Volem TV3 definitivament, senyor Fabra!

Joan Pla

El dia 18 de febrer es complirà el primer any sense emissions de la TV3 des dels repetidors d’ACPV. Perquè a través d’ONO, d’Imagenio, o del satèl·lit Astra, amb parabòlica, es poden veure un o dos canals de la televisió catalana, la Internacional i Canal 33, com alguns fem. Cosa que ens costa els nostres diners. És un impost que estem pagant gràcies a la fòbia visionària i esquizofrènica de Mein Kampfs (sense senyor ni honorable, que no s’ho mereix), que a millor desgràcia passe.

La política valenciana, des que mana el PPCV, amb Zaplana i, sobretot, amb Mein Kampfs, ha estat d’allò més miserable, culturalment parlant, nacionalment parlant, i més encara si ens referim a la cultura de promoció de la nostra llengua i cultura. D’això, nanai! He defensat que si la nostra Autonomia no serveix per a reivindicar-nos com a valencians, amb tota la nostra història, llengua i cultura, no ens cal per a res i tant el govern com el parlament valencià podrien anar-se’n a ca una puta. Perquè si la política educativa, la sanitària, talment com l’agricultura, la indústria joguetera, la tèxtil i la ceràmica, entre d’altres, com la turística, fan figa amb un govern propi, com ho estan fent, per manca d’ajuda, per a què collons ens serveix una despesa tan gran? Per a alimentar certs politicastres que es folren a costa nostra i damunt ens duen a la ruïna? Doncs des de Madrid també saben arruïnar-nos, que ja en tenen tradició, i els podrem tirar les culpes, si més no… “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”, com diu Tardà.

Parlant sense fer mala sang, la supressió de les emissions de TV3 va ser una obsessió malaltissa de Mein Kampfs que, després d’haver vist i sentit tot el que ha passat durant el judici dels vestits, no és d’estranyar la baixa ralea d’aquest personatge que ens volia fer creure una cosa i les escoltes han desvetlat com de baix ha caigut i que miserable ha pogut arribar a ser tot i que un jurat dividit l’haja declarat no culpable… Envoltat dels gàngsters amb qui s’ha envoltat, tot és possible.
Li molestava la TV3 com una brossa a l’ull perquè era i és més independent que C9. Li feia la cara roja. I havia de donar carnassa a la dreta més blavera. I havia de servir l’espanyolisme més tronat… Açò no s’entèn en les democràcies europees més consolidades. En primer lloc perquè hi ha llibertat d’expressió real, llibertat d’ones i no es posen barreres com s’han posat a l’estat espanyol… Encara ens queda molt, amb la dreta que veiem garlar o escriure en certs mitjans de comunciació que no sabem si estem somniant o és real tanta mala llet, tant d’odi, tant de reaccionarisme, tanta beateria hipòcrita, tant de carpetovetonisme… Tenim una gran manca de psiquiatres. En fi, podríem importar-ne d’Argentina…

I perdoneu que mostre tanta ràbia, cosa que no és habitual en mi, però quan tope amb la irracionalitat de politicastres que no veuen més allà del nas, els budells se’m reboliquen… I és que la conducta lingüicida de Mein Kampfs i part de la gent amb què s’ha envoltat, no tota, per sort, tot i que no se n’han desmarcat, entra dins dels paradigmes de la pitjor dreta i de l’antivalencianisme més real i hipòcrita…

Esperem que la Llei sense fronteres arribe a bon port o que la Justícia pose cada cosa en cada lloc, ens retornen definitivament i legalment la TV3 i totes les que calga, i retornen a ACPV unes multes estratosfèriques pròpies d’uns malvats que han tractat o tracten d’aniquilar les veus més preclares.

Al cap i a la fi, amb tots els pros i contres, ACPV ha estat l’entitat que ha avergonyit i avergonyeix els nostres governs autonòmics, ja que haurien de ser ells els que havien de fer el treball que fa aquesta identitat…

Esperem que el nou president, que ha de nadar i guardar la roba, ho sabem, faça una passa endavant i, talment com va dir, exigisca l’arribada de la TV3. Si el poble té veu, cal escoltar-lo.

Anys per a TV3 i per a ACPV!

Damunt el Suprem ha condemnat B. Garzón per les escoltes. I els delinqüents per jutjar i solts! És que hi ha dies que és per a llançar-ho tot a rodar. Estic ben emprenyat! Tot i que no oblide que Garzón ara és víctima de la maquinària jurídica de la qual formava part, quan va jutjar els independentistes catalans i no va admetre a tràmit les denúncies per tortura i que, en molts aspectes continua adherit a aquella maquinària judicial i repressora pactada amb el franquisme, i constantment reforçada pel PSOE i el PP. Però el TS se n’ha passat deu pobles!

ximpleries (xs)

Jordi Colonques

Balconing

Durant l’estiu una dotzena de turistes ha perdut la vida en estimbar-se de ple sobre el sòl circumdant de la piscina del seu hotel. La gràcia consistia en llençar-s’hi des del balcó de l’habitació. Però de bon segur que el proper any aquest joc estarà completament superat pel salt al buit pel forat de l’ascensor, les carreres a rodolons escales avall des del darrer pis o els relleus 4×100 portant un masclet encès a la mà.

La Reforma Residual

Josep L. Abad

Fill de plàstic, mira que n’ets un gran fill de policarbonat: esqueller inert, corcó furgador de la bellesa.

Fas ois tan sols de pensar-te, mal enginy!

És posar-se al teu costat i veure que no transpires; per a més inri, i que el déu dels filòsofs em perdone, allò que et resta d’humà és llast d’àcid sulfhídric.

Un gran foc se t’hauria d’haver  acostat i socarrar-te les neurones de nou ric estructural, pudent i lleig.

Roshana és moldava i cobra 3 eurets l’hora de 5 a.m. a 18:00, tots els dies al bar on treballa.
A les 18:30 va a classe i s’adorm; el professor de Formació i Orientació Laboral la desperta. Li pregunta si sap en quines condicions treballa, si té contracte de treball i el seu cap cotitza per ella a la Seguretat Social. Diu que no, que té 13 negocis de bar i paga en negre.

Mateu té un camió i transporta mercaderies. El divendres passat li han dit que ha de revisar les quotes que fa pagar pels seus serveis: – Has d’abaratir més els teus costos, li han dit.
Pensa que a 15 companys els han fet fora; ell és un més; al capdavall, una xifra que, avui dilluns, pot fer una ball sense tornada tot prescindint dels seus serveis.

Pau ha hagut de tancar l’antic lloc on feia classes de dansa; ara les fa en un altre magatzem més petit, i veu lentament com desapareixen els/les alumnes. L’Ajuntament del seu poble li deu 2000 eurets de fa dos anys: li ajornen els pagaments; amb una gran tristesa es veu aturat.

Tot açò i més podríem narrar. Reforma Laboral?

Aparques els humans oh vinílica Reforma Residual, a les voreres perdudes de l’esperança. Així els tractes.

No tens coratge cabró de poliuretà, resina opaca.

Aquesta reforma podries haver-te-la injectat per les teues venes de polihidroxibutirat. Però encara sóc massa generós per considerar-te un biopolímer. No puc consentir-ho.

He conclòs que no ets reciclable, patètic de mala classe: deixem-ho que simplement ets tòxic acrilonitrilo- butadienestirè.

Quina creu és aquesta pesta de l’ERO Exprès?

Les obvietats insòlites

Josep Porcar

Més o menys fundat, tinc el pressentiment que la recessió vigent està posant de moda als mitjans de comunicació de masses una mena d’espectacle de la constatació, d’exhibicionisme de les evidències, de vedetisme probatori, amb una ansietat que sembla gairebé un trastorn d’ordre obsessiu-compulsiu. Les poques certeses que ja teníem, poques i lletges, alguns anys relaxades a l’ombra d’una presumpta prosperitat, se’ns revelen ara de nou, esvanit ja el miratge, com si ens les acabaren de demostrar i descobrir. Amb comptades excepcions, els cèlebres cables de WikiLeaks, si més no els propalats fins ara, poden ser interpretats com un paradigma d’aquesta veta de mercat comunicatiu que té com a finalitat afegir valor a una cosa que servidor anomenaria l’obvietat insòlita, per la qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació d’un fet que amb antelació existia ja en el seu repertori de conviccions. Per exemple, que el govern espanyol amagà els vols il·legals de la CIA. Quina sorpresa! Aquesta notícia de la SER, de l’any 2006!, entre moltísimes altres, ja ens havien alertat dels enganys del Govern i ja formaven part dels nostre imaginari. Davant de l’obvietat insòlita, la resposta institucional ha estat el silenci, o el balbuceig. No cal que cap govern acredite la veracitat de les confidències ventilades, perquè ja s’encarrega de compulsar-les el periòdic que les divulga. Per suposat, ben salpebrades d’astorament i morbositat: cal vendre. La millor prova de la dissolució imminent d’aquesta veta de mercat informatiu és, per un costat, la necessitat/ansietat diària i creixent que el mitjà de comunicació té d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Per un altre costat, la caducitat intrínseca de la notícia.

Aquest fenomen comunicatiu pot ser una moda, però no és nova en absolut. És com l’antic hippysme, avui dia assimilat pels pijos: el pihippysme. Denis McQuail, en la seua «Introducció a la teoria de la comunicació de masses», recorda que un dels pares fundadors de la sociologia de la informació, Walter Lippman, que era periodista, concebia la naturalesa de les notícies en aquest sentit: «La notícia no és un espill de les condicions socials, sinó la constatació d’un aspecte que ha esdevingut notori». L’important no és el fet, sinó la notorietat d’algun aspecte del fet, el valor ressenyable. Per això, la premsa, diu McQuail, passava i passa revista a llocs com les comissaries de policia, els tribunals de justícia, els hospitals i els parlaments, on hi ha més possibilitats, més ràpidament, de constatar esdeveniments. Doncs bé, a tots eixos espais físics, ara haurem d’afegir els virtuals i intangibles, és a dir, els wikileaks. Aquesta moda informativa s’emmarca perfectament en la teoria de la modelació de les pautes mentals dominants de Gerbner (1967), per la qual els mitjans de comunicació tenen propensió a oferir versions uniformes i relativament consensuades de la realitat social. Per això els cables esbombats són també una manera que tenen els mitjans de tornar a la societat i dir: sí, això era així.

No tot és blanc o negre, però. La propagació compulsiva d’evidències té precisament el valor de les asseveracions concloents. Tota pedra fa paret i les delacions conegudes palesen que les democràcies del nostre temps són pures màscares al servei d’interessos privats. Els famosos cables, però, són un exemple més d’aquest espectacle de la constatació que esmentava al principi. Us en donaré un altre. La setmana passada vaig tindre la sort de veure al web de TV3 un documental que connecta amb aquest fenomen mediàtic de la revelació de certeses que, d’alguna manera, ja teníem assimilades. El documental és «Comprar, llençar, comprar. La història secreta de l’obsolescència programada». La seua gran aportació, més que la de desvelar un secret, és la d’airejar la velada història d’una activitat abusiva que les grans empreses han intentat ocultar a l’opinió pública al llarg de la història: planned / built-in obsolescence. La diferència amb els wikileaks és que el documental fa un pas endavant, des de la revelació de la certesa a la reivindicació de la certesa. Qui no ha pensat mai: «Les sabatilles de la marca SBT s’acaben trencant sempre pel mateix lloc!» Doncs bé, el documental ens ensenya per què el forat que surt en la puntera de la sabatilla SBT està calculat, predissenyat, programat de fàbrica. És a dir, que el producte ve desfasat de sèrie. L’aplicació del concepte de caducitat planificada al turnismo polític, al mercat laboral, el cultural o el mediàtic, és altament inquietant. Demà hi ha VAGA DE CONSUM. La revalidació pública de certeses com aquesta, sincerament, em sembla immensament més profitosa per al ciutadà que el consum de grans filtracions insalubres. Però això, afortundament, ja ho jutjareu vosaltres. Us deixe penjat ací el documental.

Publicat originalment a Salms