Etiqueta / Tag: Josep Igual

L’incert alberg

Mar 18, 2017   //   publicat per Carles Lluch   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a L’incert alberg     

incert-alberg-josep-igualLa Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

 

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

PDF   ·   Versió imprimible

Les claus del canvi. Les notes del moderador

Ago 1, 2015   //   publicat per Vicent Sanz   //   Recensions  //  2 comentaris     

Aspecte general de la taula redona, que va tenir lloc a la seu de la UNED de Vila-real

 

El 30 de maig de 2015 va tenir lloc la II Jornada Escriptors a la Vila, organitzada per El Pont Cooperativa de Lletres, que va centrar-se en la taula redona “Les claus del canvi. Fonaments i actuacions per a una literatura amb oportunitats”. En aquesta entrada reproduïm les notes que el moderador de la taula va anar prenent mentrestant es desenvolupava, endreçades en un text poc o molt llegible.

Presenta la sessió la poeta Susanna Lliberós plantejant la qüestió central del debat: Quins canvis han de tenir lloc perquè la literatura escrita en català al País Valencià siga una literatura amb oportunitats?

Modera el desenvolupament del debat Vicent Sanz. Josep Igual és el primer a intervenir. Com a escriptor nat a Benicarló i establit a les Terres de l’Ebre, Josep Igual fixa la seua trajectòria des de l’associació cultural Alambor de Benicarló fins a l’activitat literària que actualment desenvolupa a les Terres de l’Ebre per afirmar que, en parlar de literatura escrita en català, el Sénia no suposa cap frontera perquè la situació d’aquesta literatura és molt similar a una banda i altra, en el sentit que es tracta de literatures perifèriques tal com demostra el fet que els autors clàssics ebrencs tinguen dificultats per ser admesos al cànon literari en català, ja que la crítica els ha exclòs fins a dia d’avui.

Pren la paraula Mari Carmen Sáez, pertanyent al grup poètic L’Argila de l’Aire d’Almussafes, un col·lectiu que acaba de complir 20 anys d’activisme en una situació política valenciana dominada pel PP. Esmenta Berna Blanc i M. Carmen Arnau com a components del col·lectiu, entre altres. Una de les claus del canvi que apunta és el fet d’entendre l’escriptura com a potencialitat, atenent a les possibilitats que la creació literària té per si mateixa. També apunta l’aportació darrerament feta per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) de l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), concretada en el Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura. En aquest sentit, Sáez crida l’atenció sobre els índex de lectura tan baixos de la societat valenciana. Cal un posicionament dels autors davant aquest panorama, tot tenint en compte algunes consideracions darrerament exposades per Joan Francesc Mira a El Temps, en el sentit que tractant-se d’un país sense públic lector, per contraposició, es publica massa i sovint sense respecte per la llengua. Mari Carmen Sáez reivindica la creativitat literària davant aquesta situació.

A continuació intervé Enric Sanç, escriptor pertanyent a l’associació Lletra Edeta, del Camp del Túria. Inicia la seua intervenció citant Joan-Francesc Mira, citació que li serveix per encapçalar l’escrit que ha publicat al seu blog en relació a la seua intervenció: «Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.» Intervé com a representant del col·lectiu Lletra Edeta, d’escriptors del Camp del Túria, que s’ha dedicat a la divulgació de la literatura a nivell comarcal, amb homenatges a Estellés i Antoni Ferrer. Posa èmfasi en la relació entre poesia i identitat valencianes. Destaca el deslliurament intel·lectual valencià respecte de certa subordinació dins la literatura catalana, ja apuntat per Jaume Pérez Montaner. Davant aquest increment creatiu en quantitat i qualitat, falta guanyar visibilitat mitjançant la col·laboració entre escriptors i entre editorials. L’accés als mitjans de comunicació és el segon factor d’aquest guany possible. En aquest sentit, el panorama polític que s’obri al País Valencià és esperançador, ja que pot permetre la socialització del moviment cultural valencianista. L’extensió del model d’Escola Valenciana a tot el sistema educatiu és un altre factor a tenir en compte. En relació a les editorials valencianes, recomana que col·laboren entre elles millor que no competisquen i reivindica el paper de l’editor que intervé en el procés creatiu, sobretot en relació al model de llengua. Finalment, fa referència als baixos índex de venda de llibres en valencià com a aspecte a millorar.

Intervé Josep Antoni Fluixà en substitució de Josep Lozano, que per motius personals no ha pogut atendre la convocatòria. Es presenta com a representant dels escriptors de la Ribera, un col·lectiu que ha funcionat a partir de trobades, sense associar-se, al voltant de la data de sant Blai, en convocatòries obertes a la participació d’altres comarques i orientades al coneixement del territori. Afirma que a la Ribera hi ha un gran nombre d’escriptors i també d’editorials: Reclam, Sembra, 96, Andana, Bromera, Tàndem, Algar. En connexió amb aquesta activitat editorial, esmenta la convocatòria dels premis literaris promoguts per Bromera, que dóna lloc a un activisme cultural. Per a ell, el panorama de les lletres valencianes és viu i esperançador.

En el segon torn d’intervencions, Josep Igual posa en dubte les consideracions esperançadores dels seus interlocutors a la taula a la vista de com s’ha arribat a la situació actual del panorama literari. Denuncia la qualitat de la tasca editorial i la inexistència d’una crítica sòlida als mitjans de comunicació. Personalment, afirma que ha acabat trobant un editor de veritat i que, pel que fa als mitjans de comunicació, la inexistència d’una crítica sòlida cal emmarcar-la en el desprestigi general de la paraula com a eina de coneixement, que als mitjans de comunicació ha estat substituïda per un discurs audiovisual banal. Parlant específicament del Principat, opina que les biblioteques no porten a terme una activitat específica orientada a l’actualitat literària en català i que els mitjans de comunicació hi són en general hostils. En termes encara més generals, els sistema neoliberal demana al seu entendre un determinat tipus de producte literari que potser caldria considerar pseudoliterari. Tenint en compte aquest panorama, la professionalització de l’escriptor en català es troba amb dificultats molt importants. Hi posa com a exemple Bel Olid, que recentment ha accedit a la presidència de la l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Seguint el fil de les tasques editorials, Mari Carmen Sáez fa referència a la revista de l’Argila de l’Aire que va acabar convertint-se en una petita editorial. Opina que aquest perfil d’editorial té un paper a jugar en el panorama de l’edició en català i que és preferible a l’autoedició, que personalment rebutja. Crida l’atenció que la professionalització, en general, també és impossible en castellà i que la literatura infantil és una forma de professionalització possible, que va lligada a una determinada manera de viure i d’entendre la dedicació creativa. Tornant a la qüestió editorial, denuncia que, al seu parer, hi ha editorials que no juguen net amb els autors, específicament en relació als drets d’autor d’obres premiades en concursos literaris.

Enric Sanç és del parer que no pot generalitzar-se quan es parla d’editorials, de la mateixa manera que tampoc no pot fer-se això mateix quan es parla d’escriptors. Al seu entendre, la creativitat literària és un assumpte que no està relacionat amb la qüestió econòmica. En canvi, l’economia editorial ha de ser realista si no es vol veure abocada al fracàs. El que sí que té molt clar i afirma amb contundència és que la llibreria tal com ha funcionat fins ara està morta. El negoci del llibre i de la literatura ha d’explorar nous models perquè el tradicional està esgotat.

Per a Josep Antoni Fluixà és prioritari incidir en les claus del debat. Contràriament a les opinions expressades a la taula en termes d’optimisme o pessimisme, prefereix mirar-s’ho amb perspectiva històrica. Si es mira d’aquesta manera, es veu que al País Valencià hi ha qualitat creativa i això suposa un fonament bàsic. I amb tot no hi ha dedicació a segons quins gèneres, com ara la ciència-ficció. També apunta que alguns editors joves no posen prou atenció a la correcció dels textos. Pel que fa a l’editorial amb la qual està vinculat, Bromera, afirma que la col·lecció «El Micalet galàctic» va suposar una innovació en relació a la tradició rondallística que venia d’Enric Valor. Al seu entendre, la clau per a una literatura possible és aconseguir un públic lector a partir de la visibilització dels escriptors, perquè no existeix una crítica objectiva. Posa d’exemple Manuel Baixuali, un autor que només ha obtingut el reconeixement del públic quan ha guanyat diversos premis de la crítica amb L’home manuscrit, ja que abans era molt poc llegit. En aquest sentit i per acabar, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que atorga la secció valenciana de l’AELC li resulten al seu torn molt criticables.

Obert el torn d’intervencions del públic, pren la paraula Tomàs Camacho, representant de la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar i el certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres. Aporta al debat que el suport digital i la impressió sota demanda són vies per explorar.

Pren la paraula Antoni Gómez i assenyala que al seu entendre existeixen tres murs que dificulten el desenvolupament de la literatura en valencià. En primer lloc, la cultural audiovisual i electrònica. En segon lloc, la diglòssia i la minva de l’ús social del valencià. I en tercer lloc, la inexistència de públic lector. La literatura catalana al País Valencià és, doncs, una literatura més d’autors que de lectors, si bé assenyala que s’estan produint iniciatives editorials i associatives que suposen una efervescència que ha de comptar amb el suport institucional per acabar de difondre’s socialment. Explica el seu cas de ressenyador literari a Levante, Postdata i Caràcters, sense cobrar. Aquest fet posa en evidència la inexistència d’una crítica literària professional.

Intervé Jesús M. Tibau, que parla del seu programa televisiu «Tens un racó dalt del món», de Tortosa, com a plataforma de difusió, que posa a disposició dels assistents. Al seu parer, la resistència dels creadors i la vehiculació de la literatura per via de l’educació, són claus per a la consolidació de la cultura literària.

Pren el micròfon Fede Cortés per afirmar que efectivament els premis literaris serveixen per visualitzar els escriptors i que cal perseguir l’administració perquè aporti finançament als premis literaris i promocione la lectura.

Intervé des de la taula Josep Antoni Fluixà per fer referència a les consideracions d’Antoni Gómez en relació a l’exercici de la crítica. Matisa les seues apreciacions anteriors en relació a la crítica literària. A continuació parla del foment de la lectura en l’àmbit familiar com a estratègia a tenir en compte, i fa referència a l’opuscle Guia pràctica per a fer fills lectors, que va publicar-se amb una tirada de 60.000 exemplars. També esmenta la proposta de Pla Valencià del Llibre i la Lectura 2015-2020 formulada per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), que al seu entendre és de lectura obligada per part dels escriptors.

Seguint aquest fil, intervé Jesús Girón, de Lletra Edeta, per dir que no hi ha professionals del foment de la lectura.

Tanca el torn d’intervencions Berna Blanch per proposar que s’exploren nous camins de promoció del llibre, específicament en associacions que no estan relacionades directament amb la literatura. Fugis de la convencionalitat és una de les claus a tenir en compte.

PDF   ·   Versió imprimible

Figura a contrallum

Abr 21, 2012   //   publicat per l’editor   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Figura a contrallum     

–Retrat a Miquel Peris–
Per Josep Igual
De «Retrats de butxaca»
Onada edicions, 2006

Li vam girar visita amb el pintor i dissenyador Ramon Segarra. Castelló era un tràfec de sabates endiumenjades i una sentor de pólvora festiva agrejava el nas. Vam trucar a la porta del poeta i ens va obrir de bata sedosa i amb gest cordial. Passàrem a un salonet un xic ranci, de mobles amb tapissats florejats, amb peces amb daurats revellits i quadres amb olis i dibuixos en carbonet, que diversos artistes li havien dedicat. L´estança barroquejava i ens transportava a un passat inconcret. En qualsevol moment, Marcel Proust podia obrir una porta o altra i afegir-se a la reunió (mirant de no tombar cap gerro). Tampoc una marquesa del Guermantes local haguès desafinat gaire a dins aquella dolçor trista.

Miquel Peris Segarra (Castelló 1917- id 1987), el poeta que anava de poeta, ens va convidar a seure mentre ell acabava de desdejunar un got de cafè amb llet i unes galetes, que era servit a sobre d´una taula camilla folrada amb un mantell d´inconfusibles trenats de colors morellans. L´acompanyava, a l´altra banda de la rodonor íntima, un altre ancià, que tremolava ostensiblement en aixecar la tassa de porcellana i ens ignorava per complet. Tots dos quedaven retallats en la claror enterbolida per una cortineta d´un blanc trencat. L´amic pintor i jo vam entendre que havíem arribat en un mal moment. Però el nostre intent d´abreujar la visita va ser tallat en sec pel poeta de Cartes a Gerard, que va tirar mà d´uns llibres i unes carpetes, i ens va improvisar una lectura de versos recents i inèdits. Els deia amb dicció solemne, voleiant una mica la mà dreta. Nosaltres, en realitat, amb el contrallum sever, només vèiem una ombra de barbeta arremangada. L´ull tancat del poeta –un accident?- ens quedava fora d´angle, només endevinàvem el seu perfil de patrici romà emmarcat per uns cabells tots cendra neta. L´acompanyant es bellugava lentament, passant les fulles d´un diari provincial després d´haver enretirat amb penes i treballs la porcellana de totes dues figures.

Acabat el recital privat, el poeta va evocar episodis d´altres temps i ens va donar una divisa suposo que personal:

– Amics, allò que compta és viure en poesia.

Quan vam entrellucar una sortida digna, ens vam acomiadar del poeta castellonenc per antonomàsia, segurament més celebrat com a personatge que llegit, com sol passar pels nostres encontorns, tan reticents a acudir a la lletra impresa del veïnat amb inquietuts líriques o narratives o de pensament. En efecte, el mascaró de proa, el personatge que s´havia fabricat era potent. Passejava lentament per les voravies de la ciutat. Amb el pensament perdut potser en revelacions que venien d´entre els núvols de cotó de la meridionalitat predominant a la capital de La Plana, atent a missatges d´antics déus grecs, o els mots per enfilar en el filferro d´un sonet, en records de records, ombres de somnis, telegrames de Kavafis. Molts l´aturaven li retien homenatge de popularitat de cor senzill, altres li demanaven opinió sobre afers de l´actualitat o sobre autors nous i vells. Quan va traspassar, el seu soterrar va ser una autèntica manifestació popular i la ciutat tants cops apàtica va sentir que li prenien un tros fonamental de la seua ànima.

No sé qui llegeix avui els versos hedonistes de Miquel Peris. Jo, de tard en tard, me´n recordo del seu recital privat, de perfecta teatralitat estudiada, i, òbviament, de la seua divisa marmòria: viure en poesia, tot i que en aquests dies tan deshumanitzadament bèsties, es complicat mantenir la flama del gresol encesa.

Inoblidable el poeta que anava de poeta i que va mantenir la dignitat de la nostra llengua literària en temps molts difícils.

PDF   ·   Versió imprimible

Josep Igual

Feb 10, 2011   //   publicat per Josep Igual   //   Autors  //  Comentaris tancats a Josep Igual     

josep-igualLloc i any de naixement

  • Benicarló, 1966

Nom complet

  • Josep Manuel Igual Febrer

Nom de ploma

  • Josep Igual

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Sobre «Partida», de Vicent Sanz

Set 12, 2008   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Sobre «Partida», de Vicent Sanz     

Per Josep Igual
3×4.info, 12/09/2008

Vicent Sanz
«Partida»
Aeditors, el Perelló, 2008

Només podem congratular-nos de la coratjosa i acurada tasca del segell ebrenc Aeditors, del Perelló, que, a tocant d’un tast magnífic d’autors universals vessats a la nostra llengua ( Wilde, De Quency, Marx, Baudelaire), va difonent les noves propostes dels autors més propers i no sempre ben difosos, com és el cas de Vicent Sanz (Traiguera, 1966), del qui teníem plural notícia en la seva esparsa producció de narrativa curta, diverses vegades guardonada arreu, i amb un primer recull saborós i exigent que vam tastar ja fa molts lustres, als noranta, que es titulava «Cròniques perdudes», i on ja hi havia potser més d’un embrió de les traces que conformen la novel•la que ens ocupa, «Partida». Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Retrats literaris

Abr 14, 2006   //   publicat per Josep San Abdón   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Retrats literaris     

La Veu de Benicarló, nº 530 , 14/04/2006

Josep Igual
«Retrats de butxaca»
Onada, Benicarló, 2006

El darrer llibre de Josep Igual està constituït per trenta nou retrats literaris, que abracen personatges de tot el nostre territori i d’àmbits ben diversos, des de Ferran Torrent a Isabel-Clara Simó, passant per Josep Cuní, Lluís Martínez Sistach, Agustí Altisent, Lluís Foix o Baltasar Porcel, i d’altres més casolans com Agustí Cerdà,  Fernando Peiró Coronado, Josep Canelles, Miguel García Lisón, “Pitxi” Alonso, Joan Brusca o Manel Garcia Grau.

El tret comú a tots aquests personatges és haver tingut una relació amb l’autor, de vegades una trobada ocasional en un congrés o en un acte literari, de vegades una relació d’amistat de molts anys. Els retrats són molt breus, cap supera les tres pàgines, però amb breus pinzellades composa molt bé el dibuix del personatge des del seu particular punt de vista, en posaren un parell d’exemples, d’Agustí Cerdà, al que molt encertadament presenta com “El bancari humanista”, diu que és: “alt i ros com un Kennedy que sapigués esbrossar una olivera”; al poeta valencià Pere Bessó el descriu com “un home baix, rodó com un druida, amb cara oriental, com la de Cabrera Infante però de miopia més jove.Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner