Etiqueta / Tag: Josep González Clofent

Josep González Clofent, a la llum dels mots

Mai 26, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog, Notícies  //  1 comentari     

Avui tenim la possibilitat de compartir uns moments amb el poeta Josep González Clofent i amablement ens ha convidat a visitar el lloc on -amb el seu germà- encara té cura d’aquella tradició familiar d’estima per la terra i els animals que l’han acompanyat en la seua infantesa. Des de Perpinyà on viu, un parell o tres vegades a l’any torna al país perquè no pot evitar allunyar-se de les seues arrels, els aromes i la llum, segons paraules del nostre autor.
Hem aprofitat per fer-li una entrevista sobre literatura i allò que ell considera “temps vital”.

• P Quan et vas adonar que l’escriptura i la poesia era una forma de viure la vida?

R  De ben xiquet m’embadalia amb qualsevol cosa. Semblava en un món privat i el cap no parava de buscar sentit i significat a tot allò que s’esqueia als meus ulls. Un petit diari preadolescent fou l’inici del descobriment poderós de l’escriptura tot i les faltes d’ortografia. A poc a poc vaig adonar-me que l’escriptura concisa m’era més favorable que els recargolaments d’estil: de paraules, les justes. Això decantà el meu quefer cap a la poesia. Aquesta és la meua veritat simple i senzilla.

• P Que penses dels corrents poètics de l’actualitat al nostre país?

R L’antic debat entre el classicisme i l’avantguarda és una estratègia per al creador. Els escriptors s’estimen les classificacions; és una forma elemental de sentir-se part d’un tot que els agombola. Hi ha grups amb qui hom s’identifica per l’estètica, per la manera d’establir les estructures formals del poema, per la simpatia personal, per la innovació (en diuen “performance”, ha ha!) també per la generació. Allò que importa és si tu creus que pots dir alguna cosa: si aquest primer pensament és clar i positiu, la deu se’t revela: la resta és posar-se a la feina.

Un altre aspecte que preocupa els escriptors és la dèria sobre la vàlua d’allò que fas; no hauria d’ésser el que més ens importara i no ens hauria de preocupar tant el que manifesten altres. La poesia és un gènere minoritari, “d’ales blanques” i no subjecte a competició, per la qual cosa t’ha d’importar a tu en primer lloc: aqueixa esclavitud de “llibre per any per tal d’existir” és una gran estupidesa que gravita en algunes ments i cal desterrar-la.  A més a més, cal considerar si quan escrius arriba al cor dels altres, car això afegeix un “plus”.

Al nostre país l’estanquitat del fenomen literari és corrent: ens coneixem pels noms, però no sopem tots plegats, ni hem de compartir una weltbild idèntica. També la proximitat física i simpatia animal convida a la coneixença, a la generació d’activitats culturals. Així doncs, la riquesa és garantida, però cal vigilar el més gran de tots els perills, l’endogàmia. Hi ha un petit problema amb les associacions gremials, consubstancial al sistema: si no pagues quota ets invisible a l’estructura organitzativa, però com deia Bartleby, no té cap importància (somriure irònic).

• P Existeixen gurus literaris en el moment present?

R Tots tenim mestres que ens han acostat al prim camí de les lletres, però l’enlluernament per aquestes persones s’ha relativitzat. Els crítics han de dir la seua, però són falibles.

M’agradaria emprar un nou vocabulari: existeixen guies, individus que han realitzat carreres de fons, però, al capdavall, individus. No hem de menystenir-los, és clar, encara que seria falaç mantindre’ls en altars perennes: no sempre és manté el nivell òptim en l’escriptura; els deus tampoc no ho fan.
Anys arrere existia una idolatria molt més pronunciada que ara; encara perdura aquesta flama, però els corrents d’aire, les pluges i la solitud del sol promouen la laïcitat literària. Els qui vivim allunyats d’aquestes garlandes som propensos a detectar el personalisme d’aquests petits incendis.
De fet, vivim en una altra època i i el camí que et mena cap a la literatura és més una experiència íntima que no pas un frenètic deixar-se veure, d’aparador en aparador, de fira en fira. Una cosa és la literatura, una altra de ben distinta el negoci, el màrqueting i la venda que se’n fa tot i que aquesta darrera tasca és lícita perquè les lletres dormen en llits de paper d’ivori.

• P Què penses de la publicitació que es fa de la literatura a la premsa?

R Tots sabem que la premsa és dirigida segons la ideologia dels propietaris i això influeix en les dosis sobre qui i què caldrà parlar. Pel que fa als crítics hem de separar la tasca del comunicador, d’aquella que fa el promotor literari: aquest vol que es consumisquen certs autors i obres. La propaganda s’injecta en venes físiques i virtuals. Són pocs els esperits lliures, els funàmbuls literaris són rosada.

• P Per què escrius poesia?

R Jo escric perquè veig, entenc i visc, perquè no vull ésser indiferent als canvis del viure quotidià; però sobretot escric per manifestar un públic agraïment als qui m’envolten.
Sense els altres el món petit que em creix a les mans esdevindria estúpid i vehement.
La societat on vivim és molt generosa malgrat els pals que rep a les costelles: hem de recordar les magnes heroïcitats de les persones senzilles.
El poeta exerceix d’amplificador en aquest desert de silenci estèril que volen fer-nos creure: observació, tendresa i denùncia són els tres colors per pintar el meu paisatge.
Comprendre altres paisatges enriqueix i reafirma la meua veu. Perquè sembla que tots juguem en l’equip de la vida; al meu parer, no hi ha cap separació entre la construcció literària i la Realitat Vital. Poden haver-hi altres estètiques ni millors, ni pitjors, simplement diferents; però aquesta és la meua i aquesta em realitza.

• P Ets un escriptor eremita?

R Amb la dictadura o conte venut de les xarxes socials (tuenti, twitter, facebook), un nou invent per entretenir-nos o perdre’ns per les avingudes de la ment, existeix el web com un univers quasi il·limitat de recerca i coneixença. Al meu poblet, sota el flexo nocturn de les hores puc acostar-me als meus companys escriptors. Tan sols necessite els seus textos que són tot; i temps per descobrir, en la veu, les espurnes de la pedra foguera. El contacte físic és qüestió de gustos.

• P Què penses de les Fires del Llibre?

R He de dir-vos que he tingut alguna experiència, petita sí, però al capdavall me n’he adonat que això no va amb mi. És una activitat comercial que l’emboliquen amb cel•lofana de cultura.
Com lloc d’encontre amb altres escriptors i lectors, és potser l’única vàlua que li trobe: els assumptes pecuniaris no m’interessen gens ni mica. He observat l’esclavitud a què són sotmesos els companys a l’hora de promoure els llibres, d’ací cap allà, com lluents penells dels meteors… Encara que diuen “sarna amb gust, no pica, però mortifica”.
Ventejar lletres als aparadors com si es tractès de grams de cansalada o grapats de perns, Déu ens guarde!
Aquesta cel•lulosa batejada amb tinta, abans la donaria a l’Elvis- el meu burro-perquè es nodrira.

• P Què penses dels polítics i de l’actual situació a 24 de maig?

R Política? Això no és el que fan els progres postmoderns o, per atzar, els ben llepats White Collars? Hi ha una mena de torracollons que són ràpids per fer canvis estructurals per a tothom (en diuen polidament “retalls”) però no mai es cisellen els seus privilegis.
Vaja, ja t’entenc! Ostres sí, la política és una activitat fàtua carregada d’ocurrències calculades al mil·límetre. A l’hora de subministrar-les provoquen al torrent intel•lectual uns efectes predeterminats. Ara s’ha posat de moda repetir muntanyes de mentides per fer-nos creure que tenim una estructura social hipersòlida; mentre pose les garrofes i la palla als animals pense, sòlida per a qui? No res xic, tu veus castells en l’aire?

Això em duu a pensar en aquell xarnego verdós i abandonat que es troba pels voltants del cementiri que és a prop de casa. Recorde que un home de les rodalies increpava una veïna perquè li havia dut menjar; la violentà. Vaig haver d’intervenir:
– Tu, què fas? Què li dius a aquesta dona?
– I tu, qui t’ha convidat a aquest enterro?
– Jo sóc qui vull ser, no qui tu vols que siga. Calla cadàver, i vés-te’n a ta casa… Deixa en pau els qui viuen i soterra els teus morts i fantasmes.

Confie més en aquests xarnegos escaldats i recelosos que en certs espècimens polítics.

• P Sembla que es duu millor amb els animals que amb les persones?

R No exageres home, no és això; tot i que la fidelitat d’aquells és autèntica i no mai et faran una mala jugada. Els oficiants de polítics haurien d’anar-se’n a casa un cop acabada la seua tasca i començar de nou com fa tothom. Sembla que certs privilegis de la casta política hauríem d’enderrocar-los. Mentre no siga així, no tots serem iguals davant la llei. Mal assumpte quan els qui ens representen s’aprofiten de les circumstàncies en lloc de servir el poble.

• P Creu que l’ésser humà encara té futur?

R Definitivament sí, malgrat tot el que està queient en política, economia, o distribució injusta de la riquesa. No hem fet els barems bé, que som aprenents de persones; és per això que l’individualisme exacerbat, la vanitat grandiloqüent i una miopia intel•lectual i moral triomfen. No propose un servilisme, una falsa humilitat, no.
Ser ciutadà i adonar-se que creixem i millorem pels altres, això ja suposa un canvi d’actituds en la projecció dels nostres viures. Aquest primer pas és una petita victòria. Els escriptors tenim el deure de recordar la bellesa dels petits esforços que, maó a maó, construeixen l’habitatge, un habitatge que no és propietat de ningú, un espai per compartir allò que vivim i som.
La veritat més autèntica s’amaga en la senzillesa d’aquelles lluites quotidianes. La història no la fan els altres; la història sempre és “la nostra història”. Amigues i amics tots, construïm-la.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, X

Mai 22, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, X     

Escriure poemes no canvia el món,
però trau la brutícia de l’intel•lecte.
Escriure poemes no ens dissol el jo,
però t’asserena la melangia.
Escriure poemes és mirar-te a l’espill
i veure, encara, la voluntat de tendresa.
Escriure poemes és com l’horitzó lliure
on reprenen els cavalls la galopada.
Un poema ens escriu el món enrabiat,
la púrria d’algunes ànimes i els canvis.
La paraula foragita el suïcidi,
genera esperança i modula cançons.
Llegir un poema mitiga els ultratges,
però injecta en la carn les passions,
rebenta els furóncols de la ignomínia
i, amb els altres, et fa caminar.
Escriure un poema que no vol retalls
i sí la dignitat de les petites lluites:
sou, casa, taula, estima, temps.
Un poema d’aire i aigua que despulle
la roba injusta d’unes mòmies governants.
Escriure poemes, cavalcar de nou.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, IX

Mai 17, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, IX     

                                                 Ecos que vénen
                                                 des del centre com cavalls.
                                                 Sylvia Plath


Hi ha la terra neta de cavalls,
un poema de Lorca a trenc de juny,
el  ventall de colorins que agitava
un pressentiment fosc.

Hi ha una espasa besant la nit,
la tarongina perfumant les formes,
un llac en el centre del desig,
el  batec  suïcida de la sang.

Hi ha les paraules  sense genet,
l’insuportable soroll dels cascos
travessant avingudes de dolor,
la misèria dels  desnonats.

Hi ha la gespa com una esperança,
el  tronc estellat per la destral,
els ulls que volen creure i no veure,
la cançó d’un indignat a mitjanit.

Hi ha les tisores en tots els cantons,
l’ofici més antic del món, i el de lector,
els mitjans d’incomunicació  i les ànimes
d’un ex purgatori intervingut.

Hi ha la follia que arrapa l’arnés,
la ferradura amarga de mig segle,
les històries d’amor  que es repeteixen,
la infelicitat al quadrat i a metres.

Hi ha els e-mails sense contestació,
el  WhatsApp  i  la memòria del  cos,
la prima de risc sentimental,
les pèrdues que escriuen una vida.

(En quin punt es va aturar
la vertadera  galopada?)

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, VIII

Mai 14, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, VIII     

Cavall malparit, cavall desbocat:

No necessite del teu galop febril

Per a considerar-me viu.

He viscut als erms, he viscut als boscos

Tinc el somriure còmplice de les truites

Que van riu amunt, que van cos endins

I tota intervenció humanitària

està fora de lloc.

 

Hi ha cavalls roïns com hi ha bancs roïns

I hi ha polítics vils, i metges abstemis

I fums verticals als gratacels de la desolació

I els indignats recorren les places

Demanant per favor un cop de puny

Als omòplats del sistema

I es torna a parlar d’això –del “sistema”-

Com quan notem el nostre cos mortal

Perquè estem malalts:

I és ara quan estem ben fotuts.

 

Cavall desbocat, cavall malparit:

Torna’m a cantar la cançó dels teus cascos,

Sóc un cossac perdut a la praderia

Sota un oceà de calç viva

Creme i udole com la viva imatge de mi

Amagada als tolls de l’univers

Sota galàxies de liquidesa immòbil.

Cavallet, cavallet

Torna a la mare i digues “puta”.

I resa per tots nosaltres.

PDF   ·   Versió imprimible

Apunts per a l’esbós d’una literatura íntima.

Mai 12, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Apunts per a l’esbós d’una literatura íntima.     

Som animals, intel·ligents, però animals. Amb sentiments, però també animals i no podem ni hem de negar-ho.

Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions.

És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua.

Com en certes espècies, els escriptors podem desenvolupar una mirada “potent” sobre la realitat. Però aquesta pot esdevenir prepotent, altívola i, aleshores, acostumem a mirar per damunt del muscle els altres escriptors. Comprendre que no som predadors dels altres companys manifesta una certa maduresa.

Diluir l’ego no significa solament ser permeable als altres, car els escriptors tenim la boca molt ampla. Diluir l’ego  significa considerar vitalment el do de qui t’interpel·la, de qui treballa a la teua vora, germà o germana en la paraula.  Diluir l’ego és rescabalar de l’oblit els qui treballen en la lentitud dels silencis, aliens a marques, institucions, editorials i conxorxes; és creure en “tot allò de tu”, en allò que t’identifica, és abandonar-se al dring pur, a la prístina veu de l’altre perquè et complementa i et dignifica.

Quan es genera una literatura íntima no hi ha lloc per a les ombres, ni per a les persecucions sumaríssimes. S’esvaeix el menyspreu i l’endogàmia literària s’evapora.

És plausible conrear la desafecció  de “l’autobombo” en la literatura del segle XXI?

Fragment d‘ “Entomologia de la desafecció: apunts per a l’esbós d’una  literatura íntima.”

 

PDF   ·   Versió imprimible

Realitat vital

Mai 8, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Realitat vital     

Vine-te’n amb mi.

Caminem pels paratges que sempre ens han estat eterns.

Parlem lliures,  manifestem la força del nostre viure.

La vertadera Realitat és el resultat de l’edificació de la teua Vida. Resisteix tota mena de meteors. I indiferent a modes, poètiques d’emergència i èxit modula la petitesa íntima del teu jo.

Al capdavall, tan sols això importa i la felicitat acumulada que comparteixes.

 

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

PDF   ·   Versió imprimible

L’íntima solitud del creador

Mai 6, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a L’íntima solitud del creador     

L’escriptura és un exercici contra natura. S’exerceix en la més íntima solitud tot i que el món pot esclatar a la teua vora. Inicies l’aventura i confies, optimista, amb la mirada dels altres. I els creus quasi passant-te els fulls virtuals dels teus escrits-, però lentament una boira s’escampa i et trobes orfe de contactes i tebiors.

Aleshores te n’adones que la fidelitat a la carn que et vivifica –la paraula– t’exigeix, de vegades, l’abisme.

Davant de l’horitzó saps d’una melodia que no mai finalitzaràs: simplement ets el seu missatger. Has de dur l’esperança als qui l’han perduda, has de recuperar la veu dels qui són muts per ofec, has de bufar fort per desfer els fums que ens omplen de sutja…

I de tant d’escriure veus que el sol s’aixeca i es gita perquè ho pronuncies amb les paraules exactes que, a la fi, ell obeeix. Qui escriu és dipositari d’una fe en la llengua que estima.

El creador no suplanta la Realitat amb conceptes, car no filosofa. Ell intenta els colors de la memòria : l’asimètric vol d’una marieta, un projectil perdut d’amor, posem per cas, esdevenen l’excusa perfecta per generar vida.

És així com naix un text matèric que, realitzat, pren cos, però que no disposa límits, ni condiciona l’escriptor. Esdevindria una estranyesa l’afirmació d’un text que afaiçonara el creador?

En escriure puc dir que visc en futur.

Amic meu, potser no lliges sencer aquest petit jardí; però, potser, acarones amb el palmell  aquesta bardissa…

Al capdavall, vull que sàpigues que sóc, com ésser vital, el resultat dels mots que empre.

No veure tan sols les paraules. Respirar-les. Notar la dringadissa quan les pronuncies de l’interior al cor dels altres i, aleshores,  creix l’emoció.

En aquesta mar no hi ha lloc per als naufragis.

 

De “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, VII

Mai 4, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, VII     

Vingueu tots ací i feu-me costat.
Doneu-me alfals i pomes, aigua pura
i ben fresca… Que els rellotges trontollen:
puden els actes d’aquests homes grisos.
 
Cavall de glaç, amb aquesta crinera
hem de cremar les mentides quan parlen:
menystenen la veu dels altres, la vida
sense escrúpols, ments obtuses de granit.
 
Que l’atmosfera s’abille de pluja
per netejar els abismes dels cors!
Que es fonga l’infaust verí, el punyal!
 
Provoca l’esfinx amb documents d’ombra
i galope pel seu damunt.
                                       Uns cants
riuen el vol de les rates penades:
 
Oh llibertat!

PDF   ·   Versió imprimible

Quan els cavalls s’enlairen

Mai 3, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Quan els cavalls s’enlairen     

Resta prou clar que tota creació és una decisió que malgrat un alt percentatge de voluntarietat, no sempre és fruit d’una consciència directora. Els clàssics afirmarien que en tota Weltbild la voluntat és una condició hipotètica, més aleatòria que no pas necessària. L’eterna complementarietat entre raó i passió, entre construcció i intuïció.

En el procés literari hom pot pensar que el control resideix en una mà mental que tot ho calcula.

I cal adonar-se de la ubèrrima llibertat de les paraules.

De vegades la ment -mitjançant aquestes- genera un ball i emergeix una música interior que ens mena cap a un univers la bellesa del qual sostrau la voluntat de l’auriga.

Vacil·lant, el creador esdevé penell, els cavalls s’enlairen.

Fragment de  “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, VI

Mai 1, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, VI     

Entre les restes del naufragi,
la carta d’una baralla intacta:
el cavall d’espases anava a bord.

Crineres i flors com a espectres
d’una primavera freda i amarga.
suren en l’oceà del silenci.

La nit garbella constel.lacions
i els crits desesperats dels navegants
són reixes d’acer en el desert.

Udolen els llops en el sofà,
els corbs traspassen tots els clavells,
l’olfacte dels morts tot ho escampa.

Una dona trenca les aigües de l’odi,
es debat  entre la vida i l’abisme,
galopa  sobre els poemes en quarentena.

Facebook és un camp de mines pervers,
un cordó que no és umbilical,
una patera de gent que vol gent.

La casta segueix a l’ànima del seu negoci,
ignorant  els desnonats i cercant paradisos;
els pobres regiren contenidors a poca nit.

La dona parteix l’ànima d’una altra
amb trets disfressats de paraules,
però això  no és violència de gènere,

A  quina distància es deu trobar l’iceberg?

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«12345»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner