Secció: Biblioteca

Petites postals per a Grupeco, 23

Jul 6, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 23     

petites-postalsCotxes de carrer

Mireu-los allà, tranquils, pacients a qualsevol mirada. Són els cotxes del carrer, humils, ara fregant la vorera dreta, ara l’esquerra.

Amb sigil, aquest matí prou d’hora, els observe i no mai em parlen amb la veu. Travesse llurs cuirasses d’acer i, vençuts, em narren tota mena de converses i silencis.

El meu cor s’estremeix per la mirada escrutadora: crits, mans enlaire, insults, silencis, paraules a cau d’orella, tons agredolços, serenitat, imprecacions, uns ulls que es besen, mans que cusen les vestimentes de l’amor pacient…

Senzills cotxes de carrer que aquest diumenge pregonen i m’apunten bocins de vida autèntica; vida que abilla i despulla els humans, creguts ells de la seua absoluta importància, però tan sols un efímer llambreig.

Així, com aquests cotxes, voldria fer jo amb el regal d’aquesta vida encomanada: amplificar l’experiència quotidiana, treure-li l’escalfor, comprendre en les coses aqueixa oculta humanitat.

Grupeco

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 22

Jun 29, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 22     

petites-postals

                                                                           A Joan Badenes

Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d’hivern. Ella s’enrosca al matalàs viatger; l’acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana dorm.

Dissabte, al coixí dels somnis, l’alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat,  un cor  plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar. Amics i família fins que la llum se’n va: Feliç aniversari Joan! Simplement estic, transparent. Bec dels entaulats aquesta senzilla felicitat. Gràcies per compartir. Tonar a casa i em rep el sofà; s’acluquen els ulls.

Diumenge, a casa, de matinada uns entren i altres ixen. El pols de la llum vol véncer aquest despertar. Hi ha una postal, la 12, que em balla en la ment; una melodia l’acompanya. El temps no passa; és en aquest cor que passeja. Viure i morir és la nostra existència. Indissoluble en el contrallum,  sempre sorgeixes tu.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 21

Jun 22, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 21     

petites-postalsA Miguelot

He convocat galàxies,
la serenor del cel,
el lligam dels acords
per observar què parles.
No res em cal si véns,
com tampoc si te’n vas.
Has estat generós,
tan breu com transparent.
Als teus ulls he pregat
un mot i com un llamp
de llum m’ha estat dat.
No has tingut problemes,
has estat natural;
Hem rodolat pels camps
de la paraula viva.
Hem escoltat els altres
llurs clams, els crits, el verb.
Són els companys i amics
que ens nodreixen de vida.
La colla de Grupeco
espill d’un paradís…
I com sempre em somrius
note una força oculta
emergint del teu cor.
En el silenci et viu
alhora que et transforma
un bell foc:

                     gratitud.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 20

Jun 15, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 20     

petites-postalsDóna’m tot l’orgull que et queda; dóna-me’l, sé que fa mal, car jo també el tinc i fereix.

Dóna’m aqueix orgull que s’entortolliga al cor teu i fa que sagne.

El guardaré en una caixeta de flors i les roses prendran el seus pigments. Seran pètals blaus d’una frescor inusitada. És en la natura on tota feredat és calibrada en la justa mesura.

Desfem l’orgull, esmicolem-lo.

No cal marejar-nos per tan poca estupidesa.

Vull veure als teus ulls els colors de la vida que, magnífica, ens espera.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 19

Jun 8, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 19     

petites-postalsViure consisteix en acceptar definitivament la injustícia i el fracàs com aspectes quotidians.

Sí, avui deixeu-me manifestar aquest glaciar infinit on, com pedres vessant avall, esvare.

No patiu, no m’heu de convéncer del contrari, no ho intenteu.

Això esdevindria un miratge, aqueixa forma usual dels petits enganys que ens injectem per esperançar-nos.

Ara mateix, em demanes què tinc clar?

T’ho diré: sobre un roc anònim la meua ment bascula mentre observe els vaivens de Jana i com s’esporga. Tan sols ella m’acompanya i no vol que res li justifique; és aquest l’íntim i únic calor en què accepte la vida, presència efímera en un  paisatge on tot naufraga.

Ni cap seguretat, ni cap por ens inquieta: ella, moviment de qui em desprenc i dintre meu muda.

Existir en l’amor.

La resta, ja saps, literatura.

PDF   ·   Versió imprimible

Dues boires

Jun 7, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Dues boires     
«Les veus i la boira», de Vicent Usó

«Les veus i la boira», de V. Usó

Per Lluís Llort
Publicat a: El Punt Avui (15-V- 2016)

Títol: «Les veus i la boira»
Autor: Vicent Usó
Premi Alfons el Magnànim
Editorial: Bromera, Alzira, 2015

Avui toca una obra cuinada a foc lent durant anys i una altra que manté la vigència dues dècades i mitja després de ser publicada. I totes dues unides per la boira, en una la climatològica i la que provoquen els replecs de la memòria, i en l’altra… l’etílica i cocaïnica.

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil.

A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal.

Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novel·la, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

A través de la recerca del periodista Mateu Sequeral, que comença a finals de la dècada del 1990, en què reprèn la del seu pare, i sempre narrat per una dotzena de personatges, Usó ens ofereix una història amb amors, traïcions, mentides, mort i silenci, tot envoltat de la boira de la condició humana. Ens mostra postals de la Guerra Civil i la postguerra, del boom turístic a Mallorca. Setanta anys d’història a través d’aquestes veus tan diferenciades recollides en entrevistes, cartes, retalls de diari… Com a Rashomon, la suma de mirades conforma, a més de la història sabuda, la del misteri d’unes morts i, en especial, de les Columbretes, un personatge més, que ens explica molt sense parlar.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ja havia viatjat al passat, i més remot, a La mirada de Nicodemus, ja havia narrat combinant veus a La mà de ningú i ja havia guanyat premis (dos cops finalista del Sant Jordi, amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini) com l’Andròmina amb Crònica de la devastació, una magnífica i preciosista novel·la sobre la guerra i els seus efectes. Ja ho havia fet, deia, sí, però sempre se supera, sempre millora.

Vicent UsóTambé amb boira de fons dins la trama (la mental provocada per la ingesta d’alcohol i altres substàncies), La Magrana ha reeditat la novel·la del 1989 Canya o mitjana, sense cap motiu aparent més enllà d’un rescat merescut perquè, sense ser una gran obra en sentit absolut (com el 99% en els darrers mil anys), atresora unes virtuts que posades en el mercat actual encara creixen més. Els autors són Ramon Solé (Barcelona, 1953), guitarrista i propietari (amb Pere Pina) des del 1977 del bar Almirall, conegut per la seva bella estètica modernista i escenari de bona part de la novel·la, i el periodista Carles Serrat (Barcelona, 1961). El 1992 van publicar la segona i, si no m’equivoco, última novel·la a quatre mans, El fill de la Lola.

Canya o mitjana narra les peripècies del jove tortosí Ricard que, sense ofici ni benefici, accepta l’oferta d’un antic amic per dur un bar a Barcelona. Allà ja hi treballa el Cholo, un cambrer també jove que iniciarà Ricard en el consum de cocaïna. Fins més enllà de mitja novel·la la trama és el dia a dia de Ricard al bar, consumint alcohol i cocaïna i lligant amb dues dones molt atractives. A partir d’aquí la trama s’accelera amb l’entrada de traficants d’heroïna, un policia a punt de jubilar-se, un clan gitano, un grup de templers, algun assassinat i la plàcida vida de la Montserrat, la tortuga que el Ricard ha comprat a les Rambles.

Les virtuts passen per l’ambientació, que és dels vuitanta en petits detalls, sense abusar, com podria passar si fos escrita ara, en què referents, marques i modes de l’època sovintejarien per demostrar la tasca de documentació. És políticament incorrecta en diversos sentits: masclista, homòfoba, racista, fa apologia del consum de drogues… i això, de tant en tant, és un glop d’aire fresc. Com que està narrada en primera persona i present, manté un ritme molt alt. Els diàlegs funcionen perfectament i els personatges es fan entranyables. Fins i tot la correcció i el registre d’un català de fa 27 anys surt ben parat. El fil de la trama és prim i la resolució de tot plegat força precipitada, però importa poc perquè Canya o mitjana permet passar una estona molt divertida, sense complexos ni additius afegits, natural i espontània.

Dues obres es podria dir que oposades, recomanables totes dues, per entrar sense por en dues menes de boires.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 18

Jun 1, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 18     

petites-postalsSempre vaig molt davant vostre, estimats lectors. Quan vosaltres llegiu l’escrit , no és que l’haja oblidat, però han passat massa dies des que em saludà i el mire a aqueixa distància que ens l’allunya de les presses i el desig.

Sí, m’hi identifique; però d’altres llocs m’anuncien les paraules amb els seus carrers i terrats, amb balcons i un sol que fa repicar les campanes, mirades i persones diferents.

No cregueu que és ben fàcil connectar els nostres mons.

Però aleshores, un moviment tan senzill com mirar el cel, de nou ens uneix. Perquè alguna volta el mirem.

M’he acostumat a mirar el cel dels altres, amb les llums i les ombres, car les meues també són així.

Sóc un home ordinari, però amb paraules per baluard!

No m’amaguen, ni em defensen; hi trobaràs recer si amb els ulls nets les dius i t’habiten.

Vet aquí aquesta pau humil que vull transmetre’t.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 17

Mai 25, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 17     

Comiatpetites-postals

                                                A Jordi Roselló i José Pascual;
                                               a la memòria del seu pare.

La nit ha estat com de costum. Sembla com si no hi haguera res i tan sols regnara el silenci i un buit absolut on cap tota la soledat del món.

Jo dorm i em desperte alhora.

Voldria acotxar els teus somnis de xiquet, pare.

Els he imaginat tantes voltes, no te’ls he preguntat, poques vegades; sí, te’ls he demanat i quan me’ls explicaves me n’adonava com de distints varen ser als meus. Però també els tingueres. Un de tants fórem nosaltres.

Ara quan la vida se t’escapa enmig d’aquesta obscura quietud, faig repàs dels temps compartits, de les paraules, dels valors, del pacient i callat voler quotidià.

– Demana’m aigua, demana’m pa, un tros de cel, el sol, la llum, les meues mans.
Tot t’ho duré fill…

Això em deies mentre no entenia significats, però coneixia que allò amb què m’acaronaves era bell i bo.

Tan sols això puc fer, romandre com un petit fanal a la vora de qui fou mariner quan jo era un innocent grumet.

Estimat pare d’aigües dolces i salades,  estimat pare d’un viure sense por davant dels meteors.

Que tingues bon vent i vela ampla per aquest darrer viatge teu.

Has de saber que nosaltres siga en la memòria oculta de la pell o el cor de primavera cíclica que ens renova,  sempre t’estimarem…

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 16

Mai 18, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 16     

petites-postalsSe’n va la llum, sí, i una pedra rere l’altra del camí poden fer que entropesses i caigues –gàbia de foscor- en desesperança.

I invisible dius tu: –  Sempre fas cercles al voltant del mateix.

Fa temps que te n’anares i aquesta saba de felicitat és tan sols un cruel record, l’apunt d’un àlbum, ara lleu claror. Com és de còmode abandonar-se al naufragi!

Resta una mà que tremolosa ja no encerta ni la música, aquella memorable suite – Gayan, d’Aram Khatchaturian- que cantàrem i ballàrem d’adolescents.

Neva melangia en aquest capvespre.

Mentre escric, intente amb paraules aquell amor possible, que, definitiu, no s’esborre,  bandejar aquest panteix que a les ombres el mena i, neguitós, sols vacil·la.

Beu-te el seu record, sencer!

Ets la música d’aquesta ciutat que solitària m’habita. Vull creure-m’ho, m’esforce.

Encara em canten les roses tendresa.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 15

Mai 11, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 15     

petites-postalsBon dia amics.

Diumenge i tot i que de vegades els núvols ens amaguen l’horitzó, avui m’he aixecat amb música house:

Reflex de Von Mondo.

Jana i jo hem vestit els núvols; i malgrat que el gris predomina, és el ritme qui fa moure el cor i les cames s’enlairen. No hi ha escapatòria.

Foragiteu prejudicis, costums abisals, murmuracions i enveges.

No hi  ha res que no pogueu aconseguir si us ho proposeu. Aixequeu les mans, pregueu, parleu, exigiu, poetitzeu… Tot allò imaginat, el que desitgeu és a la vora quan hi ha admiració per la bellesa.

Tots hem tastat plats amargs, però existeix una cuina secreta, la d’un univers enamorat on vosaltres sou la clau.

Ja no crec en lluites, ni les encomane. Foragite tot vocabulari relacionat amb qualsevol violència.

Construïsc, aprenc quotidianament el llenguatge de la tendresa sense mirar què n’opinaran altres. Si destrueixen, tornaré a començar de nou.

Mentre el cor sostinga aquesta esperança caminaré; de la vostra en sóc deutor.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456789...20»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner