Etiqueta / Tag: Joan Garí

Garí presenta «La memòria del sabor» a Barcelona (1-IV-2016)

Mar 10, 2016   //   publicat per l’editor   //   Agenda, Agenda de presentacions, Blog  //  Comentaris tancats a Garí presenta «La memòria del sabor» a Barcelona (1-IV-2016)     

Invitació presentació Barcelona La memòria del sabor

La llibreria Documenta de Barcelona acollirà la presentació del llibre «La memòria del sabor», de Joan Garí, que estarà acompanyat pel fotògraf Ramon Usó, el periodista David Miró i l’escriptor Valenti Puig. L’acte se celebrarà el divendres 1 d’abril a les 19h. «Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se», explica Garí. «La memòria del sabor» és un homenatge a la cuina valenciano-catalana i a sa mare, un viatge a la infantesa amb els plats que més el plauen:

Anem a les mandonguilles, però. Aquest és el plat estrella de la cuina quaresmal. La quaresma és el període de quaran­ta dies abans de Pasqua. En el calendari litúrgic cristià, és un temps de penitència que comença el Dimecres de Cendra, al mes de març, i conclou el Diumenge de Resurrecció, entre finals de març i abril, se­gons la data en què caiga Pasqua. L’objectiu d’aquest lapse temporal és rememorar els dies en què Jesucrist va dejunar al desert i també els seus patiments durant la Passió. Algun lector, perfectament informat sobre aquestes qüestions, em retraurà que siga tan explícit i detallat. En realitat, no està de més en absolut: com tantes coses relatives a la cultura cristiana, ha passat a hores d’ara a constituir un remot arcà per a les noves generacions, com si fóra obligatori creure en Déu per a respectar i honrar els mil detalls en procés d’esmicolament i oblit (la història de l’art, el calen­dari litúrgic, el santoral, la lectura de la Bíblia…) que haurien de formar part del bagatge de qualsevol ciu­tadà occidental, independentment del seu nivell de credulitat pel que fa a la visió transcendent de la vida.

Ma mare és una persona de ferma observança cristiana. Dissortadament, no ha pogut transme­tre’m aquesta devoció amb el fervor que hauria de­sitjat. Sóc un ferm partidari de la laïcitat de la vida pública i de la reclusió de les creences religioses –amb tots els meus respectes– en l’esfera privada.

A casa, això sí, s’han seguit amb diligència les observacions pròpies de la religió majoritària entre nosaltres, i el nostre paladar se n’ha beneficiat a partir d’això que s’anomena cuina quaresmal.

Encara recorda ma mare el temps en què cada divendres de l’any s’evitava menjar carn. Després, aquest costum es va circumscriure només als set divendres de quaresma. I així seguim. Un d’aquests dies de Venus sabies que et tro­baries a taula un superb potatge de cigrons i, de segon, mandonguilles d’abadejo.

PDF   ·   Versió imprimible

Garí presenta «La memòria del sabor» al NH Mindoro de Castelló (16-III-2016)

Mar 10, 2016   //   publicat per l’editor   //   Agenda, Agenda de presentacions, Blog  //  Comentaris tancats a Garí presenta «La memòria del sabor» al NH Mindoro de Castelló (16-III-2016)     

Tarja presentació Castelló La memòria del sabor

L’hotel NH Mindoro de Castelló de la Plana acollirà la presentació del llibre «La memòria del sabor», de Joan Garí, que estarà acompanyat pel fotògraf Ramon Usó, el cuiner Miguel Barrera, el gestor cultural Jesús Broch i l’editora Laia Climent. L’acte se celebrarà el dimecres 16 de març a les 19h. «Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se», explica Garí. «La memòria del sabor» és un homenatge a la cuina valenciano-catalana i a sa mare, un viatge a la infantesa amb els plats que més el plauen:

En matèria de cuina, sóc un fanàtic. M’agraden els sabors tradicionals, les receptes anyenques, els plats ancestrals del meu país. Sent una adhesió incondicional cap als aliments i la manera de cuinar-los que han format part sempre, des que tinc memòria, de la meua cuina materna. No cal que us confesse que la meua mare és una cuinera excepcional: igual que em va ensenyar la llengua que ara escric, em va transmetre algunes nocions bàsiques sobre el menjar, que és una funció que no consisteix només en alimentar-se. Si engolírem teca exclusivament per a nodrir-nos, un dels plaers més inenarrables de la vida no existiria. Però, per sort, menjar és un conjunt de sensacions que depassa la mera virtualitat biològica. Menjar és cultura i civilització, bellesa i art, música i literatura.

Podeu llegir-ne ací el reportatge d’Ignasi Mora

PDF   ·   Versió imprimible

Inauguració de l’exposició «Viatge pel meu país», al centre Octubre de València (2-IV-2014)

Mar 31, 2014   //   publicat per l’editor   //   Agenda, Agenda de presentacions  //  Comentaris tancats a Inauguració de l’exposició «Viatge pel meu país», al centre Octubre de València (2-IV-2014)     

El dimecres 2 d’abril, a les 19h, s’inaugura, al centre Octubre (Sant Ferran, 12, 46001 València), l’exposició «Viatge pel meu país», amb fotografies de Joan Antoni Vicent sobre el llibre de Joan Garí.

L’any 2012 vam commemorar els 50 anys de la publicació d’«El País Valenciano», 90 del naixement de Joan Fuster i 20 de la seua mort. L’any 1962, Fuster, intel·lectual cabdal de la cultura catalana contemporània, publicava «El País Valenciano», una exploració del País Valencià estructurada en vuit itineraris. Aquesta extensa obra, de més de 500 pàgines i editada per Destino, va representar una fita en la literatura de viatges. Amb «Viatge pel meu país», Garí i Vicent van reprendre el periple del suecà per mostrar-nos, a través de les seues pàgines i les seues imatges (veieu-ne l’àlbum), les carreteres sinuoses, els racons solitaris, els espais de la memòria i, com no, també els paisatges de la desolació comesos pel tsunami especulador de les darreres dècades. «Assistim –expliquen– a les darreres mostres de tradicions i usos assenyats del territori, abans que la despoblació del món rural els dissolga en un mar de memòries. I en aquest sentit, ‘Viatge pel meu país’ s’erigeix alhora com un homenatge al País Valencià, a la seua gent i els seu territori, a la seua cultura conservada actualment sota una inexpressiva, uniforme capa de ciment».

Ací podeu llegir-ne la ressenya que en va escriure Josep Lluís Abad.

ATT00137

PDF   ·   Versió imprimible

Quan la llum dels mots passeja en bicicleta

Jun 16, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Quan la llum dels mots passeja en bicicleta     

Autor: Joan Garí
Fotografies: Joan Antoni Vicent
3i4, València, 2012

Quan era un xiquet somiava en tenir una bicicleta. De família obrera jo veia altres nens passejar-se amb elles. I arribà el dia que mon pare em portà a casa, pels Reis, una bicicleta de segona mà. Li l’havia donada per a mi l’amo de la fàbrica on treballava: era roja, amb portaequipatges però d’aquelles que no tenien barra de ferro entre les cames; tothom es reia de mi dient-me “dona, dona…”

Aliè i blindat com estava ja contra tota aquella estupidesa podia ataullar el paisatge d’una altra manera, podia recórrer espais i llocs més llunyans. Gaudia l’aprenentatge de la llibertat i d’una felicitat capaç d’identificar-me amb la grandesa d’aquest món que m’envoltava.

Avui estic ací per presentar l’obra titulada Viatge pel meu país, llibre realitzat per dos amics meus, Joan Garí autor del text i Joan Antoni Vicent autor d’una llum poètica que envolta les paraules. Els nostres amics sembla que, a tots els presents, ens han regalat una altra bicicleta, un tàndem.

Si viatjar és una manera de viure i veure el món, fer-ho en un tàndem t’afegeix la possibilitat del diàleg, de la complicitat muda que et connecta d’una forma emotiva i intel•lectual amb qui viatja amb tu i amb el paisatge que t’envolta.

Aquesta obra dual és una excusa per rememorar allò que Joan Fuster féu 50 anys arrere quan decidí parlar dels seus conciutadans i dels pobles per tal de concretar una identitat -la dels valencians- que vacil•lava.

Joan Garí amb el mestratge que el caracteritza – sempre he dit que després de Joan Fuster i Joan Francesc Mira tenim i tindrem Joan Garí- i ho dic des de l’honestedat afectiva i intel•lectual meua que ens convida a pujar al tàndem i viatjar. Guiat per una precisa documentació perfectament trenada, per una prosa polida, exacta i no gens rebuscada – no li cal demostrar res a hores d’ara- afegeix un plus al llibre fusterià mitjançant una pàtina de reflexions i dades personals, també molt interessants sobre la marxa. Joan Garí revisa el viatge de Fuster i l’amplia. Ell actualitza i enriqueix el nostre llegat. Tenim a la vista la possibilitat d’una primera presa de contacte a través del llibre que ara presentem: “Qui som els valencians, en quin país vivim, quin futur podem projectar, quan finirà l’autoodi que ens tenalla, aqueixa autocompassió que ens esclavitza?”
De tant en tant, aqueixa ironia i mordacitat, marcada per Fuster apareix per la boca de Garí; no pot ser d’una altra manera, però amb una alta dosi de sornegueria.

Joan Antoni ha fet el seu propi viatge a través d’una col•lecció d’imatges que parlen per elles mateixes. I dir això no és cap banalitat: per uns moments, pensen vostès el que suposa cercar, localitzar i captar la llum dels mots. El fotógraf interroga el sol ben de matí, sent parlar els colors dels vents, acarona la pluja, per la boira tremola amb el cos. La plasticitat poètica suggerida per les imatges del seu llibre semblen una cosa fàcil un cop plasmades al paper, però obtenir-la mostra, a banda d’una tècnica acurada, una visió del món propera a la vitalitat d’allò que som i vivim. Un Joan Antoni amable, un Joan Antoni entusiasta, un Joan Antoni vital que ens ha mostrat la bellesa de l’austeritat: ha vestit o despullat de llum els mots.

Una obra com aquesta es mou en una aparent paradoxa: l’escriptor lluita –de vegades sense aconseguir-ho- per diluir aquest “jo individual” de la historia que relata; el fotògraf, tot i que aparentement no mai es converteix en objecte/tema del seu treball, s’hi esllavissa rere cada petit detall d’allò fotografiat.
Ser conscient d’aquest passeig i d’aquesta paradoxa és el que conforma aquest llibre en una joia, una obra digna i bella.

Amics i amigues, als temps que corren, és tot un luxe poder dir que si viatge la meua bruíxola és guiada pel cor d’aquests amics, és tot un luxe gaudir del treball pacient i ben fet d’aquests autors. Gràcies pel regal que ens heu fet del vostre viatge. En llegir-vos les imatges i veure les paraules m’heu fet recuperar la innocència i fortalesa del xiquet que vaig ser jo: gràcies per aquest nou tàndem. Ara podrem tots els lectors i els presents dialogar amb vosaltres pedalant, i a més comprendran per què la llum dels mots passejarà, atemporal, en una nova bicicleta.

Moltes gràcies,

Josep Lluís Abad i Bueno

La Vilavella, fet el 21 de maig i presentat el 16 de juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Garí reprèn el periple de Fuster mig segle després

Gen 31, 2012   //   publicat per l’editor   //   Diversos  //  Comentaris tancats a Garí reprèn el periple de Fuster mig segle després     

L’escriptor Joan Garí i el fotògraf Joan Antoni Vicent acaben de presentar en xarxa el seu projecte literari titulat «Viatge pel meu país», un llibre d’homenatge a Joan Fuster, la seua obra i les seues idees. L’editorial 3i4 ha acanalat el projecte via Verkami, una plataforma web que permet finançar projectes amb la suma d’aportacions individuals, de manera que el seu públic, convertit en mecenes, rep recompenses exclusives a canvi de la contribució. «Viatge pel meu país» ja ha acumular 2.210€ i d’ací a poques setmanes serà publicat en dues edicions: una, enquadernada en rústica, a la venda en llibreries; l’altra, especial i limitada a 200 exemplars, amb enquadernació en tapa dura i sobrecoberta (luxe) per als esmentats mecenes (valorat en 85 euros).

Aquest 2012 es commemoren 50 anys de la publicació d’«El País Valenciano», 90 del naixement de Joan Fuster i 20 de la seua mort. L’any 1962, Fuster, intel·lectual cabdal de la cultura catalana contemporània, publicava «El País Valenciano», una exploració del País Valencià estructurada en vuit itineraris. Aquesta extensa obra, de més de 500 pàgines i editada per Destino, va representar una fita en la literatura de viatges. Ara, Garí i Vicent han reprès el periple del suecà per mostrar-nos, a través de les seues pàgines i les seues imatges (veieu-ne l’àlbum), les carreteres sinuoses, els racons solitaris, els espais de la memòria i, com no, també els paisatges de la desolació comesos pel tsunami especulador de les darreres dècades. «Assistim –expliquen– a les darreres mostres de tradicions i usos assenyats del territori, abans que la despoblació del món rural els dissolga en un mar de memòries. I en aquest sentit, ‘Viatge pel meu país’ s’erigeix alhora com un homenatge al País Valencià, a la seua gent i els seu territori, a la seua cultura conservada actualment sota una inexpressiva, uniforme capa de ciment».

«Viatge pel meu país», prologat per l’escriptor Manuel Vicent, té prevista la seua presentació a finals de març de 2012.

A continuació podeu escoltar l’entrevista que la Cadena Ser va fer a Joan Garí:

PDF   ·   Versió imprimible

La vida mentrimentres

Des 29, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La vida mentrimentres     

Odissea, Homer, trad. Joan Francesc MiraOfici de Lector, 12/11/2011

Homer
«Odissea»
Traducció de Joan F. Mira
Proa, Barcelona, 2011

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l’Odissea. Eren els anys agredolços del final de l’adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l’editorial Alpha, de la col·lecció «Clàssics de tots els temps». El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així –perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l’orgull de comptar amb la millor versió que s’havia fet dels vells versos d’Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi («Uns mots del traductor»), ens explicava –i jo subratllava– que «és en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual».

Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l’«Odissea» i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d’Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d’Homer. Aquesta humilitat l’honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l’apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l’ànima quan l’autor de les «Elegies de Bierville» signa aquesta celebèrrima invocació:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia…”

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Estic absolutament segur que l’hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l’autor de «Borja papa» ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d’un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.

Dit tot això, també m’agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l’«Odissea» és un d’aquell llibres que s’han de llegir, i s’han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d’Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix –d’ençà d’Homer– en la manera que tenim d’entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que –el propi Mira ho ha recordat– l’essencial de l’«Odissea» no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d’un final que clou l’aventura i inaugura potser una etapa d’avorriment conjugal indigna d’algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d’Ítaca –Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba– és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però –¡aquests temps!–, és lògic que alguns albiren la restitució de l’ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.

La lliçó d’Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l’anar fent mentrimentres. La vida –com va dir aquell– és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l’«Odissea» ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

PDF   ·   Versió imprimible

Garí presenta «Història d’Amèrica» a Babel

Nov 8, 2011   //   publicat per l’editor   //   Agenda de presentacions  //  Comentaris tancats a Garí presenta «Història d’Amèrica» a Babel     

Aquest dijous, dia 10, a les 7 de la vesprada, Joan Garí presenta a la llibreria Babel el seu últim llibre, Història d’Amèrica. Garí escriu la crònica dels mesos que va viure a Amèrica quan tenia vint-i-cinc anys. La seva estratègia literària tempteja i conjumina el llibre de viatges, la novel·la, l’assaig, el reportatge de costums i el text memorialístic, partint de la idea que el gènere és a la literatura el que el vestuari a l’ésser humà: un embolcall útil però accessori, massa sotmès a la circumstància de les modes.

La lliçó d’aquest llibre és que a Amèrica cal anar a buscar alguna cosa que en realitat resideix al nostre interior. La fórmula secreta conté passatges imprescindibles de la Bíblia, petits i grans textos de Hawthorne, balenes blanques, versos aromàtics de Whitman i l’”ara etern” de Howard Nemerov, l’harmònica ventosa de Bob Dylan, el somriure de Marilyn, la dicció embarbussada de Marlon Brando, i un logaritme de John Ashberry. Tot això s’assembla molt a una novel·la, però encara s’assembla més a la vida. El lector decidirà, doncs, el que hi ha de realitat i el que hi ha de ficció en aquesta Història. En paraules de Ferran Sáez, «Joan Garí converteix un país en un estat d’ànim».

Més informació al web de l’editorial, al blog de l’autor i també al nostre web.

PDF   ·   Versió imprimible

Una lliçó de vida palpitant

Set 20, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Una lliçó de vida palpitant     

Ofici de lector, 17/04/11

Ignasi Mora
«Viure amb la senyora Parkinson»
Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

Feia temps que no sabia res d’Ignasi Mora i llavors l’editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s’ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l’Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia “una malaltia degenerativa”. Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s’ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s’ha assegut al davant de l’ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Un país de mida XXL

Ago 17, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Un país de mida XXL     

Per Joan Daniel Bezsonoff
El Temps, núm. 1418, 16/09/2011

Joan Garí
«Història d’Amèrica»
Acontravent, Barcelona, 2011

D’entrada us he de confessar que el títol de l’article no és meu sinó de Joan Garí. He escrit manta vegada, i torni a afirmar-ho avui: Joan Garí és un dels millors autors actuals en llengua catalana. He passat hores delicioses llegint «Les hores fecundes» i «Senyals de fum», els seus dietaris. A «Història d’Amèrica», Garí ens explica la seua estada als Estats Units el 1990 amb una llibertat total, sense adscriure’s a cap gènere particular. Hi alternen fragments d’autobiografia, comentaris de fotografies, dissertacions filosòfiques, retrats divertits. Tota una miscel·lània gariniana molt agradable. Garí és un home clafert de literatura. “Es viatja també a una literatura com es viatja a una nació. Però de la literatura pots ser-ne hoste perpetu” (pàg 42). En comptes de descriure només la Nova York que veu, l’autor es recorda de la Nova York dels altres: Josep Pla, Thomas Bernhard. M’hauria agradat més conèixer New York seen by Joan Garí, visitar amb ell els museus de la ciutat i quedar-me més temps a les seues llibreries. Em sedueix quan evoca la Gotham Book Mart, despareguda el 2007, i saluda, amb una emoció digna, les tres-centes llibreries desaparegudes en els darrers anys, afusellades a les trinxeres de la societat de consum. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Joan Garí

Feb 22, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   Autors  //  Comentaris tancats a Joan Garí     

Lloc i any de naixement

  • Borriana, 1965

Nom complet

  • Joan Garí i Clofent

Nom de ploma

  • Joan Garí

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner