WebBlog de: Vicent Sanz

Les claus del canvi. Les notes del moderador

Ago 1, 2015   //   publicat per Vicent Sanz   //   Recensions  //  2 comentaris     

Aspecte general de la taula redona, que va tenir lloc a la seu de la UNED de Vila-real

 

El 30 de maig de 2015 va tenir lloc la II Jornada Escriptors a la Vila, organitzada per El Pont Cooperativa de Lletres, que va centrar-se en la taula redona “Les claus del canvi. Fonaments i actuacions per a una literatura amb oportunitats”. En aquesta entrada reproduïm les notes que el moderador de la taula va anar prenent mentrestant es desenvolupava, endreçades en un text poc o molt llegible.

Presenta la sessió la poeta Susanna Lliberós plantejant la qüestió central del debat: Quins canvis han de tenir lloc perquè la literatura escrita en català al País Valencià siga una literatura amb oportunitats?

Modera el desenvolupament del debat Vicent Sanz. Josep Igual és el primer a intervenir. Com a escriptor nat a Benicarló i establit a les Terres de l’Ebre, Josep Igual fixa la seua trajectòria des de l’associació cultural Alambor de Benicarló fins a l’activitat literària que actualment desenvolupa a les Terres de l’Ebre per afirmar que, en parlar de literatura escrita en català, el Sénia no suposa cap frontera perquè la situació d’aquesta literatura és molt similar a una banda i altra, en el sentit que es tracta de literatures perifèriques tal com demostra el fet que els autors clàssics ebrencs tinguen dificultats per ser admesos al cànon literari en català, ja que la crítica els ha exclòs fins a dia d’avui.

Pren la paraula Mari Carmen Sáez, pertanyent al grup poètic L’Argila de l’Aire d’Almussafes, un col·lectiu que acaba de complir 20 anys d’activisme en una situació política valenciana dominada pel PP. Esmenta Berna Blanc i M. Carmen Arnau com a components del col·lectiu, entre altres. Una de les claus del canvi que apunta és el fet d’entendre l’escriptura com a potencialitat, atenent a les possibilitats que la creació literària té per si mateixa. També apunta l’aportació darrerament feta per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) de l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), concretada en el Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura. En aquest sentit, Sáez crida l’atenció sobre els índex de lectura tan baixos de la societat valenciana. Cal un posicionament dels autors davant aquest panorama, tot tenint en compte algunes consideracions darrerament exposades per Joan Francesc Mira a El Temps, en el sentit que tractant-se d’un país sense públic lector, per contraposició, es publica massa i sovint sense respecte per la llengua. Mari Carmen Sáez reivindica la creativitat literària davant aquesta situació.

A continuació intervé Enric Sanç, escriptor pertanyent a l’associació Lletra Edeta, del Camp del Túria. Inicia la seua intervenció citant Joan-Francesc Mira, citació que li serveix per encapçalar l’escrit que ha publicat al seu blog en relació a la seua intervenció: «Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.» Intervé com a representant del col·lectiu Lletra Edeta, d’escriptors del Camp del Túria, que s’ha dedicat a la divulgació de la literatura a nivell comarcal, amb homenatges a Estellés i Antoni Ferrer. Posa èmfasi en la relació entre poesia i identitat valencianes. Destaca el deslliurament intel·lectual valencià respecte de certa subordinació dins la literatura catalana, ja apuntat per Jaume Pérez Montaner. Davant aquest increment creatiu en quantitat i qualitat, falta guanyar visibilitat mitjançant la col·laboració entre escriptors i entre editorials. L’accés als mitjans de comunicació és el segon factor d’aquest guany possible. En aquest sentit, el panorama polític que s’obri al País Valencià és esperançador, ja que pot permetre la socialització del moviment cultural valencianista. L’extensió del model d’Escola Valenciana a tot el sistema educatiu és un altre factor a tenir en compte. En relació a les editorials valencianes, recomana que col·laboren entre elles millor que no competisquen i reivindica el paper de l’editor que intervé en el procés creatiu, sobretot en relació al model de llengua. Finalment, fa referència als baixos índex de venda de llibres en valencià com a aspecte a millorar.

Intervé Josep Antoni Fluixà en substitució de Josep Lozano, que per motius personals no ha pogut atendre la convocatòria. Es presenta com a representant dels escriptors de la Ribera, un col·lectiu que ha funcionat a partir de trobades, sense associar-se, al voltant de la data de sant Blai, en convocatòries obertes a la participació d’altres comarques i orientades al coneixement del territori. Afirma que a la Ribera hi ha un gran nombre d’escriptors i també d’editorials: Reclam, Sembra, 96, Andana, Bromera, Tàndem, Algar. En connexió amb aquesta activitat editorial, esmenta la convocatòria dels premis literaris promoguts per Bromera, que dóna lloc a un activisme cultural. Per a ell, el panorama de les lletres valencianes és viu i esperançador.

En el segon torn d’intervencions, Josep Igual posa en dubte les consideracions esperançadores dels seus interlocutors a la taula a la vista de com s’ha arribat a la situació actual del panorama literari. Denuncia la qualitat de la tasca editorial i la inexistència d’una crítica sòlida als mitjans de comunicació. Personalment, afirma que ha acabat trobant un editor de veritat i que, pel que fa als mitjans de comunicació, la inexistència d’una crítica sòlida cal emmarcar-la en el desprestigi general de la paraula com a eina de coneixement, que als mitjans de comunicació ha estat substituïda per un discurs audiovisual banal. Parlant específicament del Principat, opina que les biblioteques no porten a terme una activitat específica orientada a l’actualitat literària en català i que els mitjans de comunicació hi són en general hostils. En termes encara més generals, els sistema neoliberal demana al seu entendre un determinat tipus de producte literari que potser caldria considerar pseudoliterari. Tenint en compte aquest panorama, la professionalització de l’escriptor en català es troba amb dificultats molt importants. Hi posa com a exemple Bel Olid, que recentment ha accedit a la presidència de la l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Seguint el fil de les tasques editorials, Mari Carmen Sáez fa referència a la revista de l’Argila de l’Aire que va acabar convertint-se en una petita editorial. Opina que aquest perfil d’editorial té un paper a jugar en el panorama de l’edició en català i que és preferible a l’autoedició, que personalment rebutja. Crida l’atenció que la professionalització, en general, també és impossible en castellà i que la literatura infantil és una forma de professionalització possible, que va lligada a una determinada manera de viure i d’entendre la dedicació creativa. Tornant a la qüestió editorial, denuncia que, al seu parer, hi ha editorials que no juguen net amb els autors, específicament en relació als drets d’autor d’obres premiades en concursos literaris.

Enric Sanç és del parer que no pot generalitzar-se quan es parla d’editorials, de la mateixa manera que tampoc no pot fer-se això mateix quan es parla d’escriptors. Al seu entendre, la creativitat literària és un assumpte que no està relacionat amb la qüestió econòmica. En canvi, l’economia editorial ha de ser realista si no es vol veure abocada al fracàs. El que sí que té molt clar i afirma amb contundència és que la llibreria tal com ha funcionat fins ara està morta. El negoci del llibre i de la literatura ha d’explorar nous models perquè el tradicional està esgotat.

Per a Josep Antoni Fluixà és prioritari incidir en les claus del debat. Contràriament a les opinions expressades a la taula en termes d’optimisme o pessimisme, prefereix mirar-s’ho amb perspectiva històrica. Si es mira d’aquesta manera, es veu que al País Valencià hi ha qualitat creativa i això suposa un fonament bàsic. I amb tot no hi ha dedicació a segons quins gèneres, com ara la ciència-ficció. També apunta que alguns editors joves no posen prou atenció a la correcció dels textos. Pel que fa a l’editorial amb la qual està vinculat, Bromera, afirma que la col·lecció «El Micalet galàctic» va suposar una innovació en relació a la tradició rondallística que venia d’Enric Valor. Al seu entendre, la clau per a una literatura possible és aconseguir un públic lector a partir de la visibilització dels escriptors, perquè no existeix una crítica objectiva. Posa d’exemple Manuel Baixuali, un autor que només ha obtingut el reconeixement del públic quan ha guanyat diversos premis de la crítica amb L’home manuscrit, ja que abans era molt poc llegit. En aquest sentit i per acabar, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que atorga la secció valenciana de l’AELC li resulten al seu torn molt criticables.

Obert el torn d’intervencions del públic, pren la paraula Tomàs Camacho, representant de la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar i el certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres. Aporta al debat que el suport digital i la impressió sota demanda són vies per explorar.

Pren la paraula Antoni Gómez i assenyala que al seu entendre existeixen tres murs que dificulten el desenvolupament de la literatura en valencià. En primer lloc, la cultural audiovisual i electrònica. En segon lloc, la diglòssia i la minva de l’ús social del valencià. I en tercer lloc, la inexistència de públic lector. La literatura catalana al País Valencià és, doncs, una literatura més d’autors que de lectors, si bé assenyala que s’estan produint iniciatives editorials i associatives que suposen una efervescència que ha de comptar amb el suport institucional per acabar de difondre’s socialment. Explica el seu cas de ressenyador literari a Levante, Postdata i Caràcters, sense cobrar. Aquest fet posa en evidència la inexistència d’una crítica literària professional.

Intervé Jesús M. Tibau, que parla del seu programa televisiu «Tens un racó dalt del món», de Tortosa, com a plataforma de difusió, que posa a disposició dels assistents. Al seu parer, la resistència dels creadors i la vehiculació de la literatura per via de l’educació, són claus per a la consolidació de la cultura literària.

Pren el micròfon Fede Cortés per afirmar que efectivament els premis literaris serveixen per visualitzar els escriptors i que cal perseguir l’administració perquè aporti finançament als premis literaris i promocione la lectura.

Intervé des de la taula Josep Antoni Fluixà per fer referència a les consideracions d’Antoni Gómez en relació a l’exercici de la crítica. Matisa les seues apreciacions anteriors en relació a la crítica literària. A continuació parla del foment de la lectura en l’àmbit familiar com a estratègia a tenir en compte, i fa referència a l’opuscle Guia pràctica per a fer fills lectors, que va publicar-se amb una tirada de 60.000 exemplars. També esmenta la proposta de Pla Valencià del Llibre i la Lectura 2015-2020 formulada per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), que al seu entendre és de lectura obligada per part dels escriptors.

Seguint aquest fil, intervé Jesús Girón, de Lletra Edeta, per dir que no hi ha professionals del foment de la lectura.

Tanca el torn d’intervencions Berna Blanch per proposar que s’exploren nous camins de promoció del llibre, específicament en associacions que no estan relacionades directament amb la literatura. Fugis de la convencionalitat és una de les claus a tenir en compte.

PDF   ·   Versió imprimible

A cavall

Set 25, 2012   //   publicat per Vicent Sanz   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a A cavall     

Està resultant molt interessant el punt de vista que emet el PP valencià sobre els esdeveniments que aquests dies acaparen l’atenció mediàtica del Reino (de España), després de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, a la qual, per cert, van assistir també valencians. Molts o pocs, n’hi van assistir.

Hi ha un comunicat signat per César Sánchez, vicepresident general, criticant Ximo Puig, lider socialista valencià, pel fet que, diu, ell i la seua família s’han lucrat amb les prebendes de la Generalitat de Catalunya. Deu voler suggerir, pel cap baix, que és un quintacolumnista de l’independentisme català. Vés a saber. L’anticatalanisme inherent a l’entramat institucional, ideològic i identitari dominant al País València sempre ha tingut un filó tan productiu en aquesta classe d’abeuralls que a la primera de canvi, com un acte reflex, ja hi torna a recórrer. Pel que puga ser, els fidels vassalls valencians del PP imperial espanyol corren a diferenciar-se de qualsevol sospita de semblança amb el que passe més amunt del Sénia. La fe del convers davant la sospita inquisitorial. És així que les coses que haurien de ser normals són presentades com a diabòliques.

Que recorde, Morella, i també Vinaròs, juntament amb dos municipis valencians més, Sueca i Gandia, van crear la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull amb l’objectiu d’integrar-se a la Fundació Ramon Llull, fundació andorrana per a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, en què hi ha representats institucionalment el Departament dels Pirineus Orientals, Catalunya, Balears i el municipi de l’Alguer, a més de l’estat andorrà. Per part valenciana, la Xarxa de Ciutats supleix el paper galdós de la Generalitat valenciana, que no hi ha volgut participar mai en atenció al tabú blavero que ha permès al PP anar a cavall de les institucions valencianes tot aquest temps. Aquest tabú blavero va expressar-lo profusament l’anterior habitant del Palau del carrer dels Cavallers i a hores d’ara el té coll avall la majoria social dels valencians: ser valencià és, sobretot i abans que res, ser no-català, i ofrenar “noves glòries a Espanya”, objectiu que de vegades s’assoleix i d’altres quedà més poc a mà. Així doncs, com que l’esmentat polític socialista va impulsar aquesta organització, això dóna peu a fer servir arguments d’aquest to. Per cert, en aquesta organització passa com a la Taula del Sénia, que quan hi ha canvi de truita municipal, els ajuntaments del PP no se’n surten mai.

Això em fa pensar en la trobada dels escriptors d’El Pont, a Morella, el 9 d’abril de 2011, en què va constituir-se l’associació. En aqueixa ocasió, és veritat que l’ajuntament de Morella, en coherència amb la seua política de normalitat cultural que explica el seu paper fundador de la Xarxa de Ciutats, va acollir la trobada cedint espais per a la realització. Sense cap aportació econòmica. Com vaig ser qui va llançar la idea de fer aquesta primera trobada a Morella, he de dir que, en aquell moment vaig tenir la sensació que, en aquell moment, resultava difícil, per no dir impossible, realitzar un esdeveniment d’aquestes característiques en qualsevol altre lloc diguem-ne més central del territori. Hi hauria algun ajuntament del PP disposat a acollir la propera trobada d’aquesta organització d’escriptors en valencià? N’hi ha algun de susceptible, no cal dir-ho ni fa falta tant per deduir quin, però: com és que no s’ha produït, encara? Pel tabú, sens dubte. El tabú que exclou de la normalitat allò que és natural.

Unes altres declaracions que també són per sucar-hi pa son les d’Alberto Fabra després d’inaugurar l’any acadèmic a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Afirma que la Comunidad està més legitimada que Catalunya per reclamar dotacions econòmiques. No diré que no, perquè les balances fiscals són igualment ruïnoses i, tal com diu, la renda per capita mitjana dels valencians està per baix de l’espanyola. En això darrer, la política autonòmica dels darrers tres lustres, pel cap baix, alguna cosa hi deu tenir a veure. Pel que fa a les reclamacions: si tan malament ho veu, què fa que no ho reclama amb posicionaments clars davant qui té la paella pel mànec? A no, calla, que és que es tracta de participar en el gran projecte comú d’Espanya. Vol dir dels que van a cavall a Espanya. Com ell. És un argument que els dirigents del PP català s’han cansat de repetir i ja fa temps que no fan servir.

No hi fa res que el mateix 11 de setembre, el Congrés dels Diputats espanyol, on el seu partit té majoria absoluta, es passés pel forro la ILP Televisió Sense Fronteres que havia de permetre la recepció de TV3 a la Comunidad, amb l’excusa cínica que la crisi econòmica no ho fa possible. La mala qualitat de la democràcia espanyola deu explicar el nivell de suspens d’aquest tipus d’argumentaris calamitosos. Ara: al Fabra que quan era alcalde de Castelló reclamava una solució per a aquest problema, no se li ha mogut el seu mig somriure de menyspreu, que tant val per a les bones com per a les males ocasions, per als seus com per a tots els altres.

I sí, l’11 de setembre qui subscriu també era a la manifestació. Quan érem a passeig de Gràcia amb Gran Via, la meua filla, de setze anys va preguntar-me com era possible que Espanya no atengue les reivindicacions de millor tracte fiscal, quan és injust per una diferència de 16.000 milions d’euros anuals en el cas de Catalunya. Resulta complex d’explicar però fàcil d’entendre: perquè els qui van a cavall mai no volen descavalcar dels qui els porten.

PDF   ·   Versió imprimible

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building

Jun 11, 2012   //   publicat per Vicent Sanz   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building     

Triticària, 9 de juny de 2012

Autor: Joan Pla
Títol: «Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building»
Edicions 96, La Pobla Llarga (La Ribera Alta, València), 2012

Des de Borriana, Joan Pla m’envia Don Fabrizzió i un cadàver al Prince Building com agraïment pel comentari que vaig fer aquí mateix de La violinista de París, una de les novel·les juvenils que ha publicat en els darrers anys, gènere per al qual té la mà trencada. Amb Don Fabrizzio… fa una incursió en la novel·la negra des d’un punt de vista i una temàtica molt contextualitzada en el context social que viu. Pel nom i per la imatge de la coberta del llibre, pot pensar-se que Don Fabrizzio… és una novel·la sobre Carlos Fabra, ínclit mandatari polític castellonenc, encarnació present de l’històric caciquisme nostrat. Amb el llibre a la mà, per la data de publicació, pot deduir-se que en bona mesura és així, ja que la novel·la va ser escrita en el període de temps en què el polític castellonenc exercia el seu poder polític en l’àmbit provincial estricte com a president de la Diputació i amb ramificacions en els àmbits valencià i espanyol. Aquell període en què la seua preeminència abassegadora havia començat a ser posada en dubte per mitjà d’incriminacions que, avui, després de nou anys, encara no han estat jutjades, en una mostra irrefutable del caràcter estrany, si més no, de la seua activitat pública i de l’activitat de les institucions públiques en relació al personatge de carn i ossos.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building és una radiografia de la societat de la Plana i del nord valencià de la primera dècada del segle XXI, en clau de novel·la negra. L’escriptor té a mà uns materials novel·lables de primera magnitud i els aprofita en el bastiment d’una ficció que torna a posar de manifest la seua qualitat artística. Un resultat artístic que és una molt bona mostra interpretativa de la societat de referència i de la manera com funciona o han funcionat en aquesta època, econòmicament i política. Es tracta d’una ficció novel·lesca que descriu literàriament a la perfecció la realitat sociopolítica castellonenca. I això sense partidismes. Només donant corda a la màquina literària de la creació novel·lesca.

Aquest darrer aspecte és un dels que m’ha interessat més creativament parlant. El personatge protagonista, que només pel nom ja remet a la màfia, és un polític que exerceix un poder omnímode, que arriba a tots els aspectes de la vida social, que controla el funcionament econòmic de les organitzacions i les empreses, que actua com un perfecte padrino. I això no obstant, al llarg de la novel·la, aquest tractament evoluciona cap a una humanització del personatge, un tractament que mostra la cara humana, les febleses, d’un polític que exerceix el seu poder com un cap tribal. Des de la seua posició de control total, el personatge és posat en qüestió a partir de l’assassinat d’un coreligionari. Es tracta d’una mort la investigació de la qual condueix a destapar la corrupció que infecta tots els nivells del funcionament social.

Aquest vessant de la novel·la és segurament un dels més ficticis. Existeixen els inspectors valencians catalanoparlants? Vull dir que empren el valencià com a llengua de treball. Segurament no. Aquest tarannà, doncs, s’allunya de la realitat. I això no obstant, és imprescindible per a la creació d’una ficció novel·lesca mínimament coherent. Al capdavall, si no coincideix amb la societat coetània, aquest factor tan sols destaca l’anormalitat política que suposa aquesta manca de coincidència.

Un altre aspecte que crida l’atenció és la manipulació de noms de localitats que, això no obstant, resulten del tot identificables, al costat d’altres noms que es mantenen tal com són. Es tracta d’un element que entra dins del joc creatiu que porta a terme l’autor per crear les condicions idònies per desenvolupar una ficció de les característiques pròpies d’una investigació policial que condueix a l’esclariment d’un assassinat i al descobriment d’una trama infecta que envaeix tots els àmbits d’una societat aparentment normal i corrent.

Així, el lector o lectora hi trobarà un bon feix d’intrigues teixides entre polítics, empresaris i esbirros a sou que s’encarreguen d’executar els designis inconfensables dels qui fan i desfan en una economia putrefacta. L’inspector Lluís Rossell, el seu superior Ferrandis i tots els altres ajudants són personatges plans que s’ocupen únicament de fer avançar la investigació, una investigació que ha d’enfrontar-se no tan sols a l’assassinat de Jaume Costa, responsable polític de l’obra pública, amb poders sobre un sector de la construcció que mou una economia local que està en disposició de construir fins i tot… un aeroport.

I en tot aquest bullit, Don Fabrizzio, aquest personatge que es va humanitzant al llarg de la novel·la, hi exerceix aquest padrinatge que el lector o lectora locals, més coneixedors de les interioritats tribals, pot identificar sense lloc al dubte. Ara, Joan Pla pren aquests elements per bastir la seua història, per contar-se una trama plena de les giragonses característiques de tota investigació detectivesca. La descripció de la societat coetània, doncs, només és un punt de partida per a la ficció novel·lesca. El que passa amb els personatges s’allunya de la realitat social i política de referència.

I és que la realitat sol superar la ficció. I mentre la ficció novel·lesca de Don Fabrizzio… té un començament i un final, la realitat encara és d’una cabuderia insuperable i perviu prou més enllà dels límits de la novel·la. Fins al punt que l’aeroport fantasmagòric que a la novel·la és un projecte que precipita l’esclat de violència que s’obre amb l’assassinat de Joan Costa, en la realitat s’ha materialitzat en un engendre constructiu econòmicament inviable a dia d’avui.

La càrrega d’anàlisi i crítica socials pròpia de la novel·la negra està assegurada, per més que l’autor tracte els assassins, els instigadors i la resta de malfactors amb aquest tracte humanament exquisit. Un punt de vista que evidencia la profunditat humanística de la mirada de l’escriptor, el qual, se m’acut, s’ho devia passar d’allò més bé escrivint aquest llibre de ninots al so d’un tabal de reconegudes tonades.

Recomanable per entendre el laberint valencià actual.

PDF   ·   Versió imprimible

Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés

Set 4, 2011   //   publicat per Vicent Sanz   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés     

El piventó, pimentó, primentó, pebre, pebrera o pebrot és una hortalissa cara a l’imaginari de Vicent Andrés Estellés. El poema «res no m’agrada tant» n’és la mostra més superlativa, d’aquest gust. Certament, el piventó no és, a dia d’avui, cap fruita exòtica que faça pensar en poders afrodisíacs ni coses per l’estil. El piventó és una hortalissa criada a manta als  horts valencians, molts dels quals avui s’han convertit en urbanitzacions o simplement s’han ermat després de no poder resistir la competència de sistemes de producció més industrialitzats. Recordo que quan els meus pares van convertir en regadiu un tros d’oliveres que tenien vora la carretera CV-11, el que antigament va ser el camí ral de Tortosa,  una de les primeres plantades que van fer va ser de piventoneres. La piventonera és una planta fràgil, de branques rígides i trencadisses, amb fulles amples, verdíssimes, que no sol passar del mig metre d’altura. En proporció amb la poca cosa que és, produeix uns fruits molt grossos si parlem del piventó morrongo, que és com anomenem familiarment el pebrot roig, el més característic que ofereix el mercat. També són igualment grossos, molt allargats, els piventons italians, encara que de polpa bastant més estreta. La diferència de gust és prou perceptible: el morrongo té una molla dolça, mentre que l’italià posseeix una amargor que no sé per què me’l fa considerar de gust més oriental.

Evidentment, el piventó que Estellés canta a «res no m’agrada tant» és aquest morrongo de molla grossa, dolça i roja, potser amb algunes betes de tonalitat esverdida, o encara una barreja de penques roges i verdes, perquè a la taula popular res no es deixa per perdut i s’ha aprofitat tot tota la vida. La imatge és tan punyent que un dels primers estudis que es va dedicar a la figura del poeta i a la seua poesia, la guia didàctica sobre poemes musicats i cantats per Paco Muñoz, elaborada per Vicent Escrivà i Vicent Salvador, editada per la Generalitat Valenciana el 1986, quan encara passaven coses d’aquestes al País Valencià, duu a la portada un contundent piventó roig, d’unes tonalitats ben pujades. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Ni d’Eva ni d’Adam

Jun 11, 2011   //   publicat per Vicent Sanz   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Ni d’Eva ni d’Adam     

Triticària, 11/06/2011

«Ni d’Eva ni d’Adam»
Amélie Nothomb
Empúries, 2009

Llegeixo Ni d’Eva ni d’Adamd’Amélie Nothomb, que és un llibre de Salomé que corre per casa. És relativament curt i potser ja fa temps que el volia llegir sense saber-ho. Hi ha llibres que sense proposar-t’ho els acabes llegint i altres que ja no recordes de quan els tens i que intueixes que potser ja no llegiràs. No es pot dir mai, de totes maneres.

Amélie Nothomb és una escriptora interessant per diverses raons. De família catòlica, filla de diplomàtic belga, va nàixer i va viure al Japó fins als cinc anys. Després va seguir la família per diverses destinacions, fins que als dèsset anys va aplegar a Bèlgica, on va estudiar filologia romànica a la Universitat Lliure de Brussel·les, la universitat d’origen francmasó on per cert va exercir Josep Carner, l’anomenat príncep de les lletres catalanes, una vegada a l’exili. Una vegada acabats els estudis a Bèlgica va retornar al Japó, on va treballar per a una multinacional del país com a intèrpret. S’hi va quedar un any escàs i llavors va retronar a Brussel·les, de resultes del que algú podria anomenar “xoc de civilitzacions”. Arran d’aquesta experiència, va escriure Estupor i tremolors i Ni d’Eva ni d’Adam, obra que va aparèixer publicada el 2007, quan ja era una autora de referència de la literatura francòfona. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Vicent Sanz

Jul 12, 2010   //   publicat per Vicent Sanz   //   Autors  //  Comentaris tancats a Vicent Sanz     

Lloc i any de naixement

  • Traiguera, 1966

Nom complet

  • Vicent Sanz Arnau

Nom de ploma

  • Vicent Sanz

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

El músic del bulevard Rossini

Set 20, 2009   //   publicat per Vicent Sanz   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El músic del bulevard Rossini     

Triticària, setembre de 2009

Vicent Usó
«El músic del bulevard Rossini»
Finalista del premi Sant Jordi 2008
Proa, Barcelona, 2009

He llegit amb fruïció creixent El músic del bulevard Rossini, de Vicent Usó, obra que va ser finalista del premi Sant Jordi de 2008. Allò que al començament  sembla una novel·la psicològica de viaranys recaragolats va prenent cos i definint-se de la mà d’una veu narrativa amb personalitat que culmina una dura història de rabiosa actualitat acomplint les expectatives que justament va generant en el lector al llarg de 185 pàgines.

Malgrat la projecció de l’autor, també en el camp de la narrativa juvenil, encara no n’havia llegit cap llibre i l’aproximació que n’he fet diguem que per raons professionals, va portar-me a llegir aquest llibre. Vicent Usó és un escriptor amb ofici, bregat en un medi literari costerut com és, en apariència paradoxalment, la Plana de Castelló. Periodista en un mitjà tan diguem-ne nostrat com  el diari Mediterráneo, exerceix una tasca creativa en català del tot ferma en actitud i en resultats estètics. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner