Arxius de: Gener, 2013

Cavall trencat, XXV

Gen 17, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXV     

Passen els dies
i tu -cavall trencat- no veus
cap altre horitzó
que una perenne desesperança.

Alguns homes han prostituït
la paraula i el treball,
han baratat els ulls
per fútils coloraines,
el cor carnassa hipòcrita,
budells que escridassen
famolencs de noms,
tot és qüestió de nombres,
asèptics, buits.

Observes el futur,
amb tensa musculatura,
ben disposat a la carrera.
Novells i aguts
són els renills,
la sang erecta
i dòcil la crinera
perquè somies vents,
i t’imagines nous camins.

Oh dolç cavall,
amic de fades i poetes:
cavalcarem aquests temps grisos,
-tobogan en lluita-
als somnis més oberts.
Car nostra és la vida
i el pols batega
lliure encara i seu.
.

PDF   ·   Versió imprimible

Aquell país imaginat de Tombatossals

Gen 9, 2013   //   publicat per r. e.   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aquell país imaginat de Tombatossals     

Viatge_al_pa__s__5049db44c0d09Per Òscar Pérez Silvestre
Saó, desembre, 2012

Vicent Pitarch / Xipell (Joan Montanyés)
«Viatge al país de Tombatossals»
Onada Edicions, 2012

En retrobar-me amb el Tombatossals que han preparat Vicent Pitarch i el dibuixant Xipell per a Onada Edicions, amb motiu del 75é aniversari del traspàs d’aquell llaurador lletraferit anomenat Josep Pascual Tirado, no he pogut resistir-me a visitar l’edició facsímil commemorativa del 1998 que em va regalar un bon amic, amb un eixut pòrtic desllavassat d’un tal Francisco Camps (conseller de Cultura, diu). Ho dic a tall de curiositat, res més que això. També és curiós que un altre amant de les nostres coses com l’ex José Luis Gimeno ‒destacat anti LUEV‒ s’hi trenque la barra glossant-ne les delícies amb els tòpics de sempre. Anem per feina útil, va!

Tombatossals és el resultat d’unes lectures i relectures fetes a l’ombra de les garroferes, ni més ni menys que el Tirant lo Blanc i la Crònica de Muntaner. Fou publicat primerament per entregues entre 1922 i 1924 en el benemèrit Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i estampat bellíssimament el 1930 en llibre, amb caplletres de Bernat Artola, dibuixos de Francesc Pérez Dolz i vinyetes de Lluís Sales Boli, tres personatges a qui no calen presentacions per aquestes latituds. Amb el temps, ha esdevingut un referent popular de la mitologia castellonenca i ha estat pres com a font d’inspiració en innombrables i variades manifestacions culturals per la seua originalitat en la concepció i càrrega simbòlica. Literatura evolucionada en mite, en podem dir tranquil·lament.

Amb aquesta edició amanoseta i adaptada al públic infantil pel polifacètic Pitarch, la colla de gegants a les ordres del Rei Barbut que s’encarregaren de transformar una terra de raboses i llops i de serps com cabirons en plana rica, formosa i exuberant ‒amb la conquesta inclosa de les Columbretes a unes criatures a mig camí entre home i furga, custodiats per vasos abellers‒, es posa a l’abast dels nostres menuts per a lectura agradable. Per a imaginar, just el nom que porta la col·lecció en què s’encabeix. Mestres i progenitors, oïu-me: si voleu traure’n tot el suc, en www.onadaedicions.com trobareu un document amb 48 propostes didàctiques preparades per l’estudiós Joan Peraire. Bon pit, bon cànem!

Descarregar ressenya original (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

A prop, una indagació sobre la solitud

Gen 4, 2013   //   publicat per Rosabel Gumbau González   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a A prop, una indagació sobre la solitud     

FERRAN-I-CASAN-2-e1352202463651Ja pot trasmudar-se en el malvat Roc, en el caïm calculador i adúlter dels Colomer, en l’empàtic professor Essenbach, en l’alterat interventor d’una centraleta de teletaxi o en un indigent acollit per un home carregat de manies i de punyetes que s’entesta a travestir-lo: Josep Manel Casany sempre broda els papers. I qui és l’home carregat de manies i de punyetes que acabem d’anomenar? Els fils d’aquest personatge els maneja Ferran Gadea, un actor la trajectòria professional del qual va molt més enllà de l’entranyable i innocent Tonet a L’alqueria Blanca, amb la seua participació en obres teatrals com El capo com a protagonista, Aunanenanuallepalilapell, Pollo e hijos… i cinematogràfiques com La chispa de la vida o Carne cruda, per citar els seus treballs més recents. Des de fa unes setmanes, tots dos actors s’han fet càrrec de representar amb mestria l’obra A prop al Teatre el Micalet de València, sota la direcció de Marc Artigau i Queralt, que n’és també l’autor.

I què ocorre en A prop? Un home que viu sol en un petit apartament acull un altre, indigent, que sol pernoctar al recinte d’un caixer automàtic, en plena estació hivernal. Així explicat, ens podria semblar que l’evolució argumental esdevindrà una història de solidaritat entre individus, però prompte ens adonarem que en la relació que s’estableix entre tots dos hi ha quelcom que no va a l’hora. Per què li diu l’acollidor a l’indigent que estudie i què és el que ha d’estudiar? Per què li preocupa si es posa sal o no al menjar? Per què el maquilla i el pressiona perquè es vestisca de dona?

D’altra banda, hi ha la prolepsi amb què arranca la primera escena -l’inquietant monòleg d’un home maquillat i vestit amb roba malgirbada (Casany) davant l’ofec d’un altre home que roman en silenci i assegut a terra (Gadea)-, que constitueix la primera pista de la complexitat que s’establirà en aquesta relació a dos. L’esmentada anticipació crea a més l’efecte que la segona escena, -que argumentalment i cronològica conformaria narrativament el plantejament-, esdevinga directament nus. Més encara: si formalment l’anticipació inicial no és el que entendríem com una mise en abyme, aconsegueix provocar el mateix efecte, atès que ja intuïm que dins de la situació d’acollida transcorrerà un corrent subterrani que anirà aflorant tal com les relacions entre els dos homes evolucionen i es vagen tornant més explícites.

A prop és una peça teatral de les que se solen anomenar de text. Val a dir que en aquest text no hi ha una pregunta, una frase, un mot, deixats a l’atzar. Tots oculten un parany on l’espectador té l’opció d’enrocar-se si vol prendre el risc -indefugible al meu parer- de mirar el propi reflex que li tornen les imatges d’aquests dos homes sols -què és el teatre sinó un meravellós espill?-. I el cep d’aquestes trampes on enrocar-se està impregnat de solitud, de tristesa, de buit i de carències. Les aparences enganyen, i a poc a poc, gestos i diàlegs aniran esgallant les capes dels enganys i els autoenganys al voltant del concepte de necessitat. I és que l’aparent compassió del bon samarità que acull un indigent amb necessitats tan primàries i primordials com l’aliment i el sostre, oculta la voluntat de satisfer una necessitat pròpia més amunt de la piràmide: la de companyia. Però compte, ja que aquest bon samarità obrarà d’acord amb un propòsit que se’ns anirà desvetllant en el transcurs de les escenes: transformar l’indigent en la dona que el va abandonar temps enrere, un procés de suplantació al qual l’indigent, després d’algunes resistències inicials, es prestarà, fins que s’adone del preu: la pèrdua d’identitat i de llibertat.

Traslladant aquestes qüestions a contracamp, em pregunte: és tan estrany considerar els altres com els responsables de cobrir les nostres carències? L’home abandonat en A prop no ha estat capaç de generar els recursos suficients per a adaptar-se a una nova situació i demana a l’altre que canvie totalment el seu guió de vida per no trasformar ni una coma del seu propi. No ens sona això a cançó coneguda? Quantes parelles i altres sistemes familiars i socials es fonamenten en el que s’espera de l’altre i no en el que és l’altre? Quantes persones, -la majoria, segurament- volen veure els altres segons les pròpies projeccions? Com d’amarga pot ser la solitud forçada quan no se sap suportar? Quin preu pagaríem per no estar sols, quins límits transgrediríem?

Just quan eixíem de la sala –hi vam anar ahir-, l’amiga que m’acompanyava em va preguntar: “Creus que hi ha gent així, tan sola?” “Dona, el drama és una intensificació de la realitat”. Li vaig contestar una mica fugint d’estudi, en part perquè em sentia encara trasbalsada per l’escena final -em va costar “anar-me’n”-, i en part perquè ja se m’estaven covant algunes preguntes traslladades a la meua pròpia experiència. Però això, és clar, forma part d’un altre guió.

A punt de conclure el temps en què l’obra ha estat representant-se a València al Teatre el Micalet, -la darrera funció és el 6 de gener-, és de suposar que ara hauria de rodar per altres espais i localitats, com ja ha ocorregut a municipis com Burjassot i Picassent, si no m’equivoque. Esperem que la pobresa material a què ens han abocat els encarregats de les polítiques culturals -i de totes les polítiques- no impedisca que la companyia A prop teatre, responsable de la producció homònima, trobe fórmules per a aconseguir que A prop puga ser representada i per tant mirada (perquè més que veure aquests arravatadors actors en escena, cal mirar-los amb atenció quan treballen per a nosaltres) arreu del nostre territori. Seria imperdonable enviar tant de talent a dormir a un caixer automàtic.

PDF   ·   Versió imprimible

No em malinterpretes

Gen 4, 2013   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  2 comentaris     

                                           A la dona dels núvols…

Digues,
què existeix al teu cap?

M’agradaria dibuixar
-pura imitació-
la nuesa d’aquestes roselles,
el somniar dels llavis teus
ara imaginat…

No em malinterpretes.
Què passa pel teu cap
quan sóc l’amo d’un cos adormit
i no em calen permisos
per apropar-me?

Puc deure’t l’amor futur?
I el present, finirà?

No em malinterpretes.
Digues,
ara que no sents
i els ulls són tancats
i m’engronse als teus dits
i t’adore…

Boig -en mirar-te-
aquest miratge de violins
en mans del desig,
aquesta melangia…

Ací la música…

 

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont en la Fira d’Entitats per commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló

Gen 2, 2013   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Àlbums, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a El Pont en la Fira d’Entitats per commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló     

El passat 15 de desembre El Pont Cooperativa de Lletres va participar en la Fira d’entitats celebrada a la Plaça Santa Clara de Castelló. La Fira formava part dels actes organitzats per la plataforma “Castelló per la llengua” per tal de commemorar el 80é aniversari de les Normes de Castelló i per reivindicar la vitalitat, present i futura, del català.

manuscrits

Manuscrit ciutadà commemoratiu

Darrerament ens en donen tant per tots els costats amb el tema de la llengua, que el fet que l’oratge ens respectés i omplira de calidesa la jornada ens va semblar una amable compensació del destí. A les 10 del matí les desenes d’entitats participants en la fira van anar muntant les seues taules. El president i secretari de El Pont, Vicent Jaume Almela i Manel Pitarch, es van encarregar de deixar enllestida la taula de l’associació, deixant ben visible el nostre logotip. A sobre de la taula, un complet àlbum amb la història del Pont i de totes les activitats dutes a terme fins ara, i també un grapat de llibres: els de Manel Garcia Grau i Vicent Marçà, socis d’honor del Pont, i altres de Vicent Andrés Estellés, Miquel Peris i Segarra i el llibre col·lectiu d’alguns socis ‘Un pont sobre el meridià’. Manel i Vicent Jaume es van fer càrrec de la taula, amb la companyia de Vicent Pau Serra, on s’oferia als assistents la possibilitat de llegir un fragment d’algún dels llibres.

La primera en estrenar-se va ser també la lectora més jove que ens va visitar. Sonia Almela, de 12 anys, va llegir un fragment de Psicòleg, de Vicent Marçà, i va deixar una reflexió sobre el valencià en un full en blanc. A mesura que avançaba el matí, arribaven nous membres del Pont: Toni Pitarch, Rosabel Gumbau, Susanna Lliberós, Reis Lliberós i veien com a poc a poc gent s’animava a llegir. Vicenta Pellicer, va triar Vaixell de vidre, de Vicent Andrés Estellés. També del poeta de Burjassot va ser el poema triat per Vicent Pau Serra, que va recitar Els amants. Imma Puig va llegir L’absència, d’Estellés, Miquel Martí, que va triar No escrig èglogues, Paquita Roca una lectura de Vicent Marzà i Mavi Oliver un poema de Miquel Peris Segarra. Les últimes tres persones en llegir van ser, Balma Llansola Díaz, M.Creu Marín i Mònica Camahort que van recitar poemes de Manel Garcia Grau.

Una jornada festiva que incitava a la participació de tots els assistents gràcies a l’animació del duo Ianúria. Diferents actuacions es van encarregar de conjugar la reivindicació amb la diversió: els Amics de Palanques, els tallers de cançons i balls de l’escola infantil la lluna de la UJI, l’animació infantil oferida pel Grup Esplai Pentecosta,o el taller de foc i percussió de Botafocs.

Acabada la jornada, els llibres llegits, el full en blanc ple de reflexions sobre la nostra llengua, i els ànims enfortits per a seguir defensant i estimant el valencià. Uns ànims que ens portaven de vesprada a confondre’ns amb milers de ciutadans en la manifestació que culminava una jornada festiva, revindicativa i commemorativa.

 

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont homenatjà Manel Garcia Grau i Vicent Marzà i Duch com a nous socis honorífics de l’entitat

Gen 2, 2013   //   publicat per Vicent J. Almela   //   Acte honorífic, Blog  //  Comentaris tancats a El Pont homenatjà Manel Garcia Grau i Vicent Marzà i Duch com a nous socis honorífics de l’entitat     

En un sentit acte de memòria i homenatge, El Pont Cooperativa de Lletres féu present l’ànima dels dos escriptors castellonencs

El passat dijous 13 de desembre, en el saló d’actes del Centre Municipal de Cultura de Castelló, es va viure un emotiu i sentit acte de l’associació literària comarcal El Pont Cooperativa de Lletres: el nomenament com a socis d’honor de dos dels millors escriptors que ha donat la nostra terra, Vicent Marzà i Duch i Manel Garcia Grau.

L’acte, que va comptar amb la presència dels familiars de tots dos, va estar presentat per Manel Pitarch. Es va iniciar amb l’actuació del cantautor Artur Álvarez, amb la cançó “De Festa”, lletra de Vicent Marzà; i més tard interpretaria “No trespassing”, de Manel G. Grau. Seguidament, l’anterior president d’El Pont, Joan Andrés Sorribes, i l’actual, Vicent Jaume Almela, després d’unes paraules, van fer lliurament de l’acta de nomenament a les vídues, Dolors Ibáñez i Olga Carbó, les quals van agrair la realització de l’acte amb l’emoció en la paraula i juntament amb les seues filles van realitzar lectures i recitats de l’obra dels homenatjats.

Després van ser els escriptors Pep Castellano i Vicent Pallarés els qui, respectivament, van parlar des de l’amistat que van compartir amb Vicent Marzà i Manel Garcia, del transcórrer literari que els va unir. A continuació, i acompanyats a la guitarra pel jove Pau Aparici, van ser poetes i escriptors de l’associació, Reis Lliberós, Vicent Usó, Romà Bernad i Isabel Marín, els encarregats d’alternar la lectura i el recitat de textos d’ambdós literats. També va haver-hi, com és costum de l’associació, micròfon obert al públic, amb la participació de la jove Sonia Almela, que va llegir amb gran soltesa una de les narracions de l’obra de Marzà, “Quaranta-sis comptes i un gelat”.

Al final es va produir la sorpresa de la nit, amb l’entrada en el saló d’actes de la Coral Veus Atrevides, que va interpretar “El vostre poble i el meu”, lletra de Manel G. Grau i música de Joan Centelles, dirigida per Toni Planelles, amb acompanyament de sons de dolçaina i tabal per la Colla Dit i al piano per Silvia Tiozzo.

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner