, però aquesta vegada ho ha fet en format únicament digital. L’amor, que així es diu el llibre de versos, és un conjunt de poemes clàssics, haikús i tankes que només podem trobar a la xarxa. No té virtualitat matèrica, ni corresponent en paper. Fart dels premis i d’anar a pidolar a les editorials (que sempre responen el mateix: només es poden publicar els poemaris que hagen estat guardonats en algun premi), Josep Lluís ha tirat pel carrer d’enmig. Ha decidit, però, innovar. No hi ha massa llibres electrònics, encara. L’amor n’és un d’ells. Ve a sumar-se així a l’ampla autovia del futur, mentre els qui encara fem llibres impresos el veiem passar amb enveja. I és així com ens entra, de sobte, una nostàlgia inconcreta i estúpida. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

  • ENTREVISTA A DAVID CASTILLO

    David Castillo (Barcelona, 1961) ha combinat la creació literària amb el periodisme des de finals […]

  • Petites necessitats, 74

    De fa temps no parles, no. Però emmudida et vaig memoritzar la veu. Com una òrfena en la […]

  • Petites necessitats, 73

    El BollulloTens el cor d'arena negra, menuda, feta pols i als vents me balles. No tens boca, però […]

  • Petites necessitats, 72

    Las TeresitasNo existeix un estiu perenne, malgrat tota la sorra que se'm cola entre els dits dels […]

  • Petites necessitats, 71

    Avui ella vola pel seu nom. Enlairada i cap al sud fem via a les illes afortunades. Des d'aci […]

  • Criatures perdudes de la vida

    Títol: No sabràs el teu nomAutor: Vicent UsóBromeraAlzira, 2020163 pàgines  Carmeta, del Mas […]

  • LA GUERRA DE PERSONATGES ANÒNIMS

    DAVID CASTILLO (2020). El tango de Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62. Quan els primers mesos de […]

Tots els blogs dels autors