Secció: Biblioteca

Petites postals per a Grupeco, 26

Jul 27, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 26     

petites-postals
                                                                              A Bea Cano

 

La sendera sempre és la mateixa.

Amunt i avall, amunt i avall, sentir els peus sobre la terra, aqueixa escalfor que tremola en la carn, pensar, també somiar, preservar la fe,  no abandonar l’esperança, la vida, al capdavall.

Amunt i avall, avall i amunt, silenciosa s’acosta la nit en la finca on escric cadascuna de les postals; espolsar la pols intel·lectual, acatar amb mans obertes els mots d’un cel blau, creure en aquest present tot i trobar-se gangrenat, imaginar com, al col·legi, somriuré els infants, treballar contra tot pronòstic, amb dignitat.

Amunt i avall, amunt i avall i pensar-te lliure, sempre amb el teu somriure en el treball, amable, servicial. Tu serveixes atenta als altres, enmig dels núvols que, ara mateix i en la teua absència, semblen fixes des d’aquests finestrals.

Vivim alienats, humans inútils per canviar tants falsos dies, creguts de no sé quins estranys poders, enganyats.

Però ara sóc jo qui camine i m’agafe com l’últim remei a la teua bella abraçada. Si et plau, no em deixes perdre en el miratge d’aquestes paraules.

Sempre és la mateixa sendera que em duu amunt i avall.

No t’allunyes massa,  obre’m la mirada, les teues mans.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 25

Jul 20, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts esparsos, Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 25     

petites-postalsEl soroll del vent.

M’assec a un ribàs. Aixeque els ulls al cel i observe una bandada d’estornells. Planen i revolen fins que s’aturen, amb les lleus potetes, al fil d’aram que transporta 220.000 volts. No diuen res.

Des del meu lloc estant, admire aquesta lenta parsimònia, el fet d’assaborir el present.

No existeixen passat, ni futur. L’olor dels teus llavis colpeja aquests dits; i en embogir l’escrit,  totes les banderes del món parlen dels vents que allarguen les llums i ombres del nom teu.

El soroll del vent que xiuxiueja.

Els ulls del capvespre que cerquen.

La veu del sol que toca.

Els ocells del cel que et criden.

Les flors dels cabells que recorde.

La música del cor que bressola.

 

Véns a mi amb els noms més novells i distints, i t’escric una vegada i una altra més encara.

I no em cansaria de llegir-te, de pensar-te fins i tot en llengües estranyes per trobar aqueixa elegància que sura en la teua mirada.

És oblidar-me del vent i sentir, en la remor d’aquests pensaments, l’eco d’un ball.
Com t’ho diria, la teua ànima.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 24

Jul 13, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 24     

petites-postals  
                                                                                          A Fina A.

Camina sola i perduda pel poble. Desconeix parets, carrers, aparadors i voreres. Camina sola mentres la veig des del meu cor estant, palplantada i amb els ulls absents, aqueixa cova de vés a saber quins tresors no mai perduts.

I jo els sé. Anys arrere em plorava asseguda als banc del parc quan jo passava i intentava sostenir-li aquell oceà de poderosa tristesa.

Va pel carrers i desconeix el temps, sempre elegant i polida, cabells al vent i amb aqueixa mirada de flors d’hivern.

Què fas, li dic. I simplement somriu despreocupada de qui siga jo, d’aquesta identitat massa humana. I al somriure seu, el meu cor s’agafa i com un ésser feliç anem camí de la casa on ha oblidat tots els somnis, però que encara l’acull.

Amb ella i per les mans enllaçades s’obri la inexplicable experiència de la confiança absoluta i total.

Al seu costat, cada pas increpa el silenci; i és en aquest recer on oblide noms, sintagmes i totes les oracions…

Com he pogut estar mereixedor de tan gran amor?

PDF   ·   Versió imprimible

Carles Salvador i l’escola valenciana

Jul 11, 2016   //   publicat per r. e.   //   Apunts esparsos, Biblioteca, Blog  //  Comentaris tancats a Carles Salvador i l’escola valenciana     

Per Josep Daniel Climent
Publicat a: La Veu del País Valencià (8-VII- 2016)

Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893 i va morir en la mateixa ciutat el 1955. Mestre d’escola des dels 18 anys, és autor d’una important obra assagística i periodística, així com d’una significativa obra narrativa i teatral, tot i que on sobresortirà fonamentalment serà en la destacada obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida, tant és així que actualment és considerat com un dels escriptors més representatius del món literari valencià del segle XX i en una figura decisiva en de normativització i normalització del valencià, per la seua tasca en l’aprovació i difusió de les Normes de Castelló de 1932.
Des ben jove, Carles Salvador abraçà els ideals valencianistes de la mà de Josep Maria Bayarri i Miquel Duran i Tortajada, que anys més tard condensà en el lema del seu ex-libris, «València per damunt de tot». És per això que no podem entendre la seua obra intel·lectual i personal, ni la seua tasca professional, sense tindre present la importància que per a ell tenia la defensa dels elements definitoris del poble valencià, especialment la seua llengua. Tant és així que en repetides ocasions manifestà que si escrivia narrativa, teatre o poesia era per «l’íntim goig d’escriure la meua llengua», i si els publicava no era per altre motiu que «per exemplaritat propagandista, d’acció». De fet, s’autodenominava com un «polític de l’idioma».

El valencià a les escoles
Des dels 18 anys, Carles Salvador exercí de mestre d’escola; primer a Almàssera, després a Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, des del 1916 a Benassal, i des del 1934 a València, al barri de Benimaclet. Com observem, tots els pobles on feia de mestre eren valencianoparlants, però ell havia d’ensenyar en castellà, l’única llengua oficial de l’ensenyament dels valencians durant la major part del segle XX. No ens ha d’estranyar que des de ben prompte es convertira en un defensor de la introducció de l’ensenyament en valencià a les escoles.

Carles Salvador - Escola 1a

De fet, Salvador publicà desenes d’articles en la premsa valenciana i catalana reivindicant un canvi radical dels plantejaments pedagògics imposats des de Madrid, i que obligaven a impartir tot l’ensenyament en castellà a les escoles valencianes. A tall d’exemple, assenyalem la sèrie de textos publicats en castellà al periòdic La Correspondencia de Valencia sota el títol de La pedagogía y el regionalismo on afirmava que «Es triste, muy triste, que los niños que no hablan más que el idioma de su tierra, se encuentren al entrar en la escuela con una lengua desconocida para ellos y que, no obstante, han de descifrar a la fuerza».
A més de dur a terme una important tasca propagandística en favor de l’ensenyament del valencià a les escoles, el mestre benassalenc també s’encarregà d’elaborar el corpus teòric que la sustentava, en la línia dels articles publicats en la premsa de l’època. Producte d’aquest treball és la conferència que pronuncià en l’Associació Provincial de Mestres Oficials de Castelló el dia 3 de juliol de 1919 sota el títol «L’idioma valencià a les escoles», i que posteriorment fou publicada en format d’opuscle, patrocinat per la Unió Valencianista Regional.
És en aquest text on Carles Salvador formula de manera clara els seus plantejaments pedagògics. El principal, que «l’ensenyança dels alumnes s’ha de donar en l’escola a base de la llengua materna», per tant, calia ensenyar els xiquets i xiquetes únicament en valencià des dels sis fins els onze anys i, a partir d’ací, quan «tindrà sòlides nocions de llengua materna», introduir, poc a poc, el castellà, amb lectures, i «a l’uníson, la redacció de petites frases, passant a la composició de contes, historietes, lletres familiars i lliçons d’estudi, sempre baix la direcció del mestre i la consulta d’un vocabulari valencià-castellà». Cas de continuar els estudis, a partir dels dihuit anys, Salvador proposava que s’impartiren dos cursos de «llengua esperanto», molt fàcil d’aprendre gramaticalment i de resultats ben útils per a comunicar-se «amb tota la humanitat».

Carles Salvador

Un altre dels aspectes que tractarà serà el de la preparació dels mestres oficials que havien d’exercir la professió a les escoles valencianes, perquè sense una bona formació dels docents era difícil assolir els objectius proposats. Des del seu punt de vista el problema tenia dues vessants, la dels futurs mestres i la dels ensenyants que ja estaven treballant a les escoles. La solució per als primers passava per l’establiment «de la càtedra de llengua valenciana» en els estudis de magisteri. Pel que feia a la preparació dels mestres en actiu, la solució era un poc més complexa atés que s’havia de compatibilitzar amb la feina a l’escola, per això Salvador proposava l’organització de cursos de reciclatge, diríem ara, durant les vacances estiuenques, que podrien ser organitzats pels municipis, l’Estat o la Universitat.
Dissortadament, però, aquest programa d’actuació perfectament estructurat no es féu realitat atès que el setembre de 1923 el colp d’estat de Primo de Rivera tallava de soca-rel la possibilitat de construir una escola valenciana.

Per una ensenyança valenciana
Malgrat aquestos entrebancs, Carles Salvador continuà treballant calladament pels seus ideals, i no serà fins l’adveniment de la II República que reprendrà la tasca propagandística per implantar el valencià a les escoles amb la publicació d’articles en la premsa i amb la participació en cursos i conferències com ara la pronunciada el setembre de 1932 en l’Assemblea de Mestres de la Regió de Llevant, amb el títol «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles», o «L’idioma valencià a les escoles», ponència aprovada del 26 de juliol de 1933 dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. Aquest darrer text recollia els plantejament defensat per Carles Salvador el 1919 però, a més, propugnava els criteris que havia de seguir l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en redacció en aquells moments, fixava les «Orientacions pedagògiques per a l’ensenyament del llenguatge a base de la llengua materna dels infants» i aconsellava com s’havia d’elaborar «el material escolar per a l’ensenyament del llenguatge».

II Setmana Cultural Valenciana

No obstant això, la tasca més significativa de Carles Salvador en relació a la nostra llengua durant l’etapa republicana es concretà en l’elaboració i posterior difusió de les Normes de Castelló. De fet, Salvador fou un dels redactors de la normativa ortogràfica, revisant i esmenant el treball de Lluís Revest, i un dels principals impulsors.
Però sobretot, Carles Salvador dugué a terme un gran treball difonent la normativa ortogràfica aprovada a Castelló i elaborant la doctrina gramatical (morfologia i sintaxi) necessària per a codificar la llengua, element imprescindible per a la normalització lingüística, especialment en l’escola. Aquesta tasca es concretarà de dues maneres; la primera, mitjançant els cursos de llengua publicats primerament a El Camí i posteriorment editats en forma de llibres com ara l’Ortografia valenciana de 1933; la segona, amb la seua presència en les institucions claus del valencianisme de l’època republicana, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, i fins i tot, en el Centro de Cultura Valenciana, des d’un organitzà cursos de llengua i edità llibres.
Una altra vegada, la barbàrie del feixisme estroncà projectes i il·lusions que amb molt d’esforç s’havien consolidat des del 1931, i l’inici de dictadura franquista, la segona del segle XX, eliminava qualsevol esperança de normalitzar l’ús del valencià a les escoles.

De l’escola somiada als cursos de Lo Rat Penat
Pot ser una altra persona haguera renegat dels seus ideals i sentiments envers la seua pàtria, sobretot després d’haver patit un expedient de depuració que prop va estar de portar-lo a presó per les seues implicacions polítiques durant la II República.
Carles Salvador, però, ben aviat reinicià les seues activitats. Com a mostra del seu esperit de resistència del deler i perseverança que movia les seues accions a favor de la recuperació del valencià, assenyalem que el 1947 iniciava contactes amb els responsables del Centro de Cultura Valenciana per reiniciar els cursos de valencià que ja impartia el 1936 o mantenia converses amb Josep Giner i Enric Valor per redactar un diccionari castellà-valencià.
Haurem d’esperar fins el 1949 per veure com un reduït grup d’estudiosos valencianistes, malgrat les condicions adverses imposades pel règim franquista, van aprofitar l’única infraestructura cultural existent, Lo Rat Penat, per reiniciar el seu treball de recuperació lingüística. En aquest context, Carles Salvador impulsà els cursos de llengua en aquesta entitat i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana, la seua obra gramatical més significativa, amb la qual milers de valencians de diverses generacions s’alfabetitzaren en la seua llengua en aquests anys tan difícils.
Els cursos de Lo Rat Penat, que s’allargaren fins el 1975, i la Gramàtica valenciana, foren les darreres grans obres d’un mestre d’escola que lluità sense descans per la transformació i dignificació de l’escola valenciana, per la introducció de l’ensenyament del valencià.

Gramàtica Valenciana 1952 1 (2), Carles Salvador

És per això que podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’obra i la figura de Carles Salvador, i el seu treball en favor de la llengua i literatura dels valencians, han estat claus en la recuperació i consolidació d’un model de llengua apte per a tots els àmbits d’ús i, per tant, en el procés de construcció d’una la societat valenciana que es projecta cap al futur arrelada als nostres orígens i identitat, a la llengua, costums i tradicions dels nostres avantpassats, elements essencials de la nostra personalitat.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 23

Jul 6, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 23     

petites-postalsCotxes de carrer

Mireu-los allà, tranquils, pacients a qualsevol mirada. Són els cotxes del carrer, humils, ara fregant la vorera dreta, ara l’esquerra.

Amb sigil, aquest matí prou d’hora, els observe i no mai em parlen amb la veu. Travesse llurs cuirasses d’acer i, vençuts, em narren tota mena de converses i silencis.

El meu cor s’estremeix per la mirada escrutadora: crits, mans enlaire, insults, silencis, paraules a cau d’orella, tons agredolços, serenitat, imprecacions, uns ulls que es besen, mans que cusen les vestimentes de l’amor pacient…

Senzills cotxes de carrer que aquest diumenge pregonen i m’apunten bocins de vida autèntica; vida que abilla i despulla els humans, creguts ells de la seua absoluta importància, però tan sols un efímer llambreig.

Així, com aquests cotxes, voldria fer jo amb el regal d’aquesta vida encomanada: amplificar l’experiència quotidiana, treure-li l’escalfor, comprendre en les coses aqueixa oculta humanitat.

Grupeco

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 22

Jun 29, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 22     

petites-postals

                                                                           A Joan Badenes

Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d’hivern. Ella s’enrosca al matalàs viatger; l’acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana dorm.

Dissabte, al coixí dels somnis, l’alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat,  un cor  plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar. Amics i família fins que la llum se’n va: Feliç aniversari Joan! Simplement estic, transparent. Bec dels entaulats aquesta senzilla felicitat. Gràcies per compartir. Tonar a casa i em rep el sofà; s’acluquen els ulls.

Diumenge, a casa, de matinada uns entren i altres ixen. El pols de la llum vol véncer aquest despertar. Hi ha una postal, la 12, que em balla en la ment; una melodia l’acompanya. El temps no passa; és en aquest cor que passeja. Viure i morir és la nostra existència. Indissoluble en el contrallum,  sempre sorgeixes tu.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 21

Jun 22, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 21     

petites-postalsA Miguelot

He convocat galàxies,
la serenor del cel,
el lligam dels acords
per observar què parles.
No res em cal si véns,
com tampoc si te’n vas.
Has estat generós,
tan breu com transparent.
Als teus ulls he pregat
un mot i com un llamp
de llum m’ha estat dat.
No has tingut problemes,
has estat natural;
Hem rodolat pels camps
de la paraula viva.
Hem escoltat els altres
llurs clams, els crits, el verb.
Són els companys i amics
que ens nodreixen de vida.
La colla de Grupeco
espill d’un paradís…
I com sempre em somrius
note una força oculta
emergint del teu cor.
En el silenci et viu
alhora que et transforma
un bell foc:

                     gratitud.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 20

Jun 15, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 20     

petites-postalsDóna’m tot l’orgull que et queda; dóna-me’l, sé que fa mal, car jo també el tinc i fereix.

Dóna’m aqueix orgull que s’entortolliga al cor teu i fa que sagne.

El guardaré en una caixeta de flors i les roses prendran el seus pigments. Seran pètals blaus d’una frescor inusitada. És en la natura on tota feredat és calibrada en la justa mesura.

Desfem l’orgull, esmicolem-lo.

No cal marejar-nos per tan poca estupidesa.

Vull veure als teus ulls els colors de la vida que, magnífica, ens espera.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 19

Jun 8, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 19     

petites-postalsViure consisteix en acceptar definitivament la injustícia i el fracàs com aspectes quotidians.

Sí, avui deixeu-me manifestar aquest glaciar infinit on, com pedres vessant avall, esvare.

No patiu, no m’heu de convéncer del contrari, no ho intenteu.

Això esdevindria un miratge, aqueixa forma usual dels petits enganys que ens injectem per esperançar-nos.

Ara mateix, em demanes què tinc clar?

T’ho diré: sobre un roc anònim la meua ment bascula mentre observe els vaivens de Jana i com s’esporga. Tan sols ella m’acompanya i no vol que res li justifique; és aquest l’íntim i únic calor en què accepte la vida, presència efímera en un  paisatge on tot naufraga.

Ni cap seguretat, ni cap por ens inquieta: ella, moviment de qui em desprenc i dintre meu muda.

Existir en l’amor.

La resta, ja saps, literatura.

PDF   ·   Versió imprimible

Dues boires

Jun 7, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Dues boires     
«Les veus i la boira», de Vicent Usó

«Les veus i la boira», de V. Usó

Per Lluís Llort
Publicat a: El Punt Avui (15-V- 2016)

Títol: «Les veus i la boira»
Autor: Vicent Usó
Premi Alfons el Magnànim
Editorial: Bromera, Alzira, 2015

Avui toca una obra cuinada a foc lent durant anys i una altra que manté la vigència dues dècades i mitja després de ser publicada. I totes dues unides per la boira, en una la climatològica i la que provoquen els replecs de la memòria, i en l’altra… l’etílica i cocaïnica.

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil.

A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal.

Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novel·la, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

A través de la recerca del periodista Mateu Sequeral, que comença a finals de la dècada del 1990, en què reprèn la del seu pare, i sempre narrat per una dotzena de personatges, Usó ens ofereix una història amb amors, traïcions, mentides, mort i silenci, tot envoltat de la boira de la condició humana. Ens mostra postals de la Guerra Civil i la postguerra, del boom turístic a Mallorca. Setanta anys d’història a través d’aquestes veus tan diferenciades recollides en entrevistes, cartes, retalls de diari… Com a Rashomon, la suma de mirades conforma, a més de la història sabuda, la del misteri d’unes morts i, en especial, de les Columbretes, un personatge més, que ens explica molt sense parlar.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ja havia viatjat al passat, i més remot, a La mirada de Nicodemus, ja havia narrat combinant veus a La mà de ningú i ja havia guanyat premis (dos cops finalista del Sant Jordi, amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini) com l’Andròmina amb Crònica de la devastació, una magnífica i preciosista novel·la sobre la guerra i els seus efectes. Ja ho havia fet, deia, sí, però sempre se supera, sempre millora.

Vicent UsóTambé amb boira de fons dins la trama (la mental provocada per la ingesta d’alcohol i altres substàncies), La Magrana ha reeditat la novel·la del 1989 Canya o mitjana, sense cap motiu aparent més enllà d’un rescat merescut perquè, sense ser una gran obra en sentit absolut (com el 99% en els darrers mil anys), atresora unes virtuts que posades en el mercat actual encara creixen més. Els autors són Ramon Solé (Barcelona, 1953), guitarrista i propietari (amb Pere Pina) des del 1977 del bar Almirall, conegut per la seva bella estètica modernista i escenari de bona part de la novel·la, i el periodista Carles Serrat (Barcelona, 1961). El 1992 van publicar la segona i, si no m’equivoco, última novel·la a quatre mans, El fill de la Lola.

Canya o mitjana narra les peripècies del jove tortosí Ricard que, sense ofici ni benefici, accepta l’oferta d’un antic amic per dur un bar a Barcelona. Allà ja hi treballa el Cholo, un cambrer també jove que iniciarà Ricard en el consum de cocaïna. Fins més enllà de mitja novel·la la trama és el dia a dia de Ricard al bar, consumint alcohol i cocaïna i lligant amb dues dones molt atractives. A partir d’aquí la trama s’accelera amb l’entrada de traficants d’heroïna, un policia a punt de jubilar-se, un clan gitano, un grup de templers, algun assassinat i la plàcida vida de la Montserrat, la tortuga que el Ricard ha comprat a les Rambles.

Les virtuts passen per l’ambientació, que és dels vuitanta en petits detalls, sense abusar, com podria passar si fos escrita ara, en què referents, marques i modes de l’època sovintejarien per demostrar la tasca de documentació. És políticament incorrecta en diversos sentits: masclista, homòfoba, racista, fa apologia del consum de drogues… i això, de tant en tant, és un glop d’aire fresc. Com que està narrada en primera persona i present, manté un ritme molt alt. Els diàlegs funcionen perfectament i els personatges es fan entranyables. Fins i tot la correcció i el registre d’un català de fa 27 anys surt ben parat. El fil de la trama és prim i la resolució de tot plegat força precipitada, però importa poc perquè Canya o mitjana permet passar una estona molt divertida, sense complexos ni additius afegits, natural i espontània.

Dues obres es podria dir que oposades, recomanables totes dues, per entrar sense por en dues menes de boires.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456789...21»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner