Etiqueta / Tag: Anna Moner

«La mirada de vidre», d’Anna Moner

Mai 8, 2019   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a «La mirada de vidre», d’Anna Moner     

Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019

mirada-vidreAutor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019

 

Introducció

Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.

No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

Declaració responsable

A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:

  • esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
  • esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
  • esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
  • esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
  •  

 

Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.

Una vegada dins

Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.

Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…

La moral i l’alienació del món real

No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…

Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.

Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets:  la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.

En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.

I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales  amb una agulla.

 

 

Escenaris, escenes i llocs reals

Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”,  o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.

La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.

Referències cultes

La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.

Tesi

El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.

 

 

Conclusió

Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert,  els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:

Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

Estimar una llengua… Moner i Usó, à punt!

Des 12, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Estimar una llengua… Moner i Usó, à punt!     

Sembla cosa fàcil estimar la llengua pròpia, però no és verb simple de conjugar. Sembla que tampoc no és un assumpte purament racional. Sobretot ha d’haver-hi la suma de raons i emocions que presentaran l’espurna per engegar la foguera que ens escalfarà.

Una llengua no es parla per decret llei, tampoc perquè siga una moda de gent polida. Cal haver pastat un sentiment des de la infantesa, haver-la treballada i no exactament per obligació, o també per adquirir privilegis, puntuacions que seran mitjans per accedir a altres realitats com destinacions en el treball, assolir millores salarials o d’altres invents dels sistemes polítics particulars.

Estimar la llengua amb què els pares t’han fet creure en tu; estimar-la per construir i creure pacíficament la teua història i canviar-la si no ha estat narrada amb honestedat; estimar la teua llengua per anomenar la pedra, el sol o la mà que t’acompanya i t’acarona en l’alegria, també en la soledat.

vicent-uso-arxiuAixò és el que faran també els nostres companys del Pont Anna Moner i Vicent Usó a la ràdio À Punt que, en aquest dies, inicia un nou camí que no mai hauria d’haver estat apaivagat.

Anna estigué al programa “Al ras” amb Jèssica Crespo” i col·laborarà amb “La biblioteca d’Hipàtia”; Vicent ho farà al programa “Plaerdemavida” amb Maria Josep Poquet. Serà una lloable ocasió per poder fer visibles els nostres autors, companys i escriptors en la nostra llengua.

Per la paraula al cor de les persones; i del cor a la vida lliure, la companyonia i l’amistat.

Teniu el nostre suport, companys, car aquest aparent silenci invisible també parla, us falca i anima: una llengua per fer-nos autèntics, humans.

PDF   ·   Versió imprimible

«Gabinet de curiositats», d’Anna Moner, rep el premi de la Crítica al millor assaig del 2015

Jun 18, 2016   //   publicat per l’editor   //   Blog, Entorn, Notícies  //  Comentaris tancats a «Gabinet de curiositats», d’Anna Moner, rep el premi de la Crítica al millor assaig del 2015     

Pruna Llibres edita el recull de textos que l’escriptora havia publicat al diari digital La Veu del País Valencià

Anna Moner amb Bel Olid, presidenta de l’AELC

Anna Moner amb Bel Olid, presidenta de l’AELC

El premi al millor assaig publicat en 2015 ha estat per Anna Moner i el seu «Gabinet de curiositats» (Pruna Llibres), un recull d’articles publicats en el diari digital La Veu del País Valencià entre octubre de 2013 i novembre de 2015, «una immersió en l’assaig de les curiositats, de la història de l’art, la ciència o els grans descobriments». En paraules de Francesc Calafat, «Gabinet de curiositats (Pruna) és la prolongació de la sensibilitat i dels interessos de la novel·lista i pintora Anna Moner. Són articles, escrits amb gran plasticitat, que miren d’auscultar en el fons de personatges insatisfets, rebels, complexos o marginats (els experiments elèctrics d’Andrew Crosse i la seua influència en Mary W. Shelley, Caravaggio, Chopin, Artimisia Gentilischi, Georges Méliès, els autòmats, Houdini…), que, moguts per desfici vital, estètic o d’ofici, ennaveguen el seu ofici o art per vies poc o gens concorregudes, per anar més enllà de les convencions i dels límits».

Anna Moner amb Martí Domínguez

Anna Moner amb Martí Domínguez, guardonat en novel·la

La novel·la de Martí Domínguez, «La sega» (Proa), que ja va rebre el Premi de la Crítica Catalana i el Premi de la Crítica de Serra d’Or, ha resultat la guanyadora en la categoria de narrativa. El jurat ha destacat que és «una novel·la rodona sobre la postguerra i els masovers del Maestrat».

Antoni Ferrer ha rebut el premi al millor poemari de l’any per «Variacions Goldberg» (Denes); en paraules del jurat, «un llibre que destil·la tota l’experiència poètica i de vida d’una de les nostres grans figures literàries».

Rodolf Sirera s’ha emportat el premi a la millor obra teatral amb «Trio» (Bromera); «una comèdia fresca, enginyosa, construïda amb la saviesa dramatúrgica d’un dels grans mestres del teatre en català».

En la categoria infantil, ha estat guardonada l’antologia de poemes de Marc Granell, «La vida que creix» (Andana), a cura de Josep Vicent Garcia Raffi i amb il·lustracions de Paulapé (Paula Pérez de Lanuza); «una aposta innovadora per la poesia infantil».

En la categoria juvenil, el jurat ha premiat la novel·la de Lliris Picó, «Moisés, estigues quiet» (Bullent); «una obra que sorprèn i que ens commou». Aquesta ja va rebre el Premi Enric Valor del 2014.

La junta de l’AELC al País Valencià ha atorgat el Premi de Difusió a Ca Revolta, per la seua tasca en la difusió i promoció de la literatura catalana i la cultura a la ciutat de València.

Guardonats amb el premi de la Crítica de l’AELC 2016

Guardonats amb el premi de la Crítica de l’AELC 2016

 

Anna Moner i Susanna Lliberós, presentadora de l)acte

Anna Moner i Susanna Lliberós, presentadora de l)acte

El jurat ha estat format per Marisol González, Francesc Gisbert i Miquel de Renzi, en les categories de poesia, literatura infantil i literatura juvenil, i per Xavier Aliaga, Enric Iborra i Mariola Nos en les d’assaig, narrativa i teatre. La periodista i poeta Susanna Lliberós d’El Pont va presentar el lliurament dels Premis, que va tenir lloc aquest divendres 17 de juny a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Els premiats van rebre un diploma honorífic i una escultura commemorativa de Jordi Albinyana.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner