Secció: Biblioteca

Una lliçó de vida palpitant

set. 20, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Una lliçó de vida palpitant     

Ofici de lector, 17/04/11

Ignasi Mora
«Viure amb la senyora Parkinson»
Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

Feia temps que no sabia res d’Ignasi Mora i llavors l’editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s’ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l’Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia “una malaltia degenerativa”. Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s’ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s’ha assegut al davant de l’ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés

set. 4, 2011   //   publicat per Vicent Sanz   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Elogi del piventó segons Vicent Andrés Estellés     

El piventó, pimentó, primentó, pebre, pebrera o pebrot és una hortalissa cara a l’imaginari de Vicent Andrés Estellés. El poema «res no m’agrada tant» n’és la mostra més superlativa, d’aquest gust. Certament, el piventó no és, a dia d’avui, cap fruita exòtica que faça pensar en poders afrodisíacs ni coses per l’estil. El piventó és una hortalissa criada a manta als  horts valencians, molts dels quals avui s’han convertit en urbanitzacions o simplement s’han ermat després de no poder resistir la competència de sistemes de producció més industrialitzats. Recordo que quan els meus pares van convertir en regadiu un tros d’oliveres que tenien vora la carretera CV-11, el que antigament va ser el camí ral de Tortosa,  una de les primeres plantades que van fer va ser de piventoneres. La piventonera és una planta fràgil, de branques rígides i trencadisses, amb fulles amples, verdíssimes, que no sol passar del mig metre d’altura. En proporció amb la poca cosa que és, produeix uns fruits molt grossos si parlem del piventó morrongo, que és com anomenem familiarment el pebrot roig, el més característic que ofereix el mercat. També són igualment grossos, molt allargats, els piventons italians, encara que de polpa bastant més estreta. La diferència de gust és prou perceptible: el morrongo té una molla dolça, mentre que l’italià posseeix una amargor que no sé per què me’l fa considerar de gust més oriental.

Evidentment, el piventó que Estellés canta a «res no m’agrada tant» és aquest morrongo de molla grossa, dolça i roja, potser amb algunes betes de tonalitat esverdida, o encara una barreja de penques roges i verdes, perquè a la taula popular res no es deixa per perdut i s’ha aprofitat tot tota la vida. La imatge és tan punyent que un dels primers estudis que es va dedicar a la figura del poeta i a la seua poesia, la guia didàctica sobre poemes musicats i cantats per Paco Muñoz, elaborada per Vicent Escrivà i Vicent Salvador, editada per la Generalitat Valenciana el 1986, quan encara passaven coses d’aquestes al País Valencià, duu a la portada un contundent piventó roig, d’unes tonalitats ben pujades. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Un país de mida XXL

ag. 17, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Un país de mida XXL     

Per Joan Daniel Bezsonoff
El Temps, núm. 1418, 16/09/2011

Joan Garí
«Història d’Amèrica»
Acontravent, Barcelona, 2011

D’entrada us he de confessar que el títol de l’article no és meu sinó de Joan Garí. He escrit manta vegada, i torni a afirmar-ho avui: Joan Garí és un dels millors autors actuals en llengua catalana. He passat hores delicioses llegint «Les hores fecundes» i «Senyals de fum», els seus dietaris. A «Història d’Amèrica», Garí ens explica la seua estada als Estats Units el 1990 amb una llibertat total, sense adscriure’s a cap gènere particular. Hi alternen fragments d’autobiografia, comentaris de fotografies, dissertacions filosòfiques, retrats divertits. Tota una miscel·lània gariniana molt agradable. Garí és un home clafert de literatura. “Es viatja també a una literatura com es viatja a una nació. Però de la literatura pots ser-ne hoste perpetu” (pàg 42). En comptes de descriure només la Nova York que veu, l’autor es recorda de la Nova York dels altres: Josep Pla, Thomas Bernhard. M’hauria agradat més conèixer New York seen by Joan Garí, visitar amb ell els museus de la ciutat i quedar-me més temps a les seues llibreries. Em sedueix quan evoca la Gotham Book Mart, despareguda el 2007, i saluda, amb una emoció digna, les tres-centes llibreries desaparegudes en els darrers anys, afusellades a les trinxeres de la societat de consum. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Ni d’Eva ni d’Adam

juny 11, 2011   //   publicat per Vicent Sanz   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Ni d’Eva ni d’Adam     

Triticària, 11/06/2011

«Ni d’Eva ni d’Adam»
Amélie Nothomb
Empúries, 2009

Llegeixo Ni d’Eva ni d’Adamd’Amélie Nothomb, que és un llibre de Salomé que corre per casa. És relativament curt i potser ja fa temps que el volia llegir sense saber-ho. Hi ha llibres que sense proposar-t’ho els acabes llegint i altres que ja no recordes de quan els tens i que intueixes que potser ja no llegiràs. No es pot dir mai, de totes maneres.

Amélie Nothomb és una escriptora interessant per diverses raons. De família catòlica, filla de diplomàtic belga, va nàixer i va viure al Japó fins als cinc anys. Després va seguir la família per diverses destinacions, fins que als dèsset anys va aplegar a Bèlgica, on va estudiar filologia romànica a la Universitat Lliure de Brussel·les, la universitat d’origen francmasó on per cert va exercir Josep Carner, l’anomenat príncep de les lletres catalanes, una vegada a l’exili. Una vegada acabats els estudis a Bèlgica va retornar al Japó, on va treballar per a una multinacional del país com a intèrpret. S’hi va quedar un any escàs i llavors va retronar a Brussel·les, de resultes del que algú podria anomenar “xoc de civilitzacions”. Arran d’aquesta experiència, va escriure Estupor i tremolors i Ni d’Eva ni d’Adam, obra que va aparèixer publicada el 2007, quan ja era una autora de referència de la literatura francòfona. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Contradiu, no celebres

abr. 25, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Contradiu, no celebres     

Per Manel Rodríguez-Castelló
Saó, núm. 359, 04/2011

Josep J. Conill
«La nit en blanc»
XXVIII Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi «Manuel Rodríguez Martínez»
Denes, Edicions de la Guerra, Paiporta, 2011

La consistència poètica amb què fulgura aquest llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) es basteix sobre un treball tenaç i discret sostingut en el temps. Les bones notícies literàries (no l’efímera fullaraca que desborda i desvirtua el mercat) solen produir-se així, des d’aquesta tensió concentrada, amb aquesta pacient lentitud que contradiu la pressa jovial de tants cercadors d’incerta glòria, immunes per naturalesa a les lliçons magistrals, sobretot quan provenen de coetanis i coterranis. Deixem-ho córrer. El cas és que Conill ja escrivia, i força bé, en els temps meritoris dels quaderns Llombriu, a finals dels setantes i primers dels vuitantes, i que no fou sinó en 2002, després d’un llarguíssim i (ara ho sabem) fecund silenci, que aparegué el seu primer poemari, Despossessió a Pagès editors. El magnífic volum d’aforismes Submarins de butxaca (XXIVè Premi d’Assaig Josep Vallverdú) vindria, de la mà de la mateixa editorial, en 2008, precedit per Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (IEC, Barcelona, 2007). Heus ací els dos pols de l’escriptura de Josep J. Conill: la poesia i l’assaig en l’àmbit de la sociologia del llenguatge, ben comunicats pel pont de la creació aforística. Es deuen en bona part a aquest ben desplegat ventall d’interessos intel·lectuals, molt subtilment entreteixits per la mà de l’autor, algunes de les millors qualitats de La nit en blanc: la precisa economia del llenguatge que exigeix l’aforisme, la riquesa del subsòl cultural i literari que alimenta el bosc de la reflexió sociològica, i al capdamunt de tot, el pi gros que escampa les branques des de l’arrel profunda del pensament poètic. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

En els límits de l’odi i de l’amor

gen. 24, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   Recensions  //  Comentaris tancats a En els límits de l’odi i de l’amor     

Ofici de lector, 23/01/2011

Josep Lluís Abad
«L’amor»
Edició digital
http://espaiclaudator.blogspot.com/

És un plaer haver de parlar del llibre d’un amic, i més si això comporta glossar una novetat estricta, una submissió -voluntària i joiosa- als nous imperatius tecnològics. Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella, l’ànima de l’Espai Claudàtor, ha publicat (¿encara en podrem dir així?) un nou poemari, però aquesta vegada ho ha fet en format únicament digital. L’amor, que així es diu el llibre de versos, és un conjunt de poemes clàssics, haikús i tankes que només podem trobar a la xarxa. No té virtualitat matèrica, ni corresponent en paper. Fart dels premis i d’anar a pidolar a les editorials (que sempre responen el mateix: només es poden publicar els poemaris que hagen estat guardonats en algun premi), Josep Lluís ha tirat pel carrer d’enmig. Ha decidit, però, innovar. No hi ha massa llibres electrònics, encara. L’amor n’és un d’ells. Ve a sumar-se així a l’ampla autovia del futur, mentre els qui encara fem llibres impresos el veiem passar amb enveja. I és així com ens entra, de sobte, una nostàlgia inconcreta i estúpida. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Les altres històries naturals

gen. 4, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Les altres històries naturals     

Per Manel Alonso
Els papers de can Perla, 04/01/2011

Joan Campos
«Històries naturals»
Brosquil, València, 2010

L’obra literària de Joan Baptista Campos Cruañes està marcada per dues grans passions: la poesia i el viatge. De fet, i encara que ha publicat diversos llibres de relats, com ara Contes d’estiu (2002) i El món en dotze postals (2009), és conegut pel públic per la seua trajectòria com a poeta i les seues referències al viatge tan en vers com en prosa. Campos és un observador nat, un individu aparentment tranquil que mira amb atenció el món, tot apuntant en el seu quadern imaginari els petits detalls que conformen la realitat que l’envolta.

L’any 2009 va obtindre el X Premi de Narrativa Breu Josep Pasqual Tirado amb un llibre de contes, Històries naturals (Brosquil edicions, 2010), el títol del qual té reminiscències peruchianes, encara que el seu interior es troba a anys llum de la fantasia de l’erudició i del vertigen expressiu de l’obra de Joan Perucho. Els onze relats que completen les Històries naturals de Campos són escenes diverses de la vida quotidiana que deixen entreveure les misèries de l’ésser humà. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Antologia d’escriptors castellonencs

des. 3, 2010   //   publicat per Vicent Pitarch   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Antologia d’escriptors castellonencs     

Institut d’Estudis Catalans / Universitat Jaume I
Estudis Romànics, XXXI, 2009, p. 577-580

Lluís Meseguer
«Antologia d’escriptors castellonencs. Les lletres de Castelló de la Plana i les comarques valencianes del nord en les primeres dècades del segle XX»
València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 653.

El novembre de 2007 i dins els actes commemoratius del 75è aniversari de les Normes de Castelló, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) inaugurava a Castelló de la Plana l’exposició «Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32». L’exposició comptava amb un catàleg voluminós, editat amb el luxe, la profusió de documents il·lustratius i el rigor dels estudis aplegats, que caracteritzen la sèrie bibliogràfica de catàlegs que publica l’AVL. Dos anys més tard, el professor i acadèmic Lluís Meseguer (el qual havia estat l’impulsor principal, el comissari de l’exposició i l’editor del catàleg, juntament amb Josep Palomero) treu a la llum el llibre Antologia d’escriptors castellonencs, una obra –així mateix publicada amb el segell de l’AVL– que bé pot ser considerada com la projecció i el complement de les recerques i de les iniciatives propedèutiques que va auspiciar aquesta institució acadèmica com a homenatge a les Normes de Castelló. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Joan Pla i l’aventura iniciàtica

nov. 2, 2010   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Joan Pla i l’aventura iniciàtica     

Joan Pla

Per Josep Antoni Fluixà
Caràcters, núm. 53, 10/2010

En la passada edició dels Premis de la Crítica del País Valencià, celebrada a Castelló el 4 de juny de 2010, Joan Pla va rebre l’homenatge dels seus companys. Era la primera vegada que un escriptor valencià conegut principalment com a autor d’obres de literatura infantil i juvenil rebia aquest reconeixement anual per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià. El fet era digne de destacar i així ho vaig fer en el parlament que vaig tenir l’oportunitat d’exposar en l’acte de lliurament dels premis. Com a lector i seguidor de la producció literària valenciana en tots els gèneres, he constatat que la validesa d’un escriptor no depèn del gènere que conrea, ni del lector a qui adreça les obres que fa, sinó de la qualitat intrínseca dels seus escrits i, no obstant això, als escriptors que escriuen per a infants i joves els és més difícil rebre la consideració i l’admiració del món cultural i de la crítica, molt més que els qui escriuen poesia, novel·la o assaig per a adults. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Ús de la poesia

abr. 20, 2010   //   publicat per Josep Porcar   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Ús de la poesia     

La poesia no aprofita per a res, si atenem al comú concepte d’utilitat, a l’imperi del benefici, tret dels profits menys poètics, és a dir, els guardons, el reconeixement i els diners, assumptes sovint protagonistes en la projecció mediàtica del gènere. De manera diferent, Todó i Erraté s’ho han plantejat als seus blogs. El meu sentir és que insistir en l’ús i servei de la poesia des del comú concepte d’utilitat no ens porta enlloc. Més encara si l’existència d’un producte líric ha de sotmetre’s, com proposa Fuster, al voluble criteri analèctic —poc útil, d’altra banda—, de si un poema val o no la pena. Quin és el valor de la pena? La podem avaluar? Quina mena de validesa és la d’un poema? Cànons? Mètodes? Aranzels? Un fangar. En una línia tangent de debat, Erraté pregunta al seu blog com traduir aquestes paraules de Hölderlin: «Wozu Dichter in dürftiger Zeit? (…) De què serveixen poetes en temps de misèria?», conclou. Canviaria poc la pregunta si la retallàrem: «De què serveixen els poetes?». Són útils? No? Doncs mateu-los! Exabruptes a banda, Biel Mengual recordava fa uns anys, i també al seu blog, el dictamen de Hölderlin en la veu de Blai Bonet: «Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que queda, però, ho funden els poetes». Els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però són testimonis d’una existència que, en molts casos, mereixerà obtenir, si més no, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...1314151617181920»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors