Secció: Biblioteca

Sobre las falsa evanescència de la literatura digital, II.

abr. 19, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Sobre las falsa evanescència de la literatura digital, II.     

Descripció dels fenotipus

Entre la diversa fauna d’escriptors podem trobar-nos amb distins espècimens tot i que no són tots els qui destil•len literatura. Dels qui sí en fan, trobem escriptors que ho fan en paper i d’altres per mitjà digital.

1/ Els qui ho fan en paper n’hi ha que són  professionals i treballen per amor a l’art: en són pocs i molt privilegiats; d’altres cobren un sou pel seu treball. D’aquests darrers molt pocs poden viure d’aquesta noble vocació – ho direm així, millor que emprar el concepte “d’ofici”.  Aquest han arribat a viure del seu treball perquè ho fan bé, controlen els registres formals de l’escriptura i han estat tocats positivament pel factor atzar: afegim els contactes.

Un altre grup d’escriptors amb una mica menys de sort treballen com eremites solitaris, independents o en col•laboració, siga mijantçant suplements periodístics, revistes i/o editorials fan la seua feina en distints fronts: crítica, creació, generació d’estètiques, selecció de nous valors, promoció venal al mercat del paper imprès, projeccions de tiratge i vendes, teoria probabilística, marketing, amén “forever”. Alguns esdevenen “marca” de la casa i, en certs àmbits, fan classificacions amb gradació: escriptors de 1era, de 2ona, 3era, etc, etc, etc…

Molt il•lustrats ells i molt il•lustrativa aquesta manera darwinista d’entendre el món literari (que no s’ofenga ningú, però els he sentit parlar així en més d’una ocasió). Certs escriptors  adopten un rol i arriben a creure’s cavallers defensors de no sé quines creuades, Ha!

Existeixen, també, excepcions com és natural.

2/ D’altres desenvolupen la creació per gaudir d’aquesta, amb l’afegit de traure’s un sobresou: és fotuda aquesta crisi (i l’humor sempre ens salva i dignifica). Als temps que corren caldria practicar, amb més carn que os, un meninfotisme vital sobre aquests conceptes – prima de risc, borsa, crisi- que volen fer-nos creure reguladors i importants a les nostres vides.

3/ El següents escriptors treballen en paper i s’han pujat -aconsellats per certes empreses editorials que no volen perdre mos- als cavalls digitals. La carrera de la vida és molt llarga i no podem malmetre un pura sang així, tan novençà… (abstingueu-vos de valorar-me demagog o caureu en pecat mortal).

Cal ressenyar que és just guanyar-se la vida escrivint en qualsevol suport respectant la dignitat de la persona humana i del procés creador.

Per últim tenim el conjunt d’escriptors digitals. De fet, àmbdues classes ho fan amb els dits, però em referisc a qui ho fa en suport virtual.

1/Existeixen els qui empren aquest mitjà per la facilitat de comunicació i expansió de la seua obra, per la visibilitat sense intermediaris.
Però el web és quasi infinit… com per cercar agulles en pallar. Aquest és un inconvenient per fer present una obra: trobem gra i palla i les forques autèntiques escassegen. Afegim un problema consubstancial a l’ésser humà i la seua perenne vanitat: qui pot afirmar i amb quin criteri la capacitat per pontificar i condemnar creacions d’altri?
Entrem de ple, en allò que podria apuntar una nova disquisició assagística: “Forma, contingut i subjectivitat en la qualificació de l’obra literària”, una bona excusa per a l’hora del café o per fer tertúlia a qualsevol fira del llibre.

2/Alguns esperits són lliures: aporten la seua petita llum sense  escarafalls perquè entenen en carn pròpia que el viure és regal.

3/Altres compaginen els bits electrofosforescents, la luminiscència poètica dels leds i la llum d’ivori emmagatzemada al paper. La literatura digital no és un aliatge fútil, de cap de les maneres evanescent…
Potser algún malpensat estrafolari faça premsa interessada: malament rai!

No crec que calga anatematitzar-ne una per salvar-ne l’altra. La vertadera literatura malgrat que pot vendre’s, no hauria de ser una qüestió exclusiva de negoci  o d’oportunisme estacional.

Des de les cantonades més profundes de la meua ment i després d’haver badat aquests pensaments, afirme que escric no per cap pàtria, ni per cap bandera… Escric perquè m’estime les persones i la veu que em fa comprendre el món que m’envolta.

Aliè a les etiquetes fugisseres i convencionals, escric per amor.

PDF   ·   Versió imprimible

Pompeu Fabra a Castelló

abr. 17, 2012   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Pompeu Fabra a Castelló     

Per Josep Miquel Bausset
El periòdico Mediterráneo, 17 d’abril de 2012 (p. 6)

Vicent Pitarch
«Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme»
Publicacions de la Fundació Carles Salvador, Benassal, 2011

Editat per la Fundació Carles Salvador (amb la col.laboració de l’Ajuntament de Benassal, l’IEC, la Fundació GaetàHuguet i Fundació Caixa Castelló-Bancaixa) el professor Vicent Pitarch ha escrit el llibre Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme, obra que serà presentada hui dia 17 a Castelló, a la Llotja del Cànem, seu de la Universitat Jaume I.

Aquest llibre té el seu origen, segons diu el professor Vicent Pitarch, «per la descoberta d’una targeta postal que adreçà Pompeu Fabra a Gaetà Huguet Segarra, la primavera de 1939.»

En aquesta obra, el professor Pitarch destaca la influència del mestre Fabra en el cercle cultural castellonenc del primer terç del segle XX, representat entre d’altres per Carles Salvador, Àngel Sanchez Gozalbo o Gaetà Huguet, «un dels líders del valencianisme republicà», que representava «el reducte de la resistència valencianista després de la guerra».

Segons el professor Pitarch, en aquest primer terç del segle XX, hi hagué «un grup castellonenc adscrit al valencianisme marcadament cultural, explicitat en Salvador Guinot, Lluís Revest, Sànchez Gozalbo, Carles Salvador i Enric Soler i Godes, que fou determinant en la propagació del fabrisme».

Va ser Àngel Sànchez Gozalbo, «un dels fundadors de la Castellonenca i sens dubte el suport essencial del Butlletí de la Societat, sobretot durant el franquisme», qui el 1937 «no dubtaria a reconèixer en Pompeu Fabra, el gramàtic de la generació actual». Fruit de la col.laboració dels intel.lectuals castellonencs amb Fabra, va ser la visita que aquest gramàtic excepcional i prestigiós romanista, va fer a Castelló el 23 de novembre de 1935. Pompeu Fabra, acompanyat de Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Mª de Casacuberta, visità «la Societat Castellonenca de Cultura», on «foren introduïts pel doctor Sànchez Gozalbo, un dels fabristes castellonencs eximis».

Un paper important en la difusió de les idees de Fabra, el va tindre el mestre de Benassal Carles Salvador, considerat «el primer fabrista valencià, divulgador incondicional de l’obra fabriana i referent indiscutible del valencianisme i del fabrisme», com destaca Pitarch. De fet, com digué anys més tard Josep Mª de Casacuberta, Fabra sentia «una viva admiració per l’eficaç tasca gramatical de l’enyorat Carles Salvador». Aquest «mestre emblemàtic de Benassal», fou segons Pitarch, qui adaptà l’obra magna de Pompeu Fabra «a la realitat valenciana».

Per tot això, Fabra esdevingué «tan indiscutible com necessari al si del valencianisme» i el «mestre eficaç que va guiar la construcció d’elements bàsics del nou valencianisme, que es bastia tot al llarg del primer terç del segle XX» . Fabra, de fet, va exercir una influència determinant «damunt els promotors d’una de les gestes cabdals, que havia fet triomfar el valencianisme de la primera meitat del segle XX: les Normes de Castelló». Segons el professor Vicent Pitarch, el fabrisme era compartit «pels regionalistes i nacionalistes, republicans i conservadors, dretes i esquerres», degut a l’autoritat d’aquest «reconstructor de la nostra llengua», com el definí Carles Salvador.

Aquest llibre tan interessant de Pitarch, a més, recull i analitza un inventari considerable de documents i testimonis, que confirmen l’acceptació que va tindre la doctrina fabriana en el valencianisme de la República.

PDF   ·   Versió imprimible

Egosurfing

abr. 15, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Egosurfing     

L’egosurfing és una pràctica tan comuna al web que possibilita una fotografia dels escriptors del XXI , fills de la Viquipèdia i d’altres mons no matèrics sostinguts pel fil d’un núvol (Cloud).

Vapors, bafs, equilibris fatus davant l’espill per tal d’aconseguir  l’aparent consol del jo:  traduït a 13 llengües, 27 publicacions d’obra personal, 12 d’escriptura conjunta, 149 articles en revistes especialitzades, membre de jurats, traductor d’altres llengües i obscenitats silenciades, venedor de rellotges hiperpoètics de 26 hores.

Arribat ací, el nostre escriptor es veu tan bell,  que les grafies de Narcís, fins i tot, desapareixen. Però rere el murmuri de la deu,  no hi sona cap música d’arpa.

– M’hauràs de perdonar, li digué senzilla mentre  l’altre no parava d’explicar-li  les seues idees, la vàlua  aconseguida dins del  panorama literari del segle XXI… M’hauràs de perdonar que em torne tan escatológica; però, al capdavall, ens acontentem amb la possibilitat de posseir autonomia per tan sols rentar-nos el cul. Aquest és el reducte de tota literatura.

Davant d’aquesta colossal afirmació la quitinosa panderola restà humilment esclafada.

Fragment de “Literatura valenciana del  XXI i hecatombe”.

PDF   ·   Versió imprimible

Sobre la falsa evanescència de la literatura digital

abr. 14, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Sobre la falsa evanescència de la literatura digital     

-Prolegòmens-

Des de fa un temps arrere les empreses de paper semblen preocupar-se pel tema de l’anomenada literatura digital.
No cal negar que devem la nostra formació i la visió del món a les editorials que han democratitzat la cultura i per elles ha estat possible el desenvolupament de la consciència en un àmbit més humà.

Però és clar que la intel•ligència crea noves formes d’expressar-se, de fer arribar la informació i formació a  més persones, vaja,  d’universalitzar l’accès d’aquests continguts.

Si és certa la tesi que la impremta revolucionà la manera de concebre la vida i possibilità l’oberturisme ideològic i vital, sembla que ara ens trobem davant d’una fita històrica que certa mà fosca -i també pecuniària?- no hauria d’ofegar.

La literatura digital i de lliure accés és una alternativa i conté una espurna que podria il•luminar els éssers humans; rere aquesta forma de treballar existeix una nova cosmovisió del bategar:  “viure amb” i no “contra ningú”. Perquè la veritable literatura sempre és vida,  i no hauria d’estar condicionada, ni metabolitzada per les falses i convencionals lleis del Mercat.

Però la problemàtica és servida:

Literatura universal, ben cert!
Digital literatura universal o literatura universal de paper?
Aquesta ha de ser de franc o ben pagada?

És cert que la literatura no es fa per amagar-la entre els envans dels edificis -siguen d’obra, de tinta efímera que s’esborra, virtuals o de paper-.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, III

abr. 10, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, III     

Capitans d’abril calvalquen el desert
de la utopia ferida.

Foscament renilla la llum
d’un cavall fosforescent
i els genets del silenci mesuren la mar
bastida de somnis i foc.

La vaga desconvoca els llanterners
de la lluna, i la nit és occidental.

Tulipans de cendra entren en crisi,
l’esperança és un drap florit
i domèstic, un sospir de gel
en la sang trèmula del bosc.

La societat s’associa a una caixa buida,
al verí trist de totes les pèrdues.

Telèfons d’arena sonen intermitents
com una emergència de pluja
en oficines opaques que administren
la sobredosi de la màscara.

Galopa vençut com un huracà
el somriure gris dels condemnats.

PDF   ·   Versió imprimible

Tot el que tinc de tu

abr. 7, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Tot el que tinc de tu     

Tot el que tinc de tu es redueix a un somni, al silenci absolut. És per això que convoque els mots -fils invisibles de la carn vital- per desfer la volatilitat tan gran de la tristesa.
La realitat que ara ens venen tan sols és farsa, un constructe vil que volen fer-nos creure i, a més a més, esterilitza el viure.

És esmolar els ganivets del vers i aquests fantasmes desaparéixer.

No és falsejar la realitat, inventar-ne una nova: és ser artífex de la meua pròpia vida. A  mà dreta creixen morades les paulònies. A mà esquerra l’esponerosa ginesta. A 100 metres per davant, tu camines aquest mar de núvols meus. Els mots -papallones en la pluja- sempre et seguiran.
Al temps de la vida només hi ha vida i, per escriure, has estat la meua vida.
Tot el que tens de mi és un jardí de mots…  I dic el fruit d’un bell amor.

(Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”).

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, II

abr. 6, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, II     

El nou Titànic

Enzensberger ens ho va advertir:

“L’iceberg no té futur”.

I després:

“Perquè l’instant

En què la paraula feliç

Es pronuncia

No és mai l’instant de la felicitat”.

I tot això vol dir que el Titànic

Fa cent anys que s’ha enfonsat

Però ens resistim a assabentar-nos-en.

Sentim la música pujant

Des del gran saló amb làmpades d’aranya

És una nit tan freda

I els cigars fumejants de primera classe

Són les lluernes a la deriva

Dels camarots de més al fons.

“Perquè per boca de la classe obrera

Mai sentireu la paraula classe obrera”

I això li ho xiuxiuegen a cau d’orella

A míster Guggenheim abans de la ranera

I míster Guggenheim somriu, picardiós,

Mentre el gel ja és a la cuina

I els cavalls marins cavalquen a la caldera.

I Enzensberger té raó:

Les paraules no venen mai a temps:

O fan prompte o fan tard.

Només l’iceberg és puntual com un rellotge,

La gran massa inexorable,

la societat occidental,

el final de la Història,

la poètica d’Aristòtil i el banquet de Plató,

el cavall de Nietzsche

i la mula Francis.

¿Quant pesa un iceberg?

Els mateixos quilògrams

Que tots els vostres somnis de redempció.

El pes exacte de la realitat

Sota la quilla del barco.

Els enfonsats i els salvats,

Si és que n’hi ha que se’n salven.

L’orquestra tocant un vals

Mentre el capità es maquilla

Tot esperant la dolça mort de sal.


(Escrit en vespres de la Vaga General del 29-3-2012)

,

PDF   ·   Versió imprimible

La veritat no és monopoli de cap ésser humà

abr. 3, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a La veritat no és monopoli de cap ésser humà     

EL vers no té el monopoli sobre l’escriptura poètica. No cal dubtar-ho malgrat l’aparent solitud en què treballa el poeta. Acostumat als cims on tant el sol com les tempestes li foraden l’interiors dels ulls, ell ha d’escriure per convocar la bellesa. Perquè un poema és un artefacte improvisadament pensat, jazz d’una veu suggerent que demana una imperceptible tècnica acurada.

Així doncs, cal practicar el respirar de les papallones. És quan l’ombra d’un vers et frega el cor que els deserts més cruels tremolen.

(Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”).

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat

abr. 1, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  2 comentaris     

I

Hàbitat

T’havien educat per al triomf,

les llums del llorer, l’honor i la fruita.

Pren l’aigua, la sal rosa de l’Himàlaia.

Tot i trencat, seràs sempre un cavall.

No ho has d’oblidar, renilla ben fort

renilla i pica amb les ungles a l’erm

dur que et sotmet.

A la quadra de terra

encara et visiten les papallones.

Amb tu no podran ni forces externes,

ni drogues, ni els setinats de paper.

Volen fer creure’t que ja no tens vida.

Però malgrat les ferides, galopes

en dansa salvatge la llibertat:

L’Ama Dablam als teus ulls espurneja.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall Trencat, nou poemari de Josep González Clofent.

març 30, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall Trencat, nou poemari de Josep González Clofent.     

El poeta Josep González Clofent presentà setmanes arrere – divendres 16 de març a les 19:00 al Centre Polivalent “Alba nova” de Moncofa- el seu quart llibre de poemes titulat Cavall trencat.

Vaig tenir la sort de ser present a l’acte que -segons paraules del propi autor- ” serà l´única vegada que el realitze;  d’ara endavant, s’utilitzarà la  via digital” per tal de compartir amb el públic els poemes.

Cavall trencat s’allunya de Societats d’Apostes, de Canòniques Editorials  Apostòliques i de tota mena de Prínceps de la Crítica.

El llibre dibuixa en un àmbit intemporal -però recognoscible- la història d’un pura sang àrab que després de tants anys de preparació per guanyar fama i premis, ensinistrat per rebre tota mena d’honors, resta vençut pel trencament dels ossos asclats d’una cama.

Tancat en l’oblit de la quadra, l’animal renillarà “pel cinisme que tot ho amara”; lligat a la paret amb la brida de Schoenberck i engrillonat de cames, tan sols li restaran les peülles per tal d’esbossar contra el terra erm una mena de “tractat de respostes contra el mal que ens envolta”. El cavall amb les potes dibuixarà una mena d’itineraris per on alliberarà l’ànima.

Aquest llibre ha marcat – sense exhaurir-la- l’actitud fatxenda d’una classe política llepaculs que s’ha venut a les oligarquies financeres internacionals: aquestes viuen amb l’únic motiu d’esclavitzar els pobles.

Com l’any bixest, González Clofent dibuixa en 29 poemes, un rere l’altre, la lenta mort agònica d’anònims innocents que la crisi guillotina. Apunta (amb la metàfora del cavall) la vexació aclaparadora a què es sotmesa la bellesa material i humana quan esdevé inútil al sistema, no rendible. Fin i tot la crítica més punyent pot estar prenyada de bellesa.

El modus vivendi consumista amb què els ciutadans, dia rere dia, són batejats mitjançant la religió televisiva que momifica la sensibilitat, ha assolit quotes proporcionals a la imbecil·litat de la casta política del moment: privilegiats amb iphone a la butxaca, oportunistes ventrílocs, uns Judes de coll blanc, viatgers híbrids d’A.V.E. i línies aèries, preocupats més pel pinso mensual que pel fet de plantar cara als diners tirans que ens governen.

Josep González fa una radiografia d’una societat falsament reeixida, tan sols d’aparences polides, d’estructures líquides neutres que s’evaporen -cacofòniques elles- en el no-res. El símbol de l’única visita rebuda pel pura sang, un au oportunista tanca el poemari:

 

XXIX

 

No hi ha cap música

que ens salve d’aquests ídols absurds.

Aliena als batecs del cor

et visita una ombrívola cornella.

Al desert dels teus ulls

no resta cap llum:

són roses de paper

marcides d’esperança

car les metàfores massa temps fan vaga.

No cregues en les muses.

Són tàvecs que et xuclen la sang.

Cavil·la novament en l’aire

cavall de foc,

sigues poesia!

 

Com catalogar l’obra de González Clofent, de post-simbolista guiada per quars, d’un magnetisme descriptiu?

Un vocabulari tràgic d’escenes oníriques denuncia la mentida del poder.

La veu d’un cavall esdevé vol de papallones, el contacte físic d’un llenguatge per vèncer la misèria intel·lectual dels vòmits de la púrria que ens domina..

En dies successius  coneixerem el cor d’aquest Cavall  trencat.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...1314151617181920»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors