Autoretrat als 56 Cada dia amb el mall de la vida colpege el moll d’aquesta existència que em significa. Treballe amb emoció i voluntat l’oblit que em sotmet, engronse el meus fracassos i somriures, li agafe les mans a la decadència que aguaita, aprenc la provisionalitat que sóc i m’accepte la banda íntima que no llueix. …
Encàrrecs Estic ocupat. M’ocupes un temps. Sóc una ocupació perquè faig sempre encàrrecs amb mans blaves, obertes al temps. Sota les ombres dels fraus escric el teu nom floral. Somrius al sol que fa carasses perquè ho escriga. Bufa el ventijol una quietud profunda, mística, absoluta i corporal. En l’absència teua, del mot libe …
Reivindicar la veu Reivindicar la veu amb el silenci. Observar els qui no mai han estimat la seua, pobres pàries oberts al desassossec, a la voluntat incendiària de canalles sofrimats per l’odi. Reivindicar la veu davant els qui, fracassats, projecten la ràbia dins dels cors nets enfront de les aurores. Reivindicar la veu contra les …
Incomprensió T’aixeques. Bon dia. Plou a la dutxa. T’escolte, de lluny, amb el coixí que ens separa els espais. Nosaltres es dissol mentre ens bevem la llet d’avena. Dringuen, entre l’adéu i les mans, les claus. No hi ets. S’evapora la teua olor. Clava el rellotge segons al meu cap. Una lenta separació s’obre amb …
Simbiosi Ja saps com d’elemental és el meu viure. Obrir els ulls, respirar, gesticular, parlar, feinejar, qualsevol pensament i acció caminen d’aquest món interior cap al teu. Aquest far de llums al vent és un sentiment que visc i somie. Rere cada corba del text escric el seny que em fa teu. Per tu i …
Darrera línia en femení Assegut a l’ombra que uns tarongers regalen a la séquia eixuta, pense en la deu refrescant que raja i no s’atura. Tens el temps, treball i ocupacions diverses que ens separen. Però això són aparences. Aquests mots són fils que apunten el teu nom, el suspenen com aqueixa olor de flor …
Una pedra A Maite Ferrandis i Antonio Buchó A les mans tinc una pedra. No és gran, ni bella, ni petita, ni irregular. És tan sols una pedra i en ella -m’incloc- cap tot l’univers. Amb ella aprenc a viure els meteors, el pas del temps. Per ella he descobert que no cal inquietar-se, com …
La veu callada Frau a frau trenque la sequera dels mots. Faig rodar pedres i branques inerts –com si d’un riu es tractara- per beure’m la vida. Amarga l’experiència de no dir quan arriba l’hora del silenci al capvespre: les flors de taronger suavitzen el camí. Ningú no ha sospitat mai d’aquesta veu. És en …
Intimitat A María Luisa López de Lerma. Les paraules s’engronsen en la quietud seua que admire. Dia rere dia, impassible, veig com una dona solitària entra en aquesta cambra d’andròmines on m’hi trobe. Sempre saluda, elegant, concisa, amable. Agafa una cadira malmesa i seu. És l’hora d’estirar el temps: rutines corporals que amb una subtil …
Canvis En cada vol, l’ocell inventa l’aire. Josep J. Conill Em preguntava pels canvis. Era sempre jo el mateix que havia sigut i seré? Si això creia, negaria aqueixa flàmula amb què em reconeixia. Sóc vent, el profeta de les flors, aquell qui s’atura als ulls -habitacles del desig- però també t’empeny. Parle i calle, …
