Etiqueta / Tag: ressenya

El paradís a les fosques

Oct 15, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a El paradís a les fosques     

paradís-fosquesPer Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Soberanisme (10-X- 2018)

Títol: «El paradís a les fosques»
Autor: Vicent Usó
Premi Enric Valor de novel·la
Editorial: Bromera, Alzira, 2018

Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.

Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.

L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.

Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.

Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.
En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.

La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.

El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més baixos.

En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges…, individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.

La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant i que ni tan sols capaços d’intuir.

PDF   ·   Versió imprimible

Poemari per a ociosos

Jul 24, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Poemari per a ociosos     

Per Manel Alonso, Diari Gran del Soberanisme, 24-VII-2018
poemari-per-a-ociosos

Autor: Manel Pitarch
Títol: Poemari per a ociosos
Bromera, Alzira, 2018

Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.

Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.

Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.

La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociososde Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.

Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.

Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.

En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.

Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

PDF   ·   Versió imprimible

Les llàgrimes d’Orfeu

Abr 30, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Les llàgrimes d’Orfeu     

llagrimes-orfeu-pallaresManel Alonso
Diari Gran del Sobiranisme, 6 de febrer de 2018

Títol: Les llàgrimes d’Orfeu
Autor: Vicent Pallarés
Edita: 3i4
València, desembre de 2017
Premi Andròmina de Narrativa / Premis Octubre

El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.

L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.

El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,… i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.

Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.

Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner