Secció: El Pont recomana

Presentació a Aín de Poemes i cançons

jul. 25, 2014   //   publicat per González Clofent   //   El Pont recomana, Intervencions, Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a Presentació a Aín de Poemes i cançons     

Estimats coneguts i amics, sense aldarulls estrafolaris resteu convidats a prendre la fresca amb l’actuació del cantautor Josep Lluís Notari i del poeta Josep Lluís Abad.

Música i paraules per incendiar i arruixar cors. Tot alhora.

image

PDF   ·   Versió imprimible

A prop, una indagació sobre la solitud

gen. 4, 2013   //   publicat per Rosabel Gumbau González   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a A prop, una indagació sobre la solitud     

FERRAN-I-CASAN-2-e1352202463651Ja pot trasmudar-se en el malvat Roc, en el caïm calculador i adúlter dels Colomer, en l’empàtic professor Essenbach, en l’alterat interventor d’una centraleta de teletaxi o en un indigent acollit per un home carregat de manies i de punyetes que s’entesta a travestir-lo: Josep Manel Casany sempre broda els papers. I qui és l’home carregat de manies i de punyetes que acabem d’anomenar? Els fils d’aquest personatge els maneja Ferran Gadea, un actor la trajectòria professional del qual va molt més enllà de l’entranyable i innocent Tonet a L’alqueria Blanca, amb la seua participació en obres teatrals com El capo com a protagonista, Aunanenanuallepalilapell, Pollo e hijos… i cinematogràfiques com La chispa de la vida o Carne cruda, per citar els seus treballs més recents. Des de fa unes setmanes, tots dos actors s’han fet càrrec de representar amb mestria l’obra A prop al Teatre el Micalet de València, sota la direcció de Marc Artigau i Queralt, que n’és també l’autor.

I què ocorre en A prop? Un home que viu sol en un petit apartament acull un altre, indigent, que sol pernoctar al recinte d’un caixer automàtic, en plena estació hivernal. Així explicat, ens podria semblar que l’evolució argumental esdevindrà una història de solidaritat entre individus, però prompte ens adonarem que en la relació que s’estableix entre tots dos hi ha quelcom que no va a l’hora. Per què li diu l’acollidor a l’indigent que estudie i què és el que ha d’estudiar? Per què li preocupa si es posa sal o no al menjar? Per què el maquilla i el pressiona perquè es vestisca de dona?

D’altra banda, hi ha la prolepsi amb què arranca la primera escena -l’inquietant monòleg d’un home maquillat i vestit amb roba malgirbada (Casany) davant l’ofec d’un altre home que roman en silenci i assegut a terra (Gadea)-, que constitueix la primera pista de la complexitat que s’establirà en aquesta relació a dos. L’esmentada anticipació crea a més l’efecte que la segona escena, -que argumentalment i cronològica conformaria narrativament el plantejament-, esdevinga directament nus. Més encara: si formalment l’anticipació inicial no és el que entendríem com una mise en abyme, aconsegueix provocar el mateix efecte, atès que ja intuïm que dins de la situació d’acollida transcorrerà un corrent subterrani que anirà aflorant tal com les relacions entre els dos homes evolucionen i es vagen tornant més explícites.

A prop és una peça teatral de les que se solen anomenar de text. Val a dir que en aquest text no hi ha una pregunta, una frase, un mot, deixats a l’atzar. Tots oculten un parany on l’espectador té l’opció d’enrocar-se si vol prendre el risc -indefugible al meu parer- de mirar el propi reflex que li tornen les imatges d’aquests dos homes sols -què és el teatre sinó un meravellós espill?-. I el cep d’aquestes trampes on enrocar-se està impregnat de solitud, de tristesa, de buit i de carències. Les aparences enganyen, i a poc a poc, gestos i diàlegs aniran esgallant les capes dels enganys i els autoenganys al voltant del concepte de necessitat. I és que l’aparent compassió del bon samarità que acull un indigent amb necessitats tan primàries i primordials com l’aliment i el sostre, oculta la voluntat de satisfer una necessitat pròpia més amunt de la piràmide: la de companyia. Però compte, ja que aquest bon samarità obrarà d’acord amb un propòsit que se’ns anirà desvetllant en el transcurs de les escenes: transformar l’indigent en la dona que el va abandonar temps enrere, un procés de suplantació al qual l’indigent, després d’algunes resistències inicials, es prestarà, fins que s’adone del preu: la pèrdua d’identitat i de llibertat.

Traslladant aquestes qüestions a contracamp, em pregunte: és tan estrany considerar els altres com els responsables de cobrir les nostres carències? L’home abandonat en A prop no ha estat capaç de generar els recursos suficients per a adaptar-se a una nova situació i demana a l’altre que canvie totalment el seu guió de vida per no trasformar ni una coma del seu propi. No ens sona això a cançó coneguda? Quantes parelles i altres sistemes familiars i socials es fonamenten en el que s’espera de l’altre i no en el que és l’altre? Quantes persones, -la majoria, segurament- volen veure els altres segons les pròpies projeccions? Com d’amarga pot ser la solitud forçada quan no se sap suportar? Quin preu pagaríem per no estar sols, quins límits transgrediríem?

Just quan eixíem de la sala –hi vam anar ahir-, l’amiga que m’acompanyava em va preguntar: “Creus que hi ha gent així, tan sola?” “Dona, el drama és una intensificació de la realitat”. Li vaig contestar una mica fugint d’estudi, en part perquè em sentia encara trasbalsada per l’escena final -em va costar “anar-me’n”-, i en part perquè ja se m’estaven covant algunes preguntes traslladades a la meua pròpia experiència. Però això, és clar, forma part d’un altre guió.

A punt de conclure el temps en què l’obra ha estat representant-se a València al Teatre el Micalet, -la darrera funció és el 6 de gener-, és de suposar que ara hauria de rodar per altres espais i localitats, com ja ha ocorregut a municipis com Burjassot i Picassent, si no m’equivoque. Esperem que la pobresa material a què ens han abocat els encarregats de les polítiques culturals -i de totes les polítiques- no impedisca que la companyia A prop teatre, responsable de la producció homònima, trobe fórmules per a aconseguir que A prop puga ser representada i per tant mirada (perquè més que veure aquests arravatadors actors en escena, cal mirar-los amb atenció quan treballen per a nosaltres) arreu del nostre territori. Seria imperdonable enviar tant de talent a dormir a un caixer automàtic.

PDF   ·   Versió imprimible

Presentació de Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians.

des. 22, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog, El Pont recomana  //  2 comentaris     

Molt bona vesprada a totes les persones que es troben avui en la Llibreria Ausiàs March per tal d’escoltar la presentació de l’obra Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians de l’editorial catalana Tria de lletres.Almela,Porcar, Abad, Llop i Lliberós

Quan es fa una presentació de llibres de poesia generalment es parla de la vàlua del contingut de l’obra presentada i es glossa la figura de l’escriptor i el per què i manera com s’ha aventurat en el procés de la creació. Però avui consideraré la poesia des d’una visió holista, car la importància dels diferents individus tan sols pot entreveure’s des d’aquell tot global on creixen i s’identifiquen; per tant, en lloc de parlar de cadascun dels nostres poetes esbossaré una visió de conjunt d’allò que podríem considerar l’ofici del poeta, característica aquesta que tots ells comparteixen. Així doncs, posteriorment i quan ells prenguen la paraula escoltarem la riquesa de les seues personals diccions, sensibilitats i comentaris.

Generalment, tot el que existeix prové del remot despertar de les galàxies; nosaltres els posarem nom i elles existiren, però molt abans de la consciència ens veren créixer. Les galàxies sempre han estat a l’aguait; i quan els poetes parlen, escolten sempre, vibren per l’harmonia del elements químics compartits, uns elements esdevinguts manifestació de la bellesa mijantçant la paraula.

Qui escolta els seus poetes? Sou vosaltres? I tant que sí.

Escrivim per a vosaltres, ignots, solitaris entre els papers de l’ànima, amb joia i melangia a parts iguals, tendres o enèrgics enmig de la foscor més llum de la paraula.

Amigues i amics, benaorats espills sigueu per a nosaltres.

Amb la paraula el poetes caven i llauren la vida. És aquesta, una tasca secreta que s’omple de llum pels vostres llavis.

Plou als carrers, els núvols corren, la llum s’aixeca i es pon, les fulles cauen, els fanals somriuen la metàl•lica escultura, una dansa d’amor s’enceta en una cambra, un pare plora perquè fa temps no treballa, humans sense escrúpols ofeguen la dignitat i les vostres galtes s’inflamen dels bocins escrits de vida, escoltats, llegits.

Com diu el poeta Josep González Clofent, “Escriure és viure de dins cap a fora. Viure és escriure de fora cap a dins. Malfieu-vos dels gurus que monopolitzen la poesia. Ella balla amb tots aquells qui s’estimen la bellesa, la transparència; ella balla amb la justícia que connecta allò dit i allò fet: en tots vosaltres batega la paraula”.

Hem arribat ací perquè no existeixen editorials al País Valencià o, més aviat, adormides, se’ls ha avançat una editorial catalana que ha parlat d’una nova fornada de poetes dispersos en aquesta nostrada geografia.

Avui tenim la possibilitat de superar un infantilisme acrític, aqueixa mirada dels qui -bocamolls- classifiquen estúpidament els poetes de primera, de segona, de tercera… Avui tenim entre nosaltres colors de veu que es complementen, finestres des d’on assaborir, altrament, la vida. O caldria parlar de “les vides”?

L’autèntic poeta no viu solament la pròpia vida; és un rodamón a la recerca d’experiències, és aire per transportar veus; un foc secret l’encén davant dels altres. No podreu apaivagar aquestes flames perquè són les vostres. Ho compreneu? I d’això es tracta quan s’escriu autèntica poesia. Perquè no hi ha mots petits i grans; els mots són tions que esclaten i dilaten les ments. I, aleshores, raja aigua pura… i en la vostra terra “sent -i- mental” (que sent i creix mentalment) tot es renova i fructifica; els mots són tions que obren ferides, però cauteritzen dolors i, també, són ales que projecten l’equilibri en furtar-nos l’esperança, són alè contra la misèria dels compradors de temps.

Aquesta esperança insubornable, una humanitat millor, la fam dels pobres, aqueixa sed oculta de llibertat, l’oblit dels desnonats, el balcó de la vida, una oroneta que sí apunta la primavera, el risc directe de la dignitat, la veritat senzilla que allunya la tristesa, una calavera que interpel•la, el desig com una magrana, una veu muda que et dicta, que et martelleja les temples, que proposa uns temples nous per als humans, que ens agermana, encoratja i identifica com un poble: tot açò és posible per les veus poètiques d’aquesta nit. Estem de sort avui. Ací els teniu, són de carn mortal, però també somien. I xafen de peus a terra, perquè s’enlairen en veure-vos lluitar o dir i fer…

Ací els teniu, Vicent Almela de La Vall d’Uixó -funàmbul de balcons entre el nord i sud-. Susanna Lliberós de Vila-real -modista de patrons melangiosos de tendresa i amb una destral de titani crepuscular amagada a El Pont-. Iban Llop de Borriana -mariner amb brúixoles de ports reals i im-possibles-. Josep Porcar -jardiner de mots en encluses de foc- de Castelló,: les nostres veus, una part nostra, poetes que tenen fe en la pedra, en la flor, en el fulgor del llamp i l’aigua, en l’espurna de l’esser humà. I això que hem dit dels quatre autors membres de El Pont, ho podríem estendre als altres 23 autors de l’antologia.

Un pessic de poemes per refrescar-nos les neurones i veure l’horitzó d’una altra manera…

Per tots ells, per tots vosaltres, benvinguda sigues per sempre més, estimada poesia…

PDF   ·   Versió imprimible

Tot naix d’un cap de vena

des. 10, 2012   //   publicat per Susanna Lliberós   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Tot naix d’un cap de vena     

Títol: «Cap de vena»
Autor: Miquel Salvo
Editorial Tabarca llibres
Narrativa juvenil

«Cap de vena» és la història de Francesc, un xiquet de 14 anys que es queda orfe i viu amb els seus iaios. A l’institut ni li han suspés l’assignatura de valencià i per recuperar-la ha d’escriure unes redaccions. El fet d’escriure l’ajudarà a entendre millor el món que l’envolta. Un món, que amb la revolució pròpia dels 14 anys, està ple de circumstàncies que el porten del cel a l’infern. Francesc va creixent mentre va entenent la vida, i ho fa al compàs de la naturalesa. En poc de temps descobrirà el dolor de la pèrdua, la importància de l’amistat i la de la família, l’amor, el sexe, el desamor i el valor de la veritat i del silenci.

En ‘Cap de vena’ ens trobem un Francesc que cau bé, amb qui de seguida s’aconsegueix l’empatia. Des de ben al principi hi juga a favor el fet que s’adrece a un destinatari concret, clar, particular. Apel·la de manera directa a la seua professora i a ella s’adreça directament quan escriu les redaccions, i amb fòrmules tan col·loquials com , saps què? Que sàpies que, o, t’ho torne a dir per si t’emboliques.

En la novel·la, Miquel Salvo aborda el sexe i l’homosexualitat d’una manera absolutament natural. A eixes edats comencen a despertar els cossos i a tindre noves sensacions i impulsos. En ‘Cap de vena’ això és tractat amb molta sensibilitat, amb les coses pel seu nom i amb molta subtilesa alhora.

Un altre personatge destacat de la novel·la és la naturalesa, el fil sobre el qual van cosint-se totes les històries. Una naturalesa activa, que interactúa amb els personatges, i una naturalesa també silent, que els acull, que s’ofereix d’escenari per a diferents actes o es converteix, si cal, en teló de fons. Hi ha el riu, el Millars, però també la mar, amb una gran presència. Hi ha l’ombra de la figuera i l’olor narcòtica de les figues, els baladres, la muntanya, el cel ple d’estels. Però també escenaris concrets de Vila-real: la placeta de l’Àngel, la séquia, els brancals i les pipes. Quàntes bosses de pipes haurem menjat asseguts a un brancal quan teníem l’edat de Francesc !!!
Hi ha històries dins de la mateixa història, que donen un valor afegit a la narració. Hi ha enginy, hi ha humor, i sobretot hi ha una gran dosi de respecte. Hi ha, a més, el que considere un gran triomf del narrador, el lector va veient com al llarg de la història, efectivament l’escriptura, el fet que Francesc aboque al paper tot el que li passa i tot el que sent, es fa necessària per anar entenent la vida i sobretot es converteix en bàlsam per al protagonista, al temps que ofereix una privilegiada clarividència al lector, amb carta blanca per a assomar-se al dietari d’un adolescent.

Durant l’adolescència es magnifica tot el que passa i es tendeix a pensar que després d’una desgràcia no es pot eixirdel pou. De grans sabem que, més o menys dolorosament, sempre s’acaba eixint. Però a eixes edats tot sembla la fi del món, i en ‘Cap de Vena’ això queda molt ben explicat, molt ben resolt, i em sembla una de les grans lliçons d’esta història.

De vegades els llibres destinats als joves tendeixen a fer de vehicle d’un moralina massa òbvia, condescendent, i insistent. En Cap de Vena, això s’evita per una estratègia molt senzilla i complicada alhora per part del narrador. Aconsegueix, no posar-se en la pell del protagonista, sinò ser el propi protagonista.

A través de la primera persona, sense cap judici i amb un llenguatge senzill i directe ‘Cap de Vena’ és la història de qualsevol jove, de qualsevol adult que encara conserve en la memòria aquélles embranzides de la joventut.

PDF   ·   Versió imprimible

La vida mentrimentres

des. 29, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La vida mentrimentres     

Odissea, Homer, trad. Joan Francesc MiraOfici de Lector, 12/11/2011

Homer
«Odissea»
Traducció de Joan F. Mira
Proa, Barcelona, 2011

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l’Odissea. Eren els anys agredolços del final de l’adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l’editorial Alpha, de la col·lecció «Clàssics de tots els temps». El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així –perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l’orgull de comptar amb la millor versió que s’havia fet dels vells versos d’Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi («Uns mots del traductor»), ens explicava –i jo subratllava– que «és en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual».

Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l’«Odissea» i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d’Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d’Homer. Aquesta humilitat l’honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l’apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l’ànima quan l’autor de les «Elegies de Bierville» signa aquesta celebèrrima invocació:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia…”

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Estic absolutament segur que l’hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l’autor de «Borja papa» ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d’un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.

Dit tot això, també m’agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l’«Odissea» és un d’aquell llibres que s’han de llegir, i s’han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d’Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix –d’ençà d’Homer– en la manera que tenim d’entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que –el propi Mira ho ha recordat– l’essencial de l’«Odissea» no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d’un final que clou l’aventura i inaugura potser una etapa d’avorriment conjugal indigna d’algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d’Ítaca –Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba– és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però –¡aquests temps!–, és lògic que alguns albiren la restitució de l’ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.

La lliçó d’Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l’anar fent mentrimentres. La vida –com va dir aquell– és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l’«Odissea» ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

PDF   ·   Versió imprimible

Sobre la vida, la mort i la creació

des. 15, 2011   //   publicat per Josep San Abdón   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Sobre la vida, la mort i la creació     

Converses i lectures, 15/12/2011

Ricard Martínez Pinyol
«La inspiració i el cadàver»
Editorial Moll, Palma, 2011

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota,Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, «Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor», tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: «Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, «Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd», i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a «Aporia». Som un no res, l’existència és un buit com es pot llegir als poemes L’àngel de les mans o L’espill negre: «un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s’allunyi cap a les fondàries.» L’amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: «Veig l’orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l’espai que desocupa l’absènciaLlegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Un diagnòstic implacable

set. 26, 2011   //   publicat per Vicent Usó   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Un diagnòstic implacable     

El rastre de Clarisse, 30/05/2011

Richard Yates
«Les germanes Grimes»
Proa, Barcelona, 2009

“Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç”. Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d’una lectura prèvia d’una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l’exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.

Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l’objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d’Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se’n sortirà. L’una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l’altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s’acomplirà amb precisió mil·limètrica. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

L’illa de les veritats

set. 26, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   El Pont recomana  //  1 comentari     

La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

Flavia Company
«L’illa de l’última veritat»
Barcelona, Proa, 2010 (“A Tot Vent”, 529).

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L’illa de l’última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d’altres. L’obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s’inscriu en la tradició de la novel·la d’aventures diguem-ne “marítimes” (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s’immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

La mirada contemplativa del Límit

set. 23, 2011   //   publicat per Joan B. Campos   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La mirada contemplativa del Límit     

La garfa dels dies, 09/01/2011

Junichiro Tanizaki
«Elogi de l’ombra»
Angle, Barcelona, 2006

Junichiro Tanizaki (1886-1965) és un dels grans renovadors de la novel·la japonesa contemporània, amb obres tan reeixides com ara Hi ha qui prefereix les ortigues (1955) o La clau (1961). La seua trajectòria literària passà diverses etapes: al principi, acusà influències d’autors occidentals, com O. Wilde i Poe, que es veuen reflectides a El tatuatge (1910), després ve un període marcat per l’esteticisme i l’amoralisme (L’amor d’un idiota, 1925) i, a partir del 1931, la seua obra s’adscriu en la més pura tradició estètica japonesa.

L’any 1933 s’instal·là a Kioto (emblema del Japó més tradicional, refinat i també el més ranci i decadent) i es posà a escriure Elogi de l’ombra, un breu però intens assaig d’estètica que es debat en el contorn difús d’un límit: el que traça la llum sobre l’ombra. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Una lliçó de vida palpitant

set. 20, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Una lliçó de vida palpitant     

Ofici de lector, 17/04/11

Ignasi Mora
«Viure amb la senyora Parkinson»
Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

Feia temps que no sabia res d’Ignasi Mora i llavors l’editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s’ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l’Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia “una malaltia degenerativa”. Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s’ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s’ha assegut al davant de l’ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12»