Arxius de: Abril, 2010

Ús de la poesia

Abr 20, 2010   //   publicat per Josep Porcar   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Ús de la poesia     

La poesia no aprofita per a res, si atenem al comú concepte d’utilitat, a l’imperi del benefici, tret dels profits menys poètics, és a dir, els guardons, el reconeixement i els diners, assumptes sovint protagonistes en la projecció mediàtica del gènere. De manera diferent, Todó i Erraté s’ho han plantejat als seus blogs. El meu sentir és que insistir en l’ús i servei de la poesia des del comú concepte d’utilitat no ens porta enlloc. Més encara si l’existència d’un producte líric ha de sotmetre’s, com proposa Fuster, al voluble criteri analèctic —poc útil, d’altra banda—, de si un poema val o no la pena. Quin és el valor de la pena? La podem avaluar? Quina mena de validesa és la d’un poema? Cànons? Mètodes? Aranzels? Un fangar. En una línia tangent de debat, Erraté pregunta al seu blog com traduir aquestes paraules de Hölderlin: «Wozu Dichter in dürftiger Zeit? (…) De què serveixen poetes en temps de misèria?», conclou. Canviaria poc la pregunta si la retallàrem: «De què serveixen els poetes?». Són útils? No? Doncs mateu-los! Exabruptes a banda, Biel Mengual recordava fa uns anys, i també al seu blog, el dictamen de Hölderlin en la veu de Blai Bonet: «Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que queda, però, ho funden els poetes». Els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però són testimonis d’una existència que, en molts casos, mereixerà obtenir, si més no, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Dies viscuts a Calàbria

Abr 3, 2010   //   publicat per Josep San Abdón   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Dies viscuts a Calàbria     

La Veu de Benicarló nº 727 (2 d”abril de 2010)

Iban L. Llop
«Crònica de Calàbria»
Bromera, Alzira, 2009

Iban L. Llop (Borriana, 1975) compta ja amb una important trajectòria literària, aquest és el seu cinqué poemari, avalat, com tots els anteriors, amb un premi literari, en aquesta ocasió l’Alfons el Magnànim de València.

El llibre està dividit en diverses parts, la primera comença amb un poema en què manifesta diferents sentiments davant la ciutat en la que ha anat a viure, en els que predomina la sensació de desencís davant del lloc on viu. Tot i això després vindran algun poemes, en què apareixeran records agradosos amb els amics, “Però et reservaràs encara aquell diumenge/ en què vau ser feliços, immensament feliços”, però sobretot predominaran els records pocs satisfactoris, la incomunicació en l’amor,  la inadaptació a la ciutat, “Donaràs l’esquena a aquesta ciutat/ que t’ha omplert d’odi, aquesta ciutat/ que no t’ha d’acceptar mai de la vida.” on porta una vida rutinària, només trobarà consol en la poesia, en la lectura dels versos de Salvat – Papasseit o en la conversa amb el poeta Carlos Marzal, tanmateix lamenta que a l’haver-se de guanyar el pa s’oblida de la literatura. Hi ha també el lament per la deshumanització de la ciutat per la indiferència davant l’home que es suïcida en el impressionant poema titulat “Andana segona”. Finalment hi ha el desig de fugir de la ciutat i cercar-ne una d’ideal. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner