Arxius de: Juny, 2012

Petita declaració

Jun 24, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Petita declaració     

Quan tanque els ulls i pense qualsevol cosa per a tu, aleshores, petits o grans, els desitjos és realitzen malgrat que no ho sàpigues.

I comprenc  la màgia de l’univers, que la meua fe és feta de paraules i llurs colors els tinc al rebost d’un bes…

És aleshores que se m’omplen aquestes mans de margarides, que planes anònima en l’alba obscura dels ocells…

Quan tanque els ulls em ve la llum i s’esdevé la claredat, la permuta de la distància estúpida de la carn.

Incrèdula d’amor, els cignes t’ofrenen la bellesa i el ventijol -melodia del capvespre, se t’acosta amb secrets.

I tu no creus, i no veus els petits signes i no mires les finestres d’aquests mots.

Mentrimentres, m’enroque en ‘un tren d’atzars i temps passats, en un petit diari que em mena cap a “una altra dona meua de paper”.

Perquè no res d’allò que diga o faça restarà inútil.

Tot cerca el complement: amb els anys cremaràs amb la mirada.

(Cambrils-Mascarell, 1984).

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XIII

Jun 21, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XIII     

Beveu el líquid pur i transparent,
que se us escórrega l’arena de les mans
les misèries polsoses,
les tristes declamacions.
Beveu aquestes il•lusions
de cel•lofana:
sostenen la petitesa de l’univers,
els canvis fútils i adients,
també l’afany pels nous colors,
que una altra història és factible.

Invisibles, dissoleu
tota mena de grillons, la pena.
El sol milita per a tothom,
palesa la mort, però possibilita vida.

Encara ens resta la llibertat de dir,
menysprear l’èxit, l’adulació,
no provocar vòmits als innocents
foragitar la mort i la mentida,
esdevenir aire.

Per la paraula, aquesta casa
és vostra: acomodeu-vos,
pengeu els atifells,
digueu els vostres entrebancs
amb força i zel;
disposeu d’aquest rebost
i nodriu-vos dels somnis.

Engrillonat a la paret,
oh bell cavall desfarem
la teua solitud a queixalades.
És pels mots
que en la crinera et balla
la rosa dels vents.

PDF   ·   Versió imprimible

El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama

Jun 21, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama     

La successió de sons modulats entrellaçats amb el sentiment estètic ofrenat per la paraula, pot arribar a produir una inenarrable percepció de joia crònica per als sentits. Tot és qüestió d’aventurar-se en l’atractiu món d’harmonitzar acords que servisquen de matalàs a la riquesa que proporciona la paraula plena de sensibilitat. És un idil·li entre elements capaços de trencar absolutament qualsevol forma d’indiferència o passivitat. La creativitat flueix involucrant emocionalment al propi creador i es pretén que així sigue també pel que fa a l’expectant oient.

Un patològic equilibri que, reflectit en la figura del cantautor o cantautora, fa d’acords, melodies, versos i estrofes una cerimònia carregada d’expressivitat inherent a tan autònoma tasca creadora.

L’ocupació de fer prevaler sobre la música un missatge de caràcter crític o poètic és l’aliment que nodreix el camp magnètic de la imaginació inventiva de l’artista i el seu particular món. Tot flueix lubricat per l’assaig de cadències musicals (tradicionalment associades a una guitarra o un piano) que meticulosament van esculpint el format que l’autor utilitza per plasmar la representació dels seus punts de vista respecte els múltiples vèrtexs de l’existència humana.

L’acte propi de la composició, en què música i poesia es fonen en un tot ple de contingut, fixa la significació pròpia de l’activitat en la plaent sensació del resultat obtingut.

A poc a poc, entre les harmonies i cant, es van ubicant les emocions en els registres sensitius. El cantautor sap en tot moment quan el procés creatiu va per bon camí.
Una situació més pertorbadora es produeix en el moment que la intenció pel que fa el missatge del creador no coincideix amb la percepció que esperem de l’oient o viceversa. Llavors, entrem en un embull que, segons el cristall amb què es mire, pot donar lloc a  diferents interioritzacions crítiques. Apreciacions totes vàlides malgrat la mancança de concordança.

El cantautor ha de donar les pistes necessàries per a poder desxifrar els resultats del seu treball artístic. I el receptor captar aquests rastres com sensacions coherents amb la finalitat que es pretén. O en última instància, que el producte final sigue percebut com quelcom carregat de valor. La mancança de complicitat entre les parts sedimenta un pòsit saturat d’incomprensió. En el fons, es tracta de crear tensions satisfactòries i profitoses entre ambdues parts.

En un altre ordre de coses, una estimació agermanada amb la proposta de l’artista és el grau d’originalitat i personalitat pròpia amb que nodreix les seves composicions i emprèn les interpretacions. Aquesta particularitat es pot manifestar en els elements essencials amb què l’autor construeix el seu món artístic. No obstant això, cal considerar que aquest és el lloc on es troba ubicada la pedra filosofal que dóna sentit al concepte que ens ocupa. L’aportació singular i innovadora que proporciona el creador en la composició i representació rau la clau a l’hora de travessar el llindar del que és veritablement genuí.

Una música i un contingut líric adequat en fons i forma, ofert amb dignitat i honestedat, són fonaments més que suficients per fer incontestable la producció artística.

Per tant, complir aquests requisits són motius que justifiquen i donen caràcter “per se” al concepte de cantautor. Una altra cosa és el grau d’originalitat creativa i interpretativa per atrapar l’oient a través dels temes músic-vocals.

Hi ha un recíproc procés que procura teixir llaços subterranis entre l’emissor de creativitat i el consumidor final. Cadascun té les seves pròpies expectatives. Per al cantautor és una teràpia capaç de mitigar sofriments i inquietuds interiors. I la forma de trenar-los, entre acords i cant, la seua targeta de presentació.

Per al receptor, un bàlsam que justifica la seva eficàcia en funció del grau d’identificació amb el creador i els continguts proposats.

Omplir d’harmonia, melodia i cant, una idea gestada en les profunditats de la globalitat creativa, no és el mateix que centrar l’activitat en la part exclusivament musical o lírica.

En conseqüència, el cantautor és tot alhora, compositor i poeta. Segurament el percentatge es decanta significativament per la vessant del vers. El missatge líric, de sempre, ha tingut més rellevància. En molts casos la idea musical és l’efecte d’un procés simplificat de composició fonamentat en bàsics acompanyaments. Cantautors importants han recolzat els seus esborranys incorporant en el procés d’elaboració de la cançó d’autor a competents arranjadors que han transformat els esbossos musicals en extraordinàries composicions que s’agermanaven molt encertadament amb els versos que suraven per les aigües harmòniques del pentagrama. És el cas d’il·lustres tàndems de la cançó d’autor com Joan Manel Serrat i Ricard Miralles, Luis Eduardo Aute i Tony Carmona o Raimon i Manel Camps, entre d’altres.

Així doncs, la fina sensibilitat que amara el producte final que en essència pot oferir aquest alquimista del pentagrama i la paraula, va molt més enllà que la mera sistematització d’un procés creatiu personal i intransferible. És una necessitat de llançar al complicat laberint de la vida les tempestes, solatges o passions que provoquen les sensacions. Una particular interpretació que fuig de mitges tintes. La personalitat està en el to, el timbre i el matís. El missatge pot ser transgressor, directe, clàssic, barroc, marginal, … l’elecció marca estil. La clau està en l’originalitat. L’honestedat, en la coherència i l’intent de utilitzar adequadament les tècniques líriques i musicals.

Finalment, parlar de la veu és parlar de l’altre ingredient essencial de la targeta de presentació. No existeix un cànon al respecte. És més, la singularitat dota de valor a l’intèrpret. Fins i tot les veus més controvertides i difícils de catalogar, si són harmonitzades de manera que entren bé a l’oïda, poden esdevenir una indiscutible senyal d’identitat.

El cantautor, doncs, navega entre el domini morfològic del procés creatiu i les aptituds personals que posseeix i manifesta per solcar aquests mars. En l’àrdua travessia es van conjugant tasques que fan de l’autor un avisat i ladí poeta que teixeix una xarxa de versos carregats, tècnicament, d’una singularitat literària. La resta del que definim com a cançó d’autor està en aconseguir una apropiada connexió amb la música composta a l’efecte. I tot per compartir cançons que són un reflex del que passa al nostre espai vivencial, en el endins més íntim o, fins i tot, a la nostra imaginació més fantasiosa.

Sense cap dubte, a l’estil de Friedrich Nietzsche, podem afirmar que… “La vida sense cantautors no tindria sentit”.

Castelló, juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Quan la llum dels mots passeja en bicicleta

Jun 16, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Quan la llum dels mots passeja en bicicleta     

Autor: Joan Garí
Fotografies: Joan Antoni Vicent
3i4, València, 2012

Quan era un xiquet somiava en tenir una bicicleta. De família obrera jo veia altres nens passejar-se amb elles. I arribà el dia que mon pare em portà a casa, pels Reis, una bicicleta de segona mà. Li l’havia donada per a mi l’amo de la fàbrica on treballava: era roja, amb portaequipatges però d’aquelles que no tenien barra de ferro entre les cames; tothom es reia de mi dient-me “dona, dona…”

Aliè i blindat com estava ja contra tota aquella estupidesa podia ataullar el paisatge d’una altra manera, podia recórrer espais i llocs més llunyans. Gaudia l’aprenentatge de la llibertat i d’una felicitat capaç d’identificar-me amb la grandesa d’aquest món que m’envoltava.

Avui estic ací per presentar l’obra titulada Viatge pel meu país, llibre realitzat per dos amics meus, Joan Garí autor del text i Joan Antoni Vicent autor d’una llum poètica que envolta les paraules. Els nostres amics sembla que, a tots els presents, ens han regalat una altra bicicleta, un tàndem.

Si viatjar és una manera de viure i veure el món, fer-ho en un tàndem t’afegeix la possibilitat del diàleg, de la complicitat muda que et connecta d’una forma emotiva i intel•lectual amb qui viatja amb tu i amb el paisatge que t’envolta.

Aquesta obra dual és una excusa per rememorar allò que Joan Fuster féu 50 anys arrere quan decidí parlar dels seus conciutadans i dels pobles per tal de concretar una identitat -la dels valencians- que vacil•lava.

Joan Garí amb el mestratge que el caracteritza – sempre he dit que després de Joan Fuster i Joan Francesc Mira tenim i tindrem Joan Garí- i ho dic des de l’honestedat afectiva i intel•lectual meua que ens convida a pujar al tàndem i viatjar. Guiat per una precisa documentació perfectament trenada, per una prosa polida, exacta i no gens rebuscada – no li cal demostrar res a hores d’ara- afegeix un plus al llibre fusterià mitjançant una pàtina de reflexions i dades personals, també molt interessants sobre la marxa. Joan Garí revisa el viatge de Fuster i l’amplia. Ell actualitza i enriqueix el nostre llegat. Tenim a la vista la possibilitat d’una primera presa de contacte a través del llibre que ara presentem: “Qui som els valencians, en quin país vivim, quin futur podem projectar, quan finirà l’autoodi que ens tenalla, aqueixa autocompassió que ens esclavitza?”
De tant en tant, aqueixa ironia i mordacitat, marcada per Fuster apareix per la boca de Garí; no pot ser d’una altra manera, però amb una alta dosi de sornegueria.

Joan Antoni ha fet el seu propi viatge a través d’una col•lecció d’imatges que parlen per elles mateixes. I dir això no és cap banalitat: per uns moments, pensen vostès el que suposa cercar, localitzar i captar la llum dels mots. El fotógraf interroga el sol ben de matí, sent parlar els colors dels vents, acarona la pluja, per la boira tremola amb el cos. La plasticitat poètica suggerida per les imatges del seu llibre semblen una cosa fàcil un cop plasmades al paper, però obtenir-la mostra, a banda d’una tècnica acurada, una visió del món propera a la vitalitat d’allò que som i vivim. Un Joan Antoni amable, un Joan Antoni entusiasta, un Joan Antoni vital que ens ha mostrat la bellesa de l’austeritat: ha vestit o despullat de llum els mots.

Una obra com aquesta es mou en una aparent paradoxa: l’escriptor lluita –de vegades sense aconseguir-ho- per diluir aquest “jo individual” de la historia que relata; el fotògraf, tot i que aparentement no mai es converteix en objecte/tema del seu treball, s’hi esllavissa rere cada petit detall d’allò fotografiat.
Ser conscient d’aquest passeig i d’aquesta paradoxa és el que conforma aquest llibre en una joia, una obra digna i bella.

Amics i amigues, als temps que corren, és tot un luxe poder dir que si viatge la meua bruíxola és guiada pel cor d’aquests amics, és tot un luxe gaudir del treball pacient i ben fet d’aquests autors. Gràcies pel regal que ens heu fet del vostre viatge. En llegir-vos les imatges i veure les paraules m’heu fet recuperar la innocència i fortalesa del xiquet que vaig ser jo: gràcies per aquest nou tàndem. Ara podrem tots els lectors i els presents dialogar amb vosaltres pedalant, i a més comprendran per què la llum dels mots passejarà, atemporal, en una nova bicicleta.

Moltes gràcies,

Josep Lluís Abad i Bueno

La Vilavella, fet el 21 de maig i presentat el 16 de juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont de narracions

Jun 16, 2012   //   publicat per Carles Lluch   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de narracions     

La Veu de Benicarló, núm. 837 (15 de juny de 2012)

Autor: Diversos
Onada Edicions (Narratives, num. 18), Benicarló, 2012

El Pont Cooperativa de Lletres és una entitat nascuda fa ara gairebé dos anys amb la voluntat d’aglutinar els escriptors en català de les comarques del nord valencià, de la Plana en amunt. Després d’un període constituent, fan la seua presentació amb un volum col·lectiu de narracions que du per títol Un pont sobre el meridià, editat per l’editorial benicarlanda Onada. Compte, el llibre no aplega tots els autors d’El Pont: només els narradors, i tampoc tots. Però ja és un primer fruit de la voluntat dels membres de l’associació d’aplegar-se en aventures creatives compartides.

Com sol afirmar-se de manera tòpica en aquests casos, es tracta d’un recull molt divers. I això malgrat la consigna comuna que els tretze autors que han participar en l’aventura s’han autoimposat: centrar-se en les comarques castellonenques i abordar problemàtiques de tipus social i territorial. Però és que -i no podia ser altrament- cada escriptor ha donat una visió i un enfocament ben diferent del peu forçat que els limitava o inspirava. Aquesta és precisament la gràcia d’aquesta mena de jocs literaris.

En Un pont sobre el meridià, la majoria dels autors han optat per la crítica social més directa i actual. És el cas de Joan B. Campos, Joan Pla o Vicent Sanz, implacables en les seues estampes (ben diverses entre elles, d’altra banda) sobre la decadència política, social i econòmica del nostre país. Aquesta mateixa visió comporta sovint una perspectiva irònica, que percebem clarament en algunes de les narracions esmentades abans i en les de Jordi Colonques, Albert Garcia Pascual o Joan Andrés Sorribes. Es tracta d’un humorisme més o menys sorneguer o corrosiu, depenent dels casos. Hi ha una certa coindidència en un bon grup de narracions a considerar que la realitat social del territori dóna per a un riure amarg. Un riure per no plorar.

D’altres autors deriven cap a vessants més intimistes, com Rosabel Gumbau (que tampoc s’està de fer una mirada sobre l’especulació urbanística, però amb un to nostàlgic), o Vicent Almela i F. Mezquita Broch, que prefereixen parlar de les respectives crisis vitals dels protagonistes. D’altres opten per oferir-nos mirades sobre el passat (la guerra, en el cas de Nel·lo Navarro; la postguerra, en el de Vicent Pallarés) o sobre el present, amb un to entre costumista, humorístic i irònic (Pasqual Mas, Antoni Pitarch).

En conclusió, un mostrari ben variat i miscel·lani de temes i de maneres de narrar. Un èxit, per tant, perquè d’això es tractava: fer d’aquest llibre un aparador que visualitzara la insòlita vitalitat de la literatura escrita en català a les comarques de Castelló. La realitat literària que treu el cap en aquest recull és realment encoratjadora, i posa de manifest l’existència i la consistència d’un nodrit grup d’escriptors al territori que mostren una més que contrastada solvència. Els observadors atents ja sabien d’aquesta creixent vitalitat castellonenca. Però és obvi que el fet d’haver-se aplegat en una associació i d’oferir projectes comuns com Un pont sobre el meridià els dóna una presència pública molt més notòria, i els permet superar el mur d’invisibilitat a què els té sotmesos, sovint, una cultura amb massa centres i massa perifèries. Llarga vida, per tant, a El Pont.

També a Exilis, blog de Carles Lluch
PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XII

Jun 14, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XII     

Escriure poemes a pler,

navegar el llac de la memòria,

combatre la solitud universal,

trencar a trossos l’espill que espera,

disparar contra el facebook  i les xarxes,

ordenar el neguit dels histriònics,

prendre consciència del temps,

caminar a contracorrent del telediari,

llegir a Fuster quan no s’estila,

fer l’estúpida declaració de la renda,

identificar botxins de mitja bufetada,

aprendre la desolació comunitària,

votar els delinqüents en les urnes,

visitar l’eurozona i cagar-se en els morts,

decidir l’impossible sense esperança,

parir els fills que no heretaran,

dinamitar el rovell del sistema,

reconéixer assassins en un estadi,

oblidar amors a cop de còlics,

despreciar els bancs i els seus bufons,

acumular pedres I toxines,

rebentar el fetge de la lluna,

sobreviure, a pesar de tot.

 

Escriure poemes, navegar el llac,

vestir la utopia de blanc.

Això  és el somni que perdura

ara que els cavalls són d’aigua.

PDF   ·   Versió imprimible

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building

Jun 11, 2012   //   publicat per Vicent Sanz   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building     

Triticària, 9 de juny de 2012

Autor: Joan Pla
Títol: «Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building»
Edicions 96, La Pobla Llarga (La Ribera Alta, València), 2012

Des de Borriana, Joan Pla m’envia Don Fabrizzió i un cadàver al Prince Building com agraïment pel comentari que vaig fer aquí mateix de La violinista de París, una de les novel·les juvenils que ha publicat en els darrers anys, gènere per al qual té la mà trencada. Amb Don Fabrizzio… fa una incursió en la novel·la negra des d’un punt de vista i una temàtica molt contextualitzada en el context social que viu. Pel nom i per la imatge de la coberta del llibre, pot pensar-se que Don Fabrizzio… és una novel·la sobre Carlos Fabra, ínclit mandatari polític castellonenc, encarnació present de l’històric caciquisme nostrat. Amb el llibre a la mà, per la data de publicació, pot deduir-se que en bona mesura és així, ja que la novel·la va ser escrita en el període de temps en què el polític castellonenc exercia el seu poder polític en l’àmbit provincial estricte com a president de la Diputació i amb ramificacions en els àmbits valencià i espanyol. Aquell període en què la seua preeminència abassegadora havia començat a ser posada en dubte per mitjà d’incriminacions que, avui, després de nou anys, encara no han estat jutjades, en una mostra irrefutable del caràcter estrany, si més no, de la seua activitat pública i de l’activitat de les institucions públiques en relació al personatge de carn i ossos.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building és una radiografia de la societat de la Plana i del nord valencià de la primera dècada del segle XXI, en clau de novel·la negra. L’escriptor té a mà uns materials novel·lables de primera magnitud i els aprofita en el bastiment d’una ficció que torna a posar de manifest la seua qualitat artística. Un resultat artístic que és una molt bona mostra interpretativa de la societat de referència i de la manera com funciona o han funcionat en aquesta època, econòmicament i política. Es tracta d’una ficció novel·lesca que descriu literàriament a la perfecció la realitat sociopolítica castellonenca. I això sense partidismes. Només donant corda a la màquina literària de la creació novel·lesca.

Aquest darrer aspecte és un dels que m’ha interessat més creativament parlant. El personatge protagonista, que només pel nom ja remet a la màfia, és un polític que exerceix un poder omnímode, que arriba a tots els aspectes de la vida social, que controla el funcionament econòmic de les organitzacions i les empreses, que actua com un perfecte padrino. I això no obstant, al llarg de la novel·la, aquest tractament evoluciona cap a una humanització del personatge, un tractament que mostra la cara humana, les febleses, d’un polític que exerceix el seu poder com un cap tribal. Des de la seua posició de control total, el personatge és posat en qüestió a partir de l’assassinat d’un coreligionari. Es tracta d’una mort la investigació de la qual condueix a destapar la corrupció que infecta tots els nivells del funcionament social.

Aquest vessant de la novel·la és segurament un dels més ficticis. Existeixen els inspectors valencians catalanoparlants? Vull dir que empren el valencià com a llengua de treball. Segurament no. Aquest tarannà, doncs, s’allunya de la realitat. I això no obstant, és imprescindible per a la creació d’una ficció novel·lesca mínimament coherent. Al capdavall, si no coincideix amb la societat coetània, aquest factor tan sols destaca l’anormalitat política que suposa aquesta manca de coincidència.

Un altre aspecte que crida l’atenció és la manipulació de noms de localitats que, això no obstant, resulten del tot identificables, al costat d’altres noms que es mantenen tal com són. Es tracta d’un element que entra dins del joc creatiu que porta a terme l’autor per crear les condicions idònies per desenvolupar una ficció de les característiques pròpies d’una investigació policial que condueix a l’esclariment d’un assassinat i al descobriment d’una trama infecta que envaeix tots els àmbits d’una societat aparentment normal i corrent.

Així, el lector o lectora hi trobarà un bon feix d’intrigues teixides entre polítics, empresaris i esbirros a sou que s’encarreguen d’executar els designis inconfensables dels qui fan i desfan en una economia putrefacta. L’inspector Lluís Rossell, el seu superior Ferrandis i tots els altres ajudants són personatges plans que s’ocupen únicament de fer avançar la investigació, una investigació que ha d’enfrontar-se no tan sols a l’assassinat de Jaume Costa, responsable polític de l’obra pública, amb poders sobre un sector de la construcció que mou una economia local que està en disposició de construir fins i tot… un aeroport.

I en tot aquest bullit, Don Fabrizzio, aquest personatge que es va humanitzant al llarg de la novel·la, hi exerceix aquest padrinatge que el lector o lectora locals, més coneixedors de les interioritats tribals, pot identificar sense lloc al dubte. Ara, Joan Pla pren aquests elements per bastir la seua història, per contar-se una trama plena de les giragonses característiques de tota investigació detectivesca. La descripció de la societat coetània, doncs, només és un punt de partida per a la ficció novel·lesca. El que passa amb els personatges s’allunya de la realitat social i política de referència.

I és que la realitat sol superar la ficció. I mentre la ficció novel·lesca de Don Fabrizzio… té un començament i un final, la realitat encara és d’una cabuderia insuperable i perviu prou més enllà dels límits de la novel·la. Fins al punt que l’aeroport fantasmagòric que a la novel·la és un projecte que precipita l’esclat de violència que s’obre amb l’assassinat de Joan Costa, en la realitat s’ha materialitzat en un engendre constructiu econòmicament inviable a dia d’avui.

La càrrega d’anàlisi i crítica socials pròpia de la novel·la negra està assegurada, per més que l’autor tracte els assassins, els instigadors i la resta de malfactors amb aquest tracte humanament exquisit. Un punt de vista que evidencia la profunditat humanística de la mirada de l’escriptor, el qual, se m’acut, s’ho devia passar d’allò més bé escrivint aquest llibre de ninots al so d’un tabal de reconegudes tonades.

Recomanable per entendre el laberint valencià actual.

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont es presenta en societat

Jun 10, 2012   //   publicat per Josep San Abdón   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El Pont es presenta en societat     

Saó, maig de 2012

Autor: Diversos
Onada Edicions, Benicarló, 2012

El 25 de setembre de 2010 l’associació es constituïa a Benassal. Un dels escriptors presents, Vicent Sanz Arnau, llençava la proposta de publicar un llibre collectiu de narracions, per tal de fer visible El Pont com un grup actiu dintre del seu àmbit d’actuació. El 9 d’abril de 2011 l’entitat feia la seua primera trobada oficial a Morella i, allí mateix, la persona encarregada de fer les gestions davant de l’editorial anunciava que Onada Edicions de Benicarló estava disposada a assumir el projecte.

El llibre ja s’ha fet realitat i s’ha publicat amb el títol de «Un pont sobre el meridià», que fa referència, d’una banda, al nom de l’associació i, de l’altra, al meridià zero o meridià de Greenwich que constitueix una referència geogràfica centrada en l’àmbit d’actuació de l’associació. Un espai humà que marca un lloc en el món. Els 13 autors que han aportat els relats que formen el llibre són: Vicent Almela Artíguez, Joan Andrés Sorribes, Joan Bta. Campos, Jordi Colonques, Albert Garcia i Pascual, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, Francesc Mezquita Broch, Nel·lo Navarro, Vicent Pallarés, Antoni Pitarch Font, Joan Pla, Vicent Sanz Arnau. Són autors de diferents generacions: el més jove és nascut l’any 1981 i el més gran el 1942. Alguns acumulen ja un extens currículum de llibres i premis, d’altres comencen a fer els seus primers passos en el camp de la narrativa, ja siga per edat o perquè provenen d’altres camps com la poesia, l’articulisme, el periodisme, els estudis acadèmics o de la publicació en línia.

Pel que fa als relats, es demanava als participants que es centraren en retratar la societat actual de les seues comarques a la llum de les transformacions dels darrers temps. Així ho han fet, de manera que en les històries podem veure referències als desgavells urbanístics que assolen les comarques de la costa, i a uns personatges que, o bé s’han enriquit amb ells, o bé el seu excés d’avarícia els ha portat a la ruïna. Entre línies podem llegir alguns dels noms i espais que han situat Castelló en el mapa i no per a bé. En altres relats apareix l’enyorança per uns temps passats, o la qüestió de per què aquells temps, com ara la guerra civil, tenen encara una repercussió en el present. En definitiva, són un conjunt d’històries que proporcionen una visió contemporània, crítica, plural i estèticament posada al dia d’un territori.

Però, sobretot, crec que és interessant destacar el moment esplèndid que viu la narrativa a les comarques de Castelló, malgrat els entrebancs que es posen cada dia a la Ilengua i a la cultura, malgrat la manca de plataformes públiques per a donar difusió a les obres dels seus autors, malgrat que la societat a la qual va dirigida la seua obra majoritàriament els ignora. Per primera vegada en la història d’aquestes comarques hi ha un gruix considerable de persones que es llancen al conreu de la narrativa.

PDF   ·   Versió imprimible

Teresa Pascual i Àngels Gregori presenten «Herències» a Castelló

Jun 7, 2012   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Teresa Pascual i Àngels Gregori presenten «Herències» a Castelló     

La llibreria Babel de Castelló acollí ahir la presentació del poemari «Herències», obra guanyadora del IV premi de poesia Manel Garcia Grau, organitzat per la Universitat Jaume I, amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació Cultural La Nau, la Federació Escola Valenciana i l’editorial Perifèric Edicions. Va obrir l’acte Wenceslao Rambla, vicerector de Cultura i Extensió Universitària de l’UJI, que destacà la rellevància que ha obtingut el premi després de quatre edicions. Les autores, Àngels Gregori i Teresa Pascual, van ser presentades per Ramon Guillem, director de la col·lecció de poesia de Perifèric, vicepresident al País Valencià de l’AELC i membre del jurat del premi. També Olga Carbó, dona de Manel Garcia Grau, va assistir a la presentació de l’obra.

Les autores van explicar que «Herències» és un llibre on estableixen un diàleg poètic a través del qual segueixen un procés de creació construït amb l’impuls que els propis poemes van generant. Dividit en tres parts, les herències patides i les gaudides, viscudes per les autores, passat i present, s’entreveuen en els poemes. El III Premi de Poesia Manel Garcia Grau té una dotació econòmica de 3.500 euros.

A l’altra banda del poema (I)
Camines cada racó de la casa
i ja no et reconeixes.
Aquella tu, a l’altra banda del poema,
no es correspon amb el mirall dels dies.
El calç dels anys
ha clivellat cadascun dels teus esforços
i els records se t’han quedat ancorats a les genives.
Has vingut de lluny, i camines lluny encara
amb el pes del que costa posar el temps en ordre
mentre palpes l’escalfor d’aquelles mans.
Camines cada racó de la casa,
la memòria perduda, les hores desfetes,
i en tu i per tu perdura cada objecte.

A l’altra banda del poema (II)
Una amiga ha vingut a veure’m
a la sala d’espera de l’hospital de Gandia.
M’ha portat una carpeta plena de poemes
i hem baixat una estona, al banc del passeig,
per mirar-los.
A la portada hi diu la paraula ‘Herències’.
És el títol del llibre que estem escrivint juntes
i mentre ella ordena els poemes
alce la mirada cap a l’edifici de l’hospital.
Intente endevinar quina serà la finestra
de la teua habitació,
i a mesura que ella va llegint
en veu alta uns versos,
pense en tot el que he heretat de tu.
Fins i tot aquesta forma tan fràgil
d’impacientar-me per pujar
o d’alçar la mirada
sense que em tremolen els ulls
per buscar-te.

PDF   ·   Versió imprimible

Àlbum de la II Trobada Literària El Pont

Jun 6, 2012   //   publicat per l’editor   //   Àlbums, Blog, Multimèdia, Trobada literària  //  Comentaris tancats a Àlbum de la II Trobada Literària El Pont     

 

Esmorzar

Fotografies de la II Trobada Literària El Pont Cooperativa de Lletres a Vila-real. Reunió dels assistents a la plaça de la vila i esmorzar.

Assemblea

Fotografies de la II Trobada Literària El Pont Cooperativa de Lletres a Vila-real. Assemblea de l’associació en una sala cedida per la Caixa Rural de Vila-real.

Miquel Peris

Fotografies de la II Trobada Literària El Pont Cooperativa de Lletres a Vila-real. Homenatge al poeta Miquel Peris, al CEIP Gimeno Baron de Vila-real, on el poeta va exercir de mestre.

Dinar

De passeig

Fotografies de la II Trobada Literària El Pont Cooperativa de Lletres a Vila-real. Passejada per la història de la ciutat de Vila-real.

Fotografies de Vicent Jaume Almela
PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner