Etiqueta / Tag: Manel Pitarch

«La mirada de vidre», d’Anna Moner

Mai 8, 2019   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Sense comentaris     

Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019

mirada-vidreAutor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019

 

Introducció

Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.

No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

Declaració responsable

A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:

  • esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
  • esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
  • esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
  • esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
  •  

 

Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.

Una vegada dins

Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.

Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…

La moral i l’alienació del món real

No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…

Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.

Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets:  la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.

En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.

I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales  amb una agulla.

 

 

Escenaris, escenes i llocs reals

Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”,  o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.

La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.

Referències cultes

La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.

Tesi

El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.

 

 

Conclusió

Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert,  els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:

Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

Manel Pitarch al taller d’escriptura de la Universitat Jaume I el dimarts 6 de novembre

Oct 29, 2018   //   publicat per l’editor   //   Agenda, Agenda de presentacions, Diversos  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch al taller d’escriptura de la Universitat Jaume I el dimarts 6 de novembre     
Pitarchman

Manel Pitarch. Foto: V. J. Almela

Després de Trajectes de desencís (Premi Jacint Verdaguer, 2003) i de Primavera entre les runes (Premi Marc Granell, 2015), el nou Poemari per a ociosos constitueix un pas molt important dins la trajectòria poètica del professor i poeta de Vila-real Manel Pitarch Font.  Parlarà de poesia al taller d’escriptura de la Universitat Jaume I el dimarts 6 de novembre.

En paraules de Carme Pinyanaa descriu.org: «Cada llibre desvetla una inquietud i unes maneres diferents. Així, trobem visions, profecies i premonicions, però també actituds entranyables i dolces presències interiors. A més d’un gust per la cultura clàssica que l’impel·leix a referenciar personatges del món mitològic grecoromà. En particular, l’últim llibre es concentra encertadament en la idea de l’inici, la suggestiva i perenne sensació d’aprenentatge que ens acompanya quan ja hem crescut».

PDF   ·   Versió imprimible

Manel Pitarch presenta «Poemari per a ociosos» a Babel (27-IX-2018)

Set 11, 2018   //   publicat per l’editor   //   Agenda, Agenda de presentacions  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch presenta «Poemari per a ociosos» a Babel (27-IX-2018)     

Manel Pitarch presenta «Poemari per a ociosos»  el proper dijous 27 de setembre a les 19 hores a la Llibreria Babel. El llibre va ser guardonat Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva 2017.

ociosos

PDF   ·   Versió imprimible

Poemari per a ociosos

Jul 24, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Poemari per a ociosos     

Per Manel Alonso, Diari Gran del Soberanisme, 24-VII-2018
poemari-per-a-ociosos

Autor: Manel Pitarch
Títol: Poemari per a ociosos
Bromera, Alzira, 2018

Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.

Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.

Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.

La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociososde Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.

Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.

Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.

En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.

Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

PDF   ·   Versió imprimible

Sis escriptors d’El Pont signaran les seues obres a la Fira del Llibre de Vila-real

Mai 24, 2018   //   publicat per l’editor   //   Fires del llibre, Intervencions  //  Comentaris tancats a Sis escriptors d’El Pont signaran les seues obres a la Fira del Llibre de Vila-real     

Serà el proper diumenge 27 a les 12h. Els autors d’El Pont Cooperativa de Lletres signaran les seues noves obres a la XIV Fira del Llibre de Vila-real, ubicada en la plaça de Colom: Vicent Pallarés, Josep Usó, Manel Pitarch, Pasqual Mas, Joan Pla i Octavi Monsonís.

    

PDF   ·   Versió imprimible

Manel Pitarch guanya el premi de poesia «Ibn Hazm» Ciutat de Xàtiva

Nov 3, 2017   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies, Premis  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch guanya el premi de poesia «Ibn Hazm» Ciutat de Xàtiva     

El poeta d’El Pont Manel Pitarch ha obtingut l’Ibn Hazm de poesia amb l’obra «Poemari per a ociosos» dins dels XXXIV Premis Literaris Ciutat de Xàtiva

pitarch-poesia-xativaPitarch s’ha emportat el guardó de poesia d’aquests Premis Literaris Ciutat de Xàtiva, que són una de les fites més rellevants dins del món de les lletres valencianes. El certamen se celebra des de principis dels anys 80 i és sinònim de prestigi, no sols al País Valencià, sinó arreu dels territoris de parla catalana. Prova d’açò, segons l’organització, és que en aquesta edició, la 34a, hi ha hagut un augment del 44% de la participació respecte a l’anterior, en l’any 2015. L’acte de lliurament dels premis s’ha fet a l’Espai Cultural Sant Domènech i ha estat amenitzat per l’espectacle multidisciplinari ‘Mulïer’, de la companyia Maduixa Teatre.

«Poemari dels ociosos» del vila-realenc ha estat la creació escollida com a guanyadora del Premi de Poesia Ibn Hazm, al qual li corresponen 4.000 euros. Filòleg i professor, Pitarch ha bastit una obra que «desplega reflexions sobre experiències humanes», segons va explicar, amb un títol que ret homenatge al mestre de Sueca en l’Any Fuster. L’obra està estructurada en quatre parts: la creació poètica, el record, les tensions de l’amor i les etapes de la vida, tractades des d’una perspectiva intensa, amb vocació simbolista i riquesa de llenguatge.

En paraules del jurat, la concepció de la creació artística es basa en l’explicació el món per mitjà d’un llenguatge autèntic, inequívoc i compromès amb l’estètica i la societat. Recordem que Pitach va guanyar, entre altres, el 2002 el premi Jacint Verdaguer d’Òmnium Cultural per l’obra «Trajectes del desencís» i també el XIX Premi Marc Granell Vila d’Almussafes, amb «Primavera entre les runes» el 2015.

Per un altre costat, el premi Blai Bellver de narrativa l’ha obtingut l’obra «El jurament», de Sílvia Romero. La barcelonina és sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i ha guanyat diversos premis literaris, com ara el XVè Premi El Lector de l’Odissea, per la novel·la Lladres d’històries.

Finalment, el premi Carlos Sarthou d’assaig i investigació s’ha lliurat a Vicent Bataller, per l’obra «El parlar del tinguem». Enguany, a les modalitats de poesia, narrativa i assaig del certamen, s’hi han presentat cent trenta obres.

El jurat ha estat presidit pel regidor de Cultura Jordi Estellés. En concret, el de la modalitat de narrativa ha estat format per Enric Salom, Josep Franco i Jesús Huguet. El de poesia, per Feliu Ventura, Pep Bataller i Alfred Aranda. Finalment, el d’assaig i investigació, per Mariano González Baldoví, Xavier Aliaga i Josep Lluís Cebrián. Cal destacar, tal com s’esmentava abans, la crescuda de participació d’enguany. S’han presentat 71 propostes al premi Ibn Hazm, 29 més que el 2015; 14, a la categoria d’assaig i investigació, mentre que en la passada edició en van ser 6; i al premi Blai Bellver han hagut 45 aspirants, tres més que en l’edició anterior.

PDF   ·   Versió imprimible

Feslloch, la música en valencià en un país anormal

Jul 11, 2016   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts esparsos, Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Feslloch, la música en valencià en un país anormal     

L’herba de l’escenari Ovidi plena de feslloquers presenciant l’actuació estelar de Fermín Muguruza & News Orleans Basque Orkestra. Un trànsit tímid d’assedegats que emplenen el got de cervesa i, a fora, quatre despistats que arriben a deshora al festival han retardat unes deu hores la dutxa matinera. Anteriorment, el públic ha vibrat amb dos plats forts del programa: Pep Gimeno “Botifarra” i Senior i el Cor Brutal; quasi tres hores en què els joves melòmans han seguit les cançons a cor perquè les coneixen, les escolten a casa i les estimen. La concentració de música en valencià viu tres dies i tres nits de glòria, cada any, a la localitat de Benlloch, la Plana Alta del País Valencià. Un fet que no hauria de ser excepcional, si visquérem en un país normal, i que hauria de comptar amb més mecenatge dels estaments socials; no oblidem que el pes organitzatiu naix d’Escola Valenciana.

El sentiment que experimenta un jove ciutadà del nord de Gal·les quan canta cançons dels Catfish and the Bottlemen o el d’un madrileny quan escolta Malú és més autoritzat que el d’un valencià quan escolta Aspencat, Eva Dénia, Els Manel, Tirant lo Rock, Els Catarres, Pepet i Marieta, Amics de les Arts o Sva-ters? Aleshores, què hem fet del sentit epistemològic de la nostra cultura?

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

En un país “normal” (acceptem el terme com a animal aquàtic) podria trobar-se la producció pròpia de la terra en els centres comercials, en les botigues de música, podria seguir-se per la premsa un esdeveniment de la magnitud del Feslloch, es retransmetria per la televisió autonòmica (ui, perdó), és a dir, es consumiria de manera tan natural com es consumeix una pizza envasada d’aquelles que venen els supermercats de franquícia. I el que fa més mala consciència, la qualitat compositiva, instrumental, vocal, escènica de la majoria dels grups en català no ha d’envejar res, en absolut, a altres grups en altres llengües. Però, tornem a la de sempre: en quantes coses més aquest país nostre no és normal? En el panorama electoral? Vinga, no seré sarcàstic i posaré un altre exemple.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

La mateixa nit, Feslloch, nou de juliol de dos mil setze, a les zero hores i vint minuts, a la línia d’entrada al recinte, s’albiren escamots de la Guàrdia Civil espanyola, armats i vestits amb armilla antibales. Sí, sí, no faig broma. Com diria Xavi Castillo… “que… què!” Mireu, quan servidor i qui m’acompanyava vam veure aquesta estampa, el subconscient, que treballa més ràpid que la companyia Vueling, d’immediat va pensar que ens havia ocupat algun país imperialista…  No, Espanya no podia ser, perquè també són nacionalistes com nosaltres, el que ocorre és que “nacionalista” traduït a l’espanyol s’anomena “votante de centro” i té més categoria, perquè La Roja no és perifèrica i no baixa mai a segona divisió, mentre que nosaltres, pobres “mataos”, animem equipets com el Llevant, el València, l’Elx o el Vila-real (“Villarreal” només al cap de Roig). Segurament, els posats en matèria em diran que no conec el protocol dels cossos de seguretat…, que en esdeveniments que superen cert nombre de gent…, que en actuacions de vigilància i protecció…, que quan la policia o la Guàrdia Civil operen al carrer… i no sé què més. Però, la veritat és que una versió de policia connotada històricament, abillats d’armes i armilles, per més verdets que vagen, plantats davant dels vehicles cel·lulars, encerclant un camp de futbol amb un grapat de joves que fa quatre dies que han acabat els exàmens i ara troben diversió i canten i ballen i escolten la seua música damunt d’un arsenal de bosses nevera carregades de míssils d’espetec i d’entrepans de tonyina… Què voleu que us diga? Fa la sensació (com deien els soldats en temps de la mili) “que el enemigo está dentro”.

A l’autoritat pertinent, vull adreçar una pregunta gens retòrica: no es pot guardar la seguretat de les persones amb una altra posada en escena, d’aparença més normal, que no infonga als innocents el prejudici patit per l’apòstol Judes, “seré jo, senyor?” I, ja posats a demanar, si accepteu la meua humil opinió, per què no envieu els furgons de la Benemèrita a vigilar els concerts del senyor González Sarrià, àlies Francisco? Potser, ell ja no s’atrevisca a insultar ningú; però, entre els seus padrins, més d’un podria fer l’escapada a Panamà. Que la Mare de Déu del Pilar els agafe confessats.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

PDF   ·   Versió imprimible

Paraules de Josep Tur en la presentació d’«Un pont sobre el meridià»

Feb 6, 2013   //   publicat per Albert Garcia   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Paraules de Josep Tur en la presentació d’«Un pont sobre el meridià»     

El passat divendres, 25 de gener de 2013, organitzat per la societat cultural “Amics de la Vall”, es va presentar en el centre cultural Palau de Vivel de la localitat de la Vall d’Uixó, “Un pont sobre el meridià” Josep Tur va reflexionar sobre el significat de cadascun dels tretze relats que conformen

Paraules de presentació de l’obra. Josep Tur:

“Els tretze relats estan ordenats alfabèticament per autors. L’atzar ha propiciat que el primer relat siga La corbata de Vicent Almela Artíguez i el darrer, de Vicent Sanz Arnau, comence amb el protagonista davant d’un espill fent-se el nuc de la corbata.

Vicent Almela Artíguez en La corbata ens presenta un home gris, Amadeu, que acaba de ser esbroncat pel seu cap en perdre uns documents de vital importància. Ell mateix reconeix que “si eren tan importants, no entén per què carai li’ls han hagut de confiar a ell, si tothom sap i ell també  que ni de bon tros és l’empleat amb més llums ni el més eficient que hi ha a l’empresa”. Amadeu pensa que és arribada l’hora  de trencar amb el present, de treure’s la corbata i canviar de vida.

Però hi ha moltes més corbates. Sobre el pont que creua el meridià passen molts personatges amb corbata, anava a dir, de corbata. Senyors de corbata que s’han emborratxat per l’èxit i els diners, per les requalificacions i que, com en Acords de família de Rosabel Gumbau, intenten comprar alqueries centenàries plenes de records i vivències familiars i personals. Comercials del taulellet a comissió, ben plantats, com el que ens presenta Joan Andrés Sorribes a El negoci: orient-occident a cavall del meridià, que es desplaça a Aràbia Saudita, amb el misteri de la signatura d’un suculent contracte. Personatges encorbatats que inauguren aeroports tot anunciant que un A380 de la Japan Airlines serà el primer avió comercial de la història que aterrarà a la pista de l’aeroport i quan arriba el moment l’avió sobrevola la pista durant unes mil·lèsimes de segon i desapareix ràpidament del camp visual dels assistents, “deixant al cel un rastre d’incredulitat” i bloquejades i paralitzades totes les autoritats assistents “per una por tan misteriosa com contagiosa” (La inauguració de Joan-Bta Campos). Temps de negoci fàcil, del boom de la rajola que atreu onades migratòries i provoca que el vell Lluís, d’ El porc de Jordi Colonques, “que sempre havia reaccionat com un gos rabiós que defensa el seu tros d’os davant de cada onada migratòria”, ara, postrat en una cadira de rodes, veja com una colombiana es qui s’encarrega d’ell de dilluns a dissabte. Personatges amb corbata o sense, d’aquest temps que ens ha tocat viure, i que els reconeixem, segurament, perquè tots en coneixem: “la culpa és del banc, per haver-me donat diners a mi, un futur insolvent amb contracte temporal”, diu Paco, un dels protagonistes de Diversificació de riscos d’Albert Garcia i Pascual. Personatges com Batiste Badenes de Barraqueta tunejada de Vicent Sanz Arnau, que quan la bombolla peta corre a allunyar-se del precipici. “Guarda tot el que pot fora de l’abast del fisc, mira de cobrar el que li deuen i deixa de pagar el que ell deu. Pensa que si donara un mal pas hauria de declarar-se insolvent i tot se n’aniria en orris. La bola s’havia fet massa gran”. Així mateix a Un pi sobre el meridià de Joan Pla, tot l’esforç d’una vida aixecant i fent créixer el negoci familiar, s’esborra en un obrir i tancar d’ulls: “Ningú, o quasi, no va veure arribar la crisi. Però es va fer ben visible amb la baixada de les vendes de bosses de mà (el negoci familiar). Al cap d’un any es va haver de tancar la botiga de Barcelona. Al cap de tres mesos més, les dues del cap i casal. Els lloguers es feien insuportables. Mig any més tard la de la capital de província… Un ERO va deixar les tres quartes parts dels treballadors al carrer. Les indemnitzacions van acabar amb els estalvis de l’empresa i la van deixar sota mínims. Els crèdits fàcils van deixar pas a la manca de finançament”.

Vicent Sanz Arnau, que ha estat el coordinador del llibre, en una entrevista afirma que “la literatura té moltes propostes estètiques però si, quan és el moment, no exerceix la funció de denúncia,  és una literatura abocada a la irrellevància”.

En pràcticament tots els relats es percep la denúncia, la crítica a uns comportaments massa estesos, massa comuns. Comportaments que moltes voltes han volgut justificar-se per estar al servei de conceptes tan manipulats com el progrés, el benestar, la modernitat.

Al voltant del meridià trobarem, trobareu, escenes, passatges i situacions d’una modernitat mal entesa, d’una modernitat  només embastada a mida d’alguns pocs; una modernitat que, com diu Pasqual Mas a Compte en creuar, “fins i tot maquillava (caldria dir tunejava) els cotxes com meuques, amb una absoluta manca de criteri estètic. Una modernitat on les botigues ara són boutiques; les tavernes,  pubs; les sucreries, croissanteries i les fleques, salons de te”.

Una modernitat que cau com una llosa sobre algunes persones (massa, desgraciadament) i els afecta físicament i psicològica. Una dona de quaranta i tants, de F. Mezquita Broch, casada i amb dos fills, que sent que “tot declina com un capvespre, que tot és igual a res, a la reiteració estúpida de costums durant anys, sense preguntes. Una dona que mai no va despertar a la realitat dels altres, que es va encapsular sense saber-ho en el propi convenciment que el riu en què se sentia transportada es dirigia a ports coneguts segons plans decisius i vitals”.

Una modernitat amb personatges, aquestos sense corbata, d’aspecte quasi marginal, que han de buscar-se la vida, en edificis de patis de llums bruts, també amb l’engany i la picaresca, amb el delicte. A L’apartament d’Antoni Pitarch Font, Paco Ruptela i Joana la Boja “tenien muntat al 6é B un bon negoci que, ben mirat, no era massa de bojos des del punt de vista crematístic… o sí”.

Un temps, aquest nostre present, que res té a veure amb el que escolta Tinet del seu avi en Enyorança de Vicent Pallarés, “Déu faça que no tornen mai més, aquells temps, Tinet, val més que no, però van ser els meus, els únics que vaig conèixer, i em desperten l’enyorança, comprens?

De la mateixa manera que val més que no tornen mai més aquells temps que recorda Olegari Cardona, mig endormiscat davant del televisor, quan inicia un viatge en el temps que el transporta  a un llunyà dilluns d’agost de 1938 quan era soldat de primera de la 203 Brigada Mixta republicana. Olegari Cardona és El rei del pont, relat de Nel·lo Navarro, una història de futbol en guerra. Olegari és també un home, com tants, als quals ”la guerra els havia malbaratat els millors anys de la joventut i podia acabar fent-los perdre fins i tot la vida. Homes als quals, malgrat tot, encara s’hi podia distingir de tant en tant un resquill esperançador de llum”.

Acabe reportant les paraules del crític literari Josep San Abdon: “estem davant d’un conjunt d’històries que proporcionen una visió contemporània, crítica, plural i estèticament posada al dia. Per primera vegada en la història d’aquestes comarques hi ha un gruix considerable de persones que es llancen al conreu de la narrativa”.

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont va posar veu i música als versos de Miquel Peris

Abr 22, 2012   //   publicat per l’editor   //   Blog, Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a El Pont va posar veu i música als versos de Miquel Peris     

La petita sala de la Casa de la Cultura de Castelló s’omplí divendres passat per a acollir l’espectacle poètic i musical «L’horitzó lluu un badall», l’homenatge que els escriptors de El Pont Cooperativa de Lletres van voler retre al poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra en el 25è aniversari del seu traspàs. Més d’un centenar de persones van gaudir dels versos del poeta que, en uns temps difícils, va mantenir viva la creació poètica en català a les comarques de Castelló. L’apertura de l’acte va anar a càrrec del cantautor Artur Álvarez, amb el seu fill Carles Álvarez al piano, que posaren veu i música al poema «A la torre de marfil». Després, la poeta i periodista Susanna Lliberós, que conduí tot l’espectacle, féu una semblança inicial de l’homenatjat i presentà els poetes encarregats de l’homenatge líric: Manel Pitarch, Vicent Jaume Almela, Lluís Meseguer, Romà Bernad i Toni Pitarch.

En una primera part, els cinc escriptors, exquisidament acompanyats pel pianista, van dir poemes de Peris, versos que anaven i tornaven de l’època més pairalista a la més intimista. El també professor Lluís Meseguer, amb l’amena oratòria que el caracteritza, intentà resumir aquesta evolució de l’obra de Peris, profundament arrelada a la cultura grecollatina, i reivindicà, sobretot, la mediterraneïtat com a bressol dels valors que encarnà el poeta de La Plana. Susanna Lliberós, també autora del guió de l’acte, va saber trenar amb traça les motivacions de cada poema recitat amb la biografia de l’homenatjat, amb pinzellades soltes que permeteren al públic recordar o, en el seu cas, idear el món creatiu i personal de Miquel Peris. Durant la segona part, els poetes recitaren poemes propis, escrits a propòsit de l’homenatge. El cantautor Artur Álvarez interpretà també el cèlebre «Cante per fora, plore per dins» i, ja de nit, tancà l’acte amb la peça «Fes soneta». Cal recordar que les tres peces musicals formen part del projecte «A recer de la mar», homenatge musical i poètic que serà presentat el proper divendres 4 de maig al Teatre Principal de Castelló. Les paraules de cloenda de Lliberós foren per recordar els assistents que, en els temps que corren, amb la generositat demostrada pels escriptors, pels músics i pel públic assistent, encara «l’horitzó lluu un badall»:

L’agost el 1983, Miquel Peris escrivia uns versos visionaris, atemporals, que ens semblen ara necessaris per a buscar la serenitat que cal per a defugir les negres primaveres que ens pinten l’FMI i companyia: «Com ja conec, amic, el món que t’ha tocat viure la vida, vull fer-te una comanda. Descansa, atura’t, pensa, gaudeix la silent ombra que t’ofereix l’ombrívola xiprera, i parla amb tu mateix. Potser colombraràs el cim on viu la calma».

A continuació podeu escoltar alguns fragments d’«A recer de la mar»:

Guió de l’homenatge (PDF) :: Programa de mà (PDF) :: Guió de Susanna Lliberós (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

Manel Pitarch

Nov 15, 2010   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Autors, Diversos  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch     

Lloc i any de naixement

  • Vila-real, 1966

Nom complet

  • Manel Xavier Pitarch Font

Nom de ploma

  • Manel Pitarch

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner