WebBlog de: Mònica Meló

És el poeta la veu posseïda pels déus?

Des 13, 2011   //   publicat per Mònica Meló   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a És el poeta la veu posseïda pels déus?     

Pluja de setembre, 13/12/2011

És la poesia un salconduit per a accedir a l’inefable, al reialme de la Veritat i la Bellesa? Posseeix el/la poeta cap do innat per a transformar en paraules el coneixement que poua en aquest món superior? És el/la poeta una mena de mèdium? És la inspiració un xiuxiueig dels déus?

Els grecs antics sabien la resposta a aquestes preguntes d’una manera molt natural i desacomplexada. Afirmaven l’existència de la inspiració, en el sentit que un poeta no pot obtindre de si mateix el rendiment i fins i tot és incapaç de fer res, llevat que un esperit diví coopere amb ell i li diga el que ha de dir-li. Els grecs van acceptar el fet de la inspiració i el van atribuir a la presència celestial de la Musa. Reconegueren que quan aquest ens diví es presentava, el seu treball assolia la plenitud i tenia una diferència quasi radical amb tot el que escrivien per un mer acte de voluntat. I aquesta relació de l’artista amb un món superior va fer que la paraula immediata que empraren per a anomenar l’art fóra sophia. El bon poeta, com el bon pintor, era un home savi, la saviesa del qual estava en el coneixement dels camins dels déus i de la manera d’usar els seus dons. És clar que la creació de l’artista és en gran part conseqüència de la seua voluntat i esforç personal, però el que crea tendria molt poc valor si no fóra suggerit i sustentat per alguna cosa que ho transcendeix. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Literatura tacada d’humanitat

Nov 11, 2011   //   publicat per Mònica Meló   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Literatura tacada d’humanitat     

Pluja de setembre, 10 de novembre de 2011

«Atorgar a la literatura un saludable valor utilitari és una proposició arriscada.» (Catherine Bennet, The Guardian Weekly, 15/07/2011) Llig aquesta afirmació i no puc evitar sentir-me ofesa, com si hagueren profanat els meus preceptes religiosos. I és que la literatura és un fenomen ancestral molt humà que beu de la mateixa font que les religions: l’essència humana, la cerca de sentit de la vida. Seria interessant investigar el lligam entre literatura i religió que es donava al principi dels temps, però ara m’interessa indagar més en la concepció que tenen els escriptors actuals al voltant de la «utilitat» de la literatura. I pose entre cometes aquesta paraula perquè és un concepte brut, contaminat per la tendència mercantilista i utilitària de la societat occidental. Algun intel·lectual diria que és un concepte «postmodern». Jo preferisc parlar de la necessitat de la literatura.

Revisant la meua Carpeta Màgica de Retalls de premsa, m’he adonat de la quantitat de reflexions que es fan als mitjans escrits al voltant d’aquest tema. Podríem respondre a l’autora de l’afirmació amb paraules de Doctorow: «Mire, és senzill: els relats ens ensenyen les lleis de la comunitat i distribueixen el sofriment. A través de les històries, l’individu sent que el seu sofriment pot ser compartit per la resta. El relat porta incorporat allò que la comunitat ha de saber per a sobreviure: aquest és el sistema de coneixement al qual em referisc.» I podríem arredonir-ho amb la reflexió del professor de psicologia Keith Oatley: «Llegir ficció desenvolupa la comprensió social de la gent, així com l’empatia, a la manera d’un simulador de vol. Com més lliges, millor entens els altres.» Sistema de coneixement i activadora de l’empatia serien, doncs, dos valors essencials de la literatura. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner