Secció: Apunts literaris

Petites postals per a Grupeco, 49

gen. 4, 2017   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 49     

Vespes gronxadores

Després de tantes postals escrites, sóc conscient de la meua tasca.petites-postals

He caminat molts metres, quilòmetres diria sota un cel de núvols, amb altes temperatures i vents que m’han acollit.

Jana s’ha acostumat al silenci de les passes i mentre camine entre els fraus paral·lels, ella economitza energies travessant petits monticles de pedres i argila fins seure al seu racó ombrívol des d’on ataülla el petit món on sobrevisc.

Han passat sis llunes per on trepitjava la pols i ha estat avui que m’he adonat de les vespes gronxadores.

Silencioses en el vol, abracen abelles entre les seues potes. Cada quinze o vint segons aterren i, en fer-ho, agullonen petites dosis del seu verí que immobilitza les víctimes. Sabran els mel·liflus insectes que moriran?

Mire el terra i veig centenars d’abelles eixutes, inerts a la vora de petits caus-sarcòfag amb terra granulada. Amb molta cura la vespa introdueix sota la superfície calenta l’animal abraçat i atordit. Potser l’injectarà l’ou en l’interior d’on creixerà una nova existència?

Escric entre la vida i la mort i no havia estat mai conscient fins aquesta observació. Sí, escric entre la vida i la mort i he nadat aliè perquè sempre he pogut respirar.

Com diu el poeta, cadascú de nosaltres no importa qui siguem i on arribem. Hem nascut en aquest món per tal de veure’l, sentir-lo, escoltar-lo. No importa en quina cosa ens convertim, no fa cap falta creure’ns essencials, voler ser algú. Cadascú de nosaltres li dóna sentit a la vida dels altres.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites paraules per a Grupeco, 48

des. 28, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites paraules per a Grupeco, 48     
postals jana i princep2

Jana i el príncep

Autoretrat als 56

Cada dia amb el mall de la vida colpege el moll d’aquesta existència que em significa.

Treballe amb emoció i voluntat l’oblit que em sotmet, engronse el meus fracassos i somriures, li agafe les mans a la decadència que aguaita, aprenc la provisionalitat que sóc i m’accepte la banda íntima que no llueix.

No sóc un manual, ni un grapat de consells o calaix de virtuts…

Sí, aquest també sóc jo, esquelet, múscul, cervell.

Respire amb devoció aquest bategar que m’identifica, agraïsc la consciència, beneïsc els qui em complementen perquè amb ells camine, valore les seues veus que acreixen el silenci profund que m’equilibra, venere la vostra paciència envers la impulsivitat en què, de vegades, tot ho crucifique.

Amb una metàfora, vosaltres sou l’àngel que acompanya la consideració intempestiva que parla i de la qual no renegue.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 47

des. 21, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 47     

Encàrrecs

 

Estic ocupat. M’ocupes un temps. Sóc una ocupació perquè faig sempre encàrrecs amb mans blaves, obertes al temps.

Sota les ombres dels fraus escric el teu nom floral.

Somrius al sol que fa carasses perquè ho escriga.

Bufa el ventijol una quietud profunda, mística, absoluta i corporal.

En l’absència teua, del mot libe rou de felicitat.

Paladege la teua imatge diluïda, lligabosc nodrit per la saba que t’habita.

Percep aquesta minúscula vida, als carrers, als parcs, als jardins, al bancals, a la butaca. És tancar els ulls i tot és ple de vida que mor, de mort que renaix.

Titil·lant, sota aquests ombratges mentals, sempre navegues tu: un regal vigorós que m’ha estat concedit.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 46

des. 14, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 46     

Reivindicar la veupetites-postals

Reivindicar la veu amb el silenci.

Observar els qui no mai han estimat la seua, pobres pàries oberts al desassossec, a la voluntat incendiària de canalles sofrimats per l’odi.

Reivindicar la veu davant els qui, fracassats, projecten la ràbia dins dels cors nets enfront de les aurores.

Reivindicar la veu contra les consignes arribistes, contra la comoditat o l’afany d’èxit mundial.

Dic veu i recorde ma mare.

Dic veu i em vénen jocs, crits i cames ajudeu-me a corre-cuita d’illes de felicitat.

Dic veu i em mormolen les fonts, la pineda d’estiu, m’esguiten els rius.

Dic veu i m’envolten vespes i abelles, flors silvestres, caus ocults, horitzons de foc.

Dic veu i l’avi em narra la vida a la llum del carburer.

Dic veu i el cor em crema com a un adolescent.

Dic veu i pren cos l’olor d’aquelles amanides de tonyina enllaunada amb pèsols, pebrera roja, olives i cogombres amb vinagre.

Dic veu i em gite sota la remor de la pineda al vent per cercar figures als núvols.

Dic veu i tanque els ulls; i aleshores se’m presenta un xiquet que enlaira milotxes.

I cec i mut, per la memòria, reivindique la veu i la llum adormida en la foscor; i és aquí on la llavor de la bellesa fecundarà aquest silenci.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 45

des. 7, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 45     

petites-postalsIncomprensió

T’aixeques. Bon dia.  Plou a la dutxa. T’escolte, de lluny, amb el coixí que ens separa els espais. Nosaltres es dissol mentre ens bevem la llet d’avena. Dringuen, entre l’adéu i les mans, les claus.

No hi ets.

S’evapora la teua olor. Clava el rellotge segons al meu cap. Una lenta separació s’obre amb ferides sense rastres de sang.

Endrece unes poques coses amb l’excusa del viure. Allargue el matí. Isc al carrer, camines amb mi, els pensaments fan diana. No entenc el perquè d’un sol que em somriu. Bregues amunt i avall mentre la feina et crida.

En el futur, quan en un matí plujós potser algú llija aquestes paraules eixutes, què li evocaran?

No trobe alguns verbs al diccionari: sentir, romandre, abraçar.

Esbosse un cataclisme en la ment que implosiona, dama de l’horitzó, en un punt.
Eterna, no existeix l’extensió en l’amor.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 44

nov. 30, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 44     
postals jana i princep2

Jana i el príncep quan anomenen estels

Simbiosi

Ja saps com d’elemental és el meu viure. Obrir els ulls, respirar, gesticular, parlar, feinejar, qualsevol pensament i acció caminen d’aquest món interior cap al teu.

Aquest far de llums al vent és un sentiment que visc i somie. Rere cada corba del text escric el seny que em fa teu.

Per tu i amb tu em sé viu.

Fes-me costat: viure’t en la música, és per a mi la felicitat.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 43

nov. 23, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 43     

petites-postalsDarrera línia en femení

Assegut a l’ombra que uns tarongers regalen a la séquia eixuta,  pense en la deu refrescant que raja i no s’atura.

Tens el temps, treball i ocupacions diverses que ens separen. Però això són aparences. Aquests mots són fils que apunten el teu nom, el suspenen com aqueixa olor de flor que en mi perdura.

No som éssers aïllats, tot i aquestes distàncies físicament estúpides.

El sol que no veus però t’assenyala els bioritmes m’ha fet un escoltet.
M’abrace a la molsa verda d’aquest esponerós taronger, mentre a distància olc la teua femenina vida.

Avui tot és femení: com totes les paraules d’aquesta dona que ballen per a mi en la vesprada.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 42

nov. 16, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 42     
postals jana i princep2

El príncep de les milotxes i Jana

Una pedra

                                              A Maite Ferrandis i Antonio Buchó

A les mans tinc una pedra. No és gran, ni bella, ni petita, ni irregular. És tan sols una pedra i en ella -m’incloc- cap tot l’univers.

Amb ella aprenc a viure els meteors, el pas del temps.  Per ella he descobert que no cal inquietar-se, com tampoc no res he d’esperar.

La pedra simplement és, desatén comentaris, murmuracions, encaixades de mans i també oblits.

Una pedra opaca o transparent, una pedra que concep l’humor del tot, amb la duresa justa, incapaç de qualsevol lloança o de fer emmalaltir algú. Una pedra simple, delicada, car en ella em reconec i m’accepte no dividit, no separat, no angoixat, més aviat complet.

La pedra, potser, riu i agraeix el silenci, la inconsciència en què existeix. Ser una pedra sola en un petit lloc i amb les paraules pentinar-te -lector-  aquest amor secret que sent pel món.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 41

nov. 9, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 41     

La veu callada

Frau a frau trenque la sequera dels mots. Faig rodar pedres i branques inerts –petites-postalscom si d’un riu es tractara- per beure’m la vida. Amarga l’experiència de no dir quan arriba l’hora del silenci al capvespre: les flors de taronger suavitzen el camí.

Ningú no ha sospitat mai d’aquesta veu. És en la solitud més ferotge que has de creure la boscúria dels Altres. Són aquests ulls que t’entrenen humitats invisibles.

L’esperança batega sempre el verd més profund; pots dubtar-ne, però salvatge, t’espera.

Digueu-me en el silenci, la vostra vida.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 40

nov. 2, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 40     

Intimitat
                                              A María Luisa López de Lerma.

Les paraules s’engronsen en la quietud seua que admire.petites-postals

Dia rere dia, impassible, veig com una dona solitària entra en aquesta cambra d’andròmines on m’hi trobe.

Sempre saluda, elegant, concisa, amable. Agafa una cadira malmesa i seu. És l’hora d’estirar el temps: rutines corporals que amb una subtil gràcia fa callada. La mire i la veig; així, amb delicadesa, és meua.

Grate un cop i un altre els píxels de la pantalla amb els dits que escric  i del sòl ocult emergeixen paraules líquides: li les done, li ho vaig prometre; i ella beu confiada, assevera amb el cap que fa cercles, a la intempèrie s’obre en abraçades. Amunt i avall, a l’esquerra i a la dreta; una vegada més, altra: bec la seua pau.

Potser ella no ho sap, però cada dia dansa per a mi; infon iridiscències en aquest espai desolador.

En el centre del seu món, ella balla amb la llum: jo sóc l’aire.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1234567...13»