Etiqueta / Tag: música

Feslloch, la música en valencià en un país anormal

jul. 11, 2016   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts esparsos, Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Feslloch, la música en valencià en un país anormal     

L’herba de l’escenari Ovidi plena de feslloquers presenciant l’actuació estelar de Fermín Muguruza & News Orleans Basque Orkestra. Un trànsit tímid d’assedegats que emplenen el got de cervesa i, a fora, quatre despistats que arriben a deshora al festival han retardat unes deu hores la dutxa matinera. Anteriorment, el públic ha vibrat amb dos plats forts del programa: Pep Gimeno “Botifarra” i Senior i el Cor Brutal; quasi tres hores en què els joves melòmans han seguit les cançons a cor perquè les coneixen, les escolten a casa i les estimen. La concentració de música en valencià viu tres dies i tres nits de glòria, cada any, a la localitat de Benlloch, la Plana Alta del País Valencià. Un fet que no hauria de ser excepcional, si visquérem en un país normal, i que hauria de comptar amb més mecenatge dels estaments socials; no oblidem que el pes organitzatiu naix d’Escola Valenciana.

El sentiment que experimenta un jove ciutadà del nord de Gal·les quan canta cançons dels Catfish and the Bottlemen o el d’un madrileny quan escolta Malú és més autoritzat que el d’un valencià quan escolta Aspencat, Eva Dénia, Els Manel, Tirant lo Rock, Els Catarres, Pepet i Marieta, Amics de les Arts o Sva-ters? Aleshores, què hem fet del sentit epistemològic de la nostra cultura?

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

En un país “normal” (acceptem el terme com a animal aquàtic) podria trobar-se la producció pròpia de la terra en els centres comercials, en les botigues de música, podria seguir-se per la premsa un esdeveniment de la magnitud del Feslloch, es retransmetria per la televisió autonòmica (ui, perdó), és a dir, es consumiria de manera tan natural com es consumeix una pizza envasada d’aquelles que venen els supermercats de franquícia. I el que fa més mala consciència, la qualitat compositiva, instrumental, vocal, escènica de la majoria dels grups en català no ha d’envejar res, en absolut, a altres grups en altres llengües. Però, tornem a la de sempre: en quantes coses més aquest país nostre no és normal? En el panorama electoral? Vinga, no seré sarcàstic i posaré un altre exemple.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

La mateixa nit, Feslloch, nou de juliol de dos mil setze, a les zero hores i vint minuts, a la línia d’entrada al recinte, s’albiren escamots de la Guàrdia Civil espanyola, armats i vestits amb armilla antibales. Sí, sí, no faig broma. Com diria Xavi Castillo… “que… què!” Mireu, quan servidor i qui m’acompanyava vam veure aquesta estampa, el subconscient, que treballa més ràpid que la companyia Vueling, d’immediat va pensar que ens havia ocupat algun país imperialista…  No, Espanya no podia ser, perquè també són nacionalistes com nosaltres, el que ocorre és que “nacionalista” traduït a l’espanyol s’anomena “votante de centro” i té més categoria, perquè La Roja no és perifèrica i no baixa mai a segona divisió, mentre que nosaltres, pobres “mataos”, animem equipets com el Llevant, el València, l’Elx o el Vila-real (“Villarreal” només al cap de Roig). Segurament, els posats en matèria em diran que no conec el protocol dels cossos de seguretat…, que en esdeveniments que superen cert nombre de gent…, que en actuacions de vigilància i protecció…, que quan la policia o la Guàrdia Civil operen al carrer… i no sé què més. Però, la veritat és que una versió de policia connotada històricament, abillats d’armes i armilles, per més verdets que vagen, plantats davant dels vehicles cel·lulars, encerclant un camp de futbol amb un grapat de joves que fa quatre dies que han acabat els exàmens i ara troben diversió i canten i ballen i escolten la seua música damunt d’un arsenal de bosses nevera carregades de míssils d’espetec i d’entrepans de tonyina… Què voleu que us diga? Fa la sensació (com deien els soldats en temps de la mili) “que el enemigo está dentro”.

A l’autoritat pertinent, vull adreçar una pregunta gens retòrica: no es pot guardar la seguretat de les persones amb una altra posada en escena, d’aparença més normal, que no infonga als innocents el prejudici patit per l’apòstol Judes, “seré jo, senyor?” I, ja posats a demanar, si accepteu la meua humil opinió, per què no envieu els furgons de la Benemèrita a vigilar els concerts del senyor González Sarrià, àlies Francisco? Potser, ell ja no s’atrevisca a insultar ningú; però, entre els seus padrins, més d’un podria fer l’escapada a Panamà. Que la Mare de Déu del Pilar els agafe confessats.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Álvarez & Amics presenten al Teatre Principal de Castelló: “Artola i Peris a ritme de blues” (4-II-2016)

gen. 11, 2016   //   publicat per Editor El Pont   //   Agenda, Agenda de presentacions  //  Comentaris tancats a Artur Álvarez & Amics presenten al Teatre Principal de Castelló: “Artola i Peris a ritme de blues” (4-II-2016)     

cartell a ritme de bluesAl Teatre Principal de Castelló, el proper 4 de febrer, tindrà lloc la presentació del treball discogràfic dedicat als nostres il·lustres poetes BERNAT ARTOLA i MIQUEL PERIS (Fills Predilectes de la ciutat): “ARTUR ÀLVAREZ & AMICS interpreten a Bernat Artola i Miquel Peris A RITME DE BLUES”.
Un nou intent d’endinsar-nos en la poesia d’Artola i Peris des d’un gènere musical molt poc habitual en aquests casos, el blues.
L’espectacle-homenatge, a manera de performance, tindrà la participació de la majoria dels músics que han col·laborat en l’enregistrament (Carlos Álvarez, Ángel Belinchón, Ferran Bellido, Sergio Bisbal, Ferran Bosch , Juanjo Carratalá, Paco Ibáñez, David Mascaró, Muntsa, Ignasi Navarro, FJ Silvestre, Joan Villalonga). L’acte Intentarà conjugar, en un tot harmònic, el concert pròpiament dit, juntament les paraules introductòries del catedràtic Lluís Meseguer, la personificació dels poetes a càrrec de Miquel Àngel Prades, la pintura en directe d’Agustina Ortega i les peripècies dels actors Marc Escrig i Fanfi Garcia.
Gràcies al suport de l’Ajuntament de Castelló, mitjançant la Regidoria de Cultura, l’entrada serà gratuïta, prèvia retirada de la corresponent invitació.
Comença, per tant, el compte enrere. Seguirem informant, però ja sabeu, apunteu a la vostra agenda la data del 4 de febrer de 2016 a les 20 h. Us esperem. Segur que gaudireu!

PDF   ·   Versió imprimible

Presentació a Aín de Poemes i cançons

jul. 25, 2014   //   publicat per González Clofent   //   El Pont recomana, Intervencions, Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a Presentació a Aín de Poemes i cançons     

Estimats coneguts i amics, sense aldarulls estrafolaris resteu convidats a prendre la fresca amb l’actuació del cantautor Josep Lluís Notari i del poeta Josep Lluís Abad.

Música i paraules per incendiar i arruixar cors. Tot alhora.

image

PDF   ·   Versió imprimible

Entre versos i pinzells

febr. 27, 2014   //   publicat per l’editor   //   Audiovisuals, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a Entre versos i pinzells     

El cantautor Artur Álvarez va presentar el CD «Entre versos i pinzells contemporanis» on canta a poetes d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb el complement pictòric d’un nombrós grup de pintors i pintores de les comarques del nord del País Valencià. L’acte es va celebrar el dimarts 28 de gener de 2014 al recinte de presentacions i exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama

juny 21, 2012   //   publicat per Artur Álvarez i Boix   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama     

La successió de sons modulats entrellaçats amb el sentiment estètic ofrenat per la paraula, pot arribar a produir una inenarrable percepció de joia crònica per als sentits. Tot és qüestió d’aventurar-se en l’atractiu món d’harmonitzar acords que servisquen de matalàs a la riquesa que proporciona la paraula plena de sensibilitat. És un idil·li entre elements capaços de trencar absolutament qualsevol forma d’indiferència o passivitat. La creativitat flueix involucrant emocionalment al propi creador i es pretén que així sigue també pel que fa a l’expectant oient.

Un patològic equilibri que, reflectit en la figura del cantautor o cantautora, fa d’acords, melodies, versos i estrofes una cerimònia carregada d’expressivitat inherent a tan autònoma tasca creadora.

L’ocupació de fer prevaler sobre la música un missatge de caràcter crític o poètic és l’aliment que nodreix el camp magnètic de la imaginació inventiva de l’artista i el seu particular món. Tot flueix lubricat per l’assaig de cadències musicals (tradicionalment associades a una guitarra o un piano) que meticulosament van esculpint el format que l’autor utilitza per plasmar la representació dels seus punts de vista respecte els múltiples vèrtexs de l’existència humana.

L’acte propi de la composició, en què música i poesia es fonen en un tot ple de contingut, fixa la significació pròpia de l’activitat en la plaent sensació del resultat obtingut.

A poc a poc, entre les harmonies i cant, es van ubicant les emocions en els registres sensitius. El cantautor sap en tot moment quan el procés creatiu va per bon camí.
Una situació més pertorbadora es produeix en el moment que la intenció pel que fa el missatge del creador no coincideix amb la percepció que esperem de l’oient o viceversa. Llavors, entrem en un embull que, segons el cristall amb què es mire, pot donar lloc a  diferents interioritzacions crítiques. Apreciacions totes vàlides malgrat la mancança de concordança.

El cantautor ha de donar les pistes necessàries per a poder desxifrar els resultats del seu treball artístic. I el receptor captar aquests rastres com sensacions coherents amb la finalitat que es pretén. O en última instància, que el producte final sigue percebut com quelcom carregat de valor. La mancança de complicitat entre les parts sedimenta un pòsit saturat d’incomprensió. En el fons, es tracta de crear tensions satisfactòries i profitoses entre ambdues parts.

En un altre ordre de coses, una estimació agermanada amb la proposta de l’artista és el grau d’originalitat i personalitat pròpia amb que nodreix les seves composicions i emprèn les interpretacions. Aquesta particularitat es pot manifestar en els elements essencials amb què l’autor construeix el seu món artístic. No obstant això, cal considerar que aquest és el lloc on es troba ubicada la pedra filosofal que dóna sentit al concepte que ens ocupa. L’aportació singular i innovadora que proporciona el creador en la composició i representació rau la clau a l’hora de travessar el llindar del que és veritablement genuí.

Una música i un contingut líric adequat en fons i forma, ofert amb dignitat i honestedat, són fonaments més que suficients per fer incontestable la producció artística.

Per tant, complir aquests requisits són motius que justifiquen i donen caràcter “per se” al concepte de cantautor. Una altra cosa és el grau d’originalitat creativa i interpretativa per atrapar l’oient a través dels temes músic-vocals.

Hi ha un recíproc procés que procura teixir llaços subterranis entre l’emissor de creativitat i el consumidor final. Cadascun té les seves pròpies expectatives. Per al cantautor és una teràpia capaç de mitigar sofriments i inquietuds interiors. I la forma de trenar-los, entre acords i cant, la seua targeta de presentació.

Per al receptor, un bàlsam que justifica la seva eficàcia en funció del grau d’identificació amb el creador i els continguts proposats.

Omplir d’harmonia, melodia i cant, una idea gestada en les profunditats de la globalitat creativa, no és el mateix que centrar l’activitat en la part exclusivament musical o lírica.

En conseqüència, el cantautor és tot alhora, compositor i poeta. Segurament el percentatge es decanta significativament per la vessant del vers. El missatge líric, de sempre, ha tingut més rellevància. En molts casos la idea musical és l’efecte d’un procés simplificat de composició fonamentat en bàsics acompanyaments. Cantautors importants han recolzat els seus esborranys incorporant en el procés d’elaboració de la cançó d’autor a competents arranjadors que han transformat els esbossos musicals en extraordinàries composicions que s’agermanaven molt encertadament amb els versos que suraven per les aigües harmòniques del pentagrama. És el cas d’il·lustres tàndems de la cançó d’autor com Joan Manel Serrat i Ricard Miralles, Luis Eduardo Aute i Tony Carmona o Raimon i Manel Camps, entre d’altres.

Així doncs, la fina sensibilitat que amara el producte final que en essència pot oferir aquest alquimista del pentagrama i la paraula, va molt més enllà que la mera sistematització d’un procés creatiu personal i intransferible. És una necessitat de llançar al complicat laberint de la vida les tempestes, solatges o passions que provoquen les sensacions. Una particular interpretació que fuig de mitges tintes. La personalitat està en el to, el timbre i el matís. El missatge pot ser transgressor, directe, clàssic, barroc, marginal, … l’elecció marca estil. La clau està en l’originalitat. L’honestedat, en la coherència i l’intent de utilitzar adequadament les tècniques líriques i musicals.

Finalment, parlar de la veu és parlar de l’altre ingredient essencial de la targeta de presentació. No existeix un cànon al respecte. És més, la singularitat dota de valor a l’intèrpret. Fins i tot les veus més controvertides i difícils de catalogar, si són harmonitzades de manera que entren bé a l’oïda, poden esdevenir una indiscutible senyal d’identitat.

El cantautor, doncs, navega entre el domini morfològic del procés creatiu i les aptituds personals que posseeix i manifesta per solcar aquests mars. En l’àrdua travessia es van conjugant tasques que fan de l’autor un avisat i ladí poeta que teixeix una xarxa de versos carregats, tècnicament, d’una singularitat literària. La resta del que definim com a cançó d’autor està en aconseguir una apropiada connexió amb la música composta a l’efecte. I tot per compartir cançons que són un reflex del que passa al nostre espai vivencial, en el endins més íntim o, fins i tot, a la nostra imaginació més fantasiosa.

Sense cap dubte, a l’estil de Friedrich Nietzsche, podem afirmar que… “La vida sense cantautors no tindria sentit”.

Castelló, juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

El disc «Albaïna» i el concert «Dels nostres poetes»

oct. 31, 2011   //   publicat per l’editor   //   Notícies  //  Comentaris tancats a El disc «Albaïna» i el concert «Dels nostres poetes»     

Avui s’ha presentat el CD «Albaïna» i el Concert de Música «Dels Nostres Poetes», que tindrà lloc el dijous 3 de novembre, a les 20.00 hores, al Teatre Principal de Castelló. Vicent Sales, regidor de Cultura a l’Ajuntament de Castelló, acompanyat pels artistes Vicent Jaume Almela, Margarita Fernández, Alejandro García i Leopoldo Adanero, ha destacat que aquesta iniciativa s’insereix en la promoció cultural que el consistori ve oferint amb «l’edició de discos compactes que reflecteixen la identitat cultural de la ciutat». D’aquesta manera, l’associació musical Diapasó afegeix als seus dos discs anteriors aquest nou compacte. «El concert ens oferirà l’oportunitat d’assistir a la interpretació en director dels temes que componen el disc interpretats per Margarita Fernández, Alejandro García i Leopoldo Adanero amb poemes musicats de Miquel Peris, Manolo Aicart, Bernat Artola i Vicent Jaume Almela», ha dit el regidor. Adanero i Vicent Jaume Almela han convidat la ciutadania a assistir a aquest concert que ofereix tots els estils, com tangos, masurques, cançons de bressol o havaneres.

Descarrega el document informatiu

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner