Secció: Biblioteca

Poesia compromesa vigent. Manel Garcia Grau, sis anys després.

juny 6, 2012   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Poesia compromesa vigent. Manel Garcia Grau, sis anys després.     
El Periódico Mediterráneo, 5 de juny de 2012 (p. 59)

Un any més, Manel, continuem la conversa ininterrompuda, com sempre t’ha agradat, al voltant d’una taula, una munió de llibres acabats d’editar i una colla d’amics àvids d’opinió i rauxa tertuliana. He escoltat el que comentaves i cal dir que tens tota la raó del món. Els ciutadans que ens neguem a la degeneració progressiva de la nostra terra, vivim un sentiment retrospectiu d’altres temps que pensàvem desterrats. En la situació actual a què ens han portat polítics i oportunistes del sistema capitalista neoliberal, les preguntes ens deixen atuïts. Pot haver-hi res per damunt del drets fonamentals dels ciutadans? Què hi ha més urgent de sanejar sinó les malalties, en el sentit literal, i les dificultats de l’escenari educatiu? Contra la penúria d’aspirar únicament a una vida digna i amb esperança de futur, quines tisores gosen frivolitzar amb el tall de l’ètica esmolada?

Manel Garcia Grau

Hi estic especialment d’acord amb tu, allà on incideixes en la supèrbia que llueix la política dels governs al poder quan apunten la mira a les febleses del teixit social i disparen bales d’impossible justificació carregades de pólvora demagògica i lèxic d’embarbussament, per transgredir els autèntics objectius humans. No podrem rescatar amb immediatesa la bonança quotidiana que han estimbat des dels clans de la malversació corrupta, però tenim la caixa negra del balafiament i les empremtes d’aquells que volen amagar el cadàver. També coincidim en la idea que la cultura en valencià es manté viva gràcies a la iniciativa permanent de l’associacionisme civil, una resistència i constància eternes que ens veiem abocats a reivindicar cada dia, cada hora, cada minut… Em vénen al cap aquells versos teus de La Mordassa:

No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.

El dissabte 2 de juny, l’associació d’escriptors El Pont Cooperativa de Lletres va aprovar unànimement, en l’assemblea anual, nomenar els escriptors traspassats Vicent Marzà Duch i Manel Garcia Grau “socis d’honor”. Sempre presents en la memòria.

PDF   ·   Versió imprimible

Dels lleus abismes

juny 4, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Dels lleus abismes     

Fa temps que el grafit no dibuixa piruetes  perquè treballe en una taula invisible, plena d’esbossos d’aire, memòria i vida.

Batalla el cor per tan sols pensar com t’hauré de dir aquest nou perfil d’amor.

Sembla que vas a la teua, aliena al diccionari del viure; però no existeix res més fals que aquesta afirmació, car parles amb fets.

Presideixes l’ordre exacte del desig, la naturalitat i aqueix somriure interior més enllà dels mots amb què t’intente la fotografia.

Petit, m’agafe a la barana del món, on se’m fan lleus els abismes. També sentir-me pell i llum en la fondària  del silenci.

M’estimes.

 

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”

PDF   ·   Versió imprimible

«Un pont sobre el meridià»

maig 30, 2012   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «Un pont sobre el meridià»     


Per Josep Palomero
«Quadernos», El Periódico Mediterráneo, 20 de maig de 2012

Autor: Diversos
Onada Edicions, Benicarló, 2012

El setembre de 2010, un grup d’uns quaranta escriptors castellonencs es va constituir en una cooperativa de lletres que van anomenar El Pont, per la voluntat de conformar a través de la seua activitat literària, publicista i publicitària, un vincle comarcal al nord del país. Tenen una web molt ben feta (elpontdeleslletres.cat) que proporciona informació sobre els seus integrants i les activitats que porten a terme. Han elegit una junta directiva i han establit la seu a l’Aula Museu Carles Salvador de Benassal, com a homenatge a l’admirat mestre i poeta. A banda d’intervindre en distintes fires del llibre, de fer promocions d’obres pròpies i d’impulsar activitats conjuntes, el primer projecte literari comú –que, en part, recorda l’activitat de «Ofèlia Dracs» i «Unai Siset»– ha estat publicar tretze relats protagonitzats per personatges situats en llocs i ambients actuals de les comarques castellonenques, a què tracten de referir-se en el títol, en mencionar precisament el meridià de Greenwich com a línia de referència. El projecte és prometedor i pot ser una plataforma útil per al col·lectiu associat. Les narracions d’aquest volum són ben atractives.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XI

maig 29, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XI     

En el llac de la memòria.
Enfonsar-se, sotsobrar-hi són habituds que ens restauren
Necessitem ofegar-nos per a salvar-nos
L’aigua és el nostre element més sagrat
El pa és pa, el vi és vi
I només l’aigua és vida, suprema i superba vida.

En el llac de la memòria es pot bussejar a pler
Però cal ser conscients que tot retorna
També nosaltres hem d’aprendre la ruta
Com un peix volador la traçaria enllà dels núvols
Entremesclant elements, desafiant les fronteres
Vivint per damunt de les possibilitats de la piscifactoria.

M’agradaria poder dir-vos que no és necessari respirar
Però cada alé és preciós
I cal recordar-se d’inspirar consciència endins
Fins al fons de l’arena més pura
Allà on recerquem el secret de la vida
I només ens espera un espill.

PDF   ·   Versió imprimible

Josep González Clofent, a la llum dels mots

maig 26, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog, Notícies  //  1 comentari     

Avui tenim la possibilitat de compartir uns moments amb el poeta Josep González Clofent i amablement ens ha convidat a visitar el lloc on -amb el seu germà- encara té cura d’aquella tradició familiar d’estima per la terra i els animals que l’han acompanyat en la seua infantesa. Des de Perpinyà on viu, un parell o tres vegades a l’any torna al país perquè no pot evitar allunyar-se de les seues arrels, els aromes i la llum, segons paraules del nostre autor.
Hem aprofitat per fer-li una entrevista sobre literatura i allò que ell considera “temps vital”.

• P Quan et vas adonar que l’escriptura i la poesia era una forma de viure la vida?

R  De ben xiquet m’embadalia amb qualsevol cosa. Semblava en un món privat i el cap no parava de buscar sentit i significat a tot allò que s’esqueia als meus ulls. Un petit diari preadolescent fou l’inici del descobriment poderós de l’escriptura tot i les faltes d’ortografia. A poc a poc vaig adonar-me que l’escriptura concisa m’era més favorable que els recargolaments d’estil: de paraules, les justes. Això decantà el meu quefer cap a la poesia. Aquesta és la meua veritat simple i senzilla.

• P Que penses dels corrents poètics de l’actualitat al nostre país?

R L’antic debat entre el classicisme i l’avantguarda és una estratègia per al creador. Els escriptors s’estimen les classificacions; és una forma elemental de sentir-se part d’un tot que els agombola. Hi ha grups amb qui hom s’identifica per l’estètica, per la manera d’establir les estructures formals del poema, per la simpatia personal, per la innovació (en diuen “performance”, ha ha!) també per la generació. Allò que importa és si tu creus que pots dir alguna cosa: si aquest primer pensament és clar i positiu, la deu se’t revela: la resta és posar-se a la feina.

Un altre aspecte que preocupa els escriptors és la dèria sobre la vàlua d’allò que fas; no hauria d’ésser el que més ens importara i no ens hauria de preocupar tant el que manifesten altres. La poesia és un gènere minoritari, “d’ales blanques” i no subjecte a competició, per la qual cosa t’ha d’importar a tu en primer lloc: aqueixa esclavitud de “llibre per any per tal d’existir” és una gran estupidesa que gravita en algunes ments i cal desterrar-la.  A més a més, cal considerar si quan escrius arriba al cor dels altres, car això afegeix un “plus”.

Al nostre país l’estanquitat del fenomen literari és corrent: ens coneixem pels noms, però no sopem tots plegats, ni hem de compartir una weltbild idèntica. També la proximitat física i simpatia animal convida a la coneixença, a la generació d’activitats culturals. Així doncs, la riquesa és garantida, però cal vigilar el més gran de tots els perills, l’endogàmia. Hi ha un petit problema amb les associacions gremials, consubstancial al sistema: si no pagues quota ets invisible a l’estructura organitzativa, però com deia Bartleby, no té cap importància (somriure irònic).

• P Existeixen gurus literaris en el moment present?

R Tots tenim mestres que ens han acostat al prim camí de les lletres, però l’enlluernament per aquestes persones s’ha relativitzat. Els crítics han de dir la seua, però són falibles.

M’agradaria emprar un nou vocabulari: existeixen guies, individus que han realitzat carreres de fons, però, al capdavall, individus. No hem de menystenir-los, és clar, encara que seria falaç mantindre’ls en altars perennes: no sempre és manté el nivell òptim en l’escriptura; els deus tampoc no ho fan.
Anys arrere existia una idolatria molt més pronunciada que ara; encara perdura aquesta flama, però els corrents d’aire, les pluges i la solitud del sol promouen la laïcitat literària. Els qui vivim allunyats d’aquestes garlandes som propensos a detectar el personalisme d’aquests petits incendis.
De fet, vivim en una altra època i i el camí que et mena cap a la literatura és més una experiència íntima que no pas un frenètic deixar-se veure, d’aparador en aparador, de fira en fira. Una cosa és la literatura, una altra de ben distinta el negoci, el màrqueting i la venda que se’n fa tot i que aquesta darrera tasca és lícita perquè les lletres dormen en llits de paper d’ivori.

• P Què penses de la publicitació que es fa de la literatura a la premsa?

R Tots sabem que la premsa és dirigida segons la ideologia dels propietaris i això influeix en les dosis sobre qui i què caldrà parlar. Pel que fa als crítics hem de separar la tasca del comunicador, d’aquella que fa el promotor literari: aquest vol que es consumisquen certs autors i obres. La propaganda s’injecta en venes físiques i virtuals. Són pocs els esperits lliures, els funàmbuls literaris són rosada.

• P Per què escrius poesia?

R Jo escric perquè veig, entenc i visc, perquè no vull ésser indiferent als canvis del viure quotidià; però sobretot escric per manifestar un públic agraïment als qui m’envolten.
Sense els altres el món petit que em creix a les mans esdevindria estúpid i vehement.
La societat on vivim és molt generosa malgrat els pals que rep a les costelles: hem de recordar les magnes heroïcitats de les persones senzilles.
El poeta exerceix d’amplificador en aquest desert de silenci estèril que volen fer-nos creure: observació, tendresa i denùncia són els tres colors per pintar el meu paisatge.
Comprendre altres paisatges enriqueix i reafirma la meua veu. Perquè sembla que tots juguem en l’equip de la vida; al meu parer, no hi ha cap separació entre la construcció literària i la Realitat Vital. Poden haver-hi altres estètiques ni millors, ni pitjors, simplement diferents; però aquesta és la meua i aquesta em realitza.

• P Ets un escriptor eremita?

R Amb la dictadura o conte venut de les xarxes socials (tuenti, twitter, facebook), un nou invent per entretenir-nos o perdre’ns per les avingudes de la ment, existeix el web com un univers quasi il·limitat de recerca i coneixença. Al meu poblet, sota el flexo nocturn de les hores puc acostar-me als meus companys escriptors. Tan sols necessite els seus textos que són tot; i temps per descobrir, en la veu, les espurnes de la pedra foguera. El contacte físic és qüestió de gustos.

• P Què penses de les Fires del Llibre?

R He de dir-vos que he tingut alguna experiència, petita sí, però al capdavall me n’he adonat que això no va amb mi. És una activitat comercial que l’emboliquen amb cel•lofana de cultura.
Com lloc d’encontre amb altres escriptors i lectors, és potser l’única vàlua que li trobe: els assumptes pecuniaris no m’interessen gens ni mica. He observat l’esclavitud a què són sotmesos els companys a l’hora de promoure els llibres, d’ací cap allà, com lluents penells dels meteors… Encara que diuen “sarna amb gust, no pica, però mortifica”.
Ventejar lletres als aparadors com si es tractès de grams de cansalada o grapats de perns, Déu ens guarde!
Aquesta cel•lulosa batejada amb tinta, abans la donaria a l’Elvis- el meu burro-perquè es nodrira.

• P Què penses dels polítics i de l’actual situació a 24 de maig?

R Política? Això no és el que fan els progres postmoderns o, per atzar, els ben llepats White Collars? Hi ha una mena de torracollons que són ràpids per fer canvis estructurals per a tothom (en diuen polidament “retalls”) però no mai es cisellen els seus privilegis.
Vaja, ja t’entenc! Ostres sí, la política és una activitat fàtua carregada d’ocurrències calculades al mil·límetre. A l’hora de subministrar-les provoquen al torrent intel•lectual uns efectes predeterminats. Ara s’ha posat de moda repetir muntanyes de mentides per fer-nos creure que tenim una estructura social hipersòlida; mentre pose les garrofes i la palla als animals pense, sòlida per a qui? No res xic, tu veus castells en l’aire?

Això em duu a pensar en aquell xarnego verdós i abandonat que es troba pels voltants del cementiri que és a prop de casa. Recorde que un home de les rodalies increpava una veïna perquè li havia dut menjar; la violentà. Vaig haver d’intervenir:
– Tu, què fas? Què li dius a aquesta dona?
– I tu, qui t’ha convidat a aquest enterro?
– Jo sóc qui vull ser, no qui tu vols que siga. Calla cadàver, i vés-te’n a ta casa… Deixa en pau els qui viuen i soterra els teus morts i fantasmes.

Confie més en aquests xarnegos escaldats i recelosos que en certs espècimens polítics.

• P Sembla que es duu millor amb els animals que amb les persones?

R No exageres home, no és això; tot i que la fidelitat d’aquells és autèntica i no mai et faran una mala jugada. Els oficiants de polítics haurien d’anar-se’n a casa un cop acabada la seua tasca i començar de nou com fa tothom. Sembla que certs privilegis de la casta política hauríem d’enderrocar-los. Mentre no siga així, no tots serem iguals davant la llei. Mal assumpte quan els qui ens representen s’aprofiten de les circumstàncies en lloc de servir el poble.

• P Creu que l’ésser humà encara té futur?

R Definitivament sí, malgrat tot el que està queient en política, economia, o distribució injusta de la riquesa. No hem fet els barems bé, que som aprenents de persones; és per això que l’individualisme exacerbat, la vanitat grandiloqüent i una miopia intel•lectual i moral triomfen. No propose un servilisme, una falsa humilitat, no.
Ser ciutadà i adonar-se que creixem i millorem pels altres, això ja suposa un canvi d’actituds en la projecció dels nostres viures. Aquest primer pas és una petita victòria. Els escriptors tenim el deure de recordar la bellesa dels petits esforços que, maó a maó, construeixen l’habitatge, un habitatge que no és propietat de ningú, un espai per compartir allò que vivim i som.
La veritat més autèntica s’amaga en la senzillesa d’aquelles lluites quotidianes. La història no la fan els altres; la història sempre és “la nostra història”. Amigues i amics tots, construïm-la.

PDF   ·   Versió imprimible

Sense la lectura no som ningú, o quasi

maig 25, 2012   //   publicat per Joan Pla   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Sense la lectura no som ningú, o quasi     

S’ha parlat molt de la funció de la lectura des de les primeres edats. Quan jo vaig pels centres educatius i els alumnes lector@s, sobretot els de Primària, em pregunten si jo de xicotet ja llegia, sempre els conteste que, malauradament, a l’escola que jo anava, si es podia dir escola, habilitada en la primera planta d’una casa del poble, només hi havia els vells pupitres dels alumnes i la taula del professor, amb la paleta de pegar al damunt. Penjats a la paret, la pissarra, el crucifix, flanquejat per les insubstituïbles fotografies del dictador, de josé antonio primo de rivera i de l’estampa d’alguna marededéu. I no hi havia res més. No hi havia ni un sol llibre de lectura, a més de l’avorridíssima Enciclopedia que dúiem a la bossa. I a les cases, en la postguerra, ningú no en comprava. Va ser quan vaig anar a estudiar a un centre religiós, que hi vaig trobar una petita biblioteca amb llibres per a infants i vaig començar les meues lectures.

Ara, des de fa anys, per sort, la cosa ha canviat. Els xiquets, que també són alumnes i possibles lectors, disposen d’una varietat infinita de llibres. Fins ara, molts alumnes s’hi acostumaven quan arribaven a l’escola. D’altres ja venien amb un llibre sota el braç. I les nostres editorials, més bé que malament, anaven proliferant i traient novetats, il·lusionades, i proliferaven els escriptor@s, que anaven millorant la seua imaginació i el seu bon fer… Mai la nostra literatura ha tingut uns anys tan daurats com els que ha viscut des dels anys setanta/huitanta en endavant…, fins ara. Fins que ha arribat la crisi i està fent canviar moltes coses…

«Little reader», de Vicki Shuck

El mal exemple el dóna la mateixa administració, que no se li ocorre una altra cosa que, després de balafiar milions, retallar en educació, entre d’altres coses. O siga, en el futur. Perquè sense educació, no hi ha futur possible a l’eixida de la crisi. Però ja sabem com és la dreta. La pitjor dreta, que és la que patim des de fa uns anys. Retallen en educació, retallen en cultura, retallen a les editorials…, tot, tret dels seus sous. I així no anem bé, perquè part de la població acaba considerant que la lectura també cal retallar-la per la crisi familiar. Si, a més, hi ha algunes propostes forassenyades d’alguns professors o dirigents sindicals, en un moment de nerviosisme, en el sentit que cal suprimir la lectura escolar com a revenja contra l’administració política, el caos i el futur poden ser irreversibles. I aquest és l’ERROR que cal evitar de part de tots.

S’ha d’assumir que la LECTURA és intocable. Per això el títol d’aquest humil article, reivindicatiu, assegura que la lectura ho és TOT, si més no per a mi. Vull dir que la lectura m’ha anat culturalitzant, m’ha anat fent crític amb el món que m’envolta, m’ha obert nous i meravellosos mons, reals i imaginaris, m’ha omplert aquelles hores del temps que semblen que no transcorren…

«La lectora», de Mary Cassatt

És ara, amb la crisi, que els mestres i professor@s haurien de potenciar la lectura, per moltes raons. No podem deixar els alumnes sense la lectura, sent còmplices de la crisi i de la desraó de l’administració; els alumnes i la seua educació han d’estar per damunt de les circumstàncies adverses que els hem creat. Hem de continuar estimulant la comprensió, obrint-los les ments a nous mons…, i no podem deixar caure tot el món editorial que amb tant de treball i esforç hem anat alçant.

Sabem que la crisi passarà, que tot anirà retornant al seu canal, però allò que deixem caure, la lectura a les aules, les editorials, la premsa…, potser costarà un nou esforç que hauríem d’evitar…

Jo estic per potenciar la lectura en temps de crisi, amic lector. Amic professor. No perquè siga escriptor i parle egoistament. Sinó perquè, sense deixar d’haver sigut mai lector, ha estat la lectura la que m’ho ha donat tot…, fins i tot la voluntat de ser escriptor…, i de ser millor persona.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, X

maig 22, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, X     

Escriure poemes no canvia el món,
però trau la brutícia de l’intel•lecte.
Escriure poemes no ens dissol el jo,
però t’asserena la melangia.
Escriure poemes és mirar-te a l’espill
i veure, encara, la voluntat de tendresa.
Escriure poemes és com l’horitzó lliure
on reprenen els cavalls la galopada.
Un poema ens escriu el món enrabiat,
la púrria d’algunes ànimes i els canvis.
La paraula foragita el suïcidi,
genera esperança i modula cançons.
Llegir un poema mitiga els ultratges,
però injecta en la carn les passions,
rebenta els furóncols de la ignomínia
i, amb els altres, et fa caminar.
Escriure un poema que no vol retalls
i sí la dignitat de les petites lluites:
sou, casa, taula, estima, temps.
Un poema d’aire i aigua que despulle
la roba injusta d’unes mòmies governants.
Escriure poemes, cavalcar de nou.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, IX

maig 17, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, IX     

                                                 Ecos que vénen
                                                 des del centre com cavalls.
                                                 Sylvia Plath


Hi ha la terra neta de cavalls,
un poema de Lorca a trenc de juny,
el  ventall de colorins que agitava
un pressentiment fosc.

Hi ha una espasa besant la nit,
la tarongina perfumant les formes,
un llac en el centre del desig,
el  batec  suïcida de la sang.

Hi ha les paraules  sense genet,
l’insuportable soroll dels cascos
travessant avingudes de dolor,
la misèria dels  desnonats.

Hi ha la gespa com una esperança,
el  tronc estellat per la destral,
els ulls que volen creure i no veure,
la cançó d’un indignat a mitjanit.

Hi ha les tisores en tots els cantons,
l’ofici més antic del món, i el de lector,
els mitjans d’incomunicació  i les ànimes
d’un ex purgatori intervingut.

Hi ha la follia que arrapa l’arnés,
la ferradura amarga de mig segle,
les històries d’amor  que es repeteixen,
la infelicitat al quadrat i a metres.

Hi ha els e-mails sense contestació,
el  WhatsApp  i  la memòria del  cos,
la prima de risc sentimental,
les pèrdues que escriuen una vida.

(En quin punt es va aturar
la vertadera  galopada?)

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, VIII

maig 14, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, VIII     

Cavall malparit, cavall desbocat:

No necessite del teu galop febril

Per a considerar-me viu.

He viscut als erms, he viscut als boscos

Tinc el somriure còmplice de les truites

Que van riu amunt, que van cos endins

I tota intervenció humanitària

està fora de lloc.

 

Hi ha cavalls roïns com hi ha bancs roïns

I hi ha polítics vils, i metges abstemis

I fums verticals als gratacels de la desolació

I els indignats recorren les places

Demanant per favor un cop de puny

Als omòplats del sistema

I es torna a parlar d’això –del “sistema”-

Com quan notem el nostre cos mortal

Perquè estem malalts:

I és ara quan estem ben fotuts.

 

Cavall desbocat, cavall malparit:

Torna’m a cantar la cançó dels teus cascos,

Sóc un cossac perdut a la praderia

Sota un oceà de calç viva

Creme i udole com la viva imatge de mi

Amagada als tolls de l’univers

Sota galàxies de liquidesa immòbil.

Cavallet, cavallet

Torna a la mare i digues “puta”.

I resa per tots nosaltres.

PDF   ·   Versió imprimible

Apunts per a l’esbós d’una literatura íntima.

maig 12, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Apunts per a l’esbós d’una literatura íntima.     

Som animals, intel·ligents, però animals. Amb sentiments, però també animals i no podem ni hem de negar-ho.

Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions.

És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua.

Com en certes espècies, els escriptors podem desenvolupar una mirada “potent” sobre la realitat. Però aquesta pot esdevenir prepotent, altívola i, aleshores, acostumem a mirar per damunt del muscle els altres escriptors. Comprendre que no som predadors dels altres companys manifesta una certa maduresa.

Diluir l’ego no significa solament ser permeable als altres, car els escriptors tenim la boca molt ampla. Diluir l’ego  significa considerar vitalment el do de qui t’interpel·la, de qui treballa a la teua vora, germà o germana en la paraula.  Diluir l’ego és rescabalar de l’oblit els qui treballen en la lentitud dels silencis, aliens a marques, institucions, editorials i conxorxes; és creure en “tot allò de tu”, en allò que t’identifica, és abandonar-se al dring pur, a la prístina veu de l’altre perquè et complementa i et dignifica.

Quan es genera una literatura íntima no hi ha lloc per a les ombres, ni per a les persecucions sumaríssimes. S’esvaeix el menyspreu i l’endogàmia literària s’evapora.

És plausible conrear la desafecció  de “l’autobombo” en la literatura del segle XXI?

Fragment d‘ “Entomologia de la desafecció: apunts per a l’esbós d’una  literatura íntima.”

 

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors