Secció: Recensions

Aquell país imaginat de Tombatossals

Gen 9, 2013   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aquell país imaginat de Tombatossals     
:: r. e.

Viatge_al_pa__s__5049db44c0d09Per Òscar Pérez Silvestre
Saó, desembre, 2012

Vicent Pitarch / Xipell (Joan Montanyés)
«Viatge al país de Tombatossals»
Onada Edicions, 2012

En retrobar-me amb el Tombatossals que han preparat Vicent Pitarch i el dibuixant Xipell per a Onada Edicions, amb motiu del 75é aniversari del traspàs d’aquell llaurador lletraferit anomenat Josep Pascual Tirado, no he pogut resistir-me a visitar l’edició facsímil commemorativa del 1998 que em va regalar un bon amic, amb un eixut pòrtic desllavassat d’un tal Francisco Camps (conseller de Cultura, diu). Ho dic a tall de curiositat, res més que això. També és curiós que un altre amant de les nostres coses com l’ex José Luis Gimeno ‒destacat anti LUEV‒ s’hi trenque la barra glossant-ne les delícies amb els tòpics de sempre. Anem per feina útil, va!

Tombatossals és el resultat d’unes lectures i relectures fetes a l’ombra de les garroferes, ni més ni menys que el Tirant lo Blanc i la Crònica de Muntaner. Fou publicat primerament per entregues entre 1922 i 1924 en el benemèrit Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i estampat bellíssimament el 1930 en llibre, amb caplletres de Bernat Artola, dibuixos de Francesc Pérez Dolz i vinyetes de Lluís Sales Boli, tres personatges a qui no calen presentacions per aquestes latituds. Amb el temps, ha esdevingut un referent popular de la mitologia castellonenca i ha estat pres com a font d’inspiració en innombrables i variades manifestacions culturals per la seua originalitat en la concepció i càrrega simbòlica. Literatura evolucionada en mite, en podem dir tranquil·lament.

Amb aquesta edició amanoseta i adaptada al públic infantil pel polifacètic Pitarch, la colla de gegants a les ordres del Rei Barbut que s’encarregaren de transformar una terra de raboses i llops i de serps com cabirons en plana rica, formosa i exuberant ‒amb la conquesta inclosa de les Columbretes a unes criatures a mig camí entre home i furga, custodiats per vasos abellers‒, es posa a l’abast dels nostres menuts per a lectura agradable. Per a imaginar, just el nom que porta la col·lecció en què s’encabeix. Mestres i progenitors, oïu-me: si voleu traure’n tot el suc, en www.onadaedicions.com trobareu un document amb 48 propostes didàctiques preparades per l’estudiós Joan Peraire. Bon pit, bon cànem!

Descarregar ressenya original (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.

Nov 26, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.     
:: Josep L. Abad

En arribar a casa, sobre l’aparador, el correu duia el nou llibre de Marisol. He obert el sobre i he sentit el gramatge; he fullejat ràpidament el colors, delicada tinta sobre groc, una lectura directa, per damunt…

No cal tenir pressa, m’he dit.. Cal paladejar-ho amb tranquilitat.

Marisol no és una escriptora de premis; fa temps que no li interessen aquestes banalitats, llistes d’espera, corredors d’editorials, etc… Es dedica a la poesia i punt.

Ha passat per uns anys d’estricte silenci, això sí, sense parar de viure o escriure que és el mateix. Ella patia en preguntar-me pel viatge de la llum. Creia que s’havia enfugit dels seus batecs. Li deia que la llum era amb ella.

M’he preparat un te negre amb essència de bergamota i, assegut a taula, he gaudit de la seua companyia: un ritual màgic la pausada experiència de la lectura. El capvespre moria de llum.

Suite de València era una obra amagada en la seua lluna interior. De vegades quan venia a casa em llegia fragments amb mirar-me; m’enviava bocins, petites veus que se li escapaven pels cabells, pels ulls d’aiguamarina: els versos feien drecera.

El poemari ret homenatge a l’Estellés enamorat d’una vila, dels habitants, dels indrets.

Asseguda a la tauleta de treball des d’on podia veure el Micalet, Marisol m’obria finestres, de tant en tant, per enviar-me coloms de paraules; vols humils, magnífics, nets, bastits sota la pluja… escenes a càmera lenta.

Jo me n’adonava com València li xuclava la vida. Generosa, no mai obrí els llavis. S’estimava els seus carrers, els tatuatges de parets derruïdes, els arbres, les ombres i el fred. S’estimava les cantonades, els balcons, les paraules esteses amb pinces d’amor, l’amor enganxat als bancs solitaris dels parcs, les cuixes del desig, les vànoves perdudes del tacte, la quietud de l’espera.

Una cançó a València que l’acullia humida de vents amb “ la Malva-rosa a l’est de la ciutat cremada / la misèria dels senzills i la gomina dels morts”. Una cançó per a “una llengua que no té veu, / el país que no vol ser país”.

Un llibre de 27 postals amb dues parts; un calendari de violins que et sacsegen l’alenada.

València, el receptacle que ha amplificat els batecs d’una papallona silenciosa.

Un poemari devot, però sense rancúnies, ni retrets; un escenari de mots per cercar la plenitud que la vida dilueix.

Què podem dir més quan es parla amb tant d’amor? És l’hora de la llum.

 

València m’escau íntima com un poema
i com les baranes del riu que estima els baladres.
València és un bram de versos que no tenen horta
i una nafra calenta de records llargs.
Mai no hi ha hagut a València un sedàs
d’oronetes com el que embolcallava l’espera.
Absurdament el cel sempre ha regat les palmeres
mentre a trenc de dècada jo encenia un amor
que pentinava llunes en el centre de Russafa,
un amor que enderrocava finques a la plaça
del doctor Landete, un amor com una grua
municipal que s’enduia el mes de maig al coll,
un amor com una papallona de dilluns
perduda en els xàfecs del pit i en les voreres.
Pense que ha arribat l’hora del meu cant a València
per dir exilis i galtes de bresquilla blava.
Amb quina intensitat recorde ara el tacte
dels seus dits i l’arc de gespa de les seues celles,
el miracle d’aquelles dents universals i dolces,
les monyiques de coloms amb què m’enlairava gestos.

Suite de València, pàg.32, Babilònia edicions.

PDF   ·   Versió imprimible

Quan la llum dels mots passeja en bicicleta

Jun 16, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Quan la llum dels mots passeja en bicicleta     
:: Josep L. Abad

Autor: Joan Garí
Fotografies: Joan Antoni Vicent
3i4, València, 2012

Quan era un xiquet somiava en tenir una bicicleta. De família obrera jo veia altres nens passejar-se amb elles. I arribà el dia que mon pare em portà a casa, pels Reis, una bicicleta de segona mà. Li l’havia donada per a mi l’amo de la fàbrica on treballava: era roja, amb portaequipatges però d’aquelles que no tenien barra de ferro entre les cames; tothom es reia de mi dient-me “dona, dona…”

Aliè i blindat com estava ja contra tota aquella estupidesa podia ataullar el paisatge d’una altra manera, podia recórrer espais i llocs més llunyans. Gaudia l’aprenentatge de la llibertat i d’una felicitat capaç d’identificar-me amb la grandesa d’aquest món que m’envoltava.

Avui estic ací per presentar l’obra titulada Viatge pel meu país, llibre realitzat per dos amics meus, Joan Garí autor del text i Joan Antoni Vicent autor d’una llum poètica que envolta les paraules. Els nostres amics sembla que, a tots els presents, ens han regalat una altra bicicleta, un tàndem.

Si viatjar és una manera de viure i veure el món, fer-ho en un tàndem t’afegeix la possibilitat del diàleg, de la complicitat muda que et connecta d’una forma emotiva i intel•lectual amb qui viatja amb tu i amb el paisatge que t’envolta.

Aquesta obra dual és una excusa per rememorar allò que Joan Fuster féu 50 anys arrere quan decidí parlar dels seus conciutadans i dels pobles per tal de concretar una identitat -la dels valencians- que vacil•lava.

Joan Garí amb el mestratge que el caracteritza – sempre he dit que després de Joan Fuster i Joan Francesc Mira tenim i tindrem Joan Garí- i ho dic des de l’honestedat afectiva i intel•lectual meua que ens convida a pujar al tàndem i viatjar. Guiat per una precisa documentació perfectament trenada, per una prosa polida, exacta i no gens rebuscada – no li cal demostrar res a hores d’ara- afegeix un plus al llibre fusterià mitjançant una pàtina de reflexions i dades personals, també molt interessants sobre la marxa. Joan Garí revisa el viatge de Fuster i l’amplia. Ell actualitza i enriqueix el nostre llegat. Tenim a la vista la possibilitat d’una primera presa de contacte a través del llibre que ara presentem: “Qui som els valencians, en quin país vivim, quin futur podem projectar, quan finirà l’autoodi que ens tenalla, aqueixa autocompassió que ens esclavitza?”
De tant en tant, aqueixa ironia i mordacitat, marcada per Fuster apareix per la boca de Garí; no pot ser d’una altra manera, però amb una alta dosi de sornegueria.

Joan Antoni ha fet el seu propi viatge a través d’una col•lecció d’imatges que parlen per elles mateixes. I dir això no és cap banalitat: per uns moments, pensen vostès el que suposa cercar, localitzar i captar la llum dels mots. El fotógraf interroga el sol ben de matí, sent parlar els colors dels vents, acarona la pluja, per la boira tremola amb el cos. La plasticitat poètica suggerida per les imatges del seu llibre semblen una cosa fàcil un cop plasmades al paper, però obtenir-la mostra, a banda d’una tècnica acurada, una visió del món propera a la vitalitat d’allò que som i vivim. Un Joan Antoni amable, un Joan Antoni entusiasta, un Joan Antoni vital que ens ha mostrat la bellesa de l’austeritat: ha vestit o despullat de llum els mots.

Una obra com aquesta es mou en una aparent paradoxa: l’escriptor lluita –de vegades sense aconseguir-ho- per diluir aquest “jo individual” de la historia que relata; el fotògraf, tot i que aparentement no mai es converteix en objecte/tema del seu treball, s’hi esllavissa rere cada petit detall d’allò fotografiat.
Ser conscient d’aquest passeig i d’aquesta paradoxa és el que conforma aquest llibre en una joia, una obra digna i bella.

Amics i amigues, als temps que corren, és tot un luxe poder dir que si viatge la meua bruíxola és guiada pel cor d’aquests amics, és tot un luxe gaudir del treball pacient i ben fet d’aquests autors. Gràcies pel regal que ens heu fet del vostre viatge. En llegir-vos les imatges i veure les paraules m’heu fet recuperar la innocència i fortalesa del xiquet que vaig ser jo: gràcies per aquest nou tàndem. Ara podrem tots els lectors i els presents dialogar amb vosaltres pedalant, i a més comprendran per què la llum dels mots passejarà, atemporal, en una nova bicicleta.

Moltes gràcies,

Josep Lluís Abad i Bueno

La Vilavella, fet el 21 de maig i presentat el 16 de juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont de narracions

Jun 16, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de narracions     
:: Carles Lluch

La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Autor: Diversos
Onada Edicions (Narratives, num. 18), Benicarló, 2012

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d’aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d’un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l’editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d’El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l’associació d’aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d’un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l’aventura s’han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d’aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d’altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d’un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D’altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s’està de fer una mirada sobre l’especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D’altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d’això es tractava: fer d’aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l’existència i la consistència d’un nodrit grup d’escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d’aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d’haver-se aplegat en una associació i d’oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d’invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

També a Exilis, blog de Carles Lluch
PDF   ·   Versió imprimible

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building

Jun 11, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building     
:: Vicent Sanz

Triticària, 9 de juny de 2012

Autor: Joan Pla
Títol: «Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building»
Edicions 96, La Pobla Llarga (La Ribera Alta, València), 2012

Des de Borriana, Joan Pla m’envia Don Fabrizzió i un cadàver al Prince Building com agraïment pel comentari que vaig fer aquí mateix de La violinista de París, una de les novel·les juvenils que ha publicat en els darrers anys, gènere per al qual té la mà trencada. Amb Don Fabrizzio… fa una incursió en la novel·la negra des d’un punt de vista i una temàtica molt contextualitzada en el context social que viu. Pel nom i per la imatge de la coberta del llibre, pot pensar-se que Don Fabrizzio… és una novel·la sobre Carlos Fabra, ínclit mandatari polític castellonenc, encarnació present de l’històric caciquisme nostrat. Amb el llibre a la mà, per la data de publicació, pot deduir-se que en bona mesura és així, ja que la novel·la va ser escrita en el període de temps en què el polític castellonenc exercia el seu poder polític en l’àmbit provincial estricte com a president de la Diputació i amb ramificacions en els àmbits valencià i espanyol. Aquell període en què la seua preeminència abassegadora havia començat a ser posada en dubte per mitjà d’incriminacions que, avui, després de nou anys, encara no han estat jutjades, en una mostra irrefutable del caràcter estrany, si més no, de la seua activitat pública i de l’activitat de les institucions públiques en relació al personatge de carn i ossos.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building és una radiografia de la societat de la Plana i del nord valencià de la primera dècada del segle XXI, en clau de novel·la negra. L’escriptor té a mà uns materials novel·lables de primera magnitud i els aprofita en el bastiment d’una ficció que torna a posar de manifest la seua qualitat artística. Un resultat artístic que és una molt bona mostra interpretativa de la societat de referència i de la manera com funciona o han funcionat en aquesta època, econòmicament i política. Es tracta d’una ficció novel·lesca que descriu literàriament a la perfecció la realitat sociopolítica castellonenca. I això sense partidismes. Només donant corda a la màquina literària de la creació novel·lesca.

Aquest darrer aspecte és un dels que m’ha interessat més creativament parlant. El personatge protagonista, que només pel nom ja remet a la màfia, és un polític que exerceix un poder omnímode, que arriba a tots els aspectes de la vida social, que controla el funcionament econòmic de les organitzacions i les empreses, que actua com un perfecte padrino. I això no obstant, al llarg de la novel·la, aquest tractament evoluciona cap a una humanització del personatge, un tractament que mostra la cara humana, les febleses, d’un polític que exerceix el seu poder com un cap tribal. Des de la seua posició de control total, el personatge és posat en qüestió a partir de l’assassinat d’un coreligionari. Es tracta d’una mort la investigació de la qual condueix a destapar la corrupció que infecta tots els nivells del funcionament social.

Aquest vessant de la novel·la és segurament un dels més ficticis. Existeixen els inspectors valencians catalanoparlants? Vull dir que empren el valencià com a llengua de treball. Segurament no. Aquest tarannà, doncs, s’allunya de la realitat. I això no obstant, és imprescindible per a la creació d’una ficció novel·lesca mínimament coherent. Al capdavall, si no coincideix amb la societat coetània, aquest factor tan sols destaca l’anormalitat política que suposa aquesta manca de coincidència.

Un altre aspecte que crida l’atenció és la manipulació de noms de localitats que, això no obstant, resulten del tot identificables, al costat d’altres noms que es mantenen tal com són. Es tracta d’un element que entra dins del joc creatiu que porta a terme l’autor per crear les condicions idònies per desenvolupar una ficció de les característiques pròpies d’una investigació policial que condueix a l’esclariment d’un assassinat i al descobriment d’una trama infecta que envaeix tots els àmbits d’una societat aparentment normal i corrent.

Així, el lector o lectora hi trobarà un bon feix d’intrigues teixides entre polítics, empresaris i esbirros a sou que s’encarreguen d’executar els designis inconfensables dels qui fan i desfan en una economia putrefacta. L’inspector Lluís Rossell, el seu superior Ferrandis i tots els altres ajudants són personatges plans que s’ocupen únicament de fer avançar la investigació, una investigació que ha d’enfrontar-se no tan sols a l’assassinat de Jaume Costa, responsable polític de l’obra pública, amb poders sobre un sector de la construcció que mou una economia local que està en disposició de construir fins i tot… un aeroport.

I en tot aquest bullit, Don Fabrizzio, aquest personatge que es va humanitzant al llarg de la novel·la, hi exerceix aquest padrinatge que el lector o lectora locals, més coneixedors de les interioritats tribals, pot identificar sense lloc al dubte. Ara, Joan Pla pren aquests elements per bastir la seua història, per contar-se una trama plena de les giragonses característiques de tota investigació detectivesca. La descripció de la societat coetània, doncs, només és un punt de partida per a la ficció novel·lesca. El que passa amb els personatges s’allunya de la realitat social i política de referència.

I és que la realitat sol superar la ficció. I mentre la ficció novel·lesca de Don Fabrizzio… té un començament i un final, la realitat encara és d’una cabuderia insuperable i perviu prou més enllà dels límits de la novel·la. Fins al punt que l’aeroport fantasmagòric que a la novel·la és un projecte que precipita l’esclat de violència que s’obre amb l’assassinat de Joan Costa, en la realitat s’ha materialitzat en un engendre constructiu econòmicament inviable a dia d’avui.

La càrrega d’anàlisi i crítica socials pròpia de la novel·la negra està assegurada, per més que l’autor tracte els assassins, els instigadors i la resta de malfactors amb aquest tracte humanament exquisit. Un punt de vista que evidencia la profunditat humanística de la mirada de l’escriptor, el qual, se m’acut, s’ho devia passar d’allò més bé escrivint aquest llibre de ninots al so d’un tabal de reconegudes tonades.

Recomanable per entendre el laberint valencià actual.

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont es presenta en societat

Jun 10, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El Pont es presenta en societat     
:: Josep San Abdón

Saó, maig de 2012

Autor: Diversos
Onada Edicions, Benicarló, 2012

El 25 de setembre de 2010 l’associació es constituïa a Benassal. Un dels escriptors presents, Vicent Sanz Arnau, llençava la proposta de publicar un llibre collectiu de narracions, per tal de fer visible El Pont com un grup actiu dintre del seu àmbit d’actuació. El 9 d’abril de 2011 l’entitat feia la seua primera trobada oficial a Morella i, allí mateix, la persona encarregada de fer les gestions davant de l’editorial anunciava que Onada Edicions de Benicarló estava disposada a assumir el projecte.

El llibre ja s’ha fet realitat i s’ha publicat amb el títol de «Un pont sobre el meridià», que fa referència, d’una banda, al nom de l’associació i, de l’altra, al meridià zero o meridià de Greenwich que constitueix una referència geogràfica centrada en l’àmbit d’actuació de l’associació. Un espai humà que marca un lloc en el món. Els 13 autors que han aportat els relats que formen el llibre són: Vicent Almela Artíguez, Joan Andrés Sorribes, Joan Bta. Campos, Jordi Colonques, Albert Garcia i Pascual, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, Francesc Mezquita Broch, Nel·lo Navarro, Vicent Pallarés, Antoni Pitarch Font, Joan Pla, Vicent Sanz Arnau. Són autors de diferents generacions: el més jove és nascut l’any 1981 i el més gran el 1942. Alguns acumulen ja un extens currículum de llibres i premis, d’altres comencen a fer els seus primers passos en el camp de la narrativa, ja siga per edat o perquè provenen d’altres camps com la poesia, l’articulisme, el periodisme, els estudis acadèmics o de la publicació en línia.

Pel que fa als relats, es demanava als participants que es centraren en retratar la societat actual de les seues comarques a la llum de les transformacions dels darrers temps. Així ho han fet, de manera que en les històries podem veure referències als desgavells urbanístics que assolen les comarques de la costa, i a uns personatges que, o bé s’han enriquit amb ells, o bé el seu excés d’avarícia els ha portat a la ruïna. Entre línies podem llegir alguns dels noms i espais que han situat Castelló en el mapa i no per a bé. En altres relats apareix l’enyorança per uns temps passats, o la qüestió de per què aquells temps, com ara la guerra civil, tenen encara una repercussió en el present. En definitiva, són un conjunt d’històries que proporcionen una visió contemporània, crítica, plural i estèticament posada al dia d’un territori.

Però, sobretot, crec que és interessant destacar el moment esplèndid que viu la narrativa a les comarques de Castelló, malgrat els entrebancs que es posen cada dia a la Ilengua i a la cultura, malgrat la manca de plataformes públiques per a donar difusió a les obres dels seus autors, malgrat que la societat a la qual va dirigida la seua obra majoritàriament els ignora. Per primera vegada en la història d’aquestes comarques hi ha un gruix considerable de persones que es llancen al conreu de la narrativa.

PDF   ·   Versió imprimible

«Un pont sobre el meridià»

Mai 30, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «Un pont sobre el meridià»     
:: r. e.


Per Josep Palomero
«Quadernos», El Periódico Mediterráneo, 20 de maig de 2012

Autor: Diversos
Onada Edicions, Benicarló, 2012

El setembre de 2010, un grup d’uns quaranta escriptors castellonencs es va constituir en una cooperativa de lletres que van anomenar El Pont, per la voluntat de conformar a través de la seua activitat literària, publicista i publicitària, un vincle comarcal al nord del país. Tenen una web molt ben feta (elpontdeleslletres.cat) que proporciona informació sobre els seus integrants i les activitats que porten a terme. Han elegit una junta directiva i han establit la seu a l’Aula Museu Carles Salvador de Benassal, com a homenatge a l’admirat mestre i poeta. A banda d’intervindre en distintes fires del llibre, de fer promocions d’obres pròpies i d’impulsar activitats conjuntes, el primer projecte literari comú –que, en part, recorda l’activitat de «Ofèlia Dracs» i «Unai Siset»– ha estat publicar tretze relats protagonitzats per personatges situats en llocs i ambients actuals de les comarques castellonenques, a què tracten de referir-se en el títol, en mencionar precisament el meridià de Greenwich com a línia de referència. El projecte és prometedor i pot ser una plataforma útil per al col·lectiu associat. Les narracions d’aquest volum són ben atractives.

PDF   ·   Versió imprimible

Pompeu Fabra a Castelló

Abr 17, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Pompeu Fabra a Castelló     
:: r. e.

Per Josep Miquel Bausset
El periòdico Mediterráneo, 17 d’abril de 2012 (p. 6)

Vicent Pitarch
«Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme»
Publicacions de la Fundació Carles Salvador, Benassal, 2011

Editat per la Fundació Carles Salvador (amb la col.laboració de l’Ajuntament de Benassal, l’IEC, la Fundació GaetàHuguet i Fundació Caixa Castelló-Bancaixa) el professor Vicent Pitarch ha escrit el llibre Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme, obra que serà presentada hui dia 17 a Castelló, a la Llotja del Cànem, seu de la Universitat Jaume I.

Aquest llibre té el seu origen, segons diu el professor Vicent Pitarch, «per la descoberta d’una targeta postal que adreçà Pompeu Fabra a Gaetà Huguet Segarra, la primavera de 1939.»

En aquesta obra, el professor Pitarch destaca la influència del mestre Fabra en el cercle cultural castellonenc del primer terç del segle XX, representat entre d’altres per Carles Salvador, Àngel Sanchez Gozalbo o Gaetà Huguet, «un dels líders del valencianisme republicà», que representava «el reducte de la resistència valencianista després de la guerra».

Segons el professor Pitarch, en aquest primer terç del segle XX, hi hagué «un grup castellonenc adscrit al valencianisme marcadament cultural, explicitat en Salvador Guinot, Lluís Revest, Sànchez Gozalbo, Carles Salvador i Enric Soler i Godes, que fou determinant en la propagació del fabrisme».

Va ser Àngel Sànchez Gozalbo, «un dels fundadors de la Castellonenca i sens dubte el suport essencial del Butlletí de la Societat, sobretot durant el franquisme», qui el 1937 «no dubtaria a reconèixer en Pompeu Fabra, el gramàtic de la generació actual». Fruit de la col.laboració dels intel.lectuals castellonencs amb Fabra, va ser la visita que aquest gramàtic excepcional i prestigiós romanista, va fer a Castelló el 23 de novembre de 1935. Pompeu Fabra, acompanyat de Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Mª de Casacuberta, visità «la Societat Castellonenca de Cultura», on «foren introduïts pel doctor Sànchez Gozalbo, un dels fabristes castellonencs eximis».

Un paper important en la difusió de les idees de Fabra, el va tindre el mestre de Benassal Carles Salvador, considerat «el primer fabrista valencià, divulgador incondicional de l’obra fabriana i referent indiscutible del valencianisme i del fabrisme», com destaca Pitarch. De fet, com digué anys més tard Josep Mª de Casacuberta, Fabra sentia «una viva admiració per l’eficaç tasca gramatical de l’enyorat Carles Salvador». Aquest «mestre emblemàtic de Benassal», fou segons Pitarch, qui adaptà l’obra magna de Pompeu Fabra «a la realitat valenciana».

Per tot això, Fabra esdevingué «tan indiscutible com necessari al si del valencianisme» i el «mestre eficaç que va guiar la construcció d’elements bàsics del nou valencianisme, que es bastia tot al llarg del primer terç del segle XX» . Fabra, de fet, va exercir una influència determinant «damunt els promotors d’una de les gestes cabdals, que havia fet triomfar el valencianisme de la primera meitat del segle XX: les Normes de Castelló». Segons el professor Vicent Pitarch, el fabrisme era compartit «pels regionalistes i nacionalistes, republicans i conservadors, dretes i esquerres», degut a l’autoritat d’aquest «reconstructor de la nostra llengua», com el definí Carles Salvador.

Aquest llibre tan interessant de Pitarch, a més, recull i analitza un inventari considerable de documents i testimonis, que confirmen l’acceptació que va tindre la doctrina fabriana en el valencianisme de la República.

PDF   ·   Versió imprimible

Passions entre la fe i el cor

Feb 1, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Passions entre la fe i el cor     
:: Pasqual Mas

Raons de sang i foc, de Pep CastellanoPliegos volantes, núm. 59, hivern 2011

Pep Castellano
«Raons de sang i foc»
Premi Blai Bellver de Narrativa
Bromera, Col. L’Eclèctica, 204, Alzira, 2011

Pep Castellano (Sant Pau d’Albocàsser, 1960) és un dels escriptors més prolífics i premiats de la literatura catalana del País Valencià. Bona part de la seua producció està dirigida a lectors infantils i juvenils, però en «Bombons amargs» (2008) i en «Raons de sang i foc» (2011) cerca un públic adult al qual sedueix amb la novetat de les històries i el domini de l’art narratiu.

«Raons de sang i foc» és una novel·la d’amor que situa els seus personatges al Castelló de la Germania. Saïda i Manel, com els seus noms delaten, pertanyen a confessions religioses diferents, la qual cosa, com a la novel·la morisca de frontera, determina una sèrie d’entrebancs religiosos que hauran de ser vençuts per tal que l’amor puga triomfar. Però no són aquests els únics obstacles, ja que l’acció s’esdevé mentre els atacs ferotges dels agermanats calen foc a la moreria castellonenca i a comunitats senceres com la musulmana de Xivert, i, gairebé al mateix temps, es produeix la resposta de les tropes del duc de Sogorb que intenta acabar a canonades amb aquest fanatisme; cosa que així va ocórrer a la batalla d’Orpesa i la d’Almenara, enfrontaments que situen la novel·la en la primera meitat de 1521. Se solapen, per tant, tres estadis amb una autonomia d’actuació enfrontada, de tal manera que si els agermanats castiguen als de la moreria i els del duc de Sogorb als agermanats, els afavorits podrien ser els primers si no els hagueren fet fugir, matat o batejats a la força, com als jueus vora trenta anys enrere. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

«La font de la salut»

Gen 16, 2012   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «La font de la salut»     
:: r. e.

La font de la salut, de Vicent SanzPer Josep Palomero
Cuadernos, El Periódico Medoterráneo, desembre 2011

Vicent Sanz
«La font de la salut»
Saldonar, Barcelona, 2011

Aquest llibre és una emotiva recreació sentimental de la història del reial santuari de Traiguera. L’autor ens hi proposa una visió calidoscòpica del lloc a través de 24 narracions independents que, en realitat, conformen un sol text en què s’entrellacen les seues vivències i records amb una profusió de dades informatives referents a l’ermitori que estimulen la curiositat del lector fins al punt que aquest, a la fi, troba que el llibre s’ha quedat curt perquè el conjunt del text és realment commovedor. Vicent Sanz, com féu Joan Fuster en «Elogi del meu poble» i Lluís Meseguer en «L’optimista», recrea en aquest volumet un patró narratiu que combina íntimament la pròpia experiència amb l’exposició de dades sobre aquest indret emblemàtic, carregat d’història i de simbolisme. No sabria dir quina de les narracions m’ha colpit més, perquè totes m’han entusiasmat, tant per l’extraordinària qualitat i excel.lència d’una prosa equilibrada, com per l’emotiva implicació de la veu del narrador amb el paratge, així com per la quantitat d’informació i de detalls curiosos que conté. El recomane molt sincerament als amants de les joies del nostre passat.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456»

Recensions

anys-llum-josep-porcar
mirada-vidre
paradís-fosques
poemari-per-a-ociosos
llagrimes-orfeu-pallares
napalm-bromera
arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria