Secció: Dissensions

Feslloch, la música en valencià en un país anormal

jul. 11, 2016   //   Més escrits de:   //   Apunts esparsos, Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Feslloch, la música en valencià en un país anormal     

L’herba de l’escenari Ovidi plena de feslloquers presenciant l’actuació estelar de Fermín Muguruza & News Orleans Basque Orkestra. Un trànsit tímid d’assedegats que emplenen el got de cervesa i, a fora, quatre despistats que arriben a deshora al festival han retardat unes deu hores la dutxa matinera. Anteriorment, el públic ha vibrat amb dos plats forts del programa: Pep Gimeno “Botifarra” i Senior i el Cor Brutal; quasi tres hores en què els joves melòmans han seguit les cançons a cor perquè les coneixen, les escolten a casa i les estimen. La concentració de música en valencià viu tres dies i tres nits de glòria, cada any, a la localitat de Benlloch, la Plana Alta del País Valencià. Un fet que no hauria de ser excepcional, si visquérem en un país normal, i que hauria de comptar amb més mecenatge dels estaments socials; no oblidem que el pes organitzatiu naix d’Escola Valenciana.

El sentiment que experimenta un jove ciutadà del nord de Gal·les quan canta cançons dels Catfish and the Bottlemen o el d’un madrileny quan escolta Malú és més autoritzat que el d’un valencià quan escolta Aspencat, Eva Dénia, Els Manel, Tirant lo Rock, Els Catarres, Pepet i Marieta, Amics de les Arts o Sva-ters? Aleshores, què hem fet del sentit epistemològic de la nostra cultura?

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

En un país “normal” (acceptem el terme com a animal aquàtic) podria trobar-se la producció pròpia de la terra en els centres comercials, en les botigues de música, podria seguir-se per la premsa un esdeveniment de la magnitud del Feslloch, es retransmetria per la televisió autonòmica (ui, perdó), és a dir, es consumiria de manera tan natural com es consumeix una pizza envasada d’aquelles que venen els supermercats de franquícia. I el que fa més mala consciència, la qualitat compositiva, instrumental, vocal, escènica de la majoria dels grups en català no ha d’envejar res, en absolut, a altres grups en altres llengües. Però, tornem a la de sempre: en quantes coses més aquest país nostre no és normal? En el panorama electoral? Vinga, no seré sarcàstic i posaré un altre exemple.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

La mateixa nit, Feslloch, nou de juliol de dos mil setze, a les zero hores i vint minuts, a la línia d’entrada al recinte, s’albiren escamots de la Guàrdia Civil espanyola, armats i vestits amb armilla antibales. Sí, sí, no faig broma. Com diria Xavi Castillo… “que… què!” Mireu, quan servidor i qui m’acompanyava vam veure aquesta estampa, el subconscient, que treballa més ràpid que la companyia Vueling, d’immediat va pensar que ens havia ocupat algun país imperialista…  No, Espanya no podia ser, perquè també són nacionalistes com nosaltres, el que ocorre és que “nacionalista” traduït a l’espanyol s’anomena “votante de centro” i té més categoria, perquè La Roja no és perifèrica i no baixa mai a segona divisió, mentre que nosaltres, pobres “mataos”, animem equipets com el Llevant, el València, l’Elx o el Vila-real (“Villarreal” només al cap de Roig). Segurament, els posats en matèria em diran que no conec el protocol dels cossos de seguretat…, que en esdeveniments que superen cert nombre de gent…, que en actuacions de vigilància i protecció…, que quan la policia o la Guàrdia Civil operen al carrer… i no sé què més. Però, la veritat és que una versió de policia connotada històricament, abillats d’armes i armilles, per més verdets que vagen, plantats davant dels vehicles cel·lulars, encerclant un camp de futbol amb un grapat de joves que fa quatre dies que han acabat els exàmens i ara troben diversió i canten i ballen i escolten la seua música damunt d’un arsenal de bosses nevera carregades de míssils d’espetec i d’entrepans de tonyina… Què voleu que us diga? Fa la sensació (com deien els soldats en temps de la mili) “que el enemigo está dentro”.

A l’autoritat pertinent, vull adreçar una pregunta gens retòrica: no es pot guardar la seguretat de les persones amb una altra posada en escena, d’aparença més normal, que no infonga als innocents el prejudici patit per l’apòstol Judes, “seré jo, senyor?” I, ja posats a demanar, si accepteu la meua humil opinió, per què no envieu els furgons de la Benemèrita a vigilar els concerts del senyor González Sarrià, àlies Francisco? Potser, ell ja no s’atrevisca a insultar ningú; però, entre els seus padrins, més d’un podria fer l’escapada a Panamà. Que la Mare de Déu del Pilar els agafe confessats.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

PDF   ·   Versió imprimible

Terra cremada

febr. 25, 2014   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Terra cremada     

Si fa no res, l’objectiu del govern d’Alberto Fabra van ser els mitjans de comunicació en valencià, ara l’amenaça es concreta en l’escola. En l’escola en valencià, no cal dir-ho. L’atac del PP valencià (?) contra tot allò que signifique cultura catalana s’ha desfermat amb virulència, sense màscares i sense excuses, els darrers mesos. Les raons, segurament, són múltiples. Hi ha, de manera indiscutible, la desesperació: d’ací el recurs ja suat de l’anticatalanisme, que han tret a passejar de nou, i de manera grotesca, arran la definició de valencià del diccionari de l’AVL. Hi poden influir també les pugnes internes, sobretot si es confirma que a Madrid ja han decidit que amb Fabra no van enlloc. I hi ha també la política de terra cremada d’un partit que comença a assumir que pot perdre la Generalitat en les pròximes eleccions i té pressa per fer la feina bruta, per deixar el país tal com el voldrien a Madrid: sense televisió autonòmica, sense immersió lingüística i, si poguera ser, sense traces de catalanitat. En tot cas, allò que –amb Zaplana i Camps– va començar com a drama, amb Alberto Fabra s’ha convertit en una tragicomèdia patètica representada per uns actors miserables, sense caràcter i sense dignitat; uns titelles que es mouen a l’atzar dels vents, dels impulsos i de les ordres que dicten des d’unes butaques –les de Madrid– que no han entés mai què passa més enllà de les circunval·lacions de la capital. El problema és que les dèries, les angúnies, les obsessions i els capricis d’aquesta colla de moniatos la paguem –i molt cara– els valencians.

brot

PDF   ·   Versió imprimible

A Georges Moustaki, en el record.

maig 29, 2013   //   Més escrits de:   //   Dissensions  //  Comentaris tancats a A Georges Moustaki, en el record.     
Hem imaginat el teu jardímoustaki
amb portes obertes de bat a bat.
Les cordes de ta guitarra
vibraven a l’esquinçat generós
de l’exquisida delicadesa.
Al costat de la “chanson cri”
hem comprès l’alarma del missatge.
Hem sentit la vellutada sensació
de les carícies d’ “elle”.
Amb les teves cançons
hem imaginat l’angoixa
de l’absència.
Els rajos de lluna,
els camins afortunats,
han estat equipatges per protegir
la valuosa perla, la llibertat.
Amb el teu vers hem après
que tot és possible.
Ens has fet comprendre
la fragilitat de l’amor,
aprendre a renéixer de les cendres,
a cercar l’estrella
que ens indiqués el nord.
El teu aspecte de “métèque”,
els cabells al vent,
el caminar calmat,
la inegociable actitud
de compromés somiador
han estat part del nostre equipatge.
Pas a pas,
te vas integrar en les nostres vides
com el vell amic
que sempre ens guarda
el millor somriure.
Avui els pètals de ta rosa
volen lliures en el jardí que vas estimar.
Sempre, el record i el teu llegat
acompanyaran, entranyables,
les nostres lluites, amors, solituds,… 
al ritme joiós d’una samba brasilera.

Fins sempre, amic Georges!

 

PDF   ·   Versió imprimible

Vivim en un estat crític d’injustícia i segrest democràtic

nov. 11, 2012   //   Més escrits de:   //   Dissensions  //  2 comentaris     

Afirmar que el nostre sistema de convivència està basat en els paradigmes democràtics és una forma ingènua de qualificar una cosa que cada vegada es distancia més d’aquells valors que són el vaixell insígnia de l’esmentada forma d’organitzar una societat. Sense intentar exigir una perfecció absoluta, ni fer demagògia barata construint un món irreal, podem afirmar que avui la sobirania popular viu segrestada pel poder polític? Sincerament, crec que sí.

No ens ve de nou el comentari referit a que el programa proposat pel partit polític guanyador, de manera tan contundent, en la passada convocatòria electoral és foc d’encenalls.

Pràcticament cap decisió presa des que són al govern té res a veure amb les propostes inicials. Crec que la immensa majoria dels seus votants han de sentir-se profundament decebuts amb l’engany a què han estat sotmesos. I no considere ètic això del silenci davant el vot incondicional o ideològic.

Són moltes les persones que estan patint les conseqüències de les seves decisions. Amb el vot dels electors han aconseguit fer-se amb el govern i, en conseqüència, utilitzar el corró que suposa la majoria absoluta per actuar de la manera que ho estan fent. És a dir, prenent decisions i acords contraris als que van proposar en la campanya electoral a la societat civil.

Escuden aquest procedir argumentant que l’actual crisi econòmica els està obligant a prendre decisions contràries als continguts programàtics que van alimentar les seues propostes en els passats comicis.

Però, passa que les seues decisions també influeixen en totes aquelles persones que no vam optar per la seua candidatura. Un cop al poder, les resolucions que prenen les patim tots els ciutadans, independentment de l’opció política escollida.

Com a conseqüència d’això, la situació real és una inacceptable i interessada presa d’injustes mesures que afecten, de manera molt especial, a les classes menys afavorides. Mesures que s’allunyen clarament de les propostes electorals i que, sense el nostre consentiment, se senten en el dret de prendre. I a sobre, aquest procedir ens el presenten com legítim i salvador del nostre futur. És això decència? És aquesta la manera de regenerar la classe política?

Ens diuen que no poden fer res més i que aquest esforç que avui ens demanen, des d’una dubtosa legitimitat, és el camí adequat per salvar el nostre futur. Per què decideixen en contra dels desitjos de la immensa majoria de la ciutadania?

Avui, dóna la sensació que la democràcia s’ha convertit en un peculiar ‘despotisme il·lustrat’ on el poder econòmic decideix i el poble es mou en el miratge de la decisió, ja que en realitat l’únic que fem és votar perquè ells puguen legitimar les seues accions. Per cert, sempre encaminades a afavorir, en primer lloc, a aquesta minoria que maneja tot l’assumpte més enllà de democràcies i altres pràctiques a l’ús. Després, sempre després, deixen les sobres, camuflades en benestar social, per a la majoria de la població civil que validem tot el procés. Primer el negoci, després la resta.

Davant aquest fet, em vénen al pensament un cúmul de preguntes a les que no trobe una resposta convincent i satisfactòria. Preguntes com ara … Per què decideixen unilateralment el nostre futur persones que van oferir una cosa i després fan una altra? Per què hem de considerar que un suïcidi per desnonament és menys important que salvar un banc? Per què les persones perden la feina, famílies senceres pateixen i, mentrestant, els que van utilitzar l’engany, avui decideixen reformar el món laboral contribuint a que aquest drama siga més insuportable? Per què hem d’assumir que les úniques fórmules vàlides per eixir de la crisi són les proposades per uns polítics que han segrestat la voluntat dels ciutadans? Per què es desmantellen els èxits socials de tants anys d’esforç? On són la Sanitat i l’Educació públiques de qualitat que havíem aconseguit gràcies a l’esforç de molts professionals que avui estan totalment desmotivats i indignats per unes decisions políticament injustes?

I la pregunta del milió, on són els diners, els nostres diners, robats, malgastats, malbaratats, dilapidats, ..? On són els delinqüents causants de tal canallada? … Els privilegis, són els privilegis.

Reconeixent xicotetes excepcions –i recalque això de ‘xicotetes’–, crec que la classe política actual s’ha guanyat a pols el rebuig de la immensa majoria de la ciutadania. Ells, segueixen entenent l’ofici de ‘polític’ des de plantejaments erronis, basats en interessos personals, afany de notorietat i protagonisme. Això de ‘ho faig per vocació i ajuda a la col·lectivitat’ és una fal·làcia, al marge d’algunes excepcions.

Realment l’ofici de polític, com qualsevol altra activitat professional, ha d’estar adequadament remunerada, però … si fos realment així, per què realitzen la seua activitat sustentada en uns privilegis molt superiors a la resta dels treballadors, fins i tot, dels que presenten un currículum molt més categòric que el de molts polítics? Per cert, què currículum especial o titulació se’ls ha exigit a la immensa majoria de dirigents que avui ocupen llocs destacats en institucions públiques només pel sol fet d’eixir elegits en una ‘llista tancada’?

Exposant una opinió que considere compartida per molts ciutadans, he d’afirmar que els polítics actuals, siguen del matís ideològic que siguen –reitere el meu respecte i admiració cap a tots aquells que no se senten involucrats en aquesta apel·lació–, no estan preparats per aconseguir un futur millor per tots. Segueixen nedant en aigües contaminades per la singularitat amb la qual perceben l’ofici de polític (privilegis, consideració, despatxos, dinars de treball, consellers, secretàries, iPads’s de regal, en alguns casos, pagues vitalícies, …).

Tot i que les veus crítiques a aquest escrit, el titllaran de populista, com he dit al principi, no pretenc fer demagògia. Els polítics són necessaris. Necessitem persones que gestionen les nostres il·lusions i benestar. Però no podem seguir suportant i patint aquells que utilitzen la política per al foment de la seua particular manera d’entendre l’autoestima, amb l’acaparament privilegis en el seu propi profit i l’ús del sufragi universal per colar-se a l’estament dirigent de manera fraudulenta, és a dir, amb l’engany.

Avui, necessitem més que mai fer de l’educació pública el principal bastió perquè els governants del futur realment dignifiquen el seu ofici. Mentrestant, haurem de seguir cridant, encara que ens ratllen d’innocents, utòpics i insensats, allò de ‘no ens representen’ mentre seguim vivint en aquest estat crític d’injustícia.

Senyores i senyors polítics, prou! A qui corresponga, convoquen eleccions, ja! Si no ho fan segurament serà perquè primer són els seus interessos electorals per sobre de l’interés general. Diguen la veritat, presenten les alternatives solidàries, adequades i justes a la crisi i demanen el vot per les seues propostes basades en la realitat del moment. Així, el poble, la societat civil, tindrem la possibilitat de validar, amb la veritat per davant, amb llistes obertes, els representants que considerem més convenients per procurar un futur millor, més just, més tolerant, més sostenible, per a totes i tots.

Artur Álvarez i Boix (c) novembre de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

A cavall

set. 25, 2012   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a A cavall     

Està resultant molt interessant el punt de vista que emet el PP valencià sobre els esdeveniments que aquests dies acaparen l’atenció mediàtica del Reino (de España), després de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, a la qual, per cert, van assistir també valencians. Molts o pocs, n’hi van assistir.

Hi ha un comunicat signat per César Sánchez, vicepresident general, criticant Ximo Puig, lider socialista valencià, pel fet que, diu, ell i la seua família s’han lucrat amb les prebendes de la Generalitat de Catalunya. Deu voler suggerir, pel cap baix, que és un quintacolumnista de l’independentisme català. Vés a saber. L’anticatalanisme inherent a l’entramat institucional, ideològic i identitari dominant al País València sempre ha tingut un filó tan productiu en aquesta classe d’abeuralls que a la primera de canvi, com un acte reflex, ja hi torna a recórrer. Pel que puga ser, els fidels vassalls valencians del PP imperial espanyol corren a diferenciar-se de qualsevol sospita de semblança amb el que passe més amunt del Sénia. La fe del convers davant la sospita inquisitorial. És així que les coses que haurien de ser normals són presentades com a diabòliques.

Que recorde, Morella, i també Vinaròs, juntament amb dos municipis valencians més, Sueca i Gandia, van crear la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull amb l’objectiu d’integrar-se a la Fundació Ramon Llull, fundació andorrana per a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, en què hi ha representats institucionalment el Departament dels Pirineus Orientals, Catalunya, Balears i el municipi de l’Alguer, a més de l’estat andorrà. Per part valenciana, la Xarxa de Ciutats supleix el paper galdós de la Generalitat valenciana, que no hi ha volgut participar mai en atenció al tabú blavero que ha permès al PP anar a cavall de les institucions valencianes tot aquest temps. Aquest tabú blavero va expressar-lo profusament l’anterior habitant del Palau del carrer dels Cavallers i a hores d’ara el té coll avall la majoria social dels valencians: ser valencià és, sobretot i abans que res, ser no-català, i ofrenar “noves glòries a Espanya”, objectiu que de vegades s’assoleix i d’altres quedà més poc a mà. Així doncs, com que l’esmentat polític socialista va impulsar aquesta organització, això dóna peu a fer servir arguments d’aquest to. Per cert, en aquesta organització passa com a la Taula del Sénia, que quan hi ha canvi de truita municipal, els ajuntaments del PP no se’n surten mai.

Això em fa pensar en la trobada dels escriptors d’El Pont, a Morella, el 9 d’abril de 2011, en què va constituir-se l’associació. En aqueixa ocasió, és veritat que l’ajuntament de Morella, en coherència amb la seua política de normalitat cultural que explica el seu paper fundador de la Xarxa de Ciutats, va acollir la trobada cedint espais per a la realització. Sense cap aportació econòmica. Com vaig ser qui va llançar la idea de fer aquesta primera trobada a Morella, he de dir que, en aquell moment vaig tenir la sensació que, en aquell moment, resultava difícil, per no dir impossible, realitzar un esdeveniment d’aquestes característiques en qualsevol altre lloc diguem-ne més central del territori. Hi hauria algun ajuntament del PP disposat a acollir la propera trobada d’aquesta organització d’escriptors en valencià? N’hi ha algun de susceptible, no cal dir-ho ni fa falta tant per deduir quin, però: com és que no s’ha produït, encara? Pel tabú, sens dubte. El tabú que exclou de la normalitat allò que és natural.

Unes altres declaracions que també són per sucar-hi pa son les d’Alberto Fabra després d’inaugurar l’any acadèmic a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Afirma que la Comunidad està més legitimada que Catalunya per reclamar dotacions econòmiques. No diré que no, perquè les balances fiscals són igualment ruïnoses i, tal com diu, la renda per capita mitjana dels valencians està per baix de l’espanyola. En això darrer, la política autonòmica dels darrers tres lustres, pel cap baix, alguna cosa hi deu tenir a veure. Pel que fa a les reclamacions: si tan malament ho veu, què fa que no ho reclama amb posicionaments clars davant qui té la paella pel mànec? A no, calla, que és que es tracta de participar en el gran projecte comú d’Espanya. Vol dir dels que van a cavall a Espanya. Com ell. És un argument que els dirigents del PP català s’han cansat de repetir i ja fa temps que no fan servir.

No hi fa res que el mateix 11 de setembre, el Congrés dels Diputats espanyol, on el seu partit té majoria absoluta, es passés pel forro la ILP Televisió Sense Fronteres que havia de permetre la recepció de TV3 a la Comunidad, amb l’excusa cínica que la crisi econòmica no ho fa possible. La mala qualitat de la democràcia espanyola deu explicar el nivell de suspens d’aquest tipus d’argumentaris calamitosos. Ara: al Fabra que quan era alcalde de Castelló reclamava una solució per a aquest problema, no se li ha mogut el seu mig somriure de menyspreu, que tant val per a les bones com per a les males ocasions, per als seus com per a tots els altres.

I sí, l’11 de setembre qui subscriu també era a la manifestació. Quan érem a passeig de Gràcia amb Gran Via, la meua filla, de setze anys va preguntar-me com era possible que Espanya no atengue les reivindicacions de millor tracte fiscal, quan és injust per una diferència de 16.000 milions d’euros anuals en el cas de Catalunya. Resulta complex d’explicar però fàcil d’entendre: perquè els qui van a cavall mai no volen descavalcar dels qui els porten.

PDF   ·   Versió imprimible

I si Catalunya se n’anara?

set. 20, 2012   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a I si Catalunya se n’anara?     
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 851 (21 de setembre de 2012)

Molts valencians hem vist amb admiració, certa sorpresa i, per part de sectors nacionalistes, una dosi de sana enveja, com centenars de milers de catalans van proclamar el passat 11 de setembre la seua voluntat d’independència. El catalanisme del Principat ha evolucionat en els darrers temps cap a un independentisme que, per primera vegada en la història, ha esdevingut tan majoritari que fa pensar en la possibilitat, encara que siga remota, que efectivament això pot anar endavant. És un canvi recent. De fet, els independistes clàssics ho veien tan cru que sempre incloïen els Països Catalans en la seua reivindicació. “Sense València no hi ha independència”, deien. Bé, tothom sabia que això eren brindis al sol. Un cop la independència té certes traces de ser possible o plantejable de debò, es quedarà, com és lògic, en l’àmbit de Catalunya. No els ho critico: si ens havien d’esperar a nosaltres, anaven apanyats.

Des del País Valencià, hi ha dues postures. La majoritària, evidentment, és la del discurs espanyolista dominant: és que aquests catalans, són uns pesats, uns insolidaris insuportables i prepotents, que se’n vagen ja… però sense deixar-los anar-se’n. L’altra, minoritària, és la dels valencians que sempre han estat independentistes o els que ara, davant el que es veu a Catalunya, se n’adonen que s’hi estan tornant, o que pensen cada cop més que els agradaria poder ser independentistes, però topen amb la realitat, crua, de la societat valenciana, immersa en l’autoodi i la negació de la pròpia identitat.

Però, què ens passaria, als valencians, si Catalunya s’independitzara? Acceptem la hipòtesi de partida. Pot ser divertit (o no) imaginar-nos l’escenari: en quina situació quedaríem? Em fa l’efecte que tot se’ns tornaria molt difícil. Espanya no acceptaria un territori amb vel·leïtats de tenir qualsevol cosa en comú amb els catalans traïdors i desafectes. La voluntat de convertir-nos en una “regió” amb certes “peculiaritats” inofensives, voluntat que existeix des de fa cinc segles, s’intensificaria amb força. El valencià quedaria diferenciat del català ràpidament (com el gallec del portugués, ves), i per tant convertit en una coseta d’anar per casa sense força identitària. Els catalanistes serien gairebé terroristes, i la uniformització de l’estat, que fins ara tenia el fre dels catalans, s’acceleraria, com un mecanisme de defensa.

O no. Llegia l’altre dia un article al diari Ara que plantejava que, possiblement, s’estendria la imitació de Catalunya. En veure que als del nord els hi aniria tan bé independents, els valencians també voldríem ser-ho, perquè Espanya deixaria de ser una realitat intocable i immutable. Francament, em va semblar una mica ingenu. Veient els sentiments i la ideologia dominant del meus “compatriotes” valencians, a hores d’ara aquest canvi sembla molt difícil. Crec més versemblant l’opció que es produiria un rearmament de l’anticatalanisme i l’espanyolisme dels valencians que, ara sí, ens deixaria vistos per a sentència.

Però bé, tot això encara és política-ficció. I, evidentment, el que ens passaria als valencians no ha d’influir (ni influirà) en absolut en allò que facen els catalans. Només faltaria. Nosaltres ja tenim allò que ens mereixem.

PDF   ·   Versió imprimible

Volem TV3 definitivament, senyor Fabra!

febr. 17, 2012   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Volem TV3 definitivament, senyor Fabra!     

El dia 18 de febrer es complirà el primer any sense emissions de la TV3 des dels repetidors d’ACPV. Perquè a través d’ONO, d’Imagenio, o del satèl·lit Astra, amb parabòlica, es poden veure un o dos canals de la televisió catalana, la Internacional i Canal 33, com alguns fem. Cosa que ens costa els nostres diners. És un impost que estem pagant gràcies a la fòbia visionària i esquizofrènica de Mein Kampfs (sense senyor ni honorable, que no s’ho mereix), que a millor desgràcia passe.

La política valenciana, des que mana el PPCV, amb Zaplana i, sobretot, amb Mein Kampfs, ha estat d’allò més miserable, culturalment parlant, nacionalment parlant, i més encara si ens referim a la cultura de promoció de la nostra llengua i cultura. D’això, nanai! He defensat que si la nostra Autonomia no serveix per a reivindicar-nos com a valencians, amb tota la nostra història, llengua i cultura, no ens cal per a res i tant el govern com el parlament valencià podrien anar-se’n a ca una puta. Perquè si la política educativa, la sanitària, talment com l’agricultura, la indústria joguetera, la tèxtil i la ceràmica, entre d’altres, com la turística, fan figa amb un govern propi, com ho estan fent, per manca d’ajuda, per a què collons ens serveix una despesa tan gran? Per a alimentar certs politicastres que es folren a costa nostra i damunt ens duen a la ruïna? Doncs des de Madrid també saben arruïnar-nos, que ja en tenen tradició, i els podrem tirar les culpes, si més no… “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”, com diu Tardà.

Parlant sense fer mala sang, la supressió de les emissions de TV3 va ser una obsessió malaltissa de Mein Kampfs que, després d’haver vist i sentit tot el que ha passat durant el judici dels vestits, no és d’estranyar la baixa ralea d’aquest personatge que ens volia fer creure una cosa i les escoltes han desvetlat com de baix ha caigut i que miserable ha pogut arribar a ser tot i que un jurat dividit l’haja declarat no culpable… Envoltat dels gàngsters amb qui s’ha envoltat, tot és possible.
Li molestava la TV3 com una brossa a l’ull perquè era i és més independent que C9. Li feia la cara roja. I havia de donar carnassa a la dreta més blavera. I havia de servir l’espanyolisme més tronat… Açò no s’entèn en les democràcies europees més consolidades. En primer lloc perquè hi ha llibertat d’expressió real, llibertat d’ones i no es posen barreres com s’han posat a l’estat espanyol… Encara ens queda molt, amb la dreta que veiem garlar o escriure en certs mitjans de comunciació que no sabem si estem somniant o és real tanta mala llet, tant d’odi, tant de reaccionarisme, tanta beateria hipòcrita, tant de carpetovetonisme… Tenim una gran manca de psiquiatres. En fi, podríem importar-ne d’Argentina…

I perdoneu que mostre tanta ràbia, cosa que no és habitual en mi, però quan tope amb la irracionalitat de politicastres que no veuen més allà del nas, els budells se’m reboliquen… I és que la conducta lingüicida de Mein Kampfs i part de la gent amb què s’ha envoltat, no tota, per sort, tot i que no se n’han desmarcat, entra dins dels paradigmes de la pitjor dreta i de l’antivalencianisme més real i hipòcrita…

Esperem que la Llei sense fronteres arribe a bon port o que la Justícia pose cada cosa en cada lloc, ens retornen definitivament i legalment la TV3 i totes les que calga, i retornen a ACPV unes multes estratosfèriques pròpies d’uns malvats que han tractat o tracten d’aniquilar les veus més preclares.

Al cap i a la fi, amb tots els pros i contres, ACPV ha estat l’entitat que ha avergonyit i avergonyeix els nostres governs autonòmics, ja que haurien de ser ells els que havien de fer el treball que fa aquesta identitat…

Esperem que el nou president, que ha de nadar i guardar la roba, ho sabem, faça una passa endavant i, talment com va dir, exigisca l’arribada de la TV3. Si el poble té veu, cal escoltar-lo.

Anys per a TV3 i per a ACPV!

Damunt el Suprem ha condemnat B. Garzón per les escoltes. I els delinqüents per jutjar i solts! És que hi ha dies que és per a llançar-ho tot a rodar. Estic ben emprenyat! Tot i que no oblide que Garzón ara és víctima de la maquinària jurídica de la qual formava part, quan va jutjar els independentistes catalans i no va admetre a tràmit les denúncies per tortura i que, en molts aspectes continua adherit a aquella maquinària judicial i repressora pactada amb el franquisme, i constantment reforçada pel PSOE i el PP. Però el TS se n’ha passat deu pobles!

PDF   ·   Versió imprimible

ximpleries (xs)

febr. 14, 2012   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a ximpleries (xs)     

Balconing

Durant l’estiu una dotzena de turistes ha perdut la vida en estimbar-se de ple sobre el sòl circumdant de la piscina del seu hotel. La gràcia consistia en llençar-s’hi des del balcó de l’habitació. Però de bon segur que el proper any aquest joc estarà completament superat pel salt al buit pel forat de l’ascensor, les carreres a rodolons escales avall des del darrer pis o els relleus 4×100 portant un masclet encès a la mà.

PDF   ·   Versió imprimible

La Reforma Residual

febr. 13, 2012   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a La Reforma Residual     

Fill de plàstic, mira que n’ets un gran fill de policarbonat: esqueller inert, corcó furgador de la bellesa.

Fas ois tan sols de pensar-te, mal enginy!

És posar-se al teu costat i veure que no transpires; per a més inri, i que el déu dels filòsofs em perdone, allò que et resta d’humà és llast d’àcid sulfhídric.

Un gran foc se t’hauria d’haver  acostat i socarrar-te les neurones de nou ric estructural, pudent i lleig.

Roshana és moldava i cobra 3 eurets l’hora de 5 a.m. a 18:00, tots els dies al bar on treballa.
A les 18:30 va a classe i s’adorm; el professor de Formació i Orientació Laboral la desperta. Li pregunta si sap en quines condicions treballa, si té contracte de treball i el seu cap cotitza per ella a la Seguretat Social. Diu que no, que té 13 negocis de bar i paga en negre.

Mateu té un camió i transporta mercaderies. El divendres passat li han dit que ha de revisar les quotes que fa pagar pels seus serveis: – Has d’abaratir més els teus costos, li han dit.
Pensa que a 15 companys els han fet fora; ell és un més; al capdavall, una xifra que, avui dilluns, pot fer una ball sense tornada tot prescindint dels seus serveis.

Pau ha hagut de tancar l’antic lloc on feia classes de dansa; ara les fa en un altre magatzem més petit, i veu lentament com desapareixen els/les alumnes. L’Ajuntament del seu poble li deu 2000 eurets de fa dos anys: li ajornen els pagaments; amb una gran tristesa es veu aturat.

Tot açò i més podríem narrar. Reforma Laboral?

Aparques els humans oh vinílica Reforma Residual, a les voreres perdudes de l’esperança. Així els tractes.

No tens coratge cabró de poliuretà, resina opaca.

Aquesta reforma podries haver-te-la injectat per les teues venes de polihidroxibutirat. Però encara sóc massa generós per considerar-te un biopolímer. No puc consentir-ho.

He conclòs que no ets reciclable, patètic de mala classe: deixem-ho que simplement ets tòxic acrilonitrilo- butadienestirè.

Quina creu és aquesta pesta de l’ERO Exprès?

PDF   ·   Versió imprimible

Les obvietats insòlites

des. 21, 2010   //   Més escrits de:   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Les obvietats insòlites     

Més o menys fundat, tinc el pressentiment que la recessió vigent està posant de moda als mitjans de comunicació de masses una mena d’espectacle de la constatació, d’exhibicionisme de les evidències, de vedetisme probatori, amb una ansietat que sembla gairebé un trastorn d’ordre obsessiu-compulsiu. Les poques certeses que ja teníem, poques i lletges, alguns anys relaxades a l’ombra d’una presumpta prosperitat, se’ns revelen ara de nou, esvanit ja el miratge, com si ens les acabaren de demostrar i descobrir. Amb comptades excepcions, els cèlebres cables de WikiLeaks, si més no els propalats fins ara, poden ser interpretats com un paradigma d’aquesta veta de mercat comunicatiu que té com a finalitat afegir valor a una cosa que servidor anomenaria l’obvietat insòlita, per la qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació d’un fet que amb antelació existia ja en el seu repertori de conviccions. Per exemple, que el govern espanyol amagà els vols il·legals de la CIA. Quina sorpresa! Aquesta notícia de la SER, de l’any 2006!, entre moltísimes altres, ja ens havien alertat dels enganys del Govern i ja formaven part dels nostre imaginari. Davant de l’obvietat insòlita, la resposta institucional ha estat el silenci, o el balbuceig. No cal que cap govern acredite la veracitat de les confidències ventilades, perquè ja s’encarrega de compulsar-les el periòdic que les divulga. Per descomptat, ben salpebrades d’astorament i morbositat: cal vendre. La millor prova de la dissolució imminent d’aquesta veta de mercat informatiu és, per un costat, la necessitat/ansietat diària i creixent que el mitjà de comunicació té d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Per un altre costat, la caducitat intrínseca de la notícia.

Aquest fenomen comunicatiu pot ser una moda, però no és nova en absolut. És com l’antic hippysme, avui dia assimilat pels pijos: el pihippysme. Denis McQuail, en la seua «Introducció a la teoria de la comunicació de masses», recorda que un dels pares fundadors de la sociologia de la informació, Walter Lippman, que era periodista, concebia la naturalesa de les notícies en aquest sentit: «La notícia no és un espill de les condicions socials, sinó la constatació d’un aspecte que ha esdevingut notori». L’important no és el fet, sinó la notorietat d’algun aspecte del fet, el valor ressenyable. Per això, la premsa, diu McQuail, passava i passa revista a llocs com les comissaries de policia, els tribunals de justícia, els hospitals i els parlaments, on hi ha més possibilitats, més ràpidament, de constatar esdeveniments. Doncs bé, a tots eixos espais físics, ara haurem d’afegir els virtuals i intangibles, és a dir, els wikileaks. Aquesta moda informativa s’emmarca perfectament en la teoria de la modelació de les pautes mentals dominants de Gerbner (1967), per la qual els mitjans de comunicació tenen propensió a oferir versions uniformes i relativament consensuades de la realitat social. Per això els cables esbombats són també una manera que tenen els mitjans de tornar a la societat i dir: sí, això era així.

No tot és blanc o negre, però. La propagació compulsiva d’evidències té precisament el valor de les asseveracions concloents. Tota pedra fa paret i les delacions conegudes palesen que les democràcies del nostre temps són pures màscares al servei d’interessos privats. Els famosos cables, però, són un exemple més d’aquest espectacle de la constatació que esmentava al principi. Us en donaré un altre. La setmana passada vaig tindre la sort de veure al web de TV3 un documental que connecta amb aquest fenomen mediàtic de la revelació de certeses que, d’alguna manera, ja teníem assimilades. El documental és «Comprar, llençar, comprar. La història secreta de l’obsolescència programada». La seua gran aportació, més que la de desvelar un secret, és la d’airejar la velada història d’una activitat abusiva que les grans empreses han intentat ocultar a l’opinió pública al llarg de la història: planned / built-in obsolescence. La diferència amb els wikileaks és que el documental fa un pas endavant, des de la revelació de la certesa a la reivindicació de la certesa. Qui no ha pensat mai: «Les sabatilles de la marca SBT s’acaben trencant sempre pel mateix lloc!» Doncs bé, el documental ens ensenya per què el forat que surt en la puntera de la sabatilla SBT està calculat, predissenyat, programat de fàbrica. És a dir, que el producte ve desfasat de sèrie. L’aplicació del concepte de caducitat planificada al turnismo polític, al mercat laboral, el cultural o el mediàtic, és altament inquietant. Demà hi ha VAGA DE CONSUM. La revalidació pública de certeses com aquesta, sincerament, em sembla immensament més profitosa per al ciutadà que el consum de grans filtracions insalubres. Però això, afortundament, ja ho jutjareu vosaltres. Us deixe penjat ací el documental.

Publicat originalment a Salms

PDF   ·   Versió imprimible

Els blogs dels autors