Secció: Biblioteca

Un estrany poeta castellonenc

març 27, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  1 comentari     

Josep González Clofent va nàixer l’any 1962 a Mascarell (la Plana), el mateix any, segons li agrada remarcar, que els Beatles van editar “Love me do” i Joan Fuster va escriure a quatre mans “Nosaltres els valencians” i “El País Valenciano”. Aquestes són les fites emblemàtiques de la seua memòria emocional.

Tot i que és substancialment un desconegut en el panorama de la literatura catalana, és autor de tres poemaris publicats: “Per amor a l’art” (aparegut l’any 1989, mentre els manifestants enderrocaven un mur oprobiós a Berlín, en la desapareguda editorial gironina Llibres del Tendur), “Indicis d’una cosmogonia” (publicat el 1994 dins el segell illenc Calabruix) i “Regla de tres” (editat per Edicions del Brosquil l’any 2005 després de guanyar el premi Bru i Vidal de la vila de Sagunt).

Tots aquests títols es troben actualment descatalogats, com correspon a un autor fantasmagòric que no es prodiga en públic més enllà de l’estrictament necessari. Sí que ha sovintejat, però, l’àmbit de la reflexió assagística amb articles disseminats ací i allà i publicats sense firma o amb pseudònim. Alguns dels títols d’aquests articles són els següents:

– “Literatura valenciana del XXI i hecatombe”.
– “Literatura, metàfora i oblit del món”.
– “Crítica literària i fum editorial: literatura en venda?”
– “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.
– “Sobre la falsa evanescència de la literatura digital”.
– “Endogàmia poètica i canibalisme”.
– “Entomologia de la desafecció: apunts per a l’esbós d’una literatura íntima”.

Actualment viu a Perpinyà, parla un francés acceptable i treballa en l’administració d’una residència d’ancians. Els qui el coneixen asseguren que, a les nits, no deixa d’escriure poemes en una vella màquina Olivetti, sense guardar-ne més que una única còpia.

PDF   ·   Versió imprimible

Passions entre la fe i el cor

febr. 1, 2012   //   publicat per Pasqual Mas   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Passions entre la fe i el cor     

Raons de sang i foc, de Pep CastellanoPliegos volantes, núm. 59, hivern 2011

Pep Castellano
«Raons de sang i foc»
Premi Blai Bellver de Narrativa
Bromera, Col. L’Eclèctica, 204, Alzira, 2011

Pep Castellano (Sant Pau d’Albocàsser, 1960) és un dels escriptors més prolífics i premiats de la literatura catalana del País Valencià. Bona part de la seua producció està dirigida a lectors infantils i juvenils, però en «Bombons amargs» (2008) i en «Raons de sang i foc» (2011) cerca un públic adult al qual sedueix amb la novetat de les històries i el domini de l’art narratiu.

«Raons de sang i foc» és una novel·la d’amor que situa els seus personatges al Castelló de la Germania. Saïda i Manel, com els seus noms delaten, pertanyen a confessions religioses diferents, la qual cosa, com a la novel·la morisca de frontera, determina una sèrie d’entrebancs religiosos que hauran de ser vençuts per tal que l’amor puga triomfar. Però no són aquests els únics obstacles, ja que l’acció s’esdevé mentre els atacs ferotges dels agermanats calen foc a la moreria castellonenca i a comunitats senceres com la musulmana de Xivert, i, gairebé al mateix temps, es produeix la resposta de les tropes del duc de Sogorb que intenta acabar a canonades amb aquest fanatisme; cosa que així va ocórrer a la batalla d’Orpesa i la d’Almenara, enfrontaments que situen la novel·la en la primera meitat de 1521. Se solapen, per tant, tres estadis amb una autonomia d’actuació enfrontada, de tal manera que si els agermanats castiguen als de la moreria i els del duc de Sogorb als agermanats, els afavorits podrien ser els primers si no els hagueren fet fugir, matat o batejats a la força, com als jueus vora trenta anys enrere. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

«La font de la salut»

gen. 16, 2012   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «La font de la salut»     

La font de la salut, de Vicent SanzPer Josep Palomero
Cuadernos, El Periódico Medoterráneo, desembre 2011

Vicent Sanz
«La font de la salut»
Saldonar, Barcelona, 2011

Aquest llibre és una emotiva recreació sentimental de la història del reial santuari de Traiguera. L’autor ens hi proposa una visió calidoscòpica del lloc a través de 24 narracions independents que, en realitat, conformen un sol text en què s’entrellacen les seues vivències i records amb una profusió de dades informatives referents a l’ermitori que estimulen la curiositat del lector fins al punt que aquest, a la fi, troba que el llibre s’ha quedat curt perquè el conjunt del text és realment commovedor. Vicent Sanz, com féu Joan Fuster en «Elogi del meu poble» i Lluís Meseguer en «L’optimista», recrea en aquest volumet un patró narratiu que combina íntimament la pròpia experiència amb l’exposició de dades sobre aquest indret emblemàtic, carregat d’història i de simbolisme. No sabria dir quina de les narracions m’ha colpit més, perquè totes m’han entusiasmat, tant per l’extraordinària qualitat i excel.lència d’una prosa equilibrada, com per l’emotiva implicació de la veu del narrador amb el paratge, així com per la quantitat d’informació i de detalls curiosos que conté. El recomane molt sincerament als amants de les joies del nostre passat.

PDF   ·   Versió imprimible

La vida mentrimentres

des. 29, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La vida mentrimentres     

Odissea, Homer, trad. Joan Francesc MiraOfici de Lector, 12/11/2011

Homer
«Odissea»
Traducció de Joan F. Mira
Proa, Barcelona, 2011

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l’Odissea. Eren els anys agredolços del final de l’adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l’editorial Alpha, de la col·lecció «Clàssics de tots els temps». El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així –perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l’orgull de comptar amb la millor versió que s’havia fet dels vells versos d’Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi («Uns mots del traductor»), ens explicava –i jo subratllava– que «és en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual».

Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l’«Odissea» i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d’Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d’Homer. Aquesta humilitat l’honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l’apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l’ànima quan l’autor de les «Elegies de Bierville» signa aquesta celebèrrima invocació:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia…”

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Estic absolutament segur que l’hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l’autor de «Borja papa» ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d’un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.

Dit tot això, també m’agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l’«Odissea» és un d’aquell llibres que s’han de llegir, i s’han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d’Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix –d’ençà d’Homer– en la manera que tenim d’entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que –el propi Mira ho ha recordat– l’essencial de l’«Odissea» no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d’un final que clou l’aventura i inaugura potser una etapa d’avorriment conjugal indigna d’algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d’Ítaca –Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba– és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però –¡aquests temps!–, és lògic que alguns albiren la restitució de l’ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.

La lliçó d’Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l’anar fent mentrimentres. La vida –com va dir aquell– és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l’«Odissea» ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

PDF   ·   Versió imprimible

«Raons de sang i foc», de Pep Castellano

des. 28, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «Raons de sang i foc», de Pep Castellano     

Raons de sang i foc, de Pep CastellanoPer Josep Lluís Navarro
L’Illa Revista de Lletres, núm. 59, hivern 2011

Pep Castellano
«Raons de sang i foc»
Premi Blai Bellver de Narrativa
Bromera, Col. L’Eclèctica, 204, Alzira, 2011

«Raons de sang i foc» ens endinsa en la revolta de les Germanies als carrers de Castelló. Malgrat el fragor de la violència i el saqueig despietat, el desig sorgeix als clots de la blanqueria. Saïda, filla d’un sabater moro, és sotmesa al xantatge del poder local arran d’un vell assumpte tèrbol de què no és culpable, i menyspreada pels agermanats a causa de la seua fe. Manel, cristià aprenent d’adober i simpatitzant de la Germania, covarà cap als moros sentiments contradictoris. Pot l’amor triomfar per damunt dels credos? Pot l’alegria de viure véncer el dolor?

Aquesta novel·la fa una mirada al nostre passat més sagnant, en una crida subtil a la convivència de cultures, i retrata com en temps de crisi suren l’odi i els prejudicis envers les minories. Castellano els dóna veu a través de Salma, alcavota i protectora de Saïda que, amb saviesa refranyera, vivesa de contacontes i una llengua rica i genuïna, narra aquest relat de valentia i lluita per la supervivènlia.

Un tast de la novel·la (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

«La mà de ningú», de Vicent Usó

des. 28, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «La mà de ningú», de Vicent Usó     

Per Llorenç Capdevila
El Pou de la Gallina, desembre 2011

Vicent Usó
«La mà de ningú»
Proa, Barcelona, 2011

El valencià Vicent Usó, dues vegades finalista del Sant Jordi i amb un corpus narratiu iteressant, acaba de publicar una peculiar novel·la negra.

La mà de ningú (Proa, 2011) és una novel·la d’aquelles que, com se sol dir, atrapen el lector. Potser algun dels habituals del gènere trobarà que s’entreté una mica massa en els detalls superflus, en la descripció de gestos i situacions; i potser algun altre se sentirà molest per no trobar-se amb una trama linial, amb un protagonista clar i amb una mica més de sang i fetge, però el cas és que a mi em va atrapar fins a la darrera pàgina. Es tracta d’una història situada a França i protagonitzada per sis personatges: un vell pagès que fuma d’amagat i que no vol sentir dir res sobre deixar de conrear la terra; un transportista d’origen balcànic, brut i gras, que parla amb una amant imaginària; un senegalès que ven pel·lícules pels carrers de París i que no sap on passarà la nit; una okupa desarrelada i generosa que es guanya la vida fent malabars; una dona maltractada que fuig d’un passat fosc i es refugia en una gran mansió on acaben de contractar-la com a serventa; i un metge vidu que estima amb bogeria les seves dues filles petites i treballa fent un horari força intempestiu. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Sobre la vida, la mort i la creació

des. 15, 2011   //   publicat per Josep San Abdón   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Sobre la vida, la mort i la creació     

Converses i lectures, 15/12/2011

Ricard Martínez Pinyol
«La inspiració i el cadàver»
Editorial Moll, Palma, 2011

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota,Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, «Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor», tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: «Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, «Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd», i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a «Aporia». Som un no res, l’existència és un buit com es pot llegir als poemes L’àngel de les mans o L’espill negre: «un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s’allunyi cap a les fondàries.» L’amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: «Veig l’orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l’espai que desocupa l’absènciaLlegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

És el poeta la veu posseïda pels déus?

des. 13, 2011   //   publicat per Mònica Meló   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a És el poeta la veu posseïda pels déus?     

Pluja de setembre, 13/12/2011

És la poesia un salconduit per a accedir a l’inefable, al reialme de la Veritat i la Bellesa? Posseeix el/la poeta cap do innat per a transformar en paraules el coneixement que poua en aquest món superior? És el/la poeta una mena de mèdium? És la inspiració un xiuxiueig dels déus?

Els grecs antics sabien la resposta a aquestes preguntes d’una manera molt natural i desacomplexada. Afirmaven l’existència de la inspiració, en el sentit que un poeta no pot obtindre de si mateix el rendiment i fins i tot és incapaç de fer res, llevat que un esperit diví coopere amb ell i li diga el que ha de dir-li. Els grecs van acceptar el fet de la inspiració i el van atribuir a la presència celestial de la Musa. Reconegueren que quan aquest ens diví es presentava, el seu treball assolia la plenitud i tenia una diferència quasi radical amb tot el que escrivien per un mer acte de voluntat. I aquesta relació de l’artista amb un món superior va fer que la paraula immediata que empraren per a anomenar l’art fóra sophia. El bon poeta, com el bon pintor, era un home savi, la saviesa del qual estava en el coneixement dels camins dels déus i de la manera d’usar els seus dons. És clar que la creació de l’artista és en gran part conseqüència de la seua voluntat i esforç personal, però el que crea tendria molt poc valor si no fóra suggerit i sustentat per alguna cosa que ho transcendeix. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Al Perú, de viatge

des. 2, 2011   //   publicat per Vicent Usó   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Al Perú, de viatge     

El rastre de Clarisse, 02/12/2011

Joan Bta. Campos
«El regal en la mirada»
Onada, Benicarló, 2011

Empés, si més no en part, pel bon sabor de boca que em va deixar «El món en dotze postals», vaig agafar, només veure’l exposat a la llibreria, «El regal en la mirada», de Joan Baptista Campos, que fa no res que ha publicat Onada Edicions. El llibre explica el viatge que Joan i la seua parella van fer al Perú, fa algun temps. L’autor, de fet, me n’havia parlat en alguna ocasió, tant del viatge com del llibre, però no era conscient que ja rodava pel món.

Joan Baptista Campos és un poeta excel·lent (us recomane especialment “Pavelló d’Orient” i “Jardí clos”, per seleccionar dos títols), però, quan exerceix de narrador, té perfectament clar l’utillatge que li cal (i el que no pertoca), de manera que no resulta fàcil imputar-li aquella acusació que tan sovint veiem que es fa servir contra els poetes posats a narradors. Ben al contrari. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Literatura tacada d’humanitat

nov. 11, 2011   //   publicat per Mònica Meló   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Literatura tacada d’humanitat     

Pluja de setembre, 10 de novembre de 2011

«Atorgar a la literatura un saludable valor utilitari és una proposició arriscada.» (Catherine Bennet, The Guardian Weekly, 15/07/2011) Llig aquesta afirmació i no puc evitar sentir-me ofesa, com si hagueren profanat els meus preceptes religiosos. I és que la literatura és un fenomen ancestral molt humà que beu de la mateixa font que les religions: l’essència humana, la cerca de sentit de la vida. Seria interessant investigar el lligam entre literatura i religió que es donava al principi dels temps, però ara m’interessa indagar més en la concepció que tenen els escriptors actuals al voltant de la «utilitat» de la literatura. I pose entre cometes aquesta paraula perquè és un concepte brut, contaminat per la tendència mercantilista i utilitària de la societat occidental. Algun intel·lectual diria que és un concepte «postmodern». Jo preferisc parlar de la necessitat de la literatura.

Revisant la meua Carpeta Màgica de Retalls de premsa, m’he adonat de la quantitat de reflexions que es fan als mitjans escrits al voltant d’aquest tema. Podríem respondre a l’autora de l’afirmació amb paraules de Doctorow: «Mire, és senzill: els relats ens ensenyen les lleis de la comunitat i distribueixen el sofriment. A través de les històries, l’individu sent que el seu sofriment pot ser compartit per la resta. El relat porta incorporat allò que la comunitat ha de saber per a sobreviure: aquest és el sistema de coneixement al qual em referisc.» I podríem arredonir-ho amb la reflexió del professor de psicologia Keith Oatley: «Llegir ficció desenvolupa la comprensió social de la gent, així com l’empatia, a la manera d’un simulador de vol. Com més lliges, millor entens els altres.» Sistema de coneixement i activadora de l’empatia serien, doncs, dos valors essencials de la literatura. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...1314151617181920»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors