Secció: Apunts literaris

Colombetta

Set 26, 2011   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Colombetta     

El meu país d’Itàlia, 26/07/2010

Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.

Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d’ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l’ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial.
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L’any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani.
El cas és que l’editorial la va publicar com a ‘operació de catàleg’, és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n’han venut més de 60000, s’ha convertit en el llibre més venut de l’editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L’any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l’any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me’n parlen i en volen saber més, un gust.

Ací en vaig parlar de la traducció al sard.

PDF   ·   Versió imprimible

100 anys de Valor

Set 26, 2011   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a 100 anys de Valor     

Avui fa cent anys, el 22 d’agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d’aquesta efemèride, l’anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d’aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l’obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l’any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triari quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d’explicar. De resultes d’aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d’Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l’ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d’origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l’editorial Gorg, que recollia les “Rondalles de tema meravellós”:

Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m’ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d’autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s’han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d’un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques (“El llenyater de Fortaleny”, “L’envejós d’Alcalà”, “El ferrer de Bèlgida”…). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d’elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d’arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d’una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l’arrel…

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies…

PDF   ·   Versió imprimible

La salvació de la carn

Set 26, 2011   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a La salvació de la carn     

Amb motiu de la mort el passat mes de juliol del pintor britànic Lucian Freud, redescobria la seua obra i assaboria novament els seus nus. Davant la força indiscutible amb què el pintor abordava la figura humana, vaig tornar a sentir aquell torbament que va molt més enllà de la satisfacció o de l’estremiment que s’experimenta davant la bellesa artística. Era més un calfred d’aquells que provoca la transgressió, la lluita contra sistemes opressors i caducs. Freud volia que la pintura esdevingués la carn, la persona. Potser sense saber-ho, va anar molt més enllà: en la seua manera de concebre la carn, el cos, va deixar palesa l’autenticitat i la individualitat de l’home, condició necessària per a la rebel·lió, per a la salvació.

Són molts els autors i estudiosos que han establert un binomi indissoluble entre erotisme i transgressió, com una via per a la lluita contra el poder. Atesa esta reflexió i immersos en la situació actual de crisi que travessa la societat, em vénen al cap les paraules de l’escriptora francesa Simone de Beavoir: “l’erotisme implica una reivindicació de l’instant contra el temps, de l’individu contra la societat.” Certament, cal una lluita contra el temps, que no és més que un parany que ens alliçona la ment maliciosament i equivocada. Amb condicionaments del passat i pors i anhels sobre el futur que no ens permeten centrar-nos en el precís instant en què cal reaccionar: ara. I esta assumpció de l’instant, esta connexió interna i profunda amb nosaltres mateixos, sovint s’aconsegueix a través de la carn. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Els meus drets d’autor?

Set 20, 2011   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Els meus drets d’autor?     

Vaig escriure dies arrere, Drets d’autor, Cultura, Informació i… justament no vaig dir ni una, a posta, de la darrera paraula Llibertat.
Aquesta és una paraula espill, polivalent, enigmàtica per més que l’emprem, amiga Olga.

Tinc la Llibertat com l’únic dret meu personal, intransferible; i és per això que dic sempre el que vull, no mai coaccionat ni pel que puc o dec dir… Cada dia és com un entrenament en aquest humil exercici, per altra banda, no gens fàcil.

Tinc la llibertat que m’obliga a respectar els horitzons dels altres. Aquests són tan sagrats com les persones que els habiten. L’únic límit que em propose és la dignitat: escriure és regalar, no llançar llevantances, ni menysprear.

Tinc la Llibertat de dibuixar poemes sobre la sorra i engronsar els teus ulls estrany i proper lector, amical i llunyana lectora…

Tinc la Llibertat d’oblidar escrits per a mi…allunyar-me del paper, deixar-los dessagnant-se sobre la llengua seca, al desert que m’habita trist i ple de sol alhora.

Tinc la Llibertat d’estimar persones inventades i també reals, confondre els dos reialmes, nadar en oli i aigua, amuntegar grapats de terres, focs… Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés

Set 4, 2011   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés     

El piventó, pimentó, primentó, pebre, pebrera o pebrot és una hortalissa cara a l’imaginari de Vicent Andrés Estellés. El poema «res no m’agrada tant» n’és la mostra més superlativa, d’aquest gust. Certament, el piventó no és, a dia d’avui, cap fruita exòtica que faça pensar en poders afrodisíacs ni coses per l’estil. El piventó és una hortalissa criada a manta als  horts valencians, molts dels quals avui s’han convertit en urbanitzacions o simplement s’han ermat després de no poder resistir la competència de sistemes de producció més industrialitzats. Recordo que quan els meus pares van convertir en regadiu un tros d’oliveres que tenien vora la carretera CV-11, el que antigament va ser el camí ral de Tortosa,  una de les primeres plantades que van fer va ser de piventoneres. La piventonera és una planta fràgil, de branques rígides i trencadisses, amb fulles amples, verdíssimes, que no sol passar del mig metre d’altura. En proporció amb la poca cosa que és, produeix uns fruits molt grossos si parlem del piventó morrongo, que és com anomenem familiarment el pebrot roig, el més característic que ofereix el mercat. També són igualment grossos, molt allargats, els piventons italians, encara que de polpa bastant més estreta. La diferència de gust és prou perceptible: el morrongo té una molla dolça, mentre que l’italià posseeix una amargor que no sé per què me’l fa considerar de gust més oriental.

Evidentment, el piventó que Estellés canta a «res no m’agrada tant» és aquest morrongo de molla grossa, dolça i roja, potser amb algunes betes de tonalitat esverdida, o encara una barreja de penques roges i verdes, perquè a la taula popular res no es deixa per perdut i s’ha aprofitat tot tota la vida. La imatge és tan punyent que un dels primers estudis que es va dedicar a la figura del poeta i a la seua poesia, la guia didàctica sobre poemes musicats i cantats per Paco Muñoz, elaborada per Vicent Escrivà i Vicent Salvador, editada per la Generalitat Valenciana el 1986, quan encara passaven coses d’aquestes al País Valencià, duu a la portada un contundent piventó roig, d’unes tonalitats ben pujades. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Ús de la poesia

Abr 20, 2010   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Ús de la poesia     

La poesia no aprofita per a res, si atenem al comú concepte d’utilitat, a l’imperi del benefici, tret dels profits menys poètics, és a dir, els guardons, el reconeixement i els diners, assumptes sovint protagonistes en la projecció mediàtica del gènere. De manera diferent, Todó i Erraté s’ho han plantejat als seus blogs. El meu sentir és que insistir en l’ús i servei de la poesia des del comú concepte d’utilitat no ens porta enlloc. Més encara si l’existència d’un producte líric ha de sotmetre’s, com proposa Fuster, al voluble criteri analèctic —poc útil, d’altra banda—, de si un poema val o no la pena. Quin és el valor de la pena? La podem avaluar? Quina mena de validesa és la d’un poema? Cànons? Mètodes? Aranzels? Un fangar. En una línia tangent de debat, Erraté pregunta al seu blog com traduir aquestes paraules de Hölderlin: «Wozu Dichter in dürftiger Zeit? (…) De què serveixen poetes en temps de misèria?», conclou. Canviaria poc la pregunta si la retallàrem: «De què serveixen els poetes?». Són útils? No? Doncs mateu-los! Exabruptes a banda, Biel Mengual recordava fa uns anys, i també al seu blog, el dictamen de Hölderlin en la veu de Blai Bonet: «Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que queda, però, ho funden els poetes». Els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però són testimonis d’una existència que, en molts casos, mereixerà obtenir, si més no, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...678910111213