Secció: Blog

[TRIBUT] d’ Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d’autor

març 21, 2017   //   publicat per Editor El Pont   //   Blog, Diversos, Recensions  //  Sense comentaris     

“Fuimos sembrando canciones y en esta tierra baldía floreció la poesía, viviendo la utopía, convencidos de que un día vendría la revolución”. Aquestes emotives paraules expressades per Luís Pastor en el seu poema “¿Qué fue de los cantautores?” podrien ser perfectament la síntesi de [TRIBUT]. Un nou treball discogràfic que m’agradaria compartir des d’el posicionament que considere inherent als meus plantejaments pel que fa a l’activitat creativa. Una cosa així com l’habitacle on anem construint una cultura alternativa. Compartir, buscant aliances de pensament per convergir o divergir des de propostes crítiques, constructives i democràtiques.

En aquesta ocasió, doncs, la creativitat es vesteix d’exaltació i reconeixement. Des de la necessitat, he furgat la motxilla del bagatge existencial i he reviscut cançons d’aquells cantautors que van ser, i ho segueixen sent, una part important dels ciments sobre els que vàrem edificar la nostra forma de pensar i entendre la vida. Una mena de banda sonora del viscut.
Un record reivindicatiu de tots aquells valents i valentes que, guitarra en mà i veu ferma, van resistir i van contribuir a la formació d’una consciència cívica en favor de plantejaments democràtics i anhels d’un món millor.
Cantautores i cantautors que van protestar i van fer un discurs crític amb l’afany d’airejar les contínues injustícies i contradiccions d’un món segrestat per uns pocs amb intencions de sotmetre en el seu propi benefici.
Cantautores i cantautors que, tot i patir la marginació dels cercles oficials, van omplir de poesia el batec d’una cultura diferent.
Cantautores i cantautors que van denunciar les mentides i van cantar les veritats, escopint-les a la cara dels poderosos. Que van viure la utopia convençuts de que eren possibles altres plantejaments de convivència.
Cantautores i cantautors que van escriure cançons honestes. Cançons de lluita, d’amor, de festa, intimistes, … i que van contribuir a la formació d’una consciència de denúncia, sense oblidar-se de la perspectiva musical i literària, a través de la cançó d’autor.

Així doncs, un atreviment, que s’ha d’entendre des de l’agraïment i respecte. Unes versions plenes d’humilitat, procurant mantenir l’essència del missatge literari i musical. Però aportant també cert toc personal.
En el doble CD [TRIBUT] trobareu una selecció de 24 temes que, encara que molts d’ells originalment van ser concebuts en castellà, francès o anglès, tots estan adaptats i interpretats en català.
Així, al costat de cançons versionades de Serrat, Lluís Llach, Raimon, Jaume Sisa, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Joan Isaac, trobareu temes de Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Pedro Guerra, Antonio Flores, Pablo Milanés, Antonio Vega, Joaquin Sabina, J.A. Labordeta, Violeta Parra, Hilario Camacho, Victor Jara, Patxi Andión, Luis Pastor, Georges Moustaki, Bob Dylan, Leonard Cohen o John Lennon.
No estan, ni moltíssim menys, tots els que podrien estar, però crec que la selecció és prou representativa. Almenys, he intentat que reflectira un espai temporal proper a la meua generació i adjacents.

Un treball amb el valor d’un fet puntual i irrepetible. Un xicotet tiratge que m’agradaria compartir amb vosaltres. Una acurada edició en “digipack” de tres pales amb llibret interior.
Una manera de contribuir, amb aquest particular gra de sorra, a exaltar el valor d’aquells intèrprets que van dotar de contingut a la cançó d’autor en una època paral·lela al nostre recorregut vivencial. Aquells que van resistir, allunyats de la cultura oficial. Que van ser conscientment incòmodes per al poder establert.

Artur Àlvarez.

CONTINGUT DEL DOBLE CD:

CD 1:
1-És tan difícil deixar de pensar (Patxi Andión) 2-Com un puny (Raimon) 3-Cos de dona (Antonio Flores) 4-Imagina (John Lennon) 5-Princesa (Joaquin Sabina) 6-D’alguna manera (Luis Eduardo Aute) 7-La vella (J.A. Labordeta) 8-El lloc del meu esbarjo (Antonio Vega) 9-Escolta-ho en el vent (Bob Dylan) 10-Tristesa d’amor (Hilario Camacho) 11-Paraules d’amor (J.M. Serrat) 12- Als companys (Ovidi Montllor).

CD 2:
1-Abril 74 (Lluís Llach) 2-Sóc (Luis Pastor) 3-Gent sola (Pedro Guerra) 4-Em declaro innocent (Joan Isaac) 5-Petit vals vienés (Leonard Cohen) 6-Iolanda (Pablo Milanés) 7-El metec (Georges Moustaki) 8-Dona’m sa mà (Mª del Mar Bonet) 9-Gràcies a la vida (Violeta Parra) 10-L’unicorn (Silvio Rodríguez) 11-Amanda (Victor Jara) 12-L’home dibuixat (Jaume Sisa).

PDF   ·   Versió imprimible

Pasqual Mas guanya el I Premi de Novel·la Ciutat de Carlet amb «Un miracle sense importància»

nov. 28, 2016   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies, Premis  //  Comentaris tancats a Pasqual Mas guanya el I Premi de Novel·la Ciutat de Carlet amb «Un miracle sense importància»     

 

pasqula-mas-roser-furioAquest dissabte es van lliurar els premis de novel·la i de poesia de l’Ajuntament de Carlet. L’almassorí Pasqual Mas va estar el guanyador en la modalitat de novel·la amb l’obra Un miracle sense importància, i la poetessa de Canet, Roser Furió, en la de poesia. Entre més d’un centenar d’obres, la novel·la de Pasqual Mas va ser elegida per la seua qualitat per un jurat composat per l’escriptor Manel Alonso, l’editor Antoni Martínez i el representant d’editorial Neopàtria, Toni Bonet.

La novel·la de Pasqual Mas narra la història d’un jove que guaita pel balcó de sa casa i és testimoni d’una persecució. El seu interés per la víctima assetjada el porta a descobrir uns fets que revolucionen Baèbia durant unes setmanes. El jove, haurà de desvetllar qui s’amaga rere el robatori de la relíquia i haurà de resoldre com retornar al seu lloc l’objecte sagrat.

Secrets, enganys, falses acusacions, coaccions i amenaces són els entrebancs que haurà de desafiar la colla per tal de retornar la calma al poble. El desenvolupament dels fets demanarà l’execució d’un pla de pretensions miraculoses i serà la colla la que haurà d’administrar els passos cap a l’equilibri i la tranquil·litat.

La trajectòria literària de Pasqual Mas, professor d’escriptura creativa a la Universitat Jaume I, suma un altre títol i un altre premi al seu palmarès amb Un miracle sense importància, a la venda a partir de la setmana vinent.

 

miracle-pasqual-mas   pasqual-mas-foto-solapa-carlet

 

PDF   ·   Versió imprimible

Premi Vicent Pau Serra i Fortuño d’Investigació sobre el Patrimoni Etnogràfic de Castelló

nov. 2, 2016   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Premi Vicent Pau Serra i Fortuño d’Investigació sobre el Patrimoni Etnogràfic de Castelló     

premi Vicent Pau SerraL’Ajuntament de Castelló acaba de publicar les bases del premi Vicent Pau Serra i Fortuño d’Investigació sobre el Patrimoni Etnogràfic de Castelló. Podran concórrer a aquest concurs treballs d’investigació, originals i inèdits, en llengua valenciana, la temàtica i contingut dels quals haurà d’estar relacionada amb el patrimoni etnogràfic i la cultura popular de Castelló de la Plana i el seu entorn geogràfic. Únicament es podrà presentar un treball per persona o per equip d’investigació. El termini d’admissió d’obres conclou el 17 de febrer de 2017.

Podeu descarregar-ne ací les bases.

PDF   ·   Versió imprimible

La 4a Plaça del Llibre creix i es reubica a la Plaça de l’Ajuntament de València

oct. 18, 2016   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a La 4a Plaça del Llibre creix i es reubica a la Plaça de l’Ajuntament de València     
Font: La Veu del País Valencià

36 editorials i 7 llibres visibilitzaran i normalitzaran la literatura en valencià a través d’aquest esdeveniment que s’obri al públic amb aquest nou emplaçament

ajuntament-valencia

Plaça de l’Ajuntament de València

La quarta edició de la Plaça del Llibre, enguany, estrena nova ubicació a la Plaça de l’Ajuntament de València i aconsegueix situar-se en un espai més obert i a la vista de tothom per a “visibilitzar” i “normalitzar” la literatura en valencià i fomentar les relacions entre escriptors, editors i llibreters amb els lectors. L’esdeveniment tindrà lloc del 20 al 23 d’octubre i hi assistiran un total de 36 editorials i 7 llibreries.

Així és com es va anunciar, aquest dijous, en roda de premsa per part dels organitzadors d’aquestes jornades: la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), a petició d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Associació d’Editors del País ValenciàAssociació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Gremi de Llibrers de València. Per segon any, compten amb el suport de la Generalitat Valenciana, la Diputació i l’Ajuntament de València.

El president de FULL, Jesús Figuerola, ha indicat que l’objectiu de la Plaça del Llibre és “fer el que hauria de ser normal en un país normal”, és a dir, fomentar la lectura en llengua pròpia. Al mateix temps, ha ressaltat la importància d’“augmentar” els índexs de lectura en valencià, als quals ha qualificat de “decebedors”.

“En la primera edició no estaven les institucions valencianes –en referència a la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament– i ja era hora”, ha destacat Figuerola, qui s’ha dirigit a la directora general de Cultura i Patrimoni, Carmen Amoraga, per a demanar-li “traure diners d’on faça falta” per a portar endavant el Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura.

Així, la directora general ha afirmat que, des d’aquestes jornades i des de les administracions públiques, cal “fer tot el que estiga en la nostra mà perquè la nostra vida en el sentit ampli es desenvolupe amb normalitat. Pel que fa a la nostra llengua, encara no és normal, encara hem de patir molt perquè parlar, llegir i escriure i viure en llengua pròpia siga normal”, ha subratllat.

Quant a la ubicació, Amoraga destaca que “compleix literalment el desig que la cultura s’acoste als ciutadans perquè permet que els llibres isquen al carrer i que els autors isquen a la trobada dels lectors”.

En aquest sentit, el president del Gremi de Llibrers de València, Nacho Larraz, ha considerat “importantíssim” que les jornades se celebren en aquesta plaça per ser “un punt d’atenció molt gran”.

Mitjans de comunicació en valencià
La vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, ha aprofitat per remarcar que, per a la visibilització de la literatura en valencià, també és necessària l’existència de mitjans de comunicació en aquesta llengua.

Premis
En aquesta quarta edició, la Plaça del Llibre atorgarà el seu Premi d’Honor a l’escriptora mallorquina Maria-Antònia Oliver per la seua trajectòria literària, qui assistirà a les jornades el divendres 21 d’octubre i participarà en una signatura de llibres. Així mateix, es premiarà els bibliotecaris pel seu paper en la difusió de la literatura en valencià.

Activitats
Al llarg dels quatre dies de celebració, la Plaça del Llibre comptarà amb la presència d’escriptors com Francesc Mompó, Josep Franco, Esperança Camps, Joan Ramon Sanchis o Xavier Marzal, entre d’altres, els quals participaran en diverses signatures de llibres. A més, es donaran activitats per a escolars, per a públic infantil i jove i per a adults, amb diverses presentacions i taules redones.

El total del recaptat per editors i llibreters en les jornades anirà destinat a la compra de llibres per a les biblioteques públiques.

PDF   ·   Versió imprimible

Miquel Torres presentà «Low-cost» a la llibreria Argot de Castelló

oct. 18, 2016   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Miquel Torres presentà «Low-cost» a la llibreria Argot de Castelló     

Passat divendres 14 d’octubre va tindre lloc la presentació de Low-cost a la ciutat de Castelló.

Torres-BellverL’autor, Miquel Torres, hi va estar acompanyat pel també escriptor Carles Bellver i per l’editor, Toni Sabater. Durant la seua intervenció, Bellver va apuntar algunes de les similituds i divergències entre Low-cost i l’anterior llibre de Torres, Els diumenges; a banda, va destacar la diversitat de registres dels relats que composen el recull i que, tanmateix, configuren un tot coherent que viatja des de la prosa poètica fins la fantasia.

Bellver va parlar, en aquest sentit de “reducció a l’absurd de la realitat”. Al seu torn, Miquel Torres també va destacar aquesta coherència del conjunt, fet a partir de “trossos de vides viscudes amb una certa perplexitat, com ens passa un poc a tots, persones que pensen que controlen les seues vides i vés a saber”. Per a Torres, en Low-cost es troba “amor i sexe, misèries de diverses grandàries i també tendresa, i ho trobes en bars de matinada, en parelles que viuen en pisos hipotecats, entre les bombes d’Hiroshima i Nagasaki o en una nau espacial low-cost”.

Font: miqueltorres.net

PDF   ·   Versió imprimible

Què era el Pont i en què s’ha convertit?

set. 15, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts esparsos, Diversos  //  Comentaris tancats a Què era el Pont i en què s’ha convertit?     
img_20160913_182840798-01

Jana als afores de la Vilavella

Mire el cel del nord quiet, dempeus, a la vora de Jana que rossega una branca eixuta, morta, d’allò que fou, en altre temps, esponerós taronger.

Bandades d’avions i oronetes fan camí cap al sud dels seus desitjos, solquen cels tot cercant aqueixa tenor daurada de l’astre africà.

No necessiten ponts, ni autopistes, ni andròmines per tal d’orientar-se en aquest camí vital.

Abaixe els ulls cap a les 38 mirades de companys del Pont i busque en els seus ulls tan sols un lleu vestigi que són vius, que aquest Pont aviat no serà derruït.

Què diuen els companys? Provoquen o publiquen en aquest úter rodó i oxigenat?
Paladegen els mots i amb ells titil·len?
Ha esdevingutimg_20160913_192201-01-01 el Pont tan sols un trist reservori que aglutina caduques informacions?

Comparteixen poemes, música, lectures, llibres, horitzons novells, el bategar de les paraules?

Són els escriptors una fauna hiperbòlica, egotista i dissecada? Suren en fornícules sens color?

A la meua vora, hieràtica, Jana observa el moviment d’uns llavis que dicten pedres com paraules.
Allunyat de qualsevol passió, desenganxat dels mots, els veig partir sense importar-me llur destinació.

El Pont és i serà allò que els seus membres vulguen ser, escric sota un horitzó descafeïnat.

Plovisqueja en aquest capvespre de setembre: les oronetes sobrevolen el lent passeig dels núvols que m’escolten. No em mulla la melangia, ni em dessagne de tristesa, no existeix cap por.

 

 

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 25

jul. 20, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts esparsos, Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 25     

petites-postalsEl soroll del vent.

M’assec a un ribàs. Aixeque els ulls al cel i observe una bandada d’estornells. Planen i revolen fins que s’aturen, amb les lleus potetes, al fil d’aram que transporta 220.000 volts. No diuen res.

Des del meu lloc estant, admire aquesta lenta parsimònia, el fet d’assaborir el present.

No existeixen passat, ni futur. L’olor dels teus llavis colpeja aquests dits; i en embogir l’escrit,  totes les banderes del món parlen dels vents que allarguen les llums i ombres del nom teu.

El soroll del vent que xiuxiueja.

Els ulls del capvespre que cerquen.

La veu del sol que toca.

Els ocells del cel que et criden.

Les flors dels cabells que recorde.

La música del cor que bressola.

 

Véns a mi amb els noms més novells i distints, i t’escric una vegada i una altra més encara.

I no em cansaria de llegir-te, de pensar-te fins i tot en llengües estranyes per trobar aqueixa elegància que sura en la teua mirada.

És oblidar-me del vent i sentir, en la remor d’aquests pensaments, l’eco d’un ball.
Com t’ho diria, la teua ànima.

PDF   ·   Versió imprimible

Vicent Almela Artíguez guanya el premi de poesia Ciutat de Badalona

jul. 11, 2016   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies, Premis  //  Comentaris tancats a Vicent Almela Artíguez guanya el premi de poesia Ciutat de Badalona     

Obtè el guardó Betúlia de poesia «Carme Guasch» pel llibre «També el vertigen»

Vicent AlmelaEl poeta i membre d’El Pont Vicent Almela Artíguez ha obtingut el premi Betúlia Memorial Carme Guasch de poesia per l’obra «També el vertigen». Aquest premi consisteix en l’edició de l’obra, a càrrec de Viena Edicions, i un premi en metàl·lic de 1.000 euros. El poeta de la Vall d’Uixó va recollir el passat dimecres el guardó al Teatre Principal de Badalona durant la celebració de la Nit Literària, la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Badalona 2016. En el decurs d’aquesta Nit Literària es van donar a conèixer tots els noms dels guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Badalona convocats per l’Ajuntament de Badalona, per mitjà de l’Àmbit de Badalona Educadora, i en col·laboració amb la llibreria El Full i les entitats Festa Nacional dels Països Catalans i Amics del Teatre Zorrilla de Badalona.

Des d’El Pont enviem la nostra felicitació a l’estimat company Vicent Almela.

Guanyadors dels Premis Ciutat de Badalona 2016 en les diferents categories

Guanyadors dels Premis Ciutat de Badalona 2016 en les diferents categories

PDF   ·   Versió imprimible

Feslloch, la música en valencià en un país anormal

jul. 11, 2016   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts esparsos, Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Feslloch, la música en valencià en un país anormal     

L’herba de l’escenari Ovidi plena de feslloquers presenciant l’actuació estelar de Fermín Muguruza & News Orleans Basque Orkestra. Un trànsit tímid d’assedegats que emplenen el got de cervesa i, a fora, quatre despistats que arriben a deshora al festival han retardat unes deu hores la dutxa matinera. Anteriorment, el públic ha vibrat amb dos plats forts del programa: Pep Gimeno “Botifarra” i Senior i el Cor Brutal; quasi tres hores en què els joves melòmans han seguit les cançons a cor perquè les coneixen, les escolten a casa i les estimen. La concentració de música en valencià viu tres dies i tres nits de glòria, cada any, a la localitat de Benlloch, la Plana Alta del País Valencià. Un fet que no hauria de ser excepcional, si visquérem en un país normal, i que hauria de comptar amb més mecenatge dels estaments socials; no oblidem que el pes organitzatiu naix d’Escola Valenciana.

El sentiment que experimenta un jove ciutadà del nord de Gal·les quan canta cançons dels Catfish and the Bottlemen o el d’un madrileny quan escolta Malú és més autoritzat que el d’un valencià quan escolta Aspencat, Eva Dénia, Els Manel, Tirant lo Rock, Els Catarres, Pepet i Marieta, Amics de les Arts o Sva-ters? Aleshores, què hem fet del sentit epistemològic de la nostra cultura?

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

En un país “normal” (acceptem el terme com a animal aquàtic) podria trobar-se la producció pròpia de la terra en els centres comercials, en les botigues de música, podria seguir-se per la premsa un esdeveniment de la magnitud del Feslloch, es retransmetria per la televisió autonòmica (ui, perdó), és a dir, es consumiria de manera tan natural com es consumeix una pizza envasada d’aquelles que venen els supermercats de franquícia. I el que fa més mala consciència, la qualitat compositiva, instrumental, vocal, escènica de la majoria dels grups en català no ha d’envejar res, en absolut, a altres grups en altres llengües. Però, tornem a la de sempre: en quantes coses més aquest país nostre no és normal? En el panorama electoral? Vinga, no seré sarcàstic i posaré un altre exemple.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

La mateixa nit, Feslloch, nou de juliol de dos mil setze, a les zero hores i vint minuts, a la línia d’entrada al recinte, s’albiren escamots de la Guàrdia Civil espanyola, armats i vestits amb armilla antibales. Sí, sí, no faig broma. Com diria Xavi Castillo… “que… què!” Mireu, quan servidor i qui m’acompanyava vam veure aquesta estampa, el subconscient, que treballa més ràpid que la companyia Vueling, d’immediat va pensar que ens havia ocupat algun país imperialista…  No, Espanya no podia ser, perquè també són nacionalistes com nosaltres, el que ocorre és que “nacionalista” traduït a l’espanyol s’anomena “votante de centro” i té més categoria, perquè La Roja no és perifèrica i no baixa mai a segona divisió, mentre que nosaltres, pobres “mataos”, animem equipets com el Llevant, el València, l’Elx o el Vila-real (“Villarreal” només al cap de Roig). Segurament, els posats en matèria em diran que no conec el protocol dels cossos de seguretat…, que en esdeveniments que superen cert nombre de gent…, que en actuacions de vigilància i protecció…, que quan la policia o la Guàrdia Civil operen al carrer… i no sé què més. Però, la veritat és que una versió de policia connotada històricament, abillats d’armes i armilles, per més verdets que vagen, plantats davant dels vehicles cel·lulars, encerclant un camp de futbol amb un grapat de joves que fa quatre dies que han acabat els exàmens i ara troben diversió i canten i ballen i escolten la seua música damunt d’un arsenal de bosses nevera carregades de míssils d’espetec i d’entrepans de tonyina… Què voleu que us diga? Fa la sensació (com deien els soldats en temps de la mili) “que el enemigo está dentro”.

A l’autoritat pertinent, vull adreçar una pregunta gens retòrica: no es pot guardar la seguretat de les persones amb una altra posada en escena, d’aparença més normal, que no infonga als innocents el prejudici patit per l’apòstol Judes, “seré jo, senyor?” I, ja posats a demanar, si accepteu la meua humil opinió, per què no envieu els furgons de la Benemèrita a vigilar els concerts del senyor González Sarrià, àlies Francisco? Potser, ell ja no s’atrevisca a insultar ningú; però, entre els seus padrins, més d’un podria fer l’escapada a Panamà. Que la Mare de Déu del Pilar els agafe confessats.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

PDF   ·   Versió imprimible

Carles Salvador i l’escola valenciana

jul. 11, 2016   //   publicat per r. e.   //   Apunts esparsos, Biblioteca, Blog  //  Comentaris tancats a Carles Salvador i l’escola valenciana     

Per Josep Daniel Climent
Publicat a: La Veu del País Valencià (8-VII- 2016)

Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893 i va morir en la mateixa ciutat el 1955. Mestre d’escola des dels 18 anys, és autor d’una important obra assagística i periodística, així com d’una significativa obra narrativa i teatral, tot i que on sobresortirà fonamentalment serà en la destacada obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida, tant és així que actualment és considerat com un dels escriptors més representatius del món literari valencià del segle XX i en una figura decisiva en de normativització i normalització del valencià, per la seua tasca en l’aprovació i difusió de les Normes de Castelló de 1932.
Des ben jove, Carles Salvador abraçà els ideals valencianistes de la mà de Josep Maria Bayarri i Miquel Duran i Tortajada, que anys més tard condensà en el lema del seu ex-libris, «València per damunt de tot». És per això que no podem entendre la seua obra intel·lectual i personal, ni la seua tasca professional, sense tindre present la importància que per a ell tenia la defensa dels elements definitoris del poble valencià, especialment la seua llengua. Tant és així que en repetides ocasions manifestà que si escrivia narrativa, teatre o poesia era per «l’íntim goig d’escriure la meua llengua», i si els publicava no era per altre motiu que «per exemplaritat propagandista, d’acció». De fet, s’autodenominava com un «polític de l’idioma».

El valencià a les escoles
Des dels 18 anys, Carles Salvador exercí de mestre d’escola; primer a Almàssera, després a Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, des del 1916 a Benassal, i des del 1934 a València, al barri de Benimaclet. Com observem, tots els pobles on feia de mestre eren valencianoparlants, però ell havia d’ensenyar en castellà, l’única llengua oficial de l’ensenyament dels valencians durant la major part del segle XX. No ens ha d’estranyar que des de ben prompte es convertira en un defensor de la introducció de l’ensenyament en valencià a les escoles.

Carles Salvador - Escola 1a

De fet, Salvador publicà desenes d’articles en la premsa valenciana i catalana reivindicant un canvi radical dels plantejaments pedagògics imposats des de Madrid, i que obligaven a impartir tot l’ensenyament en castellà a les escoles valencianes. A tall d’exemple, assenyalem la sèrie de textos publicats en castellà al periòdic La Correspondencia de Valencia sota el títol de La pedagogía y el regionalismo on afirmava que «Es triste, muy triste, que los niños que no hablan más que el idioma de su tierra, se encuentren al entrar en la escuela con una lengua desconocida para ellos y que, no obstante, han de descifrar a la fuerza».
A més de dur a terme una important tasca propagandística en favor de l’ensenyament del valencià a les escoles, el mestre benassalenc també s’encarregà d’elaborar el corpus teòric que la sustentava, en la línia dels articles publicats en la premsa de l’època. Producte d’aquest treball és la conferència que pronuncià en l’Associació Provincial de Mestres Oficials de Castelló el dia 3 de juliol de 1919 sota el títol «L’idioma valencià a les escoles», i que posteriorment fou publicada en format d’opuscle, patrocinat per la Unió Valencianista Regional.
És en aquest text on Carles Salvador formula de manera clara els seus plantejaments pedagògics. El principal, que «l’ensenyança dels alumnes s’ha de donar en l’escola a base de la llengua materna», per tant, calia ensenyar els xiquets i xiquetes únicament en valencià des dels sis fins els onze anys i, a partir d’ací, quan «tindrà sòlides nocions de llengua materna», introduir, poc a poc, el castellà, amb lectures, i «a l’uníson, la redacció de petites frases, passant a la composició de contes, historietes, lletres familiars i lliçons d’estudi, sempre baix la direcció del mestre i la consulta d’un vocabulari valencià-castellà». Cas de continuar els estudis, a partir dels dihuit anys, Salvador proposava que s’impartiren dos cursos de «llengua esperanto», molt fàcil d’aprendre gramaticalment i de resultats ben útils per a comunicar-se «amb tota la humanitat».

Carles Salvador

Un altre dels aspectes que tractarà serà el de la preparació dels mestres oficials que havien d’exercir la professió a les escoles valencianes, perquè sense una bona formació dels docents era difícil assolir els objectius proposats. Des del seu punt de vista el problema tenia dues vessants, la dels futurs mestres i la dels ensenyants que ja estaven treballant a les escoles. La solució per als primers passava per l’establiment «de la càtedra de llengua valenciana» en els estudis de magisteri. Pel que feia a la preparació dels mestres en actiu, la solució era un poc més complexa atés que s’havia de compatibilitzar amb la feina a l’escola, per això Salvador proposava l’organització de cursos de reciclatge, diríem ara, durant les vacances estiuenques, que podrien ser organitzats pels municipis, l’Estat o la Universitat.
Dissortadament, però, aquest programa d’actuació perfectament estructurat no es féu realitat atès que el setembre de 1923 el colp d’estat de Primo de Rivera tallava de soca-rel la possibilitat de construir una escola valenciana.

Per una ensenyança valenciana
Malgrat aquestos entrebancs, Carles Salvador continuà treballant calladament pels seus ideals, i no serà fins l’adveniment de la II República que reprendrà la tasca propagandística per implantar el valencià a les escoles amb la publicació d’articles en la premsa i amb la participació en cursos i conferències com ara la pronunciada el setembre de 1932 en l’Assemblea de Mestres de la Regió de Llevant, amb el títol «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles», o «L’idioma valencià a les escoles», ponència aprovada del 26 de juliol de 1933 dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. Aquest darrer text recollia els plantejament defensat per Carles Salvador el 1919 però, a més, propugnava els criteris que havia de seguir l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en redacció en aquells moments, fixava les «Orientacions pedagògiques per a l’ensenyament del llenguatge a base de la llengua materna dels infants» i aconsellava com s’havia d’elaborar «el material escolar per a l’ensenyament del llenguatge».

II Setmana Cultural Valenciana

No obstant això, la tasca més significativa de Carles Salvador en relació a la nostra llengua durant l’etapa republicana es concretà en l’elaboració i posterior difusió de les Normes de Castelló. De fet, Salvador fou un dels redactors de la normativa ortogràfica, revisant i esmenant el treball de Lluís Revest, i un dels principals impulsors.
Però sobretot, Carles Salvador dugué a terme un gran treball difonent la normativa ortogràfica aprovada a Castelló i elaborant la doctrina gramatical (morfologia i sintaxi) necessària per a codificar la llengua, element imprescindible per a la normalització lingüística, especialment en l’escola. Aquesta tasca es concretarà de dues maneres; la primera, mitjançant els cursos de llengua publicats primerament a El Camí i posteriorment editats en forma de llibres com ara l’Ortografia valenciana de 1933; la segona, amb la seua presència en les institucions claus del valencianisme de l’època republicana, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, i fins i tot, en el Centro de Cultura Valenciana, des d’un organitzà cursos de llengua i edità llibres.
Una altra vegada, la barbàrie del feixisme estroncà projectes i il·lusions que amb molt d’esforç s’havien consolidat des del 1931, i l’inici de dictadura franquista, la segona del segle XX, eliminava qualsevol esperança de normalitzar l’ús del valencià a les escoles.

De l’escola somiada als cursos de Lo Rat Penat
Pot ser una altra persona haguera renegat dels seus ideals i sentiments envers la seua pàtria, sobretot després d’haver patit un expedient de depuració que prop va estar de portar-lo a presó per les seues implicacions polítiques durant la II República.
Carles Salvador, però, ben aviat reinicià les seues activitats. Com a mostra del seu esperit de resistència del deler i perseverança que movia les seues accions a favor de la recuperació del valencià, assenyalem que el 1947 iniciava contactes amb els responsables del Centro de Cultura Valenciana per reiniciar els cursos de valencià que ja impartia el 1936 o mantenia converses amb Josep Giner i Enric Valor per redactar un diccionari castellà-valencià.
Haurem d’esperar fins el 1949 per veure com un reduït grup d’estudiosos valencianistes, malgrat les condicions adverses imposades pel règim franquista, van aprofitar l’única infraestructura cultural existent, Lo Rat Penat, per reiniciar el seu treball de recuperació lingüística. En aquest context, Carles Salvador impulsà els cursos de llengua en aquesta entitat i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana, la seua obra gramatical més significativa, amb la qual milers de valencians de diverses generacions s’alfabetitzaren en la seua llengua en aquests anys tan difícils.
Els cursos de Lo Rat Penat, que s’allargaren fins el 1975, i la Gramàtica valenciana, foren les darreres grans obres d’un mestre d’escola que lluità sense descans per la transformació i dignificació de l’escola valenciana, per la introducció de l’ensenyament del valencià.

Gramàtica Valenciana 1952 1 (2), Carles Salvador

És per això que podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’obra i la figura de Carles Salvador, i el seu treball en favor de la llengua i literatura dels valencians, han estat claus en la recuperació i consolidació d’un model de llengua apte per a tots els àmbits d’ús i, per tant, en el procés de construcció d’una la societat valenciana que es projecta cap al futur arrelada als nostres orígens i identitat, a la llengua, costums i tradicions dels nostres avantpassats, elements essencials de la nostra personalitat.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:1234567...26»