Arxius de: Desembre, 2016

Petites paraules per a Grupeco, 48

Des 28, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites paraules per a Grupeco, 48     
postals jana i princep2

Jana i el príncep

Autoretrat als 56

Cada dia amb el mall de la vida colpege el moll d’aquesta existència que em significa.

Treballe amb emoció i voluntat l’oblit que em sotmet, engronse el meus fracassos i somriures, li agafe les mans a la decadència que aguaita, aprenc la provisionalitat que sóc i m’accepte la banda íntima que no llueix.

No sóc un manual, ni un grapat de consells o calaix de virtuts…

Sí, aquest també sóc jo, esquelet, múscul, cervell.

Respire amb devoció aquest bategar que m’identifica, agraïsc la consciència, beneïsc els qui em complementen perquè amb ells camine, valore les seues veus que acreixen el silenci profund que m’equilibra, venere la vostra paciència envers la impulsivitat en què, de vegades, tot ho crucifique.

Amb una metàfora, vosaltres sou l’àngel que acompanya la consideració intempestiva que parla i de la qual no renegue.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 47

Des 21, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 47     

Encàrrecs

 

Estic ocupat. M’ocupes un temps. Sóc una ocupació perquè faig sempre encàrrecs amb mans blaves, obertes al temps.

Sota les ombres dels fraus escric el teu nom floral.

Somrius al sol que fa carasses perquè ho escriga.

Bufa el ventijol una quietud profunda, mística, absoluta i corporal.

En l’absència teua, del mot libe rou de felicitat.

Paladege la teua imatge diluïda, lligabosc nodrit per la saba que t’habita.

Percep aquesta minúscula vida, als carrers, als parcs, als jardins, al bancals, a la butaca. És tancar els ulls i tot és ple de vida que mor, de mort que renaix.

Titil·lant, sota aquests ombratges mentals, sempre navegues tu: un regal vigorós que m’ha estat concedit.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 46

Des 14, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 46     

Reivindicar la veupetites-postals

Reivindicar la veu amb el silenci.

Observar els qui no mai han estimat la seua, pobres pàries oberts al desassossec, a la voluntat incendiària de canalles sofrimats per l’odi.

Reivindicar la veu davant els qui, fracassats, projecten la ràbia dins dels cors nets enfront de les aurores.

Reivindicar la veu contra les consignes arribistes, contra la comoditat o l’afany d’èxit mundial.

Dic veu i recorde ma mare.

Dic veu i em vénen jocs, crits i cames ajudeu-me a corre-cuita d’illes de felicitat.

Dic veu i em mormolen les fonts, la pineda d’estiu, m’esguiten els rius.

Dic veu i m’envolten vespes i abelles, flors silvestres, caus ocults, horitzons de foc.

Dic veu i l’avi em narra la vida a la llum del carburer.

Dic veu i el cor em crema com a un adolescent.

Dic veu i pren cos l’olor d’aquelles amanides de tonyina enllaunada amb pèsols, pebrera roja, olives i cogombres amb vinagre.

Dic veu i em gite sota la remor de la pineda al vent per cercar figures als núvols.

Dic veu i tanque els ulls; i aleshores se’m presenta un xiquet que enlaira milotxes.

I cec i mut, per la memòria, reivindique la veu i la llum adormida en la foscor; i és aquí on la llavor de la bellesa fecundarà aquest silenci.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 45

Des 7, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 45     

petites-postalsIncomprensió

T’aixeques. Bon dia.  Plou a la dutxa. T’escolte, de lluny, amb el coixí que ens separa els espais. Nosaltres es dissol mentre ens bevem la llet d’avena. Dringuen, entre l’adéu i les mans, les claus.

No hi ets.

S’evapora la teua olor. Clava el rellotge segons al meu cap. Una lenta separació s’obre amb ferides sense rastres de sang.

Endrece unes poques coses amb l’excusa del viure. Allargue el matí. Isc al carrer, camines amb mi, els pensaments fan diana. No entenc el perquè d’un sol que em somriu. Bregues amunt i avall mentre la feina et crida.

En el futur, quan en un matí plujós potser algú llija aquestes paraules eixutes, què li evocaran?

No trobe alguns verbs al diccionari: sentir, romandre, abraçar.

Esbosse un cataclisme en la ment que implosiona, dama de l’horitzó, en un punt.
Eterna, no existeix l’extensió en l’amor.

PDF   ·   Versió imprimible

Del bres al clot hi ha el pèndol

Des 4, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Del bres al clot hi ha el pèndol     

nectari-porcar1Víctor Obiols
Ara Llegim, 3 de desembre de 2016

Títol: Nectari
Autor: Josep Porcar
Edita: Edicions del Buc
València, 2016

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner