Secció: Biblioteca

Les beceroles d’un escriptor

maig 7, 2017   //   publicat per Joan Garí   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Les beceroles d’un escriptor     

arquitectura-de-la-ficcio-vicent-usoPublicat a: Ara Llegim

Títol: «L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa»
Autor: Vicent Usó
Pròleg de Manuel Baixauli
Editorial: Bromera
Alzira, 2017

Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi).

L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.

Escriptors de brúixola o de mapa
Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El mateix Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada.

Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant ) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary ); la diferència (com volia E.M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.

Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Observador a Cal Paradís

març 26, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Observador a Cal Paradís     

Miquel Barrera a Cal Paradís

Sí senyores i senyors, despús-ahir 24, al migdia l’amic Joan Garí i un humil servidor passàrem unes hores al santuari de Miquel Barrera.

I dic hores, perquè així fou. Arribàrem a la Vall d’Alba a les 14:45 i eixírem d’aquest temple d’ordre, harmonia i  sinestèsia a les 18:25.

Des de feia mesos, prou mesos arrere, ja Garí em digué que un dia faríem una religiosa visita a Miquel Barrera, home i cuiner amb una estrella Michelin.

I clar, quan a Garí una cosa se li posa entre cella i cella, vaja que si s’acompleix!

Des d’aquella intimitat de l’obrador Miquel, el prestidigitador de la cuina ens ataüllà i fou entrar quan exclamà: “- Ostres Joan, ja dubtava jo si vindríeu o no”.

– Sí, home sí, li contestà Garí, mentre eixia per la porta i ens saludava en primera persona.

– Passeu, passeu i acomodeu-vos.

 

La seua casa, per tant la seua vida, es troba al poblet de l’interior de  la Vall d’Alba com us he dit abans.

Musclos en escabetx

La primera sensació fou d’una tranquil·la i incomparable bellesa i harmonia. Vistes d’ametllers florits i amb fulla, una terra roja i un cel blau que pintaven en mi allò que l’experiència particular ens anava a regalar.

El lloc elegant i equilibrat: ornaments humils, però amb gust; espais oberts i delicadesa en l’ambient i el parament de taula.

De seguida un atent cambrer ens acompanyà per fer tria d’on volguérem seure. Ens desitjà una bona estància i presentà les referències d’on ens trobàvem, alhora que ens oferia la carta de vins i ens féu algunes recomanacions.  Joan i servidor escollírem un caldo de l’indret, un Terres calisses elaborat pel seu veí del davant amb tres varietats de raïm: garnatxa, cabernet i merlot. Un vi contundent, generós i amb un buquet inqüestionable.

Nosaltres ja ho sabíem, Miquel Barrera s’estima els productes de la terra. Encetàvem el viatge amb bon peu.

Tot just després d’obrir l’ampolla per esperar el bateig secret de l’oxigenació ens dugué un oli de la terra servit en vaixella blanca perquè el tastàrem: densitat d’or còsmic i un regust amarg sense molèstia que abraçà el paladar a les soques mil·lenàries de l’olivar.

Estàvem preparats per al misteri dels sabors.

Miquel era a cada plat que el cambrer ens presentava amb explicació inclosa. No el veiem, però hi era present. La cerimònia s’acabava d’iniciar.

 

– Prepara’t Pepe, gaudeix del festival, em digué Joan Garí.

 

1/ Pell fregida d’abadejo amb brandada i salsa romesco.

2/ Musclos en escabetx.

3/ Carxofa fregida amb caputxino de la seua pròpia crema i tòfona ratllada.

4/ Pota de pollastre a l’ast amb crema reduïda del brou de les carcasses.

Bum! I les Terres calisses netejaven la boca amb aquelles aromes color vermell de sol primaveral. Mentre jo anotava els elements primordials dels plats  -però encastats pels meus ulls al cervell- el meu company paladejava i paladejava.

Tomata de penjar farcida de sardina de bóta

5/ Tomata de penjar d’Alcalà de Xivert pelada i farcida de sardina de bóta en la seua salsa.

6/ Tirabec que volia ser pèsol amb un finíssim tall de cansalada.

7/ Carxofa torrada amb cansalada Joselito i la seua cendra.

8/ Galeres amb salsa de rap.

El cambrer no parava de treure plat rere plat sense treva. Miquel  al seu Sancta Sanctorum, treballador imparable, modest. Jo, mentrimentres, prenia nota amb una rapidesa que no era tal i tan sols mig apuntava. Vostès i el xef, espere em perdonen en aquest relat la possible mancança d’exactitud.

Bum! I el mar i la terra confoses en les papil·les del meu bategar. La sang d’aquest Terres calisses em feia lentament trontollar.

Carxofa torrada amb cansalada Joselito

Miquel aguaità per primer cop, per tal de saludar-nos ara en persona i demanar si l’eternitat (açò ho dic jo) s’havia fet palesa a taula, a la qual cosa assentírem. Ens puntualitzà algunes qüestions gastronòmiques i ens animà a continuar en aquest viatge d’iniciació als orígens dels sabors.

9/ Gambes d’esquer amb verdures silvestres al dente espàrrecs, borratja de temporada.

10/ Mar i muntanya.

11/ Perdiu en escabetx i card en salsa.

Perdiu en escabetx

12/ Rajada amb caparres i emulsió d’algues i all negre.

13/ Ànec amb reducció de la seua salsa i aroma a cítrics.

Miquel se’ns presentà de nou i ens explicà algun petit secret de la preparació i tot seguit digué: -Ara us prepare un parell de plats més.

Garí i un servidor atònit  diguérem que era suficient. Que no calien més coets en aquesta festa de sensacions magistralment elaborada i presentada.

Ànec amb reducció de la seua salsa i aroma a cítrics

Per finir aquest castell i mascletà de sabors ens preparà unes postres magnífiques.

14/ Fruites àcides, gerds, móres amb salsa de remolatxa vermella amb punts de iogurt i formatge.

15/ Cruixent de sèsam amb crema d’ametlles i pètals de préssec.

 

Arribats ací, el meu amic demanà una ampolla d’aigua. Beguérem, és clar. L’atent cambrer ens dugué -per cortesia de la casa- un licor elaborat per a Cal Paradís amb gust a cítrics i tòfona.

Cruixent de sèsam amb crema d’ametlles i pètals de préssec

Miquel vingué i s’assegué amb nosaltres a taula, però Joan li demanà aquells pessics de carabassa torrada i taronja que ja havia tastat en una altra ocasió.

S’inicià conversa de projectes, Miquel i Garí il·lusionats: cuina i literatura sempre s’han avingut; jo  observador privilegiat de Cal Paradís done fe que tot açò narrat ha estat real i continuarà.

Un cafè aràbic ens asserenà.

Miquel Barrera és un mestre que sacralitza la cuina amb una pulsió que apunta la seua vida, el seu món regalat. I tot per ser tastat. No us decebrà!

Senyores i senyors, bon apetit.

PDF   ·   Versió imprimible

L’incert alberg

març 18, 2017   //   publicat per Carles Lluch   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a L’incert alberg     

incert-alberg-josep-igualLa Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

 

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 52

gen. 25, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 52     

COMIAT

Jana Gos d’Espadà i el príncep de les milotxes

Durant 51 setmanes us he escrit aquestes petites postals recopilades i corregides algunes per la paciència del nostre Javier Molés a la nostra web en aquesta adreça http://grupeco.org/?forum=petites-postals-per-a-grupeco i en ordre invertit.

Desconec quin ha estat el resultat, si han esdevingut passatemps, ignorades, una finestra al cansament o mengívoles i heu tret una mica de forment.

El que sí us puc confessar és que han volgut ser testimoni de presència.
Valore molt les paraules i la música perquè en elles balle, m’identifique i sóc: elles esdevenen una mena d’espill de les nostres ànimes (interior) si em permeteu aquesta expressió.

La 52 postal, la darrera que tanca el nombre de setmanes per fer l’any, és la vostra.

Pot semblar-ho, però sense aquesta, tan sols seria una aparença: no és aquest un llibre meu. Aquest és el nostre llibre i si voleu, vosaltres podeu dir la vostra en la darrera postal.

Allò que digueu es publicarà.

Quin sentit tindrien unes postals on els destinataris no mai ens han contestat?

Aliments hi ha de molts tipus, les paraules també ho són… Llum per als altres, futur en les nostres mans.

Vostre sempre, el príncep de les milotxes.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 51

gen. 18, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 51     

petites-postalsConfessió

No demanaré res de ningú, ni una paraula, ni el silenci, ni cap acció concreta i determinada.

He meditat en veu alta o almenys ho he intentat sobre l’ésser humà, sobre les seues possibilitats en aquesta vida i les actituds manifestades; he  conclòs que em privaré, i molt, d’emetre cap judici. Som uns animals volubles, amb un pessic d’interès, però també capaços de bellesa i de bondat.

A tot estirar, potser, i per la confiança que m’he agafat envers vosaltres, us podria demanar un somriure, i una gran bondat envers els artefactes que la meua persona ha construït.

Us he obert el cor, heu vist la paleta de colors amb què dibuixe la vida. Sense vosaltres res de tot açò no s’hauria pogut dir, no tindria cap sentit.

Ésser humà amb els humans, rescabalar la vàlua de tota vida. Estimar el verd, abraçar el blau, recolzar la pell protectora, fer palesa la compassió, bategar en l’amor.

Transparent, us agraïsc el regal de l’aventura que m’heu proporcionat.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 50

gen. 11, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 50     
postals jana i princep2

Jana i el príncep

El pont

(Conversa entre mare i fill)

 

Mira estimat, tu bé que ho saps, com de complex és manifestar les nostres preocupacions, tenir cura dels altres.

Vivim envoltats de prejudicis i desconeixem el profund silenci on els altres floreixen.

Quan ella vindrà del treball, tu la miraràs. Simplement has de mantenir-te callat, però obert. T’acostaràs i faràs per abraçar-la. En silenci, no has de dir, ni fer res, tan sols sentir-la, mirar-la. Oblida’t de tot, del passat, del dit i ocorregut.

Posem per cas que t’evitara…

Acceptaràs la seua llibertat, respecta-la amb tendresa… I això és tot. Allò que importa és simple, senzill, humil.

Vet aquí l’amor, aqueixa acceptació que fa lliure l’altre, un sentiment que nodreix i respecta, l’alga solitària que en la mar profunda i salada sempre sura…

És un cicle sagrat. Tin fe.  Any rere any sempre s’acosta una nova primavera.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 49

gen. 4, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 49     

Vespes gronxadores

Després de tantes postals escrites, sóc conscient de la meua tasca.petites-postals

He caminat molts metres, quilòmetres diria sota un cel de núvols, amb altes temperatures i vents que m’han acollit.

Jana s’ha acostumat al silenci de les passes i mentre camine entre els fraus paral·lels, ella economitza energies travessant petits monticles de pedres i argila fins seure al seu racó ombrívol des d’on ataülla el petit món on sobrevisc.

Han passat sis llunes per on trepitjava la pols i ha estat avui que m’he adonat de les vespes gronxadores.

Silencioses en el vol, abracen abelles entre les seues potes. Cada quinze o vint segons aterren i, en fer-ho, agullonen petites dosis del seu verí que immobilitza les víctimes. Sabran els mel·liflus insectes que moriran?

Mire el terra i veig centenars d’abelles eixutes, inerts a la vora de petits caus-sarcòfag amb terra granulada. Amb molta cura la vespa introdueix sota la superfície calenta l’animal abraçat i atordit. Potser l’injectarà l’ou en l’interior d’on creixerà una nova existència?

Escric entre la vida i la mort i no havia estat mai conscient fins aquesta observació. Sí, escric entre la vida i la mort i he nadat aliè perquè sempre he pogut respirar.

Com diu el poeta, cadascú de nosaltres no importa qui siguem i on arribem. Hem nascut en aquest món per tal de veure’l, sentir-lo, escoltar-lo. No importa en quina cosa ens convertim, no fa cap falta creure’ns essencials, voler ser algú. Cadascú de nosaltres li dóna sentit a la vida dels altres.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites paraules per a Grupeco, 48

des. 28, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites paraules per a Grupeco, 48     
postals jana i princep2

Jana i el príncep

Autoretrat als 56

Cada dia amb el mall de la vida colpege el moll d’aquesta existència que em significa.

Treballe amb emoció i voluntat l’oblit que em sotmet, engronse el meus fracassos i somriures, li agafe les mans a la decadència que aguaita, aprenc la provisionalitat que sóc i m’accepte la banda íntima que no llueix.

No sóc un manual, ni un grapat de consells o calaix de virtuts…

Sí, aquest també sóc jo, esquelet, múscul, cervell.

Respire amb devoció aquest bategar que m’identifica, agraïsc la consciència, beneïsc els qui em complementen perquè amb ells camine, valore les seues veus que acreixen el silenci profund que m’equilibra, venere la vostra paciència envers la impulsivitat en què, de vegades, tot ho crucifique.

Amb una metàfora, vosaltres sou l’àngel que acompanya la consideració intempestiva que parla i de la qual no renegue.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 47

des. 21, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 47     

Encàrrecs

 

Estic ocupat. M’ocupes un temps. Sóc una ocupació perquè faig sempre encàrrecs amb mans blaves, obertes al temps.

Sota les ombres dels fraus escric el teu nom floral.

Somrius al sol que fa carasses perquè ho escriga.

Bufa el ventijol una quietud profunda, mística, absoluta i corporal.

En l’absència teua, del mot libe rou de felicitat.

Paladege la teua imatge diluïda, lligabosc nodrit per la saba que t’habita.

Percep aquesta minúscula vida, als carrers, als parcs, als jardins, al bancals, a la butaca. És tancar els ulls i tot és ple de vida que mor, de mort que renaix.

Titil·lant, sota aquests ombratges mentals, sempre navegues tu: un regal vigorós que m’ha estat concedit.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 46

des. 14, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 46     

Reivindicar la veupetites-postals

Reivindicar la veu amb el silenci.

Observar els qui no mai han estimat la seua, pobres pàries oberts al desassossec, a la voluntat incendiària de canalles sofrimats per l’odi.

Reivindicar la veu davant els qui, fracassats, projecten la ràbia dins dels cors nets enfront de les aurores.

Reivindicar la veu contra les consignes arribistes, contra la comoditat o l’afany d’èxit mundial.

Dic veu i recorde ma mare.

Dic veu i em vénen jocs, crits i cames ajudeu-me a corre-cuita d’illes de felicitat.

Dic veu i em mormolen les fonts, la pineda d’estiu, m’esguiten els rius.

Dic veu i m’envolten vespes i abelles, flors silvestres, caus ocults, horitzons de foc.

Dic veu i l’avi em narra la vida a la llum del carburer.

Dic veu i el cor em crema com a un adolescent.

Dic veu i pren cos l’olor d’aquelles amanides de tonyina enllaunada amb pèsols, pebrera roja, olives i cogombres amb vinagre.

Dic veu i em gite sota la remor de la pineda al vent per cercar figures als núvols.

Dic veu i tanque els ulls; i aleshores se’m presenta un xiquet que enlaira milotxes.

I cec i mut, per la memòria, reivindique la veu i la llum adormida en la foscor; i és aquí on la llavor de la bellesa fecundarà aquest silenci.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1234567...20»

Darrers apunts dels blogs

  • Petites necessitats, 74

    De fa temps no parles, no. Però emmudida et vaig memoritzar la veu. Com una òrfena en la […]

  • Petites necessitats, 73

    El BollulloTens el cor d'arena negra, menuda, feta pols i als vents me balles. No tens boca, però […]

  • Petites necessitats, 72

    Las TeresitasNo existeix un estiu perenne, malgrat tota la sorra que se'm cola entre els dits dels […]

  • Petites necessitats, 71

    Avui ella vola pel seu nom. Enlairada i cap al sud fem via a les illes afortunades. Des d'aci […]

  • Criatures perdudes de la vida

    Títol: No sabràs el teu nomAutor: Vicent UsóBromeraAlzira, 2020163 pàgines  Carmeta, del Mas […]

  • LA GUERRA DE PERSONATGES ANÒNIMS

    DAVID CASTILLO (2020). El tango de Dien Bien Phu. Barcelona. Edicions 62. Quan els primers mesos de […]

  • Petites necessitats, 70

    I si mai ningú no hagués conegut cap paraula? I si per això no haguérem vorejat […]

Tots els blogs dels autors