Arxius de: Setembre, 2012

Cavall trencat, XVI

Set 26, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XVI     

Digues cavall trencat,
animal íntim a qui narre la Realitat:

Tenen cor els vampirs
que només socialitzen pèrdues?

Tenen ulls
els qui empren atzucacs financers
per burlar la llum?

Tenen ferro en la sang
o també escrúpols i desafecció?.

Ells dissolen l’ordre,
els sentiments d’allò just,
creadors de pseudopolítiques
i filosofies descarnades.

Postmoderns,
pregonen veus inhòspites
per justificar-se,
per honorar -diuen- el poble.

Amb garlandes de glaç
enarboren la bandera del perjuri,
onegen paraules amb difamació
emmidonats d’aspror i vehemència.

Vine al meu costat, cavall,
no escoltes aqueixes veus.
Et vessaré aigua de flors de taronger
per la crinera.
Et picaré olivarda per les ferides,
emplastres d’àrnica i banys termals,
oblit de contusions.

I lentament faràs el pas,
després, als vents, el trot.
T’aixecaràs en pau sobre les potes,
i el teu galop trepitjarà suborns,
oblits, infàmies,
qualsevol contrarietat.

Sota el sol més buit
-a cor obert-
o en la tempesta encavalcada
no mai t’aturaràs…

Perquè tu vius en l’horitzó
on l’innocent quequeja.

PDF   ·   Versió imprimible

Pitarch i Xipell presenten «Viatge al país de Tombatossals»

Set 26, 2012   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Pitarch i Xipell presenten «Viatge al país de Tombatossals»     
Informa: Premsa Onada

El proper 4 d’octubre, la castellonenca Llotja del Cànem acollirà la presentació de «Viatge al país de Tombatossals», una adaptació lliure i il·lustrada del clàssic de Josep Pascual Tirado, a càrrec de Vicent Pitarch i Xipell. La publicació s’emmarca dins dels actes del 80é aniversari de les Normes de Castelló. Com el programa d’aquesta efemèride es va donar a conèixer a principis d’enguany, ja des de llavors es va anunciar l’arribada, per a la tardor, d’aquesta versió del “Tombatossals”, dirigida al públic infantil.

En aquest sentit, al llarg d’aquest 2012 s’han publicat diversos articles al voltant de les Normes i del mateix Tirado (es compleixen 75 anys de la seua mort), un dels seus signants i personatge clau en la literatura castellonenca. Un d’aquestos articles és el que dedica Josep Miquel Bausset a l’autor, i que va ser publicat al Mediterráneo el passat mes de juliol i que es pot llegir ací en línia.

Bausset biografia la figura de Josep Pascual Tirado (1884-1937), definit entre els seus com “personatge dinàmic i amic de la broma“, des dels seus inicis com a redactor al periòdic estudiantil i el seu posterior pas pels camps i les hortes de Castelló, una experiència cabdal que es reflectirà en la seua literatura. Posteriorment van indre els textos a La Província, les primeres novel·les, el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, i al remat, les seues dues grans obres “De la meua garbera” i “Tombatossals”, “la creació d’un mite nacional“, diu l’article paragrafiant Lluís Gimeno. Amb tot, com assenyala Bausset “hauríem d’aprofitar aquesta data per llegir el Tombatossals, una obra que és, com diu el professor Lluís Gimeno, ‘la culminació de les virtuts literàries dels escriptors castellonencs’.”

PDF   ·   Versió imprimible

Literatura, música i escola

Set 26, 2012   //   publicat per l’editor   //   Notícies  //  Comentaris tancats a Literatura, música i escola     
Informa: Les autores / e-ducalia.com

Marina Niubó Villalba (Onda), mestra de música i psicopedagoga, i Neus López Clavel (El Puig), il·lustradora, han unit les seues passions professionals i acaben de publicar dos llibres dedicats a l’educació musical per a xiquets. Educàlia (www.e-ducalia.com) ha editat el seu treball.

«Contes musicals: Les famílies d’instruments» és un recull de quatre contes, dedicats, cadascun d’ells, a una família d’instruments: Percussió, Vent, Corda i Elèctrics. Els seus arguments cohesionen els valors com la diversitat, el respecte, la cooperació i l’amistat, amb la naturalesa de cada família d’instruments i la informació pedagògica adient a la edat dels xiquets (entre 8 i 12 anys). Les il·lustracions mostren de forma divertida, agradable i amb colors vius, els diferents instruments que anem coneixent. En paraules de les autores, és «un llibre molt versàtil, perquè es pot emprar com a llibre de lectura a casa, per a lectura col·lectiva al col·legi o com a manual didàctic complementari a l’aula de música».

L’altre volum, «Creix amb la música-3», és un llibre de text de música per a 3er de primària. Les seues característiques fonamentals són les tècniques cooperatives per a desenvolupar vivències musicals, així com la gradual autonomia que els xiquets van adquirint sobre destreses musicals, de relació amb el grup i d’autoavaluació. Les il·lustracions són senzilles, divertides i properes als xiquets.

Al 2013 estaran a disposició els de 4art i 5é de primària. Tot el material està escrit en valencià. Ho podeu consultar ací.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Contrallum

Set 25, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Contrallum     

Quin color és aquest tan verd
que el sol del capvespre
pinta sobre el ponent
dels tarongers?

Pense en la caterva mediocre
d’éssers umbilicals.
Passen la vida
i miren els altres
per sobre dels muscles.

Com d’estúpids són!

Sempre amb la broma fàcil
el verb gangrenat, les buidors,
la intenció d’encomanar fàstic,
una opaca esperança.

Pacient,
escolte un murmuri d’àngels,
la llum quieta i pacífica,
la lluita pels somriures,
aqueix reclam d’amor
en la mirada.

Poeta,
en l’eco del contrallum
no oblides mai la lírica,
les autèntiques credencials.

PDF   ·   Versió imprimible

A cavall

Set 25, 2012   //   publicat per Vicent Sanz   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a A cavall     

Està resultant molt interessant el punt de vista que emet el PP valencià sobre els esdeveniments que aquests dies acaparen l’atenció mediàtica del Reino (de España), després de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, a la qual, per cert, van assistir també valencians. Molts o pocs, n’hi van assistir.

Hi ha un comunicat signat per César Sánchez, vicepresident general, criticant Ximo Puig, lider socialista valencià, pel fet que, diu, ell i la seua família s’han lucrat amb les prebendes de la Generalitat de Catalunya. Deu voler suggerir, pel cap baix, que és un quintacolumnista de l’independentisme català. Vés a saber. L’anticatalanisme inherent a l’entramat institucional, ideològic i identitari dominant al País València sempre ha tingut un filó tan productiu en aquesta classe d’abeuralls que a la primera de canvi, com un acte reflex, ja hi torna a recórrer. Pel que puga ser, els fidels vassalls valencians del PP imperial espanyol corren a diferenciar-se de qualsevol sospita de semblança amb el que passe més amunt del Sénia. La fe del convers davant la sospita inquisitorial. És així que les coses que haurien de ser normals són presentades com a diabòliques.

Que recorde, Morella, i també Vinaròs, juntament amb dos municipis valencians més, Sueca i Gandia, van crear la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull amb l’objectiu d’integrar-se a la Fundació Ramon Llull, fundació andorrana per a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, en què hi ha representats institucionalment el Departament dels Pirineus Orientals, Catalunya, Balears i el municipi de l’Alguer, a més de l’estat andorrà. Per part valenciana, la Xarxa de Ciutats supleix el paper galdós de la Generalitat valenciana, que no hi ha volgut participar mai en atenció al tabú blavero que ha permès al PP anar a cavall de les institucions valencianes tot aquest temps. Aquest tabú blavero va expressar-lo profusament l’anterior habitant del Palau del carrer dels Cavallers i a hores d’ara el té coll avall la majoria social dels valencians: ser valencià és, sobretot i abans que res, ser no-català, i ofrenar “noves glòries a Espanya”, objectiu que de vegades s’assoleix i d’altres quedà més poc a mà. Així doncs, com que l’esmentat polític socialista va impulsar aquesta organització, això dóna peu a fer servir arguments d’aquest to. Per cert, en aquesta organització passa com a la Taula del Sénia, que quan hi ha canvi de truita municipal, els ajuntaments del PP no se’n surten mai.

Això em fa pensar en la trobada dels escriptors d’El Pont, a Morella, el 9 d’abril de 2011, en què va constituir-se l’associació. En aqueixa ocasió, és veritat que l’ajuntament de Morella, en coherència amb la seua política de normalitat cultural que explica el seu paper fundador de la Xarxa de Ciutats, va acollir la trobada cedint espais per a la realització. Sense cap aportació econòmica. Com vaig ser qui va llançar la idea de fer aquesta primera trobada a Morella, he de dir que, en aquell moment vaig tenir la sensació que, en aquell moment, resultava difícil, per no dir impossible, realitzar un esdeveniment d’aquestes característiques en qualsevol altre lloc diguem-ne més central del territori. Hi hauria algun ajuntament del PP disposat a acollir la propera trobada d’aquesta organització d’escriptors en valencià? N’hi ha algun de susceptible, no cal dir-ho ni fa falta tant per deduir quin, però: com és que no s’ha produït, encara? Pel tabú, sens dubte. El tabú que exclou de la normalitat allò que és natural.

Unes altres declaracions que també són per sucar-hi pa son les d’Alberto Fabra després d’inaugurar l’any acadèmic a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Afirma que la Comunidad està més legitimada que Catalunya per reclamar dotacions econòmiques. No diré que no, perquè les balances fiscals són igualment ruïnoses i, tal com diu, la renda per capita mitjana dels valencians està per baix de l’espanyola. En això darrer, la política autonòmica dels darrers tres lustres, pel cap baix, alguna cosa hi deu tenir a veure. Pel que fa a les reclamacions: si tan malament ho veu, què fa que no ho reclama amb posicionaments clars davant qui té la paella pel mànec? A no, calla, que és que es tracta de participar en el gran projecte comú d’Espanya. Vol dir dels que van a cavall a Espanya. Com ell. És un argument que els dirigents del PP català s’han cansat de repetir i ja fa temps que no fan servir.

No hi fa res que el mateix 11 de setembre, el Congrés dels Diputats espanyol, on el seu partit té majoria absoluta, es passés pel forro la ILP Televisió Sense Fronteres que havia de permetre la recepció de TV3 a la Comunidad, amb l’excusa cínica que la crisi econòmica no ho fa possible. La mala qualitat de la democràcia espanyola deu explicar el nivell de suspens d’aquest tipus d’argumentaris calamitosos. Ara: al Fabra que quan era alcalde de Castelló reclamava una solució per a aquest problema, no se li ha mogut el seu mig somriure de menyspreu, que tant val per a les bones com per a les males ocasions, per als seus com per a tots els altres.

I sí, l’11 de setembre qui subscriu també era a la manifestació. Quan érem a passeig de Gràcia amb Gran Via, la meua filla, de setze anys va preguntar-me com era possible que Espanya no atengue les reivindicacions de millor tracte fiscal, quan és injust per una diferència de 16.000 milions d’euros anuals en el cas de Catalunya. Resulta complex d’explicar però fàcil d’entendre: perquè els qui van a cavall mai no volen descavalcar dels qui els porten.

PDF   ·   Versió imprimible

«Mai com ara hem gaudit a les nostres terres d’una florida literària semblant»

Set 24, 2012   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  1 comentari     

A la passada primavera veia la llum “Un pont sobre el meridià”, la primera obra conjunta dels membres d’El Pont, l’associació que reuneix els literats de les comarques de Castelló. Un conjunt de diversos relats que aborden l’ara i ací a estes contrades. Parlem amb un dels membres d’El Pont, en Vicent Sanz.

—Un pont sobre el meridià és una fita més de les que El Pont Cooperativa de Lletres ha dut a terme en els seus dos anys. Com valoreu la trajectòria de l’associació?
—Fins ara hem encetat el camí que havíem previst. Al llarg de tres anys, perquè lògicament hi ha un període de gestació de la mateixa associació, ens hem fet presents amb força i decisió davant de la societat valenciana. La quarantena llarga d’autors de tots els generes literaris que formem El Pont hem potenciat la nostra visibilitat per esdevenir una referència cultural en el panorama cultural del nostre àmbit lingüístic. Ens hem fet presents en diferents àmbits culturals a les diverses comarques castellonenques. Hem portat la nostra literatura a pobles de l’interior on mai no havia aplegat i hem fet presents veus novelles juntament amb clàssics fins ara infravalorats. No és un mal bagatge per encetar el camí.

Un pont sobre el meridià és, com dieu, una fita entre els projectes creatius que hem engegat, ja que es tracta d’una publicació eixida de la creativitat del col·lectiu. També hem organitzat «L’horitzó lluu un badall», homenatge de l’associació a Miquel Peris en el 25è aniversari de la seua mort; hem participat activament en el projecte «A recer de la mar», sobre el mateix poeta. D’altra banda, hem participat en les festes per la llengua organitzades en el marc de les trobades d’escoles en valencià, fent efectiu el nostre compromís amb la llengua i l’educació.

—Quin creieu que és l’estat de les lletres valencianes en les comarques del nord?
—Un tant contradictori; mai com ara hem gaudit a les nostres terres d’una florida literària semblant i així mateix, amb massa freqüència se’ns desconeix i se’ns infravalora. Mai ens hem cregut tant la unitat de la nostra llengua, no debades som lloc de cruïlla en les terres catalanoparlants; mai tampoc hem sentit com ara la fragmentació entre els escriptors que usem la variant meridional de la llengua i els qui usen la variant oriental. Potser és que en aquest temps de crisis fem més amples les línies dels mapes polítics. Amb tot, no deixa de ser un moment engrescador, com tots aquells que qüestionen situacions obsoletes. Només que la nostra labor creativa guanyara presència en els mitjans de comunicació convencionals faríem un canvi substancial cap a la normalitat.

—Quant al llibre, com va ser el procés de la tria de la temàtica comuna i de la selecció dels autors i els textos?
—Els autors i l’autora que van afegir-se a la iniciativa van proposar una narració després que per mitjà d’un debat obert, es va determinar la temàtica que havien de tractar. La intenció era parlar de la societat actual del territori de referència de l’associació: les comarques del nord del País Valencià, i fer-ho per mitjà d’històries contemporànies que representaren la societat actual d’aquest territori a la llum de la transformació dels darrers temps, sense més concrecions. El resultat és un conjunt de relats on es fan evidents els conflictes de la societat que vivim, propis del segle XXI, tal com es viuen a la nostra terra.

—Considereu que les comarques de la Plana, el Maestrat, els Ports, l’Alcalatén… donen joc a bones històries literàries?
—Les d’Un pont sobre el meridià en són un bon exemple. Les nostres terres ofereixen contrasts, contradiccions, paisatges, gent i activitats tant diverses que ens han possibilitat de fer un recull molt polièdric de visions literàries de la societat de les comarques del nord valencià, sense forçar la pròpia personalitat de gents, terres ni autors. Si transcendim l’abast concret del llibre, és evident que hi ha autors dels qui han participat en el llibre i altres que no ho han fet, pertanyents a l’associació, que ja porten temps produint una narrativa amb històries ambientades ací.
No és que partim de zero. Aquesta trajectòria creativa demostra que, de matèria literària, en tenim i de la bona. Un pont sobre el meridià ve a ser un tast d’aquesta matèria literària, que té moltes possibilitats per explotar.

—Amb tot, han passat uns mesos des de la seua publicació, com valoreu la seua rebuda entre els lectors i lectores?
—Potser és molt prompte per extraure conclusions al respecte. Hem presentat el llibre en diversos fòrums, bàsicament en fires del llibre com ara les de Betxí, Borriana, València, Castelló, Benicarló, Vinaròs i Móra d’Ebre. Ara és el moment d’ampliar aquesta projecció a altres àmbits, com puga ser la Setmana del Llibre en Català, de Barcelona. D’altra banda, la pàgina que el llibre té a Facebook és un bon catalitzador per copsar que té un públic que va creixent des del moment que va posar-se en funcionament.

fira_llibre_cs_2012_02_lectura_aautors

Presentació d’«Un pont sobre el meridià» a la Fira del Llibre de Castelló

—Hi funciona com a “targeta de presentació” de la literatura nord-valenciana arreu dels Països Catalans?
—És un dels objectius que perseguíem des d’El Pont Cooperativa de Lletres en plantejar-nos aquest projecte col·lectiu. De fet, tant el contingut narratiu com el mateix títol, que per una banda fa referència al pont com a símbol del posicionament de la literatura nord-valenciana en el panorama general de la cultura catalana, i per l’altra a la del meridià, que al·ludeix a una posició autocentrada en l’àmbit d’actuació de l’associació, busquen aquesta funcionalitat de targeta de presentació en societat.

La fórmula, la considerem adequada als objectius quens plantegem i en conseqüència, arran de la segona trobada, que vam fer a Vila-real, vam decidir renovar el compromís de fer una nova publicació, que ja està en marxa.

—Ens podeu assenyalar nous projectes d’El Pont?
—Creativament parlant, en tenim dos en marxa. Per una banda hi ha aquesta nova publicació col·lectiva, que ha d’aparèixer al mercat per Nadal. En aquesta ocasió ens plantegem de treballar col·laborativament entre dos o tres autors o autores. Es tracta de crear un text que combine narrativitat i poesia al voltant d’un letimotiv: un pont. La idea és de crear textos genèricament compostos, complexos, que prenguen un pont com a tema. Els participants en cada text, decideixen de quin pont parlen i col·laboren per crear un text combinat de narrativa i poesia.

Si el motiu del meridià establia el context social i humà immediat, les comarques nord-valencianes, com a àmbit de la creativitat, en aquesta ocasió els ponts triats poden ser de qualsevol lloc del món. Serà un llibre excepcional, tant per l’originalitat com per la universalitat dels textos. Els poetes del Pont constitueixen un col·lectiu potent i dinàmic creativament parlant.

Un altre projecte en el qual participem activament és el que lidera el cantautor Artur Álvarez, que també forma part d’El Pont. Es tracta de l’enregistrament del CD Entre versos i pinzells a partir de quinze poemes de poetes d’El Pont, més una cançó de creació pròpia del cantautor, que tractarà sobre els poetes participants. Cada poema musicat anirà acompanyat d’una pintura que s’hi inspire, executada per pintors. A banda d’això, continuarem amb el nostre intent de fer-nos presents a la societat, de ser un referent en aquells àmbits on la nostra cultura ens ho demane, promovent activitats literàries i portant la nostra literatura allà on no apleguen els circuits habituals. No s’ha d’oblidar que tot l’interior de les nostres comarques esta format per pobles que no tenen una demografia suficient per finançar-se aquesta mena d’activitats.

PDF   ·   Versió imprimible

Carta a l’aelc.

Set 23, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Blog, Notícies  //  1 comentari     

Apreciats amics:

Us agraïsc l’interés que teniu -una vegada més- perquè forme part de la vostra associació.

Ja veig que feu una pila d’activitats per la llengua que compartim i defeneu els interessos dels escriptors associats (els econòmics i, també supose, d’altres relacionats amb drets d’autor i tot allò que resa el quadríptic), la qual cosa em sembla d’allò més bé.

Jo crec també en el Copyleft i les llicències Creative Commons que no són enemigues de la filosofia que defenseu, encara que sí complementàries.

Sempre he pensat que hom pot escriure més d’un llibre o guió o traducció, i no necessàriament ha d’ inscriure’s o associar-se. De fet, ens associem en tantes coses, projectes i compartim temps i vida amb tantes persones que no podem arribar a tots els llocs.

Com diu la vostra lletra estàndard al tercer rengló (per ésser adreçada a tots els futurs socis), ja heu arribat a la meua pròpia casa. I esdevindria un pas interessantíssim que tots els/les escriptors i escriptores que compartim llengua formaren part de l’aelc, tant si paguen quota com si no ho fan; demostraria, per la vostra banda, “un plus” afegit a la vostra pròpia associació.

Sempre he cregut que els diners -encara que necessaris- no han de ser motiu per classificar o no -en un grup- les persones (escriptors/ores). Així doncs, no crec que per no pagar una quota deixaran d’escriure, ni de viure plenament una cultura tant interessant com la nostra: la llibertat d’elegir la quota a l’hora d’inscriure’s – aspecte que veig en altres associacions de les quals forme part- és un suggeriment, i més, en temps de crisi.

No us retrac res, “Déu em lliure”, comente amb veu alta els pensaments que he tingut sempre. Potser alguns de vosaltres, també ho compartireu.

Us agraïsc també l’interés per defendre els meus interessos (veig que majoritàriament econòmics) però en són tan petits els meus! Tinc la sort de treballar en un altre àmbit per fer que el meu cor bategue, i tinc la sort d’escriure per plaer, per confirmar-me com una persona més,i per regalar allò que pense i dic; no ho faig com una professió (perdoneu-me aquesta valoracio subjectiva, però l’estil de la vostra lletra sembla que va adreçada a PROFESSIONALS, o a aquells que volen professionalitzar una manera de viure com ho és l’escriptura). Dit açò, entenc i respecte que d’altres persones ho facen de manera honesta.

Em dieu per acabar la lletra “creiem que la teua presència en el nostre col·lectiu és necessària i mútuament profitosa”. La resposta a la vostra petició ja l’he escrita abans: comenceu per ampliar la vostra base de dades dels escriptors/ores, inciteu-los a participar als vostres actes. Esdevindria una gran revolució i encetarieu un tarannà d’excel·lència.

Per acabar, dir-vos que no vull traure cap profit de la literatura; però, com molts de vosaltres,amb el somriure d’un ésser innocent em donaria per pagat.

Desitge no haver-vos molestat amb aquestes consideracions; no és el meu estil, ni ha estat la meua intenció. Que tingueu un bon dia de treball.

Atentament,
el príncep de les milotxes.

PDF   ·   Versió imprimible

I si Catalunya se n’anara?

Set 20, 2012   //   publicat per Carles Lluch   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a I si Catalunya se n’anara?     
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d’independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. “Sense València no hi ha independència”, deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l’àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d’esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se’n vagen ja… però sense deixar-los anar-se’n. L’altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n’adonen que s’hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l’autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s’independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l’escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l’efecte que tot se’ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una “regió” amb certes “peculiaritats” inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s’intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d’anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l’estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s’acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l’altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s’estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus “compatriotes” valencians, a hores d’ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l’opció que es produiria un rearmament de l’anticatalanisme i l’espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d’influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

PDF   ·   Versió imprimible

L’UJI homenatja a Carles Salvador

Set 12, 2012   //   publicat per l’editor   //   Notícies  //  Comentaris tancats a L’UJI homenatja a Carles Salvador     

Aquest setembre continuen les activitats organitzades per la Universitat Jaume I entorn el vuitanta aniversari de les Normes de Castelló. En aquest mes es farà un homenatge a Carles Salvador, signatari i difusor de les Normes.

Del 25 de setembre al 27 d’octubre es podrà visitar a la Biblioteca de l’UJI l’exposició del fons d’Enric Matalí dels cursos de valencià de lo Rat Penat, fundats per Carles Salvador. L’exposició es podrà visitar de nou del matí a nou de la nit. Així mateix, el 25 de setembre la universitat organitza la projecció de dos documentals. Aquest dia, a la Llotja del Cànem a les set de la vesprada podrem veure el documental Una llengua que camina, realitzat per Escola Valenciana i Carles Salvador. La llarga vida de les paraules.

La Universitat Jaume I, com a signe del seu compromís amb el redreçament de la nostra llengua i la nostra cultura, ha tingut la iniciativa de commemorar el vuitanta aniversari de les Normes de Castelló mitjançant un seguit d’actes que començaren a l’abril.

La commemoració gira principalment al voltant de tres signataris destacats de les Normes de Castelló: Carles Salvador, Josep Pascual i Tirado I Enric Soler i Godes, a més de Joan Fuster, important difusor de les Normes, de qui enguany se celebren els cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians, tots quatre vinculats per la defensa de l’idioma.

L’Institut d’Estudis Catalans col·labora amb aquest cicle d’activitats, que també es recolzat per l’Ajuntament de Castelló, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ACV Tirant lo Blanc, Àrea de Filologia Catalana, Castelló per la Llengua, Escola Valenciana, Fundació Carles Salvador, Fundació Germà Colón, Fundació Huguet i la Xarxa Vives d’Universitats.

Font: IEC
PDF   ·   Versió imprimible

Conferència a Moncofa de Vicent Pitarch en commemoració de les Normes de Castelló

Set 12, 2012   //   publicat per l’editor   //   Notícies  //  Comentaris tancats a Conferència a Moncofa de Vicent Pitarch en commemoració de les Normes de Castelló     

Vicent Pitarch, delegat de l’Institut d’Estudis Catalans  a Castelló de la Plana i membre de Castelló per la Llengua, pronunciarà demà dimecres 12 de setembre, 19.30h, Casal Jove de Moncofa una conferència entorn les Normes de Castelló en els actes culturals organitzats per l’Aplec de la Plana. Aquesta conferència s’insereix dins la sèrie d’actes que la plataforma Castelló per la Llengua ha programat en commemoració del 80è aniversari de les Normes de Castelló, signades a la capital de la Plana el 1932 i que s’han convertit en símbol de la unitat de la nostra llengua i de la voluntat de viure plenament en català.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner