WebBlog de: r. e.

Un pont de paraules

Set 13, 2015   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de paraules     
Coberta del llibre.

Coberta del llibre.

Extracte de l’article “Dossier: literatura crossover” publicat a L’Illa. Revista de Lletres, Primavera 2015 pag. 16/17
Títol: Pedres marcades
Autor: Joan Andrés Sorribes
Edita: Bromera, 2015

Joan Andrés Sorribes (…) s’estrena ara en la col·lecció Trànsit de l’editorial Bromera amb una obra que, amb el caràcter propi del llibres “crossover” combina elements diversos, com ara un fil narratiu situat al segle XIV i u altre situat a les acaballes del segle XX, una tensa relació sentimental i una intriga ben bé policíaca. Així els personatges protagonistes de “PEDRES MARCADES” són el jove restaurador Pau Abril, l’enigmàtica Sophie Delpoux, historiadora de l’art, i el tio Valeria, que els ajudarà en la seua recerca al voltant de l’ermita de Santa Llúcia.

Fent un salt en el temps, un altre personatge clau serà el mestre d’obres Domènec Prunyonosa, autèntica clau de volta del misteri sobre el qual s’articula la novel·la. Un misteri que ens portarà a interessar-nos per l’herència del càtars, aquella confessió cristiana que va somoure la societat europea de la baixa edat mitjana i que fou intensament perseguida a les terres d’Occitània, al sud de França, en particular al segle XIII. Precisament la novel·la tracta sobre la sort d’un dels darrers vestigis del catarisme, un hipotètic sant llegat que podria haver-se amagat durant les obres de l’ermita morellana. Això ens permet acostar-nos a alguns aspectes poc coneguts de la nostra història, alhora que reflexionem sobre la llibertat religiosa, la relació entre el present i el passat, la franquesa de les relacions humanes per damunt de certs interessos materials o la importància de preservar el patrimoni artístic i cultural.

Però per damunt de tot destaca el protagonisme de l’espai de la història: Morella, una de les poblacions valencianes més belles i emblemàtiques, autèntica cruïlla territorial, cultural i històrica. PEDRES MARCADES és un cant a la capital dels Ports, que apareix perfectament descrita, com si l’autor convidara l’ajuntament a crear una ruta literària basada en el llibre, com si obrirà les portes a visitar els seus carrers de la mà del professor d’història o del professor de llengua que recomana la novel·la als seus estudiants. I no només això: llegir les paraules del tio Valerià és com escoltar la veu, l’accent, la melodia, l’essència mateixa del llenguatge dels Ports, amb tots els seus girs i particularitats. Una novel·la, en definitiva, plena de matisos, que transita, mai millor dit, a cavall de gèneres diversos i que s’obri, així, a un ampli ventall de lectors.”

PDF   ·   Versió imprimible

Vicent Pau Serra. Una èpica del cor.

Oct 13, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca  //  Comentaris tancats a Vicent Pau Serra. Una èpica del cor.     

Per Jaume Garcia Llorens
Publicat a: Levante de Castelló (19-IX- 2014)

Vicent Pau Serra i Fortuño

Vicent Pau Serra i Fortuño. Foto: V. J. Almela

Corrien els anys 80. Xarxa Teatre començava el seu enlairament com a companyia de referència nacional i internacional amb una sèrie d’espectacles, entre ells, El dolçainer de Tales. Hui en dia, tothom associa aquest títol a la factoria vila-realenca però pocs recorden que el text el va fixar Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 1944-Castelló, 2013).

Mestre de formació, la seua personalitat polifacètica és la responsable d’una copiosa obra que abasta diversos camps: de l’etnografia a la poesia passant pel goigs o el teatre. Membre de diversos ens festers (la Junta de Festes, l’Agrupació Folklòrica El Millars o la colla el Pixaví, entre altres) la seua obra etnogràfica descriptiva tracta temes com la dolçaina i el tabal, els jocs infantils valencians, els malnoms i les dites, però aconsegueix el cim amb El dolçainer de Tales (1987, Diputació de Castelló), editat conjuntament amb Diego Ràmia, responsable de la recuperació musical, llibre i posterior espectacle que es planteja com un homenatge i recuperació de les cançons d’aquests dolçainers amb la posada en escena d’un espectacle intentant reviure la música de Tales en el seu context originari.

Juan María Calles definí Vicent Pau com a “poeta de poemes, de versos davant una tradició problemàtica i rimes amb enginy”. És Serra un poeta més vivencial que de l’experiència, que plasma poèticament episodis o moments quotidians sense veure-hi ni donar-los cap transcendència (“He trobat, en mig dels papers / un tros d’estiu”), conscient com és de la rapidesa del pas del temps i de la discreció com a actitud vital davant el dia a dia.

Dos obres de Vicent Pau Serra

Dos obres de Vicent Pau Serra

Autor de poemaris inèdits (Jorns d’avalot; Per sempre veus; Somni marí, entre altres) i publicats (El temps de l’àpat -1992; Del temps i l’esperança- 2009; Arrels d’arena -2010 o l’Antologia poètica 1968-2010 que li publicà l’Ajuntament de Castelló el 2012), el vers de Vicent Pau normalment és breu, atent al ritme més que al concepte, amb un ampli ventall d’àmbits temàtics que comparteix amb uns altres autors del nostre domini lingüístic: la persistència del paisatge terral i marítim, el sentiment religiós i amorós, la inquietud accelerada arran del pas del temps, una persistent confiança en el poder de la paraula o la poesia i la vida com a mitjans d’autoconeixença i d’aprenentatge continu (“Ara comprenc que el viure és una escola / on som alumnes sempre”).

A més d’aquests paràmetres, cal tindre en compte la pervivència profusa de la poesia submisa a imperatiu o circumstàncies pragmàtiques. La jocfloralesca, la circumstancial, la costumista, la religiosa. Baste considerar que la poesia mariana de format populista ha estat conreada fins i tot per poetes com Garcia Grau o Josep Porcar: poesia de culte vinculat estretament a la terra, amb les constants semàntiques de la figura de Maria, la maternitat, la identificació amb la terra, o l’harmònica bondat, com podem comprovar en els nombrosos goigs o sonets a la mare de Déu del Lledó que va escriure i publicar.

Vicent Pau Serra

Vicent Pau Serra, en una parada d’El Pont Cooperativa de Lletres durant la Festa per la Llengua. Foto: Vicent Jaume Almela

L’obra de Vicent Pau forma un contínuum amb referents sèniors, com Artola, Peris o Alfred Giner Sorolla, expressió d’una voluntat ferma de romandre compromés amb la seua terra i la seua llengua: voluntat i compromís amb la societat del seu temps i la seua terra. És el poeta el transmissor dels models ancorats en la nostra tradició, la que ens defineix l’origen i què som. (“Diran que tinc el signe de l’herència, / que sóc ressò dels meus avantpassats. / No li tinc por a ser com fou un altre. / Tinc por a ser sols ombra, brou o pols.”). Uns models que s’han de perpetuar, no trencar. Uns models que ens identifiquen i que ens mostren l’amor de Vicent Pau per la seua terra, pel seu país, pel seu paisatge i la seua geografia, diferent, però, al beatus ille horacià: la seua terra és bella, però alhora l’estima i li dol, perquè ja ens avisa que si no continuem sent nosaltres, correm un greu perill (“No hi ha / major enemic del poble / que el poble / que deixa / en mans alienes / el seu treball / per assolir / el seu destí”).

Podem afirmar que tota la poesia de Vicent Pau Serra està impregnada d’amor, si entenem, és clar, l’amor com la capacitat de l’ésser humà de voler estar acostat, el més semblant possible, a la màxima essencialitat humana, en allò que s’entén com a sentiments i la seua manifestació. O si l’entenem, segons ens esmenta, profundament i suspicaçment, Joan Fuster a la primera entrada del seu Diccionari per a ociosos, com la manera que han tingut els escriptors per a formalitzar les passions, el foc interior, la bellesa externa i interna i els desigs més humans i carnals: l’amor als éssers estimats i més pròxims, adreçat sempre a un TU que es fa presència (“Ets la mesura/ del meu temps / amada”), l’amor com a sensualisme i com a sensibilitat vital (“Et dec una paraula”), i com a manera humana de poder escapar de la mort (“Entre el vent”).

Vicent Pau Serra i Fortuño, poeta

Vicent Pau en l’homenatge poètic i musical a Bernat Artola. Fot: Artur Álvarez

Una veu, la de Vicent Pau Serra, per a qui el poema és una veu compartida amb els altres (“Cançó de comiat”), un escut contra la mort, i que, d’una manera pareguda al tòpic clàssic de l’homo viator, recrea la vida de l’ésser humà com a viatge i un diàleg, amb una doble travessia existencial: de Castelló, amb escala a l’interior del poeta fins a arribar al paper publicat, posseït per la quimera del record i la memòria del seu Castelló, locus amoenus impregnat per la seua mirada poètica mitjançant una profunda i activa contemplació del paisanatge de la seua ciutat i del paisatge natural dels seus voltants.

El 2009, com ens indica Paquita Roca en el pròleg a Siluetes en blanc i negre, va ser “l’inici d’un període de boires”. A pesar de tot, Vicent Pau “conservava la facilitat per jugar amb les paraules, el sentit del ritme i el domini de la rima”. Amb Siluetes en blanc i negre, estem davant d’un centenar de dècimes, l’estrofa favorita de Vicent Pau, on comprovem el poder de rehabilitació i d’estimulació que pot contenir la poesia: el record, la memòria i l’esperança que s’abracen a unes siluetes que, com se’ns diu en la introducció a manera de paratext, són “Imatges tretes / del fons de la memòria / escrites perquè l’esdevenidor / recorde algunes persones / de la gent castellonenca / que estime de tot cor”.

 

[audio:http://dl.dropbox.com/u/5196913/elpont_arxius_descarregables_web/vicent_pau_serra_sempre_nauxer.mp3]

«Sempre nauxer», poema de Vicent Pau Serra i Fortuño

Mai no va tenir vaixell,
Però estimava la mar
I a ella va dedicar
Amb tot el cor carn i pell.

Cada poema que d’ell
Sortia tenia sal
I aquell sabor especial
Feia que el seu pensament
Fos un sentir permanent
Sota els seus peus un fanal.

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Álvarez, entre versos i pinzells

Abr 10, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Artur Álvarez, entre versos i pinzells     

Per Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Sobiranisme

CD-EVPC-web1Títol: «Entre versos i pinzells»
Autor: Artur Álvarez
Música / Poesia / Pintura
Edita: Audiovisuals de Sarrià
Barcelona, 2013

Artur Àlvarez és un cantautor de llarga trajectòria, ja que es va iniciar en el món de la música amb el grup Adesiara l’any 1978, encara que no és fins el 2007 que enceta el seu camí en solitari. La seua carrera musical està molt lligada a les comarques de Castelló i els seus literats, el primer treball discogràfic, Triangulada Plana (2007), el compon sobre textos d’Albert Vernet, el segon, Pols del meu camí (2008), sobre poemes de Bernat Artola, el quart, A recer de mar (2012), sobre poemes de Miquel Peris, i el cinqué, Entre versos i pinzells (20013), sobre textos de catorze poetes contemporanis de les comarques del nord del País Valencià.

El mateix Artur Àlvarez diu que les seues cançons tenen influències de cantautors tan assenyalats com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute. Personalment, crec que, per la seua veu càlida i profunda i els arranjaments de les seues cançons, està més a prop d’Aute que dels altres dos i fins i tot asseguraria que en alguns moments de Roger Mas.

La seua música beu dels millors compositors i intèrprets del pop i del rock internacionals, però també de la música llatina, com en la magnífica havanera Vaixell somiador. Hi ha en la seua interpretació sensualitat, elegància, saber fer.

En Entre versos i pinzells Artur Àlvarez ha volgut fondre les seues diverses passions, la que té per les arts plàstiques, la que té per la poesia com a lector i com a escriptor i la música. En el llibret del cedé es reproduïx el treball de catorze pintors contemporanis de les comarques de Castelló, pintures inspirades en els poemes seleccionats. D’aquesta fusió de les seues passions ens parla la quinzena i última cançó del disc, Paraules, música i pinzells, on Àlvarez escriu, compon i pinta convertint-se en el poeta i en el pintor número quinze.

Ens trobem, per tant, davant d’un disc que ens ve a reclamar tota la nostra atenció i sensibilitat, no sols perquè puguem assaborir cadascun dels poemes d’autors que en la majoria dels casos no han de demostrar res, perquè darrere seu hi ha una obra sòlida que els avala, com ara Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Nel·lo Navarro o Josep Lluís Abad, sinó perquè ens deixem dur pels ritmes d’unes cançons i el so d’una veu que ens abraçaran i ens faran dansar d’una manera lenta i sensual en la majoria dels casos o més ràpidament i carregats de ràbia com en Deixeu que el vent retorne al meu país.

Hi ha un element que caracteritza les cançons d’Artur Àlvarez, a banda de la seua veu, de la qual ja els he parlat, i és la guitarra elèctrica que acompanya, dialoga, i fins i tot replica la veu i que mai no passa desapercebuda.

Entre versos i pinzells conté un grapat de bones cançons amb ritmes diversos, amb uns arranjaments cuidats i unes lletres magnífiques. És un recull de bona música, una mostra de poesia i, sobretot, és una aposta arriscada per la creació cultural en un temps no massa propici per a aquesta.

PDF   ·   Versió imprimible

La redacció d’un veredicte vital

Mar 6, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a La redacció d’un veredicte vital     

Veredicte, de Roman BernadPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Veredicte (Pel camí del goig)»
Autor: Roman Bernad
Editorial: Col•lecció Mil poetes i un país, Editorial Germania
Poesia
Alzira, 2014

Veredicte (Pel camí del goig) és el primer llibre de Roman Bernad Negre, un poeta de la comarca de l’Alcalatén que fins ara ens havia oferit la seua obra en la premsa local i comarcal, així com en alguns llibres col•lectius. Veredicte, per tant, encara que és una primera obra, ens arriba en plena maduresa de l’autor (hem d’assenyalar que és nascut el 1970), quan ja molts dels seus companys de generació, Josep Porcar, Alfons Navarret, Alexandre Navarro, Begonya Mezquita, tenen una obra consolidada.

Així, estem davant d’un autor que durant anys ha volgut mantindre’s a l’altre costat de la línia, vull dir en el costat del lector, un home que sense presses ha anat transitant per la poesia occidental (encara que en alguns moments la seua poesia es veu influenciada per la japonesa i la xinesa) amb els sentits oberts i receptius. Les nombroses citacions que pigallen tot el llibre ens parlen de les seues lectures, però també de les seues preferències estètiques.

Veredicte és la sentència definitiva que l’autor fa del seu recorregut vital i que ell considera personal i intransferible, una qüestió que jo em permet posar en dubte, ja que les biografies humanes tendixen a paréixer-se, fins i tot en excés. Potser per aquesta raó l’experiència, les vivències d’un individu en concret, interessen tant i enriquixen els altres, perquè en la vida llegida troben elements de la pròpia.
Roman ha subtitulat el llibre Pel camí del goig, i el goig a pesar dels colps baixos que rebem constantment, és el goig de viure, de sentir, d’emocionar-nos, el goig també de la lluita cos a cos contra els mals fats, contra la buidor, contra l’oblit i a favor de la llibertat, de la dignitat humana i de la necessitat d’eixa cosa abstracta que anomenem felicitat.

El llibre està escrit com un tot, encara que formalment dividit en tres apartats, més un pòrtic i una interlocució prèvia que demanaria que cap lector no se saltara.

Roman 1 La poètica de Roman és una poètica de l’experiència, producte de l’aprenentatge vital i de l’aprenentatge de l’ofici d’escriptor, la qual cosa de vegades és el fet de l’escriviure, una recerca de la bellesa i de conformar una personalitat per a dissenyar, des de la nostra mirada i veu, el nostre camí i la nostra obra. La condició humana, així com la societat i la tradició cultural de les quals venim, ens marcaran sens dubte el camí.

El veredicte no pot ser una condemna, perquè una condemna no és descobrir que ens cal estimar els altres, aprendre que de l’estima naix la pròpia existència. L’amor, la generositat, la tendresa, però també la intel•ligència i la imaginació són vies d’enriquiment personal i, per què no dir-ho, de saviesa, la saviesa com un escut contra la soledat, contra el dolor, l’amargura del fracàs i el nostre costat fosc on s’amuntonen les derrotes i les frustracions.

Roman Bernad Negre ha escrit un llibre ambiciós, en el qual no sols ha volgut crear bellesa, sinó que ha pretés atrapar el lector i fer-lo reflexionar, des de la llibertat sobre la necessitat de no deixar-se arrossegar pel viure, i per tal d’enfrontar-se a la desídia i a l’apatia i acabar construint, cadascú, el seu propi destí.

PDF   ·   Versió imprimible

Sobren raons (i manca tot)

Feb 24, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Sobren raons (i manca tot)     

LlambreigManel Rodríguez-Castelló
Revista Saó, núm. 390, febrer de 2014

Títol: Llambreig
Autor: Josep Porcar
Edita: Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres
Barcelona, 2013.

Torna, després d’Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l’edició. En l’entreacte s’han escolat cinc anys d’un no parar pels camins de l’escriptura de què dóna compte l’activitat que l’autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Blogs de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l’atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l’extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l’edició digital, amb un ric i variat correlat d’imatges (fotos i vídeos) i músiques, l’aplica a l’art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l’emissió de llum per reflexió, podria sobtar d’entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l’exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l’escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d’entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d’èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l’intent reeixit d’expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d’un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d’allò que anomenen “mercat de treball”, “titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats” i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s’ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d’uns paràmetres poètics d’alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l’ou de la proposta de Porcar i l’elaboració de la metàfora de la poesia que s’expressa en el poema “Refracció” que fa de pòrtic del llibre: “Des d’un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / […] amb una llum que no hi reté, / que no l’encega ni l’atura”. L’espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l’espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l’autenticitat de la seua paraula.

Josep PorcarLlambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d’ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d’un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s’ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic “Cruiximents”, un diàleg amb l’amic mentre beuen “sota el pont de la via”. Contribueix a la coherència del conjunt, entre d’altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament… La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d’alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d’austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials (“Retaule d’Apocalipsi amb corca”, “Ranera”, poema dedicat als revoltats de les places del 15M, “Rés de rescabalament”, “Serpeig”…). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de “Llampec” (“No el llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i l’empelta”), té probablement el seu punt àlgid en “Un estrany balanceig”, poema sobre la decepció. De l’espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d’una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinistres del temps. Imprescindible.

Més articles de Rodríguez-Castelló
PDF   ·   Versió imprimible

Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans

Feb 22, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans     
NormesCs100anysIECpontTítol: «Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans»
Autor: Vicent Pitarch
Edita: Fundació Carles Salvador-Institut d’Estudis Catalans
Benassal-Barcelona
2013

Aquesta publicacació posa de relleu, d’una banda, el fet que la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans constitueix la matriu de les Normes de Castelló i, d’una altra, aprofundeix en la nova dimensió que aquestes han assolit, tot contribuint alhora a mantenir actiu el debat social al voltant de la normativització al País Valencià. Al capdavall, la visió actual de les Normes de Castelló supera amb escreix els seus factors d’ordre cultural i avui podem afirmar que han acumulat una densa càrrega d’elements simbòlics i de valors i interessos civils. Han esdevingut, en definitiva, un element clau del valencianisme contemporani.

La part central del llibre està constituïda per l’estudi que aporta noves dades sobre el procés normativitzador valencià, així com un seguit de reflexions al voltant de la seua actualitat. Com a il·lustració hi ha una antologia de textos ben significatius, no gaire coneguts. Finalment, l’obra es completa amb un repertori bibliogràfic (de vuitanta pàgines) sobre les Normes de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

Masculí plural

Feb 22, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Masculí plural     

masculi_plura_vicent_pallaresPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Masculí plural»
Autor: Vicent Pallarés
Editorial: Viena
Narrativa
Pàgines: 112

La primera vegada que vaig ensopegar amb un text literari de Vicent Pallarés va ser quan, com a membre del jurat d’un certamen literari, va caure en les meues mans l’original de L’heretgia amagada. Aquesta novel•la sobreeixia entre totes les altres obres presentades, i ho feia pel domini del llenguatge, per la capacitat de fabulació i el gran ofici que l’autor demostrava. Aleshores Vicent Pallarés era un escriptor del qual poca cosa se sabia, sense a penes obra editada, però que ja tenia una veu sòlida i personal. L’heretgia amagada era una novel•la en què Pallarés, portat per la fantasia, situava al bell mig de la serra de l’Espadà, potser a l’espai que en un temps ocupà l’antiga Suera, una ciutat arrianista que s’ocultava en un regne catòlic que amenaçava no sols la secta sinó la vida de tots els seus habitants.

Dècades més tard, Vicent Pallarés, després d’haver obtingut alguns dels premis de narrativa més importants del País Valencià i d’haver publicat més d’una dotzena de títols, ens oferix, aquest 2014, un recull de relats, Masculí plural (Viena edicions), amb els quals va obtindre el XXXIII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril-Vila de Benissa 2013.

Vicent Pallarés és un d’aquells autors que han sabut construir-se un llenguatge propi, alhora que una manera personal d’enfrontar-se al fet narratiu, la qual cosa, amb el pas del temps, l’ha dotat d’una veu narrativa dúctil i amb un gran caràcter.

Vicent PallarésMasculí plural està conformat per quinze relats presentats de menor a major extensió, buscant un ordre ascendent que el lector agraïx, a través dels quals ens presenta una galeria de personatges protagonistes que tenen en comú el fet de pertànyer al sexe masculí, però no per això els personatges femenins estan relegats en el relat o ocupen un paper insubstancial.

Són personatges marcats per la història, per la cultura, per la seua personalitat egocèntrica, pel desig, pel desamor i, sobretot, per la seua condició de mascles, o dit d’una altra manera: per eixe penjoll (alguns dirien que trist) que tenen entre cames.

Vicent Pallarés Són personatges potser atípics, però no per això únics, ja que els podríem trobar jugant a les cartes en un bar, passejant per la platja, o en la barra d’un club de carretera. Els contes són retrats individuals en els quals Pallarés no ha volgut caure en els tòpics ni ha pretés inventar prototipus. Vicent Pallarés, que és un home vital, sociable, els ha extret segurament de la realitat que l’envolta, la seua mirada mofeta els ha capturat per a fer a través seu, d’una manera divertida, una crítica mordaç a la societat.

Els quinze relats estan escrits amb ironia, una ironia fina de vegades, però en ocasions amb grans de sal grossa necessària per acabar de rematar com cal la narració. Hi ha també humor, un humor de vegades àcid, altres potser més subtil, que invita al somriure còmplice quan no a la rialla maliciosa.

Així i tot, com un bon jardiner, Pallarés mai no deixa de cuidar el llenguatge. Sempre ha estat, de fet, un home preocupat per la correcció de la llengua emprada, pel nivell del seu registre escrit, el qual ha sabut dotar d’agilitat, genuïnitat i transparència. En Masculí plural, per a donar als relats un toc d’oralitat, adopta expressions col•loquials i frases fetes, com si haguera volgut traure-li seriositat i transcendència a allò que ha escrit per a donar al lector la sensació que l’escriptor li ho està contat en la barra d’un bar o en una sobretaula, entre cafés i copes de conyac.

No hi ha cap relat que sobre en aquesta galeria d’individualitats masculines. N’hi ha que són senzills i contundents, com ara Contrasentit i Genialitat. N’hi ha de més elaborats, com Contrapunts, en el qual Pallarés enfronta en dos monòlegs interiors dos personalitats contraposades. N’hi ha que són una crítica aguda i mordaç a una manera d’entendre la masculinitat i fins i tot l’espanyolitat, com ara Tauromàquia. I hi ha al darrere de tots ells un home que estima el seu ofici de contador d’històries, que sap captar l’atenció del lector i seduir-lo.

PDF   ·   Versió imprimible

Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza

Feb 4, 2013   //   publicat per r. e.   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza     

Per Josep Palomero

Maximià Alloza és un autor essencial en la història de les lletres castellonenque. Edició i estudi introductori a cura de Josep J. Conill
alloza_conill_coberta

Autor: Maximilià Alloza
Editor: Josep J. Conill
Editorial: Ajuntament de Castelló, 2012
Pàgines 397

Maximilià Alloza escrigué el poemari en valencià en què fou més perceptible la influència parnassiana de Rubén Dario, «Ioesa». El tema són les aventures amoroses de dos personatges, en especial la seducció de què és objecte el pastor Lucili, símbol de la puresa natural, per la cortesana Ioesa, símbol de la ciutat i la vida urbana. Al final, Lucili, abandonat per Ioesa, es penedeix d’aquell amor i torna a la seua vida bucòlica. «Ioesa» fou mal rebut pels lectors contemporanis, per tal com l’autor tractà en alguns passatges una ambientació eròtica i pagana de la societat del moment. Tan fou així, que Alloza no tornà a publicar mai res més.

Tot i tractar-te de l’obra principal del metge i poeta castellonenc, aquesta composició encara no s’ha publicat en aquest primer volum de l’obra completa en valencià que acuradament ha preparat Josep J. Conill, autor d’un pròleg extraordinàriament documentat que conté poemes esparsos publicats en la premsa periòdica castellonenca i altres textos menors. L’Ajuntament de Castelló ha recuperat la producció d’una peça important de la nostra història literària.

::

Ressenya de la contracoberta

Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) ensenya valencià a un institut i ha estat professor associat de l’UJI. Es dedica a la sociologia del llenguatge la crítica cultural i literària, matèries sobre les quals escriu articles i ha impartit seminaris. El 2004 va editar amb Angelo Cristóvào el llibre Do Latim às Linguas Nacionais de Lluís V Aracil (Santiago de Compostel Associaçàío de Amizade GalizaPortugal). Amb Raquel Casesnoves, Eva Codó i Joan Pujolar, ha participat en l’elaboració del manual Sociolingüística (Barcelona: UOC, 2012) i és autor de Del conflicte lingüístic a l’autogestió (Barcelona: IEC, 2007) i Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012). La seua obra literària comprèn el volum d’aforismes Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2007) i els llibres de poesia Despossessió (Lleida: Pagès, 2002) i La nit en blanc (València: Denes, 2011). Les diverses facetes de la seua producció han estat guardonades en reiterades ocasions. Manté el lloc web <http://wwwjoscpconill.cat/>.

El castellonenc Maximià Alloza Vidal (Castelló de la Plana, 1885-1945) és un dels principals i alhora més dcsconeguts) impulsors de la modernització de les lletres valencianes, esdevinguda a començaments dcl segle XX. Connectat des dels seus temps d’estudiant universitari amb els cercles modcrnistes valencians, cl retorn a la seua ciutat d’origen, on va exercir la professió de metge, va provocar que la seua obra veiés la llum de manera dispersa en revistes d’abast local com Arte y letras i la Revista de Castellón. El 1914 publicava el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista, la recepció hostil del qual per bona part de la critica va determinar el seu abandó de la literatura, dedicació que va substituir per la pintura. El 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.

Aquest primer volum de l’obra completa en valencià d’Alloza arreplega la part mai no editada en format de llibre de la seua producció, constituïda per un parell de reculls poètics (Composicions i Rimes i sonets), el projecte d’un innovador drama inconclús (Ensaig de comèdia) i el text d’una interessant conferència al voltant dcl treball i l’oci (Lo vital i lo superflu). Tot plegat apareix precedit d’un minuciós estudi, a càrrec de Josep J. Conill, sobre la vida i la significació de l’autor. En un segon volum, que veurà la llum pròximament, es preveu la reedició de Ioesa, la seua obra culminant, acarada amb la lliçó del manuscrit original, que en ocasions rectifica o fins i tot millora el text publicat en el scu dia. La conclusió del projecte permetrà no sols donar a conèixer l’obra d’un autor castellonenc injustament oblidat, sinó disposar per primera vegada de manera coherent de l’aportació d’un dels escriptors cabdals del Modernisme valencià.

PDF   ·   Versió imprimible

Aquell país imaginat de Tombatossals

Gen 9, 2013   //   publicat per r. e.   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aquell país imaginat de Tombatossals     

Viatge_al_pa__s__5049db44c0d09Per Òscar Pérez Silvestre
Saó, desembre, 2012

Vicent Pitarch / Xipell (Joan Montanyés)
«Viatge al país de Tombatossals»
Onada Edicions, 2012

En retrobar-me amb el Tombatossals que han preparat Vicent Pitarch i el dibuixant Xipell per a Onada Edicions, amb motiu del 75é aniversari del traspàs d’aquell llaurador lletraferit anomenat Josep Pascual Tirado, no he pogut resistir-me a visitar l’edició facsímil commemorativa del 1998 que em va regalar un bon amic, amb un eixut pòrtic desllavassat d’un tal Francisco Camps (conseller de Cultura, diu). Ho dic a tall de curiositat, res més que això. També és curiós que un altre amant de les nostres coses com l’ex José Luis Gimeno ‒destacat anti LUEV‒ s’hi trenque la barra glossant-ne les delícies amb els tòpics de sempre. Anem per feina útil, va!

Tombatossals és el resultat d’unes lectures i relectures fetes a l’ombra de les garroferes, ni més ni menys que el Tirant lo Blanc i la Crònica de Muntaner. Fou publicat primerament per entregues entre 1922 i 1924 en el benemèrit Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i estampat bellíssimament el 1930 en llibre, amb caplletres de Bernat Artola, dibuixos de Francesc Pérez Dolz i vinyetes de Lluís Sales Boli, tres personatges a qui no calen presentacions per aquestes latituds. Amb el temps, ha esdevingut un referent popular de la mitologia castellonenca i ha estat pres com a font d’inspiració en innombrables i variades manifestacions culturals per la seua originalitat en la concepció i càrrega simbòlica. Literatura evolucionada en mite, en podem dir tranquil·lament.

Amb aquesta edició amanoseta i adaptada al públic infantil pel polifacètic Pitarch, la colla de gegants a les ordres del Rei Barbut que s’encarregaren de transformar una terra de raboses i llops i de serps com cabirons en plana rica, formosa i exuberant ‒amb la conquesta inclosa de les Columbretes a unes criatures a mig camí entre home i furga, custodiats per vasos abellers‒, es posa a l’abast dels nostres menuts per a lectura agradable. Per a imaginar, just el nom que porta la col·lecció en què s’encabeix. Mestres i progenitors, oïu-me: si voleu traure’n tot el suc, en www.onadaedicions.com trobareu un document amb 48 propostes didàctiques preparades per l’estudiós Joan Peraire. Bon pit, bon cànem!

Descarregar ressenya original (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

«Un pont sobre el meridià»

Mai 30, 2012   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «Un pont sobre el meridià»     


Per Josep Palomero
«Quadernos», El Periódico Mediterráneo, 20 de maig de 2012

Autor: Diversos
Onada Edicions, Benicarló, 2012

El setembre de 2010, un grup d’uns quaranta escriptors castellonencs es va constituir en una cooperativa de lletres que van anomenar El Pont, per la voluntat de conformar a través de la seua activitat literària, publicista i publicitària, un vincle comarcal al nord del país. Tenen una web molt ben feta (elpontdeleslletres.cat) que proporciona informació sobre els seus integrants i les activitats que porten a terme. Han elegit una junta directiva i han establit la seu a l’Aula Museu Carles Salvador de Benassal, com a homenatge a l’admirat mestre i poeta. A banda d’intervindre en distintes fires del llibre, de fer promocions d’obres pròpies i d’impulsar activitats conjuntes, el primer projecte literari comú –que, en part, recorda l’activitat de «Ofèlia Dracs» i «Unai Siset»– ha estat publicar tretze relats protagonitzats per personatges situats en llocs i ambients actuals de les comarques castellonenques, a què tracten de referir-se en el títol, en mencionar precisament el meridià de Greenwich com a línia de referència. El projecte és prometedor i pot ser una plataforma útil per al col·lectiu associat. Les narracions d’aquest volum són ben atractives.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1234»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner