Arxius de: Novembre, 2012

Petit capvespre d’amor

Nov 28, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Petit capvespre d’amor     

Els noticiaris creuen mostrar-nos
la veritat, la xarxa manifesta
l’orgull i l’absolut. Com un cadàver
la política!
                    Jo volia dir-te
el tou fulgor del dia quan no ets,
els capvespres de vellut, intangibles…
aquesta solitud sense les flors,
el tacte dels ulls buits que no et senten,
que no vull perdre’m als darrers batecs.
I envellir, lluny del caos feridor,
sí, a la vora, quan la llum et balla.

Ací la música…

PDF   ·   Versió imprimible

Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.

Nov 26, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.     

En arribar a casa, sobre l’aparador, el correu duia el nou llibre de Marisol. He obert el sobre i he sentit el gramatge; he fullejat ràpidament el colors, delicada tinta sobre groc, una lectura directa, per damunt…

No cal tenir pressa, m’he dit.. Cal paladejar-ho amb tranquilitat.

Marisol no és una escriptora de premis; fa temps que no li interessen aquestes banalitats, llistes d’espera, corredors d’editorials, etc… Es dedica a la poesia i punt.

Ha passat per uns anys d’estricte silenci, això sí, sense parar de viure o escriure que és el mateix. Ella patia en preguntar-me pel viatge de la llum. Creia que s’havia enfugit dels seus batecs. Li deia que la llum era amb ella.

M’he preparat un te negre amb essència de bergamota i, assegut a taula, he gaudit de la seua companyia: un ritual màgic la pausada experiència de la lectura. El capvespre moria de llum.

Suite de València era una obra amagada en la seua lluna interior. De vegades quan venia a casa em llegia fragments amb mirar-me; m’enviava bocins, petites veus que se li escapaven pels cabells, pels ulls d’aiguamarina: els versos feien drecera.

El poemari ret homenatge a l’Estellés enamorat d’una vila, dels habitants, dels indrets.

Asseguda a la tauleta de treball des d’on podia veure el Micalet, Marisol m’obria finestres, de tant en tant, per enviar-me coloms de paraules; vols humils, magnífics, nets, bastits sota la pluja… escenes a càmera lenta.

Jo me n’adonava com València li xuclava la vida. Generosa, no mai obrí els llavis. S’estimava els seus carrers, els tatuatges de parets derruïdes, els arbres, les ombres i el fred. S’estimava les cantonades, els balcons, les paraules esteses amb pinces d’amor, l’amor enganxat als bancs solitaris dels parcs, les cuixes del desig, les vànoves perdudes del tacte, la quietud de l’espera.

Una cançó a València que l’acullia humida de vents amb “ la Malva-rosa a l’est de la ciutat cremada / la misèria dels senzills i la gomina dels morts”. Una cançó per a “una llengua que no té veu, / el país que no vol ser país”.

Un llibre de 27 postals amb dues parts; un calendari de violins que et sacsegen l’alenada.

València, el receptacle que ha amplificat els batecs d’una papallona silenciosa.

Un poemari devot, però sense rancúnies, ni retrets; un escenari de mots per cercar la plenitud que la vida dilueix.

Què podem dir més quan es parla amb tant d’amor? És l’hora de la llum.

 

València m’escau íntima com un poema
i com les baranes del riu que estima els baladres.
València és un bram de versos que no tenen horta
i una nafra calenta de records llargs.
Mai no hi ha hagut a València un sedàs
d’oronetes com el que embolcallava l’espera.
Absurdament el cel sempre ha regat les palmeres
mentre a trenc de dècada jo encenia un amor
que pentinava llunes en el centre de Russafa,
un amor que enderrocava finques a la plaça
del doctor Landete, un amor com una grua
municipal que s’enduia el mes de maig al coll,
un amor com una papallona de dilluns
perduda en els xàfecs del pit i en les voreres.
Pense que ha arribat l’hora del meu cant a València
per dir exilis i galtes de bresquilla blava.
Amb quina intensitat recorde ara el tacte
dels seus dits i l’arc de gespa de les seues celles,
el miracle d’aquelles dents universals i dolces,
les monyiques de coloms amb què m’enlairava gestos.

Suite de València, pàg.32, Babilònia edicions.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXII

Nov 25, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXII     

                                                  Als meus amics i amigues de El Pont i El Penjoll

Volgueren matar-me,
diluir-me en una ombra,
imatge d’indecència,
volàtil gas.
Em digueren cadàver:
– Serà fàcil derruir el temple.
No gens de llum, ni pa, ni vent.

M’injectaren tot tipus
de metàl•liques mancances,
odis refregats
i queixalades de ferro,
paraules com presons.

Però estel petit,
-un púlsar d’emoció-
encara em bategava
l’illa a la deriva
però lliure.

Després, el seny
me’l desconstruïren:
ho intentaren
amb tota mena d’inclemències:
No cap tasca, ni contacte,
engrillonats els aires,
trot vençut,
pas barrat,
l’oblit del bell galop.

Però als ulls sagnants
un foc esbufegava.
Vingueren l’escarbat,
el talp, la papallona,
-senyals de fum-
els cants de la cornella.

En cambra inhòspita,
on la misèria és més oculta
no pogueren soterrar-me.
Cavall trencat,
però cavall:
de ment conscient pels altres
amics, solidaris animals:
llum dels mots,
poetes d’aire.

PDF   ·   Versió imprimible

Petit homenatge a José Luís Parra

Nov 22, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Petit homenatge a José Luís Parra     

Ja ho diu el meu amic Antonio Cabrera en aquest article de El País.

En el sofá

Me dormí por la tarde, deprimido
por el paso tan rápido del tiempo.

Me pusiste una manta por encima
y te marchaste.

No me he movido, no he cambiado de postura
por temor a deshacerme.

Y has regresado.

No me beses, no enciendas
la luz, no toques nada.
Tengo miedo de verte
carcomido de arrugas,
esperando la muerte.

 

Boceto para un retrato

 

Febril actividad

de esa mujer… Me inquieta y me conmueve.

Su risa luminosa, turbadora,

que a veces me da miedo, pues intuyo

el oscuro poder que la sustenta

La miro y estoy viendo

a la otra agazapada, inmóvil, vulnerable,

la mujer aterrada

que entierra su pavor, su vivo desamparo,

con paletadas de ávido ajetreo,

tras el ángel protector de su sonrisa.

 

Del llibre  Los dones suficientes, edit Pre-textos.

 

PDF   ·   Versió imprimible

El col·lectiu «A recer de la mar» homenatjà a Vila-real el poeta Miquel Peris

Nov 19, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Notícies  //  Comentaris tancats a El col·lectiu «A recer de la mar» homenatjà a Vila-real el poeta Miquel Peris     

Un moment de l’espectacle-homenatge “A RECER DE LA MAR”
Miquel Peris 25 anys”-VILA-REAL 2012

Eren les 20:03. Una veu en “off” ressonava al pati de butaques de l’Auditori Municipal de Vila-real: “Senyores i senyors, l’espectacle va a començar”. Seguidament, es va fer la foscor i un lleuger so proper a la brisa marina s’apoderà de la sala. Submergits en un ambient musical íntim i expectant, l’atmosfera va quedar nua de misteri quan les paraules del poeta Miquel Peris van renàixer amb força, balancejant-se sobre una música ambiental tan propera al so del mar. Aquest mar Mediterrani que va inspirar tants versos al poeta.

Però l’impacte va ser més gran, quan l’actor Miguel Ángel Prades, encarnant a Miquel Peris, amb caminar pausat, va fer la seva aparició a l’escenari, perfectament caracteritzat, recolzat en el bastó original de Peris i abillat amb la inconfusible jaqueta-abric de quadres. Realment un començament prometedor.

Tot seguit, es va fer el silenci. De les bambolines va sorgir la figura de Susanna Lliberós que amb pas decidit es va dirigir, amb la seguretat que dona l’experiència, cap al faristol destinat a la presentadora de l’acte. La seua veu càlida, elegant i plena de matisos que delaten molta professionalitat, va servir per fer una primera introducció a l’acte. Aquesta intervenció va concloure amb les paraules que servien d’enllaç per a presentar l’escriptor Vicent Usó, encarregat d’il·lustrar, amb el seu erudit parlament, la personalitat, vida i obra de l’homenatjat. Una gran ovació va acomiadar la presència de Vicent com a reconeixement a la magnifica i exquisida intervenció.

Tot seguit Susanna, després fer una descripció biogràfica de l’artista, va convidar el pintor Pascual Cándido a accedir a l’escenari i començar a confeccionar el seu quadre, en viu i en directe, al·lusiu a la poesia de Peris.

La primera part de l’espectacle havia acabat i, entre la foscor de les bambolines, em trobava intentant controlar eixe incòmode pessigolleig esquitxat de nerviosisme, mentre Carlos Álvarez indicava a la resta de músics-Sara García, Carlos Colom, Ángel Belinchón, David Mascaró-que s’anaren ubicant a l’escenari.

“…, Amb tots vostés Artur Álvarez i Boix.”, van ser les paraules de Susanna que activaren la claqueta de Carles Colom perquè els acords del tema “A la torre d’ivori” començaren a sonar. Després d’un reduït silenci en la roda harmònica, em vaig dirigir amb decisió al centre de l’escenari, em vaig penjar la guitarra i entoní els primers versos de l’esmentat tema. Ritual que habitualment m’allibera d’aquest nerviosisme inicial.

Amb el tema “Sóc el vaixell que són velam desplega”, vaig sol·licitar la presència d’una col·laboració molt especial, la de l’extraordinari músic Juanjo Carratalá. Un vertader luxe gaudir del seu bon quefer interpretatiu.

La resta va ser seguir el guió mentre anaven entrant en acció els amics poetes amb els que compartia cartell.

Moments de l’espectacle “A recer de la mar”
Vila-real 2012

El primer torn va correspondre a Antoni Pitarch i Vicent Jaume Almela. Tots dos van començar la intervenció amb unes paraules al·lusives al poeta homenatjat. Després, sobre el matalàs musical proporcionat per la interpretació al piano de Carles Álvarez, anaren recitant els poemes d’homenatge escrits per a l’ocasió, “Oda a Miquel Peris” i “Mariner”.

El segon torn va correspondre als poetes Clara Gil i Josep Porcar. Amb una intervenció semblant a la dels seus col·legues predecessors quant a estructura, Clara va recitar el poema “A Miquel Peris i Segarra” i Josep, “Mar d’estiu”.

L’últim duo líric el van formar Joan B. Camps i Manel Pitarch que van recitar “Vas i vens” i “La Lluna no vol dormir” respectivament.

Entre el espais de temps que van utilitzar els diferents tàndems poètics, aní interpretant temes del CD homenatge a Miquel Peris, “A RECER DE LA MAR”. Temes com ara “Sóc el vaixell que son velam desplega”, “Jo vull”, “Cante per fora, plore per dins”,” Caragola “,

Miguel Ángel Prades -Miquel Peris en l’escenari- presidí totes les interpretacions, assegut al seu escriptori, entre papers, tabac i mistela. També va intervindre en un segon monòleg referit a aspectes destacats de la seua biografia.

Vam tenir la sort de comptar amb la presència de Javier Peris, nebot del poeta. I a la recta final de l’acte Susanna Lliberós va demandar la seua presència a l’escenari per fer-li entrega d’un quadre amb el cartell al.lusiu a l’esdeveniment. Ell ens va obsequiar amb unes amables paraules d’agraïment.

La part final de l’espectacle va ser ocupada per les paraules del pintor Pascual Cándido explicant el contingut de l’obra pictòrica realitzada i recordant també l’experiència viscuda com a alumne del poeta en l’època que va exercir de mestre a Vila-real.

Seguit en el guió, va arribar l’hora de l’últim monòleg de Prades, amb magistral recitació de “Marineret d’ulls blaus …”.

Per acabar, la presentadora va omplir les paraules finals de molta emoció, sentiment i agraïment als assistents. Al mateix temps, va agrair a l’ajuntament de Vila-real la inclusió, en la programació cultural, de l’homenatge “A RECER DE LA MAR-Miquel Peris 25 anys”.

Després tot va ser silenci, piano i la veu del cantautor interpretant “Fes soneta”.

La resta, sota les alegres notes de “A la torre d’ivori” a ritme de funky, van ser aplaudiments i satisfacció per l’experiència viscuda a l’Auditori Municipal de Vila-real.

Auditori Municipal de Vila-real, 16 de novembre de 2012

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont debat sobre la literatura al País Valencià

Nov 16, 2012   //   publicat per Susanna Lliberós   //   Blog, Taula rodona  //  Comentaris tancats a El Pont debat sobre la literatura al País Valencià     

Antoni Albalat, Pep Castellano, Susanna Lliberós, Joan Andrés i Joan B. Campos comentaren el panorama actual de la nostra literatura

Els membres del Pont Coorperativa de lletres, Pep Castellano, Joan B.Campos, Joan Andrés Sorribes i Antoni Albalat participaren ahir en una taula rodona sobre el panorama actual de la literatura al País Valencià.

La taula, celebrada a la Llotja del Cànem, s’emmarca en la programació que la Universitat Jaume I i l’Institut d’Estudis Catalans, i altres associacions cíviques castellonenques, com Castelló per la Llengua, han dissenyat en commemoració del 80è aniversari de les Normes de Castelló.

Antoni Albalat i Joan Campos van fer una interessant reflexió sobre la poesia, entesa com una manera pròpia i personal amb què el poeta mira el món i l’interpreta. Tots dos van coincidir a assenyalar el mal moment pel que travessa la poesia, un gènere, tingut a menys pel lector i més si està escrita en valencià.

Pep Castellano va fer una completa radiografia de la la història de la literatura infantil i juvenil, que fa una espenta a partir de la llei d’ús del valencià. Actualment, la disminució o desaparició de les subvencions públiques, un excés poc real de les publicacions, o la fragmentació dels llibres per l’ús d’una variant del català o una altra, són alguns dels entrebancs actuals amb què es troba la literatura per a xiquets i per a joves.

Joan Andrés Sorribes, que va explicar la seua experència personal com a escriptor, va parlar de la marginalitat de l’ofici, que sumat a la de la llengua, deixen l’escriptor en una situació d’invisibilitat de cara als mitjans de comunicació i a les entitats, que es tradueix en una escassa relació amb el lector.

El públic assistent a la taula rodona, moderada per la periodista i poeta i membre del Pont, Susanna Lliberós, va refexionar també sobre els aspectes abordats a la taula, i va considerar les polítiques de foment de la lectura com una de les bases per a contribuir a una major normalització de la literatura al País Valencià.

PDF   ·   Versió imprimible

La mestra castellonenca Dolors Ibàñez rep el Premi d’Acció Cívica de la Fundació Lluís Carulla

Nov 14, 2012   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a La mestra castellonenca Dolors Ibàñez rep el Premi d’Acció Cívica de la Fundació Lluís Carulla     
Font: Escola Valenciana

El seny d’una dona exemplar que viu conseqüentment en la nostra llengua i la nostra cultura, convençuda que amb un profund esperit pedagògic i de cooperació, un món més just és possible. Eixa és Dolors Ibáñez, que acaba de rebre un Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla pel seu servei al país i a la nostra cultura gràcies a la tasca que desenvolupa com a mestra de mestres, així com per l’impecable treball que ha fet a l’aula.

30 anys de formació continuada i recerca: figura clau d’Escola Valenciana
Dolors és una mestra en continua renovació, de les persones a les quals els agrada explorar i innovar en les eines que faciliten una educació ferma i per a tothom en el marc d’un país amb identitat pròpia i obert al món. Una dona, doncs, amb 30 anys d’experiència a l’aula, no un d’escola i 29 de repetició. Una manera de veure el món pròpia de l’entitat Escola Valenciana a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis.

Va formar part de l’equip que va organitzar la primera Trobada d’Escoles en valencià a les comarques de Castelló. Membre des dels inicis dels Col·lectius per la Llengua i la Cultura de la capital de la Plana, entitat que forma part d’Escola Valenciana, Dolors ha treballat activament a tots els congressos que ha organitzat aquesta Federació d’Associacions per la Llengua del País Valencià. Ha estat també secretària de la Federació durant anys i representant de l’entitat a l’Institut Europeu d’Immersió lingüística. Actualment participa activament en la Comissió d’Educació d’Escola Valenciana amb temes com el plurilingüisme.

Precursora de l’ensenyament en valencià i dels programes d’acolliment i compensació educativa
A mitjans de la dècada dels 70 i amb el títol de mestra a la butxaca, va participar en innumerables assemblees i vagues en el món educatiu durant el període de la Transició.

La participació en la primera Escola d’Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica del País valencià va marcar una fita ben important en la seua trajectòria. Allà va conèixer persones amb les quals va establir forts llaços d’amistat com Empar Granell, i va començar a obrir el camí per a la construcció d’una altra escola, una escola que tinguera com a puntals l’ensenyament en la nostra llengua, el respecte al territori, la innovació en matèria pedagògica, una escola que tinguera com a premissa la qualitat i el coneixement de dins cap a fora, això és, des de la nostra cultura i les nostres tradicions per a obrir-nos al món. I aquesta concepció d’escola s’anava apuntalant a través d’assemblees clandestines en esglésies o locals inhòspits.

Tots aquests postulats els va començar a dur a la pràctica el segon any de docència al col·legi públic Elcano del Grau de Castelló, formant grups de treball amb mestres de forma cooperativa. El següent curs la destinaren a Santa Maria d’Oló, al Principat i per mitjà de la col·laboració amb l’alcaldia i els pares i mares va començar a impartir classes en català sense autorització oficial i inicià diferents projectes amb els mestres infantils de la comarca. Durant els anys següents formà part de l’organització de diferents seminaris i va fer classes a diverses localitats de Catalunya, a més continuà formant-se amb els cursos de català que ofertava Òmniun Cultural.

A l’inici dels anys 80 va tornar al País Valencià per a treballar en una escola de Moncofa, on va organitzar un seminari per tal de treballar metodologies d’ensenyament de lectoescriptura i així desenvolupar materials innovadors per a aplicar en l’aula.

L’any 1987 esdevé clau per a la història de l’ensenyament en valencià i Dolors Ibáñez és una de les persones implicades. Va ser una de les mestres que va elaborar el projecte de la primera escola per a impartir ensenyament en valencià i va aplicar el programa a l’Escola Censal de Castelló.

A partir d’aleshores Dolors va anar obrint camí en aquest sentit i elaborà un projecte de Centre d’Acció Educativa Singular (CAES) de 3 anys, el Carles Selma, del qual va esdevindre directora, alhora que continuà en la seua tasca d’experimentació, recerca i acció. És per això que va col·laborar amb la Direcció General d’Educació per preparar la formació de mestres als centres CAES, escoles que acullen alumnat amb situacions familiars i socials molt desfavorides. Seguint aquesta línia va redactar un programa per a l’assessoria de Compensatòria i es va convertir en la primera assessora de formació Compensatòria del País Valencià, per la qual cosa contactà amb assessors de Catalunya i hi va establir una col·laboració molt activa.

Quan va arribar el canvi de la llei d’educació al País Valencià hi va col·laborar activament en la creació del marc teòric. Finalment va agafar la plaça definitiva al col·legi públic La Marina del Grau de Castelló on aplicà tots els coneixements teòrics, els avalua i reelabora la pràctica educativa. Va ser directora d’aquest centre durant 13 anys, des d’on va concebre l’educació des de diversos punts de vista: aula, assessoria, grups de treball, direcció, etc. Així mateix ha dirigit ii coelaborat el Projecte d’Acolliment i Compensació Educativa dels centres del Grau de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

Vivim en un estat crític d’injustícia i segrest democràtic

Nov 11, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Dissensions  //  2 comentaris     

Afirmar que el nostre sistema de convivència està basat en els paradigmes democràtics és una forma ingènua de qualificar una cosa que cada vegada es distancia més d’aquells valors que són el vaixell insígnia de l’esmentada forma d’organitzar una societat. Sense intentar exigir una perfecció absoluta, ni fer demagògia barata construint un món irreal, podem afirmar que avui la sobirania popular viu segrestada pel poder polític? Sincerament, crec que sí.

No ens ve de nou el comentari referit a que el programa proposat pel partit polític guanyador, de manera tan contundent, en la passada convocatòria electoral és foc d’encenalls.

Pràcticament cap decisió presa des que són al govern té res a veure amb les propostes inicials. Crec que la immensa majoria dels seus votants han de sentir-se profundament decebuts amb l’engany a què han estat sotmesos. I no considere ètic això del silenci davant el vot incondicional o ideològic.

Són moltes les persones que estan patint les conseqüències de les seves decisions. Amb el vot dels electors han aconseguit fer-se amb el govern i, en conseqüència, utilitzar el corró que suposa la majoria absoluta per actuar de la manera que ho estan fent. És a dir, prenent decisions i acords contraris als que van proposar en la campanya electoral a la societat civil.

Escuden aquest procedir argumentant que l’actual crisi econòmica els està obligant a prendre decisions contràries als continguts programàtics que van alimentar les seues propostes en els passats comicis.

Però, passa que les seues decisions també influeixen en totes aquelles persones que no vam optar per la seua candidatura. Un cop al poder, les resolucions que prenen les patim tots els ciutadans, independentment de l’opció política escollida.

Com a conseqüència d’això, la situació real és una inacceptable i interessada presa d’injustes mesures que afecten, de manera molt especial, a les classes menys afavorides. Mesures que s’allunyen clarament de les propostes electorals i que, sense el nostre consentiment, se senten en el dret de prendre. I a sobre, aquest procedir ens el presenten com legítim i salvador del nostre futur. És això decència? És aquesta la manera de regenerar la classe política?

Ens diuen que no poden fer res més i que aquest esforç que avui ens demanen, des d’una dubtosa legitimitat, és el camí adequat per salvar el nostre futur. Per què decideixen en contra dels desitjos de la immensa majoria de la ciutadania?

Avui, dóna la sensació que la democràcia s’ha convertit en un peculiar ‘despotisme il·lustrat’ on el poder econòmic decideix i el poble es mou en el miratge de la decisió, ja que en realitat l’únic que fem és votar perquè ells puguen legitimar les seues accions. Per cert, sempre encaminades a afavorir, en primer lloc, a aquesta minoria que maneja tot l’assumpte més enllà de democràcies i altres pràctiques a l’ús. Després, sempre després, deixen les sobres, camuflades en benestar social, per a la majoria de la població civil que validem tot el procés. Primer el negoci, després la resta.

Davant aquest fet, em vénen al pensament un cúmul de preguntes a les que no trobe una resposta convincent i satisfactòria. Preguntes com ara … Per què decideixen unilateralment el nostre futur persones que van oferir una cosa i després fan una altra? Per què hem de considerar que un suïcidi per desnonament és menys important que salvar un banc? Per què les persones perden la feina, famílies senceres pateixen i, mentrestant, els que van utilitzar l’engany, avui decideixen reformar el món laboral contribuint a que aquest drama siga més insuportable? Per què hem d’assumir que les úniques fórmules vàlides per eixir de la crisi són les proposades per uns polítics que han segrestat la voluntat dels ciutadans? Per què es desmantellen els èxits socials de tants anys d’esforç? On són la Sanitat i l’Educació públiques de qualitat que havíem aconseguit gràcies a l’esforç de molts professionals que avui estan totalment desmotivats i indignats per unes decisions políticament injustes?

I la pregunta del milió, on són els diners, els nostres diners, robats, malgastats, malbaratats, dilapidats, ..? On són els delinqüents causants de tal canallada? … Els privilegis, són els privilegis.

Reconeixent xicotetes excepcions –i recalque això de ‘xicotetes’–, crec que la classe política actual s’ha guanyat a pols el rebuig de la immensa majoria de la ciutadania. Ells, segueixen entenent l’ofici de ‘polític’ des de plantejaments erronis, basats en interessos personals, afany de notorietat i protagonisme. Això de ‘ho faig per vocació i ajuda a la col·lectivitat’ és una fal·làcia, al marge d’algunes excepcions.

Realment l’ofici de polític, com qualsevol altra activitat professional, ha d’estar adequadament remunerada, però … si fos realment així, per què realitzen la seua activitat sustentada en uns privilegis molt superiors a la resta dels treballadors, fins i tot, dels que presenten un currículum molt més categòric que el de molts polítics? Per cert, què currículum especial o titulació se’ls ha exigit a la immensa majoria de dirigents que avui ocupen llocs destacats en institucions públiques només pel sol fet d’eixir elegits en una ‘llista tancada’?

Exposant una opinió que considere compartida per molts ciutadans, he d’afirmar que els polítics actuals, siguen del matís ideològic que siguen –reitere el meu respecte i admiració cap a tots aquells que no se senten involucrats en aquesta apel·lació–, no estan preparats per aconseguir un futur millor per tots. Segueixen nedant en aigües contaminades per la singularitat amb la qual perceben l’ofici de polític (privilegis, consideració, despatxos, dinars de treball, consellers, secretàries, iPads’s de regal, en alguns casos, pagues vitalícies, …).

Tot i que les veus crítiques a aquest escrit, el titllaran de populista, com he dit al principi, no pretenc fer demagògia. Els polítics són necessaris. Necessitem persones que gestionen les nostres il·lusions i benestar. Però no podem seguir suportant i patint aquells que utilitzen la política per al foment de la seua particular manera d’entendre l’autoestima, amb l’acaparament privilegis en el seu propi profit i l’ús del sufragi universal per colar-se a l’estament dirigent de manera fraudulenta, és a dir, amb l’engany.

Avui, necessitem més que mai fer de l’educació pública el principal bastió perquè els governants del futur realment dignifiquen el seu ofici. Mentrestant, haurem de seguir cridant, encara que ens ratllen d’innocents, utòpics i insensats, allò de ‘no ens representen’ mentre seguim vivint en aquest estat crític d’injustícia.

Senyores i senyors polítics, prou! A qui corresponga, convoquen eleccions, ja! Si no ho fan segurament serà perquè primer són els seus interessos electorals per sobre de l’interés general. Diguen la veritat, presenten les alternatives solidàries, adequades i justes a la crisi i demanen el vot per les seues propostes basades en la realitat del moment. Així, el poble, la societat civil, tindrem la possibilitat de validar, amb la veritat per davant, amb llistes obertes, els representants que considerem més convenients per procurar un futur millor, més just, més tolerant, més sostenible, per a totes i tots.

Artur Álvarez i Boix (c) novembre de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXI

Nov 7, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXI     

Quan el llamp incessant de la paraula
s’aclama als núvols de rent i aigua,
la vida esdevé paradigma de la terra,
boca esquinçada en batalles de gesmils.

Ací roman la farina i el blat dels somnis,
en aquesta despensa de bronquis nus
reclamant el somriure dels nenúfars
que desconeixen la suor del teu ventre.

Crineres de fil d’aram travessaran idees,
la llum de la teua pena enfosquirà
per sempre els semàfors lliures,
les voreres trairan els tulipans grocs.

I serà dissabte o un dia vulgar de versos.
Un malson d’agulles cobrirà el cel
de grisos estranys i pensaments incerts
a l’hora exacta de la cursa suprema.

El galop repetirà rítmicament itineraris
com una espiral de freixes fonent-se freda.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner