L’incert alberg

La Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

Carles Lluch publica «Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet»

Per Alícia Coscollano
Publicat originalment a lacalamanda.com

Carles Lluch, doctor en literatura catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, és una persona implicada en diferents plataformes i moviments culturals relacionats amb el territori, inclinació natural i necessària que combina amb la seua tasca com a professor. És membre, a més, del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània i ha estat professor consultor de la Universitat Oberta de Catalunya entre 2011 i 2014.

Amant intens de paraules i publicacions, és l’impulsor d’ un blog Exilis, on incorpora tot allò que el seu ampli i divers univers al voltant de la paraula genera o captura,  a més de col·laborar amb publicacions com La Veu de Benicarló. Lluch va elaborar la seua tesi sobre un gènere poc investigat, la novel·la catòlica catalana, centrada en el període de postguerra però sense defugir el context històric europeu. Naixia, així, Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet, que actualment s’ha convertit en un volum editat per Publicacions l’Abadia de Montserrat. En paraules de Lluch, «tracta una visió de l’home com un combat entre el bé i el mal: un home en conflicte, en contradicció». Una visió de la vivència religiosa que és també «ambigua i contradictòria, gens beata».

Carles, a la teua teua trajectòria es troben diferents estudis que giren al voltant del catolicisme o cristianisme, és vocacional,  interès personal, o ganes d’ investigar en un terreny metafísic?

Hi ha un interès en el qual s’ajunten les raons purament intel·lectuals amb les personals. Considero mal coneguda la unió del cristianisme i la literatura, i tanmateix molt important en la cultura catalana del segle XX, i especialment suggestiva durant l’època de la postguerra. Hi ha certa tendència a considerar reaccionari el catolicisme, i els autors que estudio desmunten aquesta visió. A més, a nivell personal m’interessa, perquè uneix dos aspectes, cristianisme i cultura, que per a mi són fonamentals.

Per què vas escollir aquest tema per confeccionar i elaborar la teua tesi, ara publicada? 

M’interessava fer la tesi sobre novel·la del període de postguerra. Altres corrents, com l’existencialisme o la novel·la psicològica, ja eren prou coneguts, i en canvi la novel·la catòlica, que és segurament tan important com aquells en la cultura catalana, havia estat poc o gens estudiada. Vaig llegir alguna de les obres, i em van atraure. El meu director de tesi, Jordi Castellanos, em va esperonar en aquest camí, ell també creia que calia dedicar-hi una tesi.

La novel·la catòlica catalana volia donar forma narrativa a les inquietuds i interrogants existencials de l’home i la dona, i això és vàlid per a qualsevol lector, independentment de creences.

La investigació va obtenir un reconegut premi.

Vaig presentar la tesina al Premi Cristianisme i Cultura que convoca la Fundació Joan Maragall, i me’l van concedir, l’any 1998. Hi estudiava uns antecedents dels anys vint i trenta. Es va publicar l’any 2000 amb el títol La novel·la catòlica a Catalunya. Precedents teòrics (1925-1936).

Quants anys vas invertir i quines serien les troballes més sorprenents al llarg de la teua investigació?

Ha estat una història atzarosa i amb moltes interrupcions. Entre els anys 1996 i 1999 m’hi vaig dedicar a temps quasi complert, gràcies a una beca d’investigació de doctorat. Durant els anys posteriors, anava avançant a base de restar temps a les vacances i amb escapades puntuals a les biblioteques barcelonines. Entre 2008 i 2009 vaig dedicar nou mesos d’excedència a fer la redacció de la tesi. La troballa més sorprenent seria comprovar l’impacte real que un corrent que avui en dia pràcticament ningú no coneix, la novel·la catòlica, va tenir durant dècades a tot Europa, i també a Catalunya. I també la descoberta d’obres absolutament impactants, com Incerta glòria de Joan Sales, o El mar, de Blai Bonet, obres mestres al meu entendre.

A que et refereixes, o ens referim, quan parlem de novel·la catòlica?

La novel·la catòlica era un corrent novel·lístic que intentava indagar en el sentit de la vida humana, com altres corrent de l’època (l’existencialisme, per exemple), però ho feia des d’una perspectiva religiosa. Alguns dels autors més destacats són molt coneguts, com Graham Greene; altres van ser molt cèlebres durant la postguerra i ara han caigut en cert oblit, com Georges Bernanos o François Mauriac. Presentava una visió de l’home com un combat entre el bé i el mal: un home en conflicte, en contradicció, pensem que acabàvem de sortir de l’experiència de la segona guerra mundial. La visió de la vivència religiosa que mostra és també ambigua i contradictòria, gens «beata».

El llibre tracta essencialment de tres escriptors referents. Per què?

Senzillament, perquè Joan Sales, Xavier Benguerel i Blai Bonet són els tres autors que van dur a la pràctica de manera més conscient una aproximació a la novel·la catòlica en català. Tot i que difereixen molt entre ells, la qual cosa també indica que la novel·la catòlica és un corrent molt divers.

Quines coincidències i diferencies hi podem trobar entre ells, de manera genèrica?

Tots tres mostren la influència temàtica dels grans autors de novel·la catòlica, especialment Bernanos i Greene: la preocupació existencial i transcendent, el tema del mal en el món. Però, de fet, si llegim les seues novel·les veurem unes diferències profundes de to, si bé no tant en el sentit d’allò que volen expressar. Sales parteix de l’experiència històrica concreta de la guerra civil, i presenta uns personatges als quals el conflicte bèl·lic porta a interrogar-se sobre el sentit de la vida. Benguerel és segurament el menys original i fa novel·la psicològica amb molta influència de Mauriac. Bonet és, en canvi, el que aporta una obra més personal i original, pel to poètic de les seues novel·les, i pel caràcter torbador dels seus personatges, obsessionats amb la idea del mal; és també l’autor més metafísic.

Creus que autors com els que investigues al teu assaig, persones com Sales, Benguerel i Bonet, estan reconeguts com autors de prestigi?  

La figura de Joan Sales ha gaudit en els últims anys d’una gran revaloració, i avui en dia és considerat, efectivament, un dels quatre o cinc millors novel·listes catalans del segle XX. Blai Bonet, en canvi, mereix ser rescatat, sovint se’l valora més per l’obra poètica (i encara no prou) i s’obliden les seues novel·les, que són absolutament fascinants, modernes i pertorbadores. Xavier Benguerel no gaudeix avui dia de gaire prestigi, però va tenir un paper molt important en el desenvolupament del gènere novel·lístic durant la postguerra.

Aquestes novel·les no promulgaven cap caire moral o conservador, aleshores, tampoc no guardaven cap espècie de formula moral, allò que es podria anomenar ‘històries  exemplars’. Llavors, indaguen i es fonamenten en l’experiència i la condició humanes?

Efectivament, intentaven defugir el risc de fer moralitat, com s’ha fet molt sovint des de posicions confessionals. El conflicte religiós que mostren és interioritzat, i per tant es troba a un altre nivell que la moral. Tampoc pretenien demostrar ni convèncer de res, sinó que se servien de la manera cristiana d’entendre l’home per a explicar què és ser home enmig d’un segle convuls i en crisi humana permanent.

Quines coincidències hi podem trobar en l’estil i temàtica de la novel·la catòlica europea que va sorgir en aquells temps a països com França o Anglaterra i l’escrita als Països Catalans?

Cada autor català era diferent, com he dit. Coincidències temàtiques n’hi ha moltes: la visió d’una cristianisme paradoxal, ambigu, contradictori i angoixat; la predilecció per personatges poc edificants, que viuen dominats per alguna baixa passió, pel mal o fins i tot pel crim; la presència d’un personatge capellà com a excusa per a introduir determinats temes transcendents; la crítica de la hipocresia farisaica de molts cristians… Quant a l’estil, la predilecció per l’ús de la primera persona, perquè afavoreix un to de confessió personal que s’adeia a la temàtica.

A Catalunya, l’Església va ser un espai que es mantenia fidel a la llengua i la cultura pròpies, i on es permetia certa llibertat pel fet que l’estat franquista era oficialment catòlic. A la llarga, en els àmbits eclesials es va covar part de la resistència cultural catalana, i més endavant fins i tot política

Posteriorment a la Guerra Civil, la llengua com a ens social perseguit, va trobar un paraigua sota el qual mantenir-se dins de l’àmbit de la novel·la catòlica?

No tant en la novel·la catòlica, com dins d’alguns àmbits d’Església. A Catalunya, l’Església va ser un espai que es mantenia fidel a la llengua i la cultura pròpies, i on es permetia certa llibertat pel fet que l’estat franquista era oficialment catòlic. A la llarga, en els àmbits eclesials es va covar part de la resistència cultural catalana, i més endavant fins i tot política. L’Església catalana va jugar un paper cabdal en la resistència al franquisme.

A partir dels anys seixanta, ja podem trobar aquest tipus de novel·la traduïda al català. Estem parlant de l’excepció? 

Les traduccions al català van ser prohibides pel franquisme fins als anys seixanta. Per tant, la novel·la catòlica europea es va llegir bé en llengua original, bé traduïda al castellà, durant els anys cinquanta. Quan es traduí al català, tot i que es va fer de manera massiva, la seua influència començava a decaure.

Hi ha qui creu fermament que l’anticlericalisme té raons de ser de pes, que s’ha construït històricament a pols l’antipatia. Un  coneixement més profund de la literatura al voltant d’aquest estament, mitigaria o potenciaria aquesta sensació? 

La novel·la catòlica, certament, dóna una visió del cristianisme més oberta de la que es té des de sectors no confessionals. Perquè és una novel·la amb una visió més evangèlica, menys proselitista, de la religió. Els protagonistes de les novel·les dubten, es plantegen més preguntes que respostes, i aquesta sensibilitat resulta més pròxima al lector. Era una novel·la que volia donar forma narrativa a les inquietuds i interrogants existencials de l’home i la dona, i això és vàlid per a qualsevol lector independentment de creences.

Tenim, en general un gran desconeixement sobre autors del territori de parla catalana que s’han desenvolupat en aquest àmbit? Quines obres aconsellaries? 

No només en aquest àmbit, crec que en el nostre entorn no coneixem prou la nostra literatura, que ha donat autors i obres de gran vàlua. Pel que fa a la novel·la catòlica, aconsellaria sobretot dues novel·les, que ja he esmentat. Incerta glòria, de Joan Sales, la seua única però magna novel·la, una obra complexa que ofereix moltes i riques lectures, i un gran testimoni de la guerra civil. I El mar, de Blai Bonet, del qual també recomanaria Judes i la primavera: són novel·les molt atraients, diferents, molt líriques, en què importa més el com que el què s’explica. De Xavier Benguerel destacaria El testament i L’intrús, obres fetes amb gran ofici.

La religió, la manera d’entendre la religió catòlica, o el cristianisme, no té pàtria, ni màtria ni fronteres? 

Certament, tot i que els autors que estudio tenien tots molt clara la seua catalanitat, i de fet Sales i Benguerel van viure a l’exili pel fet d’haver-se compromès amb la causa política i cultural catalana. Són autors que demostren que es pot ser nacionalista i creient sense contradicció.

Que té a vore Vicent Andrés Estelles amb la novel·la catòlica  catalana, un poeta que també has estudiat? El lligam podria estar en un cert humanisme, o són interessos paral·lels però que no tenen  res a vore? 

No tenen res a veure. A banda de la tesi, de manera puntual m’he dedicat a fer estudis sobre altres autors que m’han interessat. Tot i que, pel fet de començar a escriure en la mateixa època, comparteixen aquella preocupació existencial, la reflexió humanística en un moment de postguerra.

I si Catalunya se n’anara?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d’independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. “Sense València no hi ha independència”, deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l’àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d’esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se’n vagen ja… però sense deixar-los anar-se’n. L’altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n’adonen que s’hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l’autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s’independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l’escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l’efecte que tot se’ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una “regió” amb certes “peculiaritats” inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s’intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d’anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l’estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s’acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l’altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s’estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus “compatriotes” valencians, a hores d’ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l’opció que es produiria un rearmament de l’anticatalanisme i l’espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d’influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

El magma de la memòria

Exilis, 13/10/2011

Manel Garcia Grau / Vicent Pallarés
«El magma silenciós»
Benicarló, Onada Edicions, 2011 (“La Feram”, 4)

L’any 2006, pocs mesos abans del seu traspàs, Manel Garcia Grau estava a punt de publicar la seua primera incursió en la narrativa juvenil, Davall del cel (Perifèric Edicions). Satisfet amb el resultat, va començar a idear un altre projecte. Però l’avenç de la malaltia va fer que proposés a Vicent Pallarés d’escriure-la a quatre mans, com aquest explica al pròleg. Amb tot, la mort de Garcia Grau pocs mesos després va impedir-ho. Han hagut de passar cinc anys perquè, a partir del material previ de partida proporcionat per Garcia Grau, Pallarés donés forma a la novel·la, que manté el títol que havia ideat l’autor benicarlando.

El projecte de Garcia Grau, explica Pallarés, girava sobre dos centres d’interés: les agressions urbanístiques al territori, i la reivindicació de la memòria històrica. I sobre aquests dos eixos va inventar-se uns personatges i una trama que, a mesura que avança, dóna més prioritat al segon dels elements. La novel·la comença quan, en les obres d’una autovia que està causant greus destrosses mediambientals, apareixen unes restes humanes que semblen pertànyer a una fossa comuna del temps de la guerra civil. Dos joves que protestaven contra les obres, anomenats Marcel Gràcia i Víctor Planelles -noms que juguen amb els dels dos autors-, es fan amb una caçadora d’aviador que conté uns objectes personals. Llegir-ne més »

100 anys de Valor

Avui fa cent anys, el 22 d’agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d’aquesta efemèride, l’anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d’aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l’obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l’any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triari quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d’explicar. De resultes d’aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d’Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l’ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d’origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l’editorial Gorg, que recollia les “Rondalles de tema meravellós”:

Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m’ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d’autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s’han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d’un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques (“El llenyater de Fortaleny”, “L’envejós d’Alcalà”, “El ferrer de Bèlgida”…). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d’elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d’arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d’una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l’arrel…

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies…

Carles Lluch

Lloc i any de naixement

• Benicarló, 1972

Nom complet

• Carles Lluch Fernández

Nom de ploma

• Carles Lluch

Llegir-ne més »