Biblioteca

                                                  Als meus amics i amigues de El Pont i El Penjoll Volgueren matar-me, diluir-me en una ombra, imatge d’indecència, volàtil gas. Em digueren cadàver: – Serà fàcil derruir el temple. No gens de llum, ni pa, ni vent. M’injectaren tot tipus de metàl•liques mancances, odis refregats i queixalades de ferro, paraules com presons. Però estel

Quan el llamp incessant de la paraula s’aclama als núvols de rent i aigua, la vida esdevé paradigma de la terra, boca esquinçada en batalles de gesmils. Ací roman la farina i el blat dels somnis, en aquesta despensa de bronquis nus reclamant el somriure dels nenúfars que desconeixen la suor del teu ventre. Crineres

Amagar, com una necessitat imperiosa, Tots els fruits que ens han sigut donats, Perquès és ben cert que no mereixem res I som els dipositaris de tot. En els meandres del riu de la vida Que ens porta a dalt del vaixell De la nostra estupefacció, Portem la càrrega que ens fa més humans. Són

Sóc el vostre amic, aquell poltret que ha crescut pels mots, a la vora dels vostres somriures. Com puc dir t’estime, papallona? Sempre ens has dut l’aroma dels lilàs la memòria benefactora de l’aigua i, malgrat els parèntesis, la llum dels mots en abril, el treball silent de l’heura. Agafa’t de la crinera i mou

En l’intermedi de totes les tardors, els sondejos de la premsa en diumenge: els genets poderosos perden fulles, hi ha un verí de vent que les habita. Mires la pàl.lida mort estesa sobre els dies, la insuportable marea de la vida que tix penya¬-segats en el cervell, la cavalcada en va de tots els ancestres.

En l’intermedi de totes les passions Tu i jo vorejàvem el bosc de llet i mèl Esquinçats però autèntics Com un exèrcit sencer perdut entre la boira Míster Vanaglòria buscant-nos en va En l’intermedi de totes les passions En la giragonsa de la ment més lúcida No podríem deixar de pensar en la mort Tot

Digues cavall trencat, animal íntim a qui narre la Realitat: Tenen cor els vampirs que només socialitzen pèrdues? Tenen ulls els qui empren atzucacs financers per burlar la llum? Tenen ferro en la sang o també escrúpols i desafecció?. Ells dissolen l’ordre, els sentiments d’allò just, creadors de pseudopolítiques i filosofies descarnades. Postmoderns, pregonen veus