Secció: Biblioteca

El magma de la memòria

oct. 14, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El magma de la memòria     

Exilis, 13/10/2011

Manel Garcia Grau / Vicent Pallarés
«El magma silenciós»
Benicarló, Onada Edicions, 2011 (“La Feram”, 4)

L’any 2006, pocs mesos abans del seu traspàs, Manel Garcia Grau estava a punt de publicar la seua primera incursió en la narrativa juvenil, Davall del cel (Perifèric Edicions). Satisfet amb el resultat, va començar a idear un altre projecte. Però l’avenç de la malaltia va fer que proposés a Vicent Pallarés d’escriure-la a quatre mans, com aquest explica al pròleg. Amb tot, la mort de Garcia Grau pocs mesos després va impedir-ho. Han hagut de passar cinc anys perquè, a partir del material previ de partida proporcionat per Garcia Grau, Pallarés donés forma a la novel·la, que manté el títol que havia ideat l’autor benicarlando.

El projecte de Garcia Grau, explica Pallarés, girava sobre dos centres d’interés: les agressions urbanístiques al territori, i la reivindicació de la memòria històrica. I sobre aquests dos eixos va inventar-se uns personatges i una trama que, a mesura que avança, dóna més prioritat al segon dels elements. La novel·la comença quan, en les obres d’una autovia que està causant greus destrosses mediambientals, apareixen unes restes humanes que semblen pertànyer a una fossa comuna del temps de la guerra civil. Dos joves que protestaven contra les obres, anomenats Marcel Gràcia i Víctor Planelles -noms que juguen amb els dels dos autors-, es fan amb una caçadora d’aviador que conté uns objectes personals. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Visió negra del món actual

oct. 12, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Visió negra del món actual     

Per Francesc Calafat
Quaders El País (pàg. 3), 06/10/2011

Jordi Colonques
«Món animal»
Onada, Benicarló, 2011

Jordi Colonques s’estrenà com a narrador a les acaballes dels noranta del segle passat. Era molt jove. Publicà uns quants llibres. Després ha estat uns quants anys sense publicar. És un autor que es decanta per la literatura de guerrilla: caricaturitza el món actual amb calibre gros. Si més no, és el que feia en Sang i fetge (2001). Ara, una dècada després, ha perfeccionat i ha fet més complexa la seua escopeta literària. Món animal és una mena de fauna humana, amb un nombre significatiu d’espècimens, que conduirà l’acció cap a un zoo, una paròdia del muntatge que hi ha al riu de València i dels parcs temàtics, i que funciona com a símbol de l’univers narratiu. Li ix molt bé el retrat deformat de la venda ambulant. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Pere-Enric Barreda s’endinsa en la història de La Iglesuela

oct. 12, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Pere-Enric Barreda s’endinsa en la història de La Iglesuela     

Pere-Enric Barreda (en col·laboració amb Ferran Arasa)
«La Iglesuela y su ermita del Cid: documentos para su historia (I)»
Centre d’Estudis del Maestrat 2011, Benicarló, 2011

L’origen del llibre es gesta l’estiu del 2007, quan l’alcaldessa Inma Artola ordena posar en caixes arxivadores la documentació municipal des de 1936, que estava en diverses dependències. Després d’estudiar-la, s’obtenien textos locals molt importants, i després l’Ajuntament aprovava el conveni amb la Universitat de Barcelona per a buscar més documentació dispersa pels arxius i biblioteques espanyols.

A Barcelona els resultats van ser escassos en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i la Biblioteca de Catalunya, i igual a l’Arxiu del Regne de València. A Terol es va consultar la documentació del Sr. Manuel Matutano i microfilms d’arxius de Terol. A Madrid, a l’Arxiu Històric Nacional, es va obtenir nombrosa documentació de l’ordre de l’Hospital i en els fons del Clergat, de la parròquia de la Iglesuela (178 escriptures). Finalment, a Saragossa hi ha documentació en els arxius Històric Provincial com de la Diputació, però estava tancat per obres el Diocesà. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Un diagnòstic implacable

set. 26, 2011   //   publicat per Vicent Usó   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Un diagnòstic implacable     

El rastre de Clarisse, 30/05/2011

Richard Yates
«Les germanes Grimes»
Proa, Barcelona, 2009

“Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç”. Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d’una lectura prèvia d’una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l’exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.

Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l’objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d’Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se’n sortirà. L’una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l’altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s’acomplirà amb precisió mil·limètrica. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Colombetta

set. 26, 2011   //   publicat per Maria Folch   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Colombetta     

El meu país d’Itàlia, 26/07/2010

Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.

Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d’ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l’ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial.
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L’any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani.
El cas és que l’editorial la va publicar com a ‘operació de catàleg’, és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n’han venut més de 60000, s’ha convertit en el llibre més venut de l’editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L’any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l’any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me’n parlen i en volen saber més, un gust.

Ací en vaig parlar de la traducció al sard.

PDF   ·   Versió imprimible

100 anys de Valor

set. 26, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a 100 anys de Valor     

Avui fa cent anys, el 22 d’agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d’aquesta efemèride, l’anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d’aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l’obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l’any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triari quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d’explicar. De resultes d’aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d’Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l’ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d’origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l’editorial Gorg, que recollia les “Rondalles de tema meravellós”:

Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m’ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d’autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s’han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d’un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques (“El llenyater de Fortaleny”, “L’envejós d’Alcalà”, “El ferrer de Bèlgida”…). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d’elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d’arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d’una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l’arrel…

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies…

PDF   ·   Versió imprimible

L’illa de les veritats

set. 26, 2011   //   publicat per Carles Lluch   //   El Pont recomana  //  1 comentari     

La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

Flavia Company
«L’illa de l’última veritat»
Barcelona, Proa, 2010 (“A Tot Vent”, 529).

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L’illa de l’última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d’altres. L’obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s’inscriu en la tradició de la novel·la d’aventures diguem-ne “marítimes” (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s’immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

La salvació de la carn

set. 26, 2011   //   publicat per Susanna Lliberós   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a La salvació de la carn     

Amb motiu de la mort el passat mes de juliol del pintor britànic Lucian Freud, redescobria la seua obra i assaboria novament els seus nus. Davant la força indiscutible amb què el pintor abordava la figura humana, vaig tornar a sentir aquell torbament que va molt més enllà de la satisfacció o de l’estremiment que s’experimenta davant la bellesa artística. Era més un calfred d’aquells que provoca la transgressió, la lluita contra sistemes opressors i caducs. Freud volia que la pintura esdevingués la carn, la persona. Potser sense saber-ho, va anar molt més enllà: en la seua manera de concebre la carn, el cos, va deixar palesa l’autenticitat i la individualitat de l’home, condició necessària per a la rebel·lió, per a la salvació.

Són molts els autors i estudiosos que han establert un binomi indissoluble entre erotisme i transgressió, com una via per a la lluita contra el poder. Atesa esta reflexió i immersos en la situació actual de crisi que travessa la societat, em vénen al cap les paraules de l’escriptora francesa Simone de Beavoir: “l’erotisme implica una reivindicació de l’instant contra el temps, de l’individu contra la societat.” Certament, cal una lluita contra el temps, que no és més que un parany que ens alliçona la ment maliciosament i equivocada. Amb condicionaments del passat i pors i anhels sobre el futur que no ens permeten centrar-nos en el precís instant en què cal reaccionar: ara. I esta assumpció de l’instant, esta connexió interna i profunda amb nosaltres mateixos, sovint s’aconsegueix a través de la carn. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

La mirada contemplativa del Límit

set. 23, 2011   //   publicat per Joan B. Campos   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La mirada contemplativa del Límit     

La garfa dels dies, 09/01/2011

Junichiro Tanizaki
«Elogi de l’ombra»
Angle, Barcelona, 2006

Junichiro Tanizaki (1886-1965) és un dels grans renovadors de la novel·la japonesa contemporània, amb obres tan reeixides com ara Hi ha qui prefereix les ortigues (1955) o La clau (1961). La seua trajectòria literària passà diverses etapes: al principi, acusà influències d’autors occidentals, com O. Wilde i Poe, que es veuen reflectides a El tatuatge (1910), després ve un període marcat per l’esteticisme i l’amoralisme (L’amor d’un idiota, 1925) i, a partir del 1931, la seua obra s’adscriu en la més pura tradició estètica japonesa.

L’any 1933 s’instal·là a Kioto (emblema del Japó més tradicional, refinat i també el més ranci i decadent) i es posà a escriure Elogi de l’ombra, un breu però intens assaig d’estètica que es debat en el contorn difús d’un límit: el que traça la llum sobre l’ombra. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Els meus drets d’autor?

set. 20, 2011   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Els meus drets d’autor?     

Vaig escriure dies arrere, Drets d’autor, Cultura, Informació i… justament no vaig dir ni una, a posta, de la darrera paraula Llibertat.
Aquesta és una paraula espill, polivalent, enigmàtica per més que l’emprem, amiga Olga.

Tinc la Llibertat com l’únic dret meu personal, intransferible; i és per això que dic sempre el que vull, no mai coaccionat ni pel que puc o dec dir… Cada dia és com un entrenament en aquest humil exercici, per altra banda, no gens fàcil.

Tinc la llibertat que m’obliga a respectar els horitzons dels altres. Aquests són tan sagrats com les persones que els habiten. L’únic límit que em propose és la dignitat: escriure és regalar, no llançar llevantances, ni menysprear.

Tinc la Llibertat de dibuixar poemes sobre la sorra i engronsar els teus ulls estrany i proper lector, amical i llunyana lectora…

Tinc la Llibertat d’oblidar escrits per a mi…allunyar-me del paper, deixar-los dessagnant-se sobre la llengua seca, al desert que m’habita trist i ple de sol alhora.

Tinc la Llibertat d’estimar persones inventades i també reals, confondre els dos reialmes, nadar en oli i aigua, amuntegar grapats de terres, focs… Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...1314151617181920»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors